ESTE ARTÍCULO ESTÁ ESCRITO EN LA LENGUA CATALANA PROPIA DE LA LOCALIDAD ARAGONESA DE MEQUINENZA. EN LA REDACCIÓN HE CONTADO CON LA COLABORACIÓN DE MI SOBRINO CORMAC SAMBLANCAT BARDAJÍ Y EN LA ADAPTACIÓN AL CATALAN DE MEQUINENZA CON LA CORRECCIÓN ESTILÍSTICA DE MAITE MORET A QUIENES AGRADEZCO MUCHO SU AYUDA.

MEQUINENSA, BARCELONA I L’HISTORIA

Vaig estar fa un mes a Barcelona. Continua essent una ciutat bonica i agradable, oberta i amb moltes ofertes culturals, lúdiques i turístiques. Les Rambles estan plenes de guiris i a la Sagrada Família les files són immenses. No obstant això, de vegades, l’onada nacionalista provoca un sentiment d’ofec. Però, si un es protegeix, pot gaudir-la, i molt.

Tal com estan els temps, és obligat perdre’s pel Born on ara fa 12 anys van aparèixer unes ruïnes amb testimonis de diferents èpoques. Però els que realment l’enalteixen són les de fa 300 anys, perquè recullen la resistència dels barcelonins el 1714 a les tropes borbòniques de Felip V i que el sentiment independentista ha sabut explotar de manera maniquea per als seus objectius. La forma, no el fons, d’explicar-ho està molt bé. Els millors suports, recreacions infogràfiques i audiovisuals, textos i mitjans pedagògics. Aquí a l’Aragó es pot dir el mateix de molts monuments com, entre d’altres, l’Aljafería. No és el cas de La Seo per la qual la societat ha estat incapaç de posar-se d’acord -L’Església, Ajuntament i Govern d’Aragó-, per tal d’aconseguir una bona difusió i proposar una acceptable guia didàctica que permeti fer comprendre la riquesa d’un edifici on s’arreplega la complexa història del nostre territori, amb les seues manifestacions religioses, artístiques, culturals, socials i polítiques d’un període que va des dels romans fins a l’actualitat.

Al Born, vaig tenir una gratíssima sorpresa. Hi havia una exposició temporal tributant a Jesús Moncada, el mequinensà que amb el seu llibre Camí de Sirga va donar a conèixer la història màgica d’aquell poble del Baix Cinca a tot el món. Una mostra de fotografies de Moncada s’exhibia amb bon gust. Són imatges de la part del poble inundat, “el Poble Vell”, que l’empresa ENHER va destruir als anys 60. Impressionen aquestes escenes de la vida quotidiana pel seu realisme. No és, potser, l’indret més adient per a un Moncada universal i m’imagino que els organitzadors no volen utilitzar l’escriptor per a fins nacionalistes.

En tot cas, els catalans saben agrair els valors de Moncada que escrivia en catalá, introduïn localismes i dialectalismes de la localitat aragonesa de Mequinensa, amb la pàtina de la garbinada, el vent propi d’aquesta zona de l’Aiguabarreig conformada pel Cinca, el Segre i l’Ebre. Sí, aquest català que la rància dreta aragonesa no vol acceptar. De fet, a Catalunya l’obra de Moncada ha estat valorada durant la vida i després de la seua mort. Va rebre el premi “Ciutat de Barcelona” o la “Creu de Sant Jordi”, l’any 2001. A l’Aragó gairebé no van tenir temps per fer-li un homenatge. Solament uns mesos abans de morir Moncada va obtenir el premi de “Las letras Aragonesas” l’any 2004. M’agradaria molt veure més exposicions de l’autor de Camí de Sirga o de la Galeria de les estatues a Saragossa o a Osca. La consideració d’aquest personatge es reduí gairebé únicament a Mequinensa on hi ha un museu i la batllessa Magdalena Godia està entestada a recuperar i treure a la llum les ruïnes del Poble Vell.

He tingut la fortuna de conèixer més a Moncada, no solament pels seus llibres, sinó per la seua proximitat humana que m’ha aportat a mi i als estudiants de periodisme, la professora de català de l’Universitat de Saragossa, Maite Moret. Les ruïnes del Poble Vell de Mequinensa volen escenificar una història viscuda, un record amable encara que no ens podem oblidar de la immundícia de la política hidràulica franquista que, per cert, amb la construcció dels embassaments de Riba-roja i Mequinensa y la seua generació d’energia elèctrica va contribuir i contribueix al desenvolupament de la Catalunya d’avui.

Las ruïnes del Born de Barcelona –a on inicialment es volia instal·lar una biblioteca-, tenen un rerefons d’odi. En elles i en l’exposició temporal del Museu d’Història de Catalunya s’explica una història de bons i de dolents. I com tots els nacionalismes, simplista. És una manera de treure suc a la història.

N’hi ha una altra. A Saragossa, el 1808 va servir per celebrar dues exposicions -1908 i 2008- que enaltien l’entesa entre pobles i miraven al futur. A Girona, però, que va patir, també, un terrible setge napoleònic, la commemoració va passar inadvertida. És clar que els francesos no ens van treure els furs a Catalunya i Aragó ni tampoc el Justícia. Tot i això prefereixo l’entesa i no el diàleg de sords entre el nacionalisme espanyol i el català, perquè hi ha moltes coses que ens uneixen.