La Franja

també ha iniciat un programa de recollida a tot el territori aragonès. Un llegat cultural que a poc a poc es va perdent perquè van morint les generacions que encara conserven els noms antics i populars referits al territori i així, si no es posa remei, es va diluint un patrimoni immaterial de gran interès cultural, on es conserva la nostra llengua més autèntica. En el cas de la toponímia dels nuclis urbans de les viles és important la seua recuperació perquè a través dels noms del lloc podem arribar a conèixer el nostre passat històric i l’evolució del seu urbanisme. Tenim molts exemples de carrers o places de les nostres poblacions que han recuperat la seua original toponímia que descriu o evoca elements ben singulars, alguns d’ells ja només conservats en el record o a través de la documentació històrica. Tenim carrers: del Castell, del Raval, de l’Hospital, de les Eres, del Pou, de la Bassa, del Palau, de la Font, de la Sèquia, del Molí, del Trinquet, dels Freginals, del Forn, Vilaclosa… I places: Nova, Major, de la Creu, del Deume, de l’Església, Vella, del Calvari… O bé topònims que indiquen característiques del traçat urbà. Carrers: de Baix,  de Capdevila, de la pujada al Castell, de Dalt, de Soldevila, Replà de la Campana, del Riu, de la Costa, Llarg, del Bonaire, del Mig, del Clot, Pla, Alt, del Collet… Recuperar els noms populars i tradicionals dels carrers i places de les poblacions significa respectar i donar importància a la nostra història -no cal inventar-se nous topònims que no tenen cap relació amb el nucli urbà- i això és el que pretén el nou projecte impulsat per la Comarca i ASCUMA i que ha començat a constituir grups de treball a diverses viles del Matarranya per recuperar, documentar i situar els topònims municipals.

Ja s’ha dit molt sobre l’extravagància i el radicalisme de Trump, com que perseguirà i emmurallarà tot rastre mexicà als States.
I el cas Trump no és cap excepció. Són molts que lliguen l’empobriment de la classe mitjana mundial, per la radicalització dels efectes del capitalisme, en lo seu estat permanent de descontent. Diuen que això ha portat a la massa enfurida a trencar en lo sistema, ja sigue en Trump a EUA, l’emergència de l’extremadreta a tota Europa, les noves esquerres a Grècia, lo Brexit anglo, los nous partits a Espanya, o el sobiranisme aquí al costat.
En tot cas, també als científics socials se mos ha posat en l’ull de mira: no n’hau encertat ni una, collons!, mos diuen. I poques enquestes havien pronosticat lo triomf de Trump, l’èxit del Brexit, lo NO dels colombians al procés de pau en les FARC, la renovació de la majoria a Rajoy, o el fracàs del sorpasso d’Iglesias a(l posteriorment marginat) Sánchez. En fi, que per més que la ciència social sigue més complexa que les naturals, als científics socials també mos cou.
I és que predir el resultat d’unes eleccions o els cracs de la borsa és més complicat que pronosticar una tronada. Pronosticar què farem los humans afecte directament al que finalment farem, perquè saber què pot passar mos fa canviar el nostre comportament. Si per exemple tenim les capacitats de l’omnipresent i sabem a ciència certa qui guanyarà les eleccions, acte seguit que ho comuniquem, aquells a qui no agrade gens eixe candidat, enlloc de decidir votar el seu partit afí, però més minoritari, decidiran votar-ne un en lo que tenen menys sintonia, però té més possibilitats de guanyar. I el pronòstic ja s’ha trencat. Un comportament paregut si pronostiquem que un banc caurà, o que unes accions pujaran la setmana que ve, o qualsevol pronòstic d’una ciència sobre el comportament humà. Per contra, si com l’omnipresent, sabem que una tronada portarà molta aigua, per més que fem o no fem lo pronòstic, los núgols no deixaran de portar aigua. Caos de tipus 2, li diuen.

Natxo Sorolla