Skip to content

Archive

Category: Matarranya

LES RETALLADES AL CATALÀ JA SON AQUI!

El proyecto Jesús Moncada de Animación Cultural en las escuelas de la Franja no se desarrollará este curso. El Departamento de Educación y Cultura del Gobierno de Aragón comunicó el pasado viernes el cese de las actividades de ese proyecto al profesor Antonio Bengochea, que sustituía a Mario Sasot en la coordinación de este programa. Con esta decisión, se pone fin a 11 años en los que el programa permitió llevar a los centros educativos aragoneses donde se imparte catalán un abanico de actividades de literatura,música, arte y tradiciones populares de autores aragoneses de lengua catalana. A lo largo de esta década se han desarrollado más de 800 actividades en las que han participado más de 15.000 alumnos de todos los niveles educativos de los centros aragoneses del Aragón oriental donde se imparte Catalán. El Institut d`Estudis del Baix Cinca ha hecho público un comunicado en el que rechaza la desaparición del proyecto Jesús Moncada que ha conseguido aproximar la cultura de los autores de nuestras comarcas hasta los alumnos de las comarcas orientales de Aragón. El IEBC considera inadmisible que el gobierno aragonés quiera abandonar aún más el catalán en la Franja. Para el Institut d`Estudis, la lengua catalana de estas comarcas forma parte del patrimonio cultural aragonés y, por tanto, habría de ser protegida y respetada. Además, recuerda que la legislación vigente así lo exige, en concreto, la Ley de Lenguas,el artículo 3.3 de la Constitución Española y la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias.Por su parte, el diputado de CHA Gregorio Briz, que ha presentado varias preguntas en las Cortes sobre la continuidad de los programas en catalán y aragonés, ya indicaba en declaraciones a Radio Fraga que no confiaba en que los proyectos Jesús Moncada, en catalán, y Lucía Dueso, en aragonés, se recuperasen en este curso.

La conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Aragó ha deixat sense efecte el Projecte d’Animació Cultural Jesús Moncada, un projecte que es va posar en marxa el curs 2000-2001 a fi de reforçar i revalorar les classesv de català a les escoles de la Franja amb activitats extraescolars i portant a les aules escriptors, cantautors, grups musicals, exposicions i tallers, entre altres iniciatives, en aquesta llengua. La mesura del Govern aragonès, que s’aplicarà a partir d’aquest mes, ha generat el rebuig de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, a més del dels promotors del projecte i alguns professors. L’Institut considera que l’experiència ha tingut èxit a l’hora de promoure una de les llengües minoritàries de la zona als col·legis i que amb el seu cessament es talla el vincle que s’establia entre l’escola i el medi cultural natural del territori on es desenvolupava. Per aquesta raó, fonts del’Institut del Baix Cinca asseguren que consideren “inadmissible que el Govern aragonès vulgui abandonar encara més el català a la Franja”.“La nostra llengua forma part del patrimoni cultural aragonès i, per tant, hauria de ser protegida i respectada.A més, la legislació vigent, tant la llei de llengües de la Constitució espanyola com la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, així ho exigeixen”, van destacar. Segons un dels coordinadors del Projecte Moncada, Mario Sasot, el Govern d’Aragó va comunicar aquesta decisió a principis de setembre, tot i que fins al 27 d’aquell mes s’hi ha continuat treballant. No obstant, continuen impartint-se classes de català en horari lectiu als centres.ÍCIES DE LA TERRETA NOT.

Fa uns mesos parlava a n•esta columna de la mosca negra. I mirant-ho fredament, amb la perspectiva que done el temps, penso que en aquell moment ho vaig fer una mica alegrement, com si la vulguera ignorar. Allò no va estar bé. I ho sé. Perqué en honor a la verdat hai d’admetre que fa ja alguns anys que no me la puc desempellegar de damunt i, per tant, esta mosca ha esdevingut una indesitjada vella amiga meua. Una vella amiga amb una perniciosa mossegada i amb la que, fins ara, sempre mos havíem trobat per les terres baixes. I per tal causa jo tenia la secreta esperança de qué no la voríem mai per les nostres muntanyes. Infeliç de mi! Descarada com ella sola, enguany, la mosqueta morta —qué dic morta?, si és més viva que la fam!— s’ha decidit a remuntar no solament lo Matarranya sinó també el Tastavins. Ara bé: hi ha qui diu que esta mosca no és nova per estes terres, ja que sempre hi ha estat, per les vores dels rius. Jo ho desconec. I l’únic que puc argumentar és que a mi, fins ara, no m’havie atacat mai a Mont-roig. Però enguany, la molt traïdora, una vesprada que vaig tindre l’ocurrència de baixar a l’hort a collir tomates en pantalons curts, se’n va voler aprofitar i es va decidir a espatllar-me les meues plàcides vacacions, atacant-me sense pietat per la zona dels sofrages. Recordo que fa cinc anys, amb la primera mossegada, se’m va unflar tant la cama que vaig haver de passar pel servei d’urgències. Però ara, escarmentat a còpia de mossos, ja n’hai aprés. I, estiga a on estiga, tinc sempre a mà els granulets d’“Apis mellifica”, un remei homeopàtic fet a partir del verí d’abella que és gairebé miraculós ja que fa baixar la inflamació en poques hores. En tot cas tinc ja molt clar que entre la primavera i la tardor, quan ixca al monte, em tocarà portar tot lo cos cobert. Fins i tot la cara i les mans, si és menester.

Publicat a la columna «Viles i gents» de La Comarca, edició del 16 de setembre de 2011.

Viles i Gents :: La mosca negra :: September :: 2011.

Una reedició esperada

A. Quintana Categoria: Article Viles i GentsLo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de setembre del 2011)

L’editorial Planeta acaba de reeditar, amb pròleg de Pere Gimferrer, Los Trovadores d’en Martín de Riquer, exhaurit des de quasi vint anys. Ens n’hem de felicitar perquè així tornem a disposar d’una de les millors edicions de la lírica occitana —d’on deriva tota la lírica occidental— i, a més, amb l’ajut d’una versió literal castellana. Riquer vol amb aqueixa traducció literal estimular el lector a llegir la lírica occitana en l’original; la seua traducció només pretén ser un ajut, utilíssim sí, però que de cap manera vol substituir la lectura directa del text occità. Penseu també que per a nosaltres, parlants nadius d’una llengua romànica, i en prou de casos d’una o dos més també romàniques, aquesta lectura és especialment fàcil —sempre que siguem capaços de traure’ns de damunt els prejudicis que ens afoguen. A més, tinguem en compte que la llengua occitana és una llengua espanyola, pròpia de la Val d’Aran i oficial a tot Catalunya, i deu trobadors serien ara espanyols, entre ells el nostre rei Alfons II. De les 2.542 composicions que ens han aplegat de la lírica medieval occitana, obra d’uns 350 trobadors, en Riquer n’ha triat 371 de 122 autors, i les ha proveïdes d’abundoses notes biobibliogràfiques, amb comentaris literaris i de detall de cada poeta i composició, enfrontant-se eficaçment amb les dificultats d’uns textos i uns autors dels segles XII i XIII. El tot va precedit d’un estudi general dels trobadors occitans de quasi un centenar de pàgines. Martí de Riquer, que prompte farà els cent anys, ha estat catedràtic de literatures romàniques a Barcelona, membre de les acadèmies de Bones Lletres i de la Lengua, i amb una gran obra, bàsicament medievalista, de les literatures castellanes, catalanes, franceses i occitanes, a més de les del Segle d’Or. A les seues classes, molt suggestives, sempre ha sabut encomanar als deixebles l’entusiasme per les lletres medievals, especialment dels trobadors. De família carlina va lluitar en el Tercio de Nuestra Señora de Montserrat al costat del sublevats en l’ocupació de Catalunya, i la seua vida té tocs de llegenda, com la que corre sobre el seu braç malmès en batalla.

Artur Quintana

Viles i Gents :: Una reedició esperada :: September :: 2011.

La Sagrada família…un monument del segle XXI?

A. Bengochea Categoria: Article Viles i GentsLo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de setembre del 2011)

A l’edifici més bonic de l’antiguitat —Sthendal dixit— ja l’havia qualificat el gran Miquel Àngel de “disseny angèlic, no humà”. Estem parlant del Panteó de Roma, temple consagrat a tots els deus i construït per ordre de l´emperador Adrià a principis del segle II. Es va edificar en tres o quatre anys. El romàntic Lord Byron el definia amb cinc qualificatius: “senzill, ferm, sever, auster i sublim”. Segons els clàssics dos eren les qualitats d’allò que ells deien “monumental”: senzillesa i grandesa. Va ser el primer temple de l’antiguitat que valorava l’espai interior, que respira espiritualitat i connexió amb el cosmos. En una paraula: humanitat.
 No es pot dir el mateix de la Sagrada Família, temple dedicat a un sol deu. Aquest edifici, que fa 129 anys que és en construcció, mai serà —segons els clàssics— “monumental”, perquè té grandesa, però no senzillesa. Suposo que això al senyor Gaudí poc l’importava. Tampoc a la burgesia o a la cúria religiosa d’aquella època de bonança econòmica. Evidentment la Sagrada Família és sublim (això ningú ho dubta) però no és ni senzill, ni ferm, ni sever, ni auster. Al contrari: és complicat, excessiu, exterior, ostentós i qualsevol cosa menys ferm. Quins valors pot representar aquest espectacular exabrupte?: doncs la vanitat, la supèrbia i l’ostentació de l’ésser humà i d’una religió que potència totes aquestes característiques. En definitiva: un monument notablement impropi de l’època en que vivim, on contínuament es parla d’austeritat. Un monument anacrònic, que no es construeix al servei de l’humanitat; tot al contrari, és l’humanitat la que es posa al servei d’ell. Com a l’època de les grans catedrals medievals, que duraven segles en acabar-se (si s’acabaven) i que no es feien a la mesura de l’ésser humà (considerat, segons aquella mentalitat, indigne d’obres tan sublims), sinó A.M.D.G.: AD MAIOREM GLORIAM DEI.
Possiblement avui Miquel Àngel diria el mateix: “disseny angèlic, no humà”, però amb un altre sentit. Perquè ara som al segle XXI, malgrat que l’església i els seus fans semblen no adunar-se’n.
És definitiu: les obres s’acabaran l’any 2026 (“casualment” el centenari de la mort d’en Gaudí). Meravellós. Molts no han pogut ni podran, jo…hi arribaré?

Antoni BengocheaViles i Gents :: La Sagrada família…un monument del segle XXI? :: September :: 2011.

El botonet

Carles Terès Categoria: Article Viles i Gents

M’he baixat una magnífica entrevista al lingüista i catedràtic Jesús Tuson (València 1939), per a sentir-la amb calma. En plena polèmica pel tema de la immersió —un model d’èxit contrastat—, escoltar-lo ha estat un bàlsam per a les meues oïdes. Manel Fuentes ha fet la pregunta que tots els catalanoparlants (sobretot els aragonesos) ens fem: El català fa nosa?. La resposta ha estat demolidora i, desgraciadament, encertadíssima: «Hi ha algunes persones […] que si en una habitació solitària, sense ningú que els veiés, tinguessin un botonet i poguessin pitjar-lo amb la conseqüència que la llengua catalana desapareixeria, el pitjarien. Els fa nosa tot allò que no sigui l’unitarisme: un estat, una llengua; un estat, una religió; un estat una llei; un estat, una mentalitat… Hi ha una llarga tradició […] d’unitarisme estatal que diu que és molt més còmode de governar un estat de gent uniformada que un estat amb gent diversa. […] Aquesta gent que pitjaria el botó ha de fer una reflexió: en el món hi ha uns 200 estats, però es mantenen 6.000 llengües. Si volen una llengua per a cada estat i la resta morralla que s’ha de deixar de costat, són responsables de l’eliminació de 5.800 llengües amb els centenars de milions de persones que hi ha al darrera, que la parlen per què és la que han heretat, és la seua, no per a emprenyar. El seu argument és que així el món serà més simple… però 200 llengües encara són massa llengües, per a ells. El que realment voldrien és que tothom parléssim, a tot estirar dues o tres llengües: l’anglès (“quina nosa, això de parlar anglès”), xinès (“què complicat això dels bastonets…”) i la tercera, la seua, perquè ja la tenen apresa: en el fons són uns egoistes.» Si la voleu sentir sencera, aneu a http://www.catradio.cat/audio/563927/

Viles i Gents :: El botonet :: October :: 2011.

Catalanòfils

M. D. Gimeno Categoria: Article Viles i GentsLo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte u d’octubre del 2001)

Va existir un temps sense Intereconomies i amb passions interlingüístiques, entre l’últim terç del segle XIX i el primer del XX, quan l’ideal romàntic de recuperar llengües i cultures regionals va originar institucions com l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i l’Estudio de Filología de Aragón (1915). L’EFA, dirigit per Juan Moneva y Puyol, catedràtic de Dret Canònic de la Universitat de Saragossa, va impulsar diversos projectes, com un Diccionario aragonés, que comprenien tot lo territori lingüístic aragonès, és a dir, castellà, català i aragonès, segons ha estudiat María Pilar Benítez a María Moliner y las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón (Rolde de Estudios Aragoneses, 2010). Moneva, que té dedicat un cèntric carrer saragossà, era tot un personatge: conservador maurista, catòlic i de geni insuportable —així el retrata Ramon Mur a la introducció a El porvenir de mi pueblo de Juan Pío Membrado (Cesba, 2008, p. 42)—, havia après lo català llegint cròniques medievals i s’obstinava a parlar-lo i escriure’l als seus amics catalanoparlants com lo citat Membrado, natural de Bellmunt del Mesquí.
Uns anys abans, al 1878, Marcelino Menéndez Pelayo havia guanyat la càtedra de Literatura Espanyola de la Universitat Central de Madrid amb un programa d’història de la literatura que incloïa la castellana, la catalana i la galaica-portuguesa. Lo savi càntabre, que va estudiar los dos primers anys de la llicenciatura a la Universitat de Barcelona, dominava el català i set llengües més. També l’admirava, com demostren les seues paraules a la reina Maria Cristina als Jocs Florals de Barcelona de 1888: “Aquí teniu, Senyora, la llengua catalana brollant dels seus llavis el doll de la paraula harmoniosa i eterna” (Mario Crespo, “Menéndez Pelayo y el catalán”, Alerta, 11-IX-2011). Deixeble i editor de les obres de Milà i Fontanals, amic d’erudits catalans i mallorquins amb qui es va correspondre també en la seua llengua materna, va merèixer denominar durant uns anys lo carrer Torrent de l’Olla del barri de Gràcia barceloní que, més tard, l’Ajuntament, oblidant amistats antigues, va tornar al nom originari. Trobaríem personalitats i actituds similars avui en dia?

María Dolores GimenoViles i Gents :: Catalanòfils :: October :: 2011.

Sabores y olores del Matarraña

mitjançantCretas Matarraña Teruel, fiestas mayores.

Excursiones de ID y fotografía de Aves, por el río Matarraña y Puertos de Beceite

mitjançantNutria pescando en el Río Matarraña, Octubre 2011.

 Curso: “Siguiendo el rastro de la fauna del Matarraña”
Cuándo
Desde el sábado, 29 de octubre del 2011 hasta el domingo, 30 de octubre del 2011

– Portal de difusión de la Comarca del Matarraña/Matarranya.

L’Estraviz és el 1r diccionari gallec q inclou la Franja i El Carxe entre els territoris catalanoparlants 

 

 

 

 

 

(3) Lingua románica própria de Catalunha ou dos Países Catalães: Catalunha (excepto o Vale de Arám,) Catalunha do Norte, Andorra, Ilhas Baleares, franja das comarcas aragonesas limítrofes com Catalunha, metade oriental do País Valenciano, comarca murciana de El Carxe e cidade sarda de Alguer.

 

Twitter / @Eduard_dCV: L’Estraviz és el 1r diccio ….

BORRADORES 041011’Cultura y creación en el Matarraña’ – YouTube.

 

La Marcha del Mezquín 2011 se celebrará en Belmonte de San José.

icipio de la provincia de Teruel, comunidad de Aragón con una extensión de 96,72 km², con la más destacada cadena montañosa del noreste de la provincia turolense. Por su término municipal discurren los tramos altos de ríos como el Matarraña, el Ulldemó o el Algars teniendo junto a bosques, conglomerados y sierras, que conforman paisajes montañosos de gran belleza y espectacularidad que albergan uno de los ecosistemas más variados y mejor conservados de Europa y que deberéis superar durante la carrera si queréis ser auténticos INVENCIBLES.

mitjançantBeceite/Matarraña busca a sus INVENCIBLES, el dia 6 de Noviembre con ETERNALRUNNING con Fisherman’s Friend. | Lagaya.

De noche la fiesta se transforma….

 CULTURA Y CREACIÓN EN EL MATARRAÑA, UN ESPECIAL DE BORRADORES POR ANTÓN CASTRO PARA ARAGÓN TELEVISIÓN

 

Plató: Javier Aguirre y el Dúo Recapte

Artistas: Gema Noguera, pintora fallecida en 2008, y Laia Vaquer, fotógrafa.

Escritores: Marta Momblant, dramaturga y narradora, y Andreu Subirats, poeta.

Libreros: Octavio Serret

Músicos: Sofía Asunción Claro, arpista, y Lars Graugaard, flautista y compositor

Borradores emite mañana un programa especial sobre ‘Cultura y creación en el Matarraña’, grabado en Beceite, Calaceite y Valderrobres. El escritor y viajero Javier Aguirre, autor de diversos libros del Matarraña, acude al plató para hablar de sus publicaciones, de varios libros colectivos y los secretos de esa comarca, que se caracteriza por la exuberancia del paisaje, una intensa vida cultural y por el desarrollo del turismo y los espacios con encanto. Aguirre acaba de publicar ‘Remansos. El Matarraña y la tierra alta’, ‘Del Matarraña a Nueva York’ (escrito al alimón con Angélica Morales) y ‘Los follets del Matarranya’.

Arranca el programa el Beceite. Allí, en la Antigua Fábrica Noguera, se realiza un amplio reportaje sobre la pintora Gema Noguera, fallecida en 2008: se reconstruye su trayectoria, su línea de trabajo y su impacto en la zona de la mano de Ersi Samará, la artista griega que trabaja en las salas, Lola Pintado, del Museo Juan Cabré, y de su propia madre Rosa María, que recuerda su vida, la relación con su padre y nos muestra el nogal del jardín donde reposan para siempre sus restos.

Laia Vaquer es una escultora y fotógrafa que trabaja con su cuerpo como si fuera un paisaje: explica su obra, sus influjos, la relación que establece con la naturaleza del Matarraña y la complicidad que tiene con el fotógrafo Hugo Roglan, que es quien le toma las fotos. El librero y editor Octavio Serret, de Valderrobres, siempre quiso ser librero: es un animador cultural imprescindible de la zona, un defensor de la ‘paraula ebrenca’. Recuerda las actividades que se realizan con distintos colectivos, con editores y con sellos editoriales como March Editor especialmente.

La escritora Marta Momblant compagina la literatura en catalán con la dirección escénica: ha montado a Shakespeare y a otros autores en castellano, catalán o inglés. Momblant, desde la orilla del río Matarraña a su paso por Beceite, habla de sus libros: la pieza teatral ‘Fora de temps, fora de lloc’ (Fuera de tiempo, fuera de lugar) y de su novela ‘La venta de l’hereva’ (La venta de la heredera), que recibió el premio Guillem Nicolau y está centrada en la enfermedad de Alzheimer. Otro escritor, Andreu Subirats, un poeta catalán que reside en La Fresneda y que ha traducido a François Villon, habla de su poesía, de la importancia del paisaje en su obra y de sus viajes al Matarraña desde su juventud. Subirats es rapsoda y lee uno de sus textos en la entrada de la Antigua Fábrica Noguera.

El programa visita a dos músicos instalados en Calaceite: la arpista chilena Sofía Asunción Claro, para la que han escrito piezas varios compositores, y el flautista y compositor danés Lars Graugaard, que trabaja en algunas obras que se estrenarán en Nueva York en los próximos meses. Ambos buscan el silencio y la inspiración en esa villa llena de literatura y de historia.

El Dúo Recapte, formado por Mario Sasot (bandurria) y Antoni Bengoechea (rapsoda), interpreta dos temas de Héctor Moret (‘Paisatge’) y ‘La solicitud’ de Desideri Lombarte.

 

[Borradores. Aragón Televisión. Realización: Teresa Lázaro. Ayudante de realización: Yolanda Liesa. Producción: Arantxa Melero. Empresa de producción: CHIP. Redacción: Carlota Muñoz y Ana Catalá Roca. Dirección y presentación: Antón Castro. Se emite los martes, a las 0.55, y se redifunde los sábados a las doce de la mañana.]Serret Bloc.

La Franja