La Franja

Adéu al poble (© Carles Terès, 2015)

Fa poc vaig assistir a la taula rodona “Dones enfront de la despoblació” que es va celebrar al nostre poble —Torredarques, 81 habitants— organitzada pel consell comarcal del Matarranya.

Les primeres a explicar la seua experiència van ser dones joves nascudes al territori que havien marxat a ciutat a estudiar i a treballar. S’havien decidit a tornar perquè els hi havien ofert una feina que els permetia viure del seu ofici. Una d’elles, en acabar el projecte pel què l’havien contractada, havia fet el camí invers i vivia de nou a la capital, on podia progressar professionalment i els seus fills hi tenien més oportunitats.

Després van parlar dones sense vinculacions prèvies a la zona que havien vingut a treballar-hi o a gaudir de la jubilació com una opció personal. Van enumerar, entusiasmades, el silenci de les nits, el paisatge natural, la bellesa dels pobles… Descripcions certes, però que feien somriure els matarranyencs que es barallen cada dia amb la duresa —física i administrativa— de la ramaderia i l’agricultura i que pateixen la precarietat dels serveis bàsics.

Va arribar el torn de professionals torredarquines que, per conciliar feina i família, havien hagut d’instal·lar-se a la veïna població d’Alcanyís, on tenien a tocar serveis i oportunitats formatives per als fills. Com a contrapunt, vam escoltar també experiències de dones que, tot i treballar a Alcanyís, havien optat per fer cada dia els 30 o 40 minuts de trajecte amb vehicle propi per tal que la família pogués viure al poble.

En un moment donat, la periodista que cobria l’acte —una noia molt jove— va intervenir per afirmar que ella havia tornat només perquè a ciutat s’havia quedat sense feina i que, tan aviat com li fos possible, marxaria de nou.

Van sorgir algunes idees per a pal·liar les mancances de la vida als nostres pobles, però la majoria topaven amb la manca de recursos i la volatilitat dels projectes polítics, sempre sotmesos a l’electoralisme. Sobrevolava la idea que algunes iniciatives públiques només havien servit per a crear uns llocs de treball lligats a la gestió de les pròpies iniciatives i poca cosa més. Va posar-se de manifest que, a l’hora de la veritat, certes administracions asfixiaven amb entrebancs burocràtics les persones que engegaven un negoci, al contrari del que passava en altres països de la UE o fins i tot en autonomies veïnes.

Va haver-hi un moment de tensió quan una de les assistents va recriminar que entre els que venien a viure o a estiuejar al poble, hi havia individus que no s’hi volien integrar, que anaven a la seua i que fins i tot cometien el sacrilegi de no quedar-se a la festa Major. Vaig deduir que, per a ella, integrar-se al poble volia dir desintegrar-se, és a dir, renunciar a les pròpies preferències i inquietuds per fer el mateix que tothom. Vet aquí un dels motius que empenyia la jove periodista a fugir cap a societats potser no tan solidàries, però que et deixaven més marge per respirar.

Cada persona, una història. Cada dona, una esperança.

(Alcanyís, desembre de 2017). Publicat a El Salto Aragón, n.9, gener de 2018