Los Azero – El 5 de julio algo se está cociendo en Aguaviva (Teuel)..
Spot promocional del ‘Salvem lo riu – Bergantes Festival’, que se celebrará en Aguaviva el próximo sábado 5 de julio, organizado por la plataforma vecinal ‘el Bergantes no se toca’.
La Fira de Sant Medardo atrajo ayer a centenares de visitantes.
|
02/06/2014
BENABARRE.- La Fira de Sant Medardo recibió ayer a centenares de visitantes en una jornada que fue masiva desde la apertura del certamen y hasta última hora. El recinto fue un hervidero de personas y las ventas en los 75 estands fueron superiores a años anteriores. La respuesta a los cursos y talleres, ligados con la agroalimentación y los productos de calidad, también fue muy alta en esta vigésimo quinta edición de una Fira que, tras cumplir el cuarto de siglo, va a más y mira al futuro consolidada como referente agroalimentario del territorio.
S’han endut la Valera | Lo Finestró.
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 de maig del 2014)
A l’agost de 2011 escribia: “L’última campanada de les hores es perllongava esmorteint-se lentament durant un període de temps indefinit. Un to potent i melodiós movia amb decisió el nostre timpà a la vegada que l’acaronava sense embuts: era una rodona sensació musical”… “El temps i la vida es feien música a través de la campana de la Codonyera, tot i que el ple gaudi de la Valera, així es deia la campana de la Codonyera, es produïa els dies de festa major i a les vespres, quan uns quants mossos valents pujaven ansiosos les escales del campanar i un cop apartades la maça del rellotge i el fre, començaven a empènyer la campana cap a fora per apropar el capçal”… “Mai he escoltat un volteig (“bandeig”) ni més harmoniós, ni de millor cromatisme sonor, ni una nota musical de campana tan ben sostinguda” …. “Com parlo en passat de la campana, el lector es preguntarà si la campana gran de la Codonyera ja no existeix, doncs bé, si existeix, però està gairebé muda, amb veu trencada (“cascallosa”), sense to i menys encara, ressonància: està rajada, té una esquerda, està gairebé morta”.
El 15 de maig passat, se la van emportar cap a Saragossa, la volen fondre per a fer-ne una de nova. Llàstima! Malgrat d’utilitzar el mateix aliatge i formes, el so forçosament serà diferent. Qui sap com era el motllo d’argila que van utilitzar a la Basseta, o les condicions climàtiques de l’any 1851 de la Codonyera, o els temps de refredament…? Tenia entès que es podia soldar amb la garantia de mantenir exactament el so original. No sé quins han estat els motius de la decisió de fondre-la, suposo que econòmics, però el cert és que la Valera deixarà d’existir definitivament. Tindrem una altra campana amb una altre so, però lluny del de la Valera. Només ens quedarà el record. Jo no l’hagués mai fos, l’hagués deixat a terra com a una peça històrica per a ser contemplada i admirada. Qui gosaria fondre una històrica i valuosa joia d’or, en tenir algun desperfecte, per a fer-ne una de nova? O més encara, qui gosaria en el present utilitzar les pedres d’una església romànica en ruïnes per a aixecar una de nova? El mateix penso de la Valera.
José Miguel Gràcia
ESTE ARTÍCULO ESTÁ ESCRITO EN LA LENGUA CATALANA… – Rafael Bardaji Pérez.
ESTE ARTÍCULO ESTÁ ESCRITO EN LA LENGUA CATALANA PROPIA DE LA LOCALIDAD ARAGONESA DE MEQUINENZA. EN LA REDACCIÓN HE CONTADO CON LA COLABORACIÓN DE MI SOBRINO CORMAC SAMBLANCAT BARDAJÍ Y EN LA ADAPTACIÓN AL CATALAN DE MEQUINENZA CON LA CORRECCIÓN ESTILÍSTICA DE MAITE MORET A QUIENES AGRADEZCO MUCHO SU AYUDA.
MEQUINENSA, BARCELONA I L’HISTORIA
Vaig estar fa un mes a Barcelona. Continua essent una ciutat bonica i agradable, oberta i amb moltes ofertes culturals, lúdiques i turístiques. Les Rambles estan plenes de guiris i a la Sagrada Família les files són immenses. No obstant això, de vegades, l’onada nacionalista provoca un sentiment d’ofec. Però, si un es protegeix, pot gaudir-la, i molt.
Tal com estan els temps, és obligat perdre’s pel Born on ara fa 12 anys van aparèixer unes ruïnes amb testimonis de diferents èpoques. Però els que realment l’enalteixen són les de fa 300 anys, perquè recullen la resistència dels barcelonins el 1714 a les tropes borbòniques de Felip V i que el sentiment independentista ha sabut explotar de manera maniquea per als seus objectius. La forma, no el fons, d’explicar-ho està molt bé. Els millors suports, recreacions infogràfiques i audiovisuals, textos i mitjans pedagògics. Aquí a l’Aragó es pot dir el mateix de molts monuments com, entre d’altres, l’Aljafería. No és el cas de La Seo per la qual la societat ha estat incapaç de posar-se d’acord -L’Església, Ajuntament i Govern d’Aragó-, per tal d’aconseguir una bona difusió i proposar una acceptable guia didàctica que permeti fer comprendre la riquesa d’un edifici on s’arreplega la complexa història del nostre territori, amb les seues manifestacions religioses, artístiques, culturals, socials i polítiques d’un període que va des dels romans fins a l’actualitat.
Al Born, vaig tenir una gratíssima sorpresa. Hi havia una exposició temporal tributant a Jesús Moncada, el mequinensà que amb el seu llibre Camí de Sirga va donar a conèixer la història màgica d’aquell poble del Baix Cinca a tot el món. Una mostra de fotografies de Moncada s’exhibia amb bon gust. Són imatges de la part del poble inundat, “el Poble Vell”, que l’empresa ENHER va destruir als anys 60. Impressionen aquestes escenes de la vida quotidiana pel seu realisme. No és, potser, l’indret més adient per a un Moncada universal i m’imagino que els organitzadors no volen utilitzar l’escriptor per a fins nacionalistes.
En tot cas, els catalans saben agrair els valors de Moncada que escrivia en catalá, introduïn localismes i dialectalismes de la localitat aragonesa de Mequinensa, amb la pàtina de la garbinada, el vent propi d’aquesta zona de l’Aiguabarreig conformada pel Cinca, el Segre i l’Ebre. Sí, aquest català que la rància dreta aragonesa no vol acceptar. De fet, a Catalunya l’obra de Moncada ha estat valorada durant la vida i després de la seua mort. Va rebre el premi “Ciutat de Barcelona” o la “Creu de Sant Jordi”, l’any 2001. A l’Aragó gairebé no van tenir temps per fer-li un homenatge. Solament uns mesos abans de morir Moncada va obtenir el premi de “Las letras Aragonesas” l’any 2004. M’agradaria molt veure més exposicions de l’autor de Camí de Sirga o de la Galeria de les estatues a Saragossa o a Osca. La consideració d’aquest personatge es reduí gairebé únicament a Mequinensa on hi ha un museu i la batllessa Magdalena Godia està entestada a recuperar i treure a la llum les ruïnes del Poble Vell.
He tingut la fortuna de conèixer més a Moncada, no solament pels seus llibres, sinó per la seua proximitat humana que m’ha aportat a mi i als estudiants de periodisme, la professora de català de l’Universitat de Saragossa, Maite Moret. Les ruïnes del Poble Vell de Mequinensa volen escenificar una història viscuda, un record amable encara que no ens podem oblidar de la immundícia de la política hidràulica franquista que, per cert, amb la construcció dels embassaments de Riba-roja i Mequinensa y la seua generació d’energia elèctrica va contribuir i contribueix al desenvolupament de la Catalunya d’avui.
Las ruïnes del Born de Barcelona –a on inicialment es volia instal·lar una biblioteca-, tenen un rerefons d’odi. En elles i en l’exposició temporal del Museu d’Història de Catalunya s’explica una història de bons i de dolents. I com tots els nacionalismes, simplista. És una manera de treure suc a la història.
N’hi ha una altra. A Saragossa, el 1808 va servir per celebrar dues exposicions -1908 i 2008- que enaltien l’entesa entre pobles i miraven al futur. A Girona, però, que va patir, també, un terrible setge napoleònic, la commemoració va passar inadvertida. És clar que els francesos no ens van treure els furs a Catalunya i Aragó ni tampoc el Justícia. Tot i això prefereixo l’entesa i no el diàleg de sords entre el nacionalisme espanyol i el català, perquè hi ha moltes coses que ens uneixen.
Dende o Taller d’o Curso d’Aragonés tos queremos combidar a ra chornadas que ímos organizau chunto con l’Espai Gastronòmic i Cultural El Velòdrom de Sabadell iste sabado.
https://www.facebook.com/events/876890852324242/?ref_dashboard_filter=upcoming
O Corrinche.
Jornada d’Aragó
17,30h. Inauguració Exposició l’Aragones Luenga Biba.
19,30h. Passe curtmetratge “Cosetas d’adentro” de Lola García i col·loqui amb la directora.
23,00h. Concert de Gaire, presentant el disc “Largo y luen”.
Dissabte 31 de maig
El Velòdrom
Carretera Prats de Lluçanès, 2
08208 Sabadell
La boira transparent | L’ esmolet.
Hem anat a votar. (Ben de matinet perquè sóc suplent de suplent i cal ser-hi a les vuit.) El dia és una mica rúfol, frescal sense ser fred. No arriba a ser allò que se’n diu amenaçador.
Per a passar l’estona, voltem per camins no gaire allunyats del poble. El sol va eixint de tant en tant i converteix l’ordi, que comença a rossejar, en un mar verd lluent jaspiat de daurats. És inevitable fer-ne alguna foto —tot i saber que, malgrat l’aparença professional de la càmera, no captarà la magnificència dels matisos, la profunditat del paisatge. Les fotos! Consumin ‘bits’ a cabassos amb les fotos, algunes prou belles, d’altres entranyables, la majoria potser sobreres. Hi ha qui s’apressa a compartir-les sense pudor a la xarxa. Gent generosa que omple els nostres murs amb instantànies dels seus quefers, alguns més interessants que d’altres. Jo també ho he fet, però no gaire —no per cap escrúpol, sinó més aviat per mandra. I allà es queden, omplint cada cop més espai dels meus discs durs. M’agafa vertigen d’imaginar els milers de milions d’imatges que cada dia s’emmagatzemen en tota mena de dispositius, que circulen per l’espai en totes direccions en forma d’ones, impulsos o ves a saber quin estat eteri. Si hi penso massa, m’imagino atrapat en una teranyina infinita de dades, que travessen el meu cos en totes direccions.
A la font del Moliner, em miro l’aigua que embadina el camí, el fang calcigat pel bestiar. En l’aigüeta hi vibren algunes criatures efímeres. Una mica més enllà, entre les carrasquetes que s’enfilen pel coster rocallós, costa d’imaginar els fils invisibles que transporten informació. Potser no n’hi ha, en aquesta clotada fèrtil. Tanmateix, a la butxaca, hi duem sengles mòbils, petits, discrets, però sempre amatents. No me’l miro, però possiblement rebrà alguna engruna de cobertura. O sigui que aquest locus amoenus —l’aire net, els arbres salvatges— és solcat per la boira transparent de la informació.
Cauen, per fi, quatre gotes. Ens apressem cap a la vila, que l’urna ens espera.
La Comarca, columna «Viles i gents», 30 de maig de 2014
– 21:00h. Conzierto KIKE UBIETO + CHUNDARATA!
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.
