Calaceit, 9 d’agost de 2018 El record de l’esperit cultural de la localitat durant les dècades dels 60 i els 70 serà el protagonista dels actes de les Festes Majors de Calaceit que se celebraran del 10 al 17 d’agost. “Va ser una època daurada de la cultura, als veïns del municipi ens agradaria poder […]
Source: Cultura i diversió es congreguen en els actes festius de Calaceit – Ràdio Matarranya
Valljunquera, 9 d’agost de 2018 S’obre el teló i apareixen dos actors, es miren i … Un moment. Rebobinem perquè el ‘Matarranya Íntim’ no és un festival d’arts escèniques a l’ús. Comencem de nou. S’obre la porta d’una casa qualsevol, un voluntari ens acompanya en un breu passeig pel seu interior mentre ens explica la […]
Queretes, 9 d’agost de 2018 Veïns i visitants de la localitat viuran un mes d’agost ple d’activitats culturals i festives La Presentació de la Reina, Dames i Quintos 2017 obrirà, l’11 d’agost, els actes de les festes de Queretes. Este acte, al costat del ‘Chupinazo‘ de dimarts 14 i les activitats taurines, són els actes més […]
Source: El ‘chupinazo’ i les tardes de vaquetes són el més esperat a Queretes – Ràdio Matarranya
https://twitter.com/routecru/status/1027861277933281280
Fondespatla, 9 d’agost de 2018 Les festes majors van estar carregades d’actes per a tot tipus de públics Fondespatla es consolida un any més com el punt de trobada de joves del Matarranya i de comarques veïnes. Les primeres festes de la comarca van acollir en la seua revetlla de divendres i dissabte nit centenars de persones […]
Source: Fondespatla es consolida com a parada obligatòria per als joves del Matarranya – Ràdio Matarranya
La Vall del Tormo, 10 d’agost de 2018 De l’11 al 16 d’agost els carrers i places del poble s’ompliran d’actes festius per a tots els públics Vall del Tormo ja ho té tot preparat per gaudir de les seues Festes Majors. De l’11 al 16 d’agost els carrers i places del municipi s’ompliran d’actes […]
Source: Tot a punt per que la Vall del Tormo visca les seues festes majors – Ràdio Matarranya
Publicat al Viles i gents de La Comarca, 3/8/2018.
Natxo Sorolla
Són dies de descans. Potser estàs passant uns dies al Matarranya. I el territori té unes normes d’ús. No són obligatòries. Però si recomanables per al turista.
Norma 1: La vida en contacte en la natura és bucòlica. Los masos. Les vaques. Les pistes que només se transiten en 4×4. Però posar-se a viure a un mas, no tindre aigua corrent, o bona part de l’estiu no tindre aigua, que el jornal te depengue de les gelades i de la sequera, quedar-te tancat a un mas durant uns dies per una nevada, etc. no és tant bucòlic si et passe sovint. Per aquí en passen molts que fantasegen en tornar als origens. I és lo que finalment fan. Tornar al seu origen: urbà.
Norma 2: Parlant cridem molt. Sobretot los xics adolescents. Com totes les classes populars del món. Aquí, a l’Hospitalet de Llobregat i a Belfast. Si et mous entre classes mitjanes, possiblement hauràs pensat que és cosa de la ruralidat :)
Norma 3: Encara que alguna vegada haigues pensat que les cabres se passegen pel carrer, lo wifi ha arribat fa temps. Qualsevol jove rural depèn molt més que tu d’Amazon i de Zalando. Millor que no et faigues lo modern.
Norma 4: No comparos tot lo que veigues en coses que tens allà d’a on vens. Que sí, les Roques de Masmut són paregudes a Montserrat. Però si tot ho compares en coses d’allà, algú pensara que no té sentit que vingues.
Norma 5: Tot lo que necessites ho tens a 15 minuts de cotxes. Comprar el diari, un caixer, un supermercat per a comprar sal de l’Himalaia, una Farmàcia, o un Hospital. Pam més, pam menos, com lo temps que passaràs a la ciudat entre embotellament, andana de metro, arribar a la botiga que buscaves al Centre Comercial, o a l’Hospital, i tornar. L’única diferència és que aquí el cotxe és bàsic. I només substituïble, a vegades, per Amazon.
Norma 6: Si vols sorprendre a un rural, de nit és bastant fàcil. Mirant al cel, exclama «guau! Es veuen els estels». Ell no entendrà res. Et pot arribar a dir: «sí, clar, és de nit». Fins que li explicaràs que allà, a ciutat, la llum i la contaminació no te’ls deixen veure.
En definitiva, porta una conversa natural amb algú de la zona. Sense destacar l’excepcional que et pareix tot. Amb respecte. Sense intentar donar-li una lliçó, ni que et dono una lliçó ell. Tracta temes polítics, o lingüístics, amb humor i alegria. Sense comprometre’t. La ruralitat t’ensenye que si no coneixes a l’altre, hi hauràs de conviure, i per tant, millor no suposar què pense ell, ni que ell suposo massa fàcilment què penses tu.
Este article està inspirat en «Menorca, normes d’ús», de Llúcia Ramis (La Vanguardia, 24/7/2018). Hi ha una altra versió a “Ser de una isla en verano“.
Source: Filologia infusa | L’esmolet
Primeres provatures del meu idioma carlesteresbellesià amb ma cosineta Núria, de Barcelona. Pareix que ja m’entenia.
Havent llegit les declaracions d’algunes persones més o menys públiques sobre la llengua que parlem a les nostres viles, he decidit declarar-me jo també filòleg per infusió divina i, per tant, competent per a anomenar el meu idioma, que batejaré en este mateix moment com carlesteresbellesià. Ja veuen, distingides lectores, que les faig partícips d’una primícia mundial: l’aparició d’una nova llengua. Com que no sóc càrrec polític ni tinc notorietat més enllà del meu cercle familiar —i encara gràcies—, no m’atreveixo a pontificar sobre el que parlen los meus veïns, i, si m’apureu, ni tan sols em veig en cor de dir què parla la meua dona. Ens entenem de categoria, però déu-mos-en-guard d’afirmar que parlem lo mateix… no vull que se m’acusi d’imperialista! En els quasi cinquanta-sis anys que duc pel món m’he adonat que el meu carlesteresbellesià em serveix per comunicar-me sense canviar d’idioma amb persones de llocs tan allunyats com Crevillent, Sa Pobla o Santa Eugènia de Ter. Potser de menut un colom va visitar-me mentre dormia i va dipositar sobre el meu cap un do de llengües d’estar per casa, restringit a les terres que hi ha d’Aiguaviva de Bergantes a l’Alguer i de Salses a Guardamar.
M’estic plantejant de muntar una acadèmia on, a preu mòdic, la gent interessada pugui aprendre el carlesteresbellesià. A mi m’ha estat força útil per a escoltar els consells dels iaios, comunicar-me amb mons pares i fins i tot per a enamorar la meua esposa i formar una família. També m’ha permès fer amics, tenir estudis i treballar en diversos oficis. He intentat que les filles l’aprenguin, però cadascuna ha creat lo seu idioma propi. Què hi farem.
Per acabar, em pregunto què hauria passat si estes persones que esmentava al principi, en comptes d’estar per damunt dels filòlegs de carrera gràcies a la infusió divina, s’haguessin sentit imbuïts d’una ciència mèdica superior a la dels metges titulats. Potser ja seríem tots a l’altre barri. Com diuen los meus amics castellans: Dios aprieta però no ahoga.
La Comarca, columna «Viles i gents», 27 de luliol de 2018
Source: Toponímia del Matarranya
La setmana passada La Comarca donava noticia, en les seues dos primeres pàgines, de la comunicació del Govern d’Aragó als ajuntaments del Matarranya per fer-los arribar la proposta dels noms de lloc més significatius de les nostres viles que havia elaborat la Comissió de Toponímia, formada per experts en la matèria. Celebrem que esta entitat, el Govern d’Aragó i la Comarca del Matarranya prenguen interès pels nostres noms de llocs i passon ara la proposta als ajuntaments per saber el seu parer. Per altra banda la bibliografia sobre el tema és bastant interessant en el cas del Matarranya, molt més que en altres comarques on s’hi ha treballat molt poc. Desideri Lombarte va publicar ‘600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja’ (1990), jo mateix ‘Toponímia de la Vall del Tormo’ (1994) i ‘Aproximació a la toponímia del Mas de Llaurador’ (1994) antic barri, ara despoblat, de Valljunquera, Enric Puch i servidor ‘Toponímia i antroponímia de Vall-de-roures’ (2000) i Sergi Mulet va publicar un gran mapa amb la situació dels topònims de Calaceit. A més, els últims anys, la Comarca del Matarranya i l’Associació Cultural del Matarranya van iniciar un projecte de recollida de la toponímia, fruit d’este treball ha segut la recuperació de la de Queretes que va presentar-se a la vila l’any passat amb una exposició pública per incorporar-hi possibles rectificacions i a la que li seguiran altres poblacions matarranyenques on ja fa temps que s’hi treballa. Sobre altres municipis franjolins del sud també s’han fet diferents treballs. Artur Quintana en la seua obra ‘El català de la Codonyera’ (2012) recull els noms de lloc de la seua vila, el prolífic escriptor pena-rogí Desideri Lombarte va escriure la ‘Toponímia d’Aiguaviva. Primera aproximació (Aiguaviva de Bergantes)’ (1990) i Marc Martínez ‘Aproximació a la toponímia rural de Nonasp'(2001).
Source: Fórnols i Vall-de-roures
En l’aprovació de la “Ley del Patrimonio Cultural Aragonés”, (març de 1999) per un Govern presidit per Santiago Lanzuela, del PP, es reconeixien definitivament les llengües antigues d’Aragó: l’Aragonès i el Català. Reconeiximent oficial que, per unes o altres raons, s’ha tardat en activar des dels propis Governs d’Aragó; però ara pareix que ja es camine més de pressa perquè és urgent, molt urgent, que es prenguen mesures de protecció efectives si no volem que en poc temps la presència de les nostres llengües històriques sigue un record llunyà i només les puguem reviure i sentir als llibres i gravacions que s’han publicat des dels anys seixanta fins ara. Qui cregue que exagero, només ha de llegir les respostes que han donat alguns ajuntaments del Matarranya quan els han demanat de la DGA que s’han de fer oficials els topònims de cada població.
Quan es plantegen polèmiques tant irracionals com les que llegim de Fórnols i Vall-de-roures, on volen eliminar, sense més ni més, els noms de sempre d’eixos pobles, és que alguna cosa hi va malament a nivell social i cultural. Per lo vist, les autoritats actuals no li donen cap valor històric ni sentimental al nom de Vall-de-roures, que s’ha escrit exactament així i s’ha escoltat d’eixa manera des de fa mil anys? Igual és que tampoc s’han enterat de la recent publicació, per la Universitat de Saragossa, del llibre “El català del segle XIV, en textos notarials del Matarranya” on s’hi repleguen documents del mateix Vall-de-roures. Un llibre que es pot comprar fàcilment a la llibreria Serret. Per això ara podem saber que al batlle (alcait) de l’any 1359 l’hi digueven Roy Péreç de Baçtan, i al notari públich Sancho Cervelló.
A Fórnols i la Mare de Déu del Santuari de la carretera de Morella els dedicarem, un altre divendres, una tira especial, perquè recordem molt bé com era, fa seixanta anys, la festa de la romeria del 4 de maig a Santa Mónica.
Source: Transversal | L’esmolet
Engironats (© C. Terès, 2018)
L’Eix Transversal és una via que ens permet anar de la Franja a Girona sense passar per Barcelona. Infraestructures que ajuden a ‘desradialitzar’ una mica les Catalunyes, i que són una oportunitat de gaudir de paisatges plens de contrastos.
L’altre dia, doncs, vam travessar les comarques aragoneses cap al nord: Alcanyís, Casp, Mequinensa, Torrent i Fraga; carreteres silencioses envoltades, a partir de Casp, de camps de fruiters ben pentinats i nodrits per l’aigua del pare Ebre.
Després, les planúries lleidatanes, que també coven fruits saborosos i ens fan sabedors de l’amplitud del món. Records de joventut, d’Alsina Graells i de nits agredolces de boira i cervesa. Vaig tornar a sentir la mirada severa de la Seu al clatell mentre seguíem rabents cap a llevant. Els pobles de la Segarra navegaven feliços per les ondulacions verdes de cereal.
I més avant, el país dels sots feréstecs, de boscúries compactes i cingleres que fan rodar el cap. Vam deixar enrere la plana de Vic. El paisatge que solcava la carretera em traslladava de nou cap al record, aquesta vegada més antic, de quan tenia dotze anys, les cames primes i els ulls esbatanats. Excursions de motxilla i xiruca, cantimplores d’alumini i uns sentits que s’embriagaven de tanta natura. L’existència d’aquelles muntanyes em va barrar el pas al gaudi de les discoteques del meu barri. La felicitat, si existia, només podria trobar-la a cel obert. Aquesta certesa impregnà l’embrió d’adolescent que era jo, i ja no m’ha abandonat mai més.
I per fi, Girona. Ràpidament cap a la Facultat de Lletres, al rovell de l’ou de la ciutat, a explicar què és Temps de Franja i com funciona.
En començar a parlar, encara duia enganxat a les sabates el fang del Puigsacalm. I una mica de boira amarga arrapada a la gola, que em va fer estossegar. (Res de greu. Coses de l’Eix Transversal.)
Columna «L’esmolet», Temps de Franja 138, juliol-agost 2018