Skip to content

Archive

Archive for 2016

Les Jornades de Patrimoni de la Mancomunitat de la Taula del Sénia arriben al Matarranya. Els dies 1 i 2 d’octubre es van fer tres actes al territori, amb excursions a Pena-roja i a Vall-de-roures i la Festa del Tossal del Rei Les Jornades de Patrimoni que impulse la Mancomunitat de la Taula del Sénia […]

Origen: El Territori Sénia pose en valor els ginebres del Mas de Ginero i les carrasques dels Sants – Ràdio Matarranya

 

Origen: Llops | L’ esmolet

11-llop-al-bosc-neu-web

A causa de la novel·la Licantropia, amics, coneguts i familiars solen adreçar-me informació sobre llops. Fotos, articles, vídeos… Els llops m’agraden, però mai no n’he estat un expert, ni tan sols un coneixedor mitjà, més enllà de la documentació que vaig aplegar per escriure el llibre i dels documentals que m’empassava d’en Rodríguez de la Fuente.

La transformació d’una persona en animal salvatge varia segons l’entorn. Aquí ens convertim en llop, al nord europeu en ós, a Sud-Amèrica en jaguar i en terres asiàtiques en tigre. Sempre és la fera més ferotge, la que competeix amb l’home al capdamunt de la cadena tròfica, la que li furta el bestiar i amenaça els caminants solitaris. Alhora, llops, óssos, tigres i jaguars ens fascinen per la seua bellesa i el poder que transmeten.

Aquesta dualitat de sentiments és font de discrepància. Per als que hem crescut en un suburbi, on els principals depredadors que ens tocava evitar eren els “quinquis” (Homo homini lupus est), el llop era una criatura magnífica. També era un personatge de les històries que explicaven els avis al poble, aquest poble dels estius feliços. En canvi, les persones que s’han criat en viles lluny de grans conurbacions, amb hiverns de nits inacabables i camps solitaris, senten que el llop és una amenaça. Encara que s’hagi extingit fa moltes dècades. El rastre del terror encara perdura per bancals, masos i boscos, en les paraules dels vells que recorden fets viscuts pels seus pares. La meua dona, torredarquina de soca-rel, sempre em pregunta si aniria pel bosc tan tranquil com vaig ara si sabés que en qualsevol moment pot eixir-me un llop. Jo no sé què dir-li, perquè quan sóc vora l’escalforeta del foc tot és bonic i romàntic, però quan passejo tot sol per la muntanya… això ja són figues d’un altre paner. Sigui com sigui, sempre vaig més intranquil pel metro de Barcelona que pels boscos de la serra. Si un dia m’ix un llop, ja us ho explicaré (espero).

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 29, setembre-octubre 2016

El cinema infantil en català arriba aquesta tardor a 51 localitats de Catalunya i 2 de la Franja de la mà del CINC, el programa de cinema infantil en català de la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura. Amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística i diverses institucions, entitats i cinemes, el CINC potencia l’oferta de pel·lícules en català amb una programació de reestrena, preus baixos i àmplia distribució territorial.

El CINC arriba enguany a 53 poblacions: Agramunt, Arenys de Mar, Badalona, Balaguer, Barberà del Vallès, Barcelona, Begues, Bellpuig, Blanes, Cabrils, Cambrils, Canet de Mar, Castelldefels, Cerdanyola del Vallès, Cervera, El Vendrell, Els Hostalets de Pierola, Falset, Figueres, Girona, Granollers, Juneda, La Seu d’Urgell, L’Hospitalet de Llobregat, Mataró, Mequinensa, Montblanc, Montcada i Reixac, Olot, Piera, Platja d’Aro, Puigcerdà, Reus, Ribes de Freser, Ripoll, Roquetes, Rubí, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat, Sant Celoni, Sant Feliu de Codines, Solsona, Sant Cugat del Vallès, Tamarit de Llitera, Tarragona, Tàrrega, Terrassa, Torredembarra, Tremp, Vielha, Vilafranca del Penedès, Vila-seca i Vilassar de Dalt.

En total es programaran 36 pel·lícules infantils diferents doblades en català amb un total de 295 sessions. Les pel·lícules més programades són Buscant la DoryAngry Birds, Zootròpolis, Ice Age. El gran cataclismeKung Fu Panda 3MascotesEl meu amic el gegant i El Petit Príncep.

Notícia

Font: Direcció General de Política Lingüística de Catalunya, via www.infozefir.com

Diseño, maquetación y producción de libro de historia medieval de la comarca del Matarranya coordinado por Carlos Laliena (Universidad de Zaragoza)

Origen: Matarranya, gentes y paisajes en la Edad Media

Origen: Cretas podría comenzar las obras de reparación de la Iglesia en diciembre

Origen: Premsa aragonesa? | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 d’octubre del 2016)

La cobertura informativa dels recents premis Desideri Lombarte i Chuana Coscujuela oferís un panorama eloqüent de l’Aragó actual. Instaurats enguany pel Govern autonòmic, encapçalat pel PSOE en coalició amb la CHA, són una prova evident d’una nova sensibilitat tendent al reconeiximent de les llengües minoritàries ­–i històriques— de la comunitat. És significatiu que els decrets corresponents han estat firmats tant pel president Lambán com per la consellera de Cultura, Pérez Esteban, i també l’alta representació institucional als lliuraments respectius a Pena-roja de Tastavins i a Osca, presidits per esta consellera, amb presència del conseller Soro de Vertebració del Territori i del primer director general de Política Lingüística de la nostra història, López Susín.

Qualsevol aragonès pot llegir encara les notícies a la pàgina web governamental, igual que al seu moment al Diario del Alto Aragón i al Diario de Teruel. Este diari va publicar una documentada notícia de l’acte del lliurament del I Premi Desideri Lombarte lo dia abans, una crònica l’endemà (10 i 12-9-16) i una excel·lent entrevista al premiat José Bada (18-9-2016), tot per Maribel Sancho Timoneda; bastant abans (25-7-16), en fallar-se lo premi, la mateixa periodista havia entrevistat Artur Quintana, l’altre premiat ex aequo. Però si algú va obrir La Comarca d’Alcanyís —que vol exercir la capitalitat informativa a la seua zona d’influència—, només llegiria una breu crònica dos dies després. No res a Aragón Televisión, tan aficionada a viatjar pels pobles de la geografia regional, ni a les cadenes de ràdio de titularitat pública o privada —Bada és col·laborador de la SER a Saragossa— ni als diaris de la capital: ni l’Heraldo de Aragón, ni El Periódico de Aragón, on Bada escriu articles d’opinió —just un anunci al juliol del nom dels premiats—, ni ABC Aragón —solament una notícia a l’abril de la creació dels premis amb una foto d’arxiu de Lambán i Puigdemont—. Estranyen les omissions i discontinuïtats informatives de mitjans que s’intitulen “de Aragón”, considerant la importància i abast dels premis. Esta premsa ho és realment? S’adreça a tots los aragonesos? Quin Aragó pretén?

María Dolores Gimeno

Origen: Teruel y Castellón se coordinarán en carreteras e incendios

MAGAZIN 15 d’octubre de 2016.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora : “Les bodes”. Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona i Elías Satué.
12:30-12:40.- Conclusiones de las XIX Jornadas de la Red Española de Atención Primaria. Eduardo Satué.
12:40- 12:55.- Corresponsal a Casp. Néstor Fontoba.
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén i Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- Actualitat agrària. Alberto Balaguer.
13:25- 13: 40.-Els nostres cuiners. Rubén Martín
13:40- 14.- Entrevista a Ángel Villalba. Trajectòria vital del cantautor favarol.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Néstor Fontoba, José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén, Ramón Oliver, Alberto Balaguer, Rubén Martín, Marcos Calleja i Elías Satué.

Origen: La Barcelona caduca | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 30 de setembre del 2016)

Els vents renovadors, aperturistes i adaptats al segle XXI que se suposa que han arribat a l’Església amb el papa Francesc s’estampen contra les portes de la catedral de Barcelona.

Un cartell adverteix al cap de l’escalinata que condueix al temple que no es pot entrar amb els muscles o els genolls al aire, una norma perfectament alineada amb el moralisme més ranci. La regla, justificada per un suposat decor obligat en les visites al monument, no s’aplica en cap de les altres esglésies del mateix estil, de la mateixa època i de la mateixa confessió que esquitxen el barri Gòtic barceloní. Així, el passat agost, una xica del Matarranya que coneixie per primera vegada la Barcelona turística, oberta al món i cosmopolita es va haver de resignar –en vaig ser testimoni– a passejar pels voltants del monumental edifici perquè els guardians de la moralitat que vigilen totes les portes li van impedir l’accés. Els seus pecats eren una samarreta de tirants i uns pantalons curts. L’alternativa ere sotmetre’s a l’abús i, com feien algunes dones, comprar un ‘pareo’ a les venedores que ofereixen esta mercaderia a l’entrada. L’absurda i caduca prohibició té el regust de rigorismes religiosos que, en altres llocs, imposen, en la seua màxima degeneració, el maleït burka. Resulta incomprensible com l’administració –l’Ajuntament, la Generalitat o qui siga competent– permet que un monument probablement restaurat i mantingut amb diners públics aplique una discriminació tan absurda i desfasada per al seu gaudi. Pot ser l’arquebisbe baixaragonès Juan José Omella tingue alguna cosa a dir al respecte o, potser, alguna administració li haurie de donar un toc al prelat per a que es done per al•ludit.

Lluís Rajadell

Ràdio Terra – La veu dels Països Catalans

Origen: ASSENTIRÉ DE GRAT | Programa sobre Desideri Lombarte – Ràdio Terra

Origen: Revista | Lonely Planet

 

  • Revista

    LAS TRES COMARCAS

    Las mágicas tierras de Matarraña, Morella y Terra Alta confluyen en medio de un paisaje que enamora el alma, entre piscinas naturales, un patrimonio envidiable y una rica gastronomía.

 

Origen: La planta de purines funcionará en mayo de 2017

Origen: FACAO miente: Archivo de la Corona de Aragón |

foto-pintada-archivoEn nota de prensa FACAO afirma “Añadimos fotografía en la que un activista nacionalista catalán cambia el nombre del Arhivo de la Corona de Aragón por Arxiu Reial de Barcelona”:

En la foto se puede leer claramente “ES DIU ARXIU REIAL!!!”, y por lo tanto, en ningún lugar aparece “Barcelona” como FACAO quiere hacer creer. FACAO, como es habitual, lleva mal  las ortografias, las matemáticas e incluso la capacidad lectora.

Origen: Recta final en la construcción de los dos grandes viaductos de la N-232

Origen: Tota la de Déu

Tota la de Déu

Sovint vam sentir explicar als majors de casa que, amb comptadíssimes excepcions, i llevat de greus situacions de penúria, com ara la guerra, a n’estos pobles nostres mai no s’havie patit fam.

Efectivament, cap als anys cinquanta de fam no en passàvem. Ara, de gana, els menuts en teníem tota la de Déu. I com que de sobres tampoc n’hi havie moltes, mos les havíem d’apatuscar com podíem per a procurar consol a les nostres afligides panxes, que mai no es cansaven de pidolar.
Reconec que jo ho tenia relativament fàcil, vivint a cavall entre un hostal i una tenda d’ultramarins, per a aprofitar qualsevol descuit dels grans en benefici propi. Ere per això que la família m’acusave, enrient-se’n, de ser un “onso cassoler”. Ara, jo no em considerava com aquells que voltaven seguit per les cuines fent “lo pas de tonto”. Entre altres coses perquè les meues aventures anaven per un altre cantó.
Resulte ser que, ja de ben menut, a casa em van assignar la faena de donar minjar i posar aigua a les gallines cada dia. I jo, que tenia més gana que un soldat, si mon iaio no estave pel galliner de l’hostal, assentat a la barra del racó que li servie d’excusat, un dia si i l’altre també, furtava un ovet del ponedor i me’l bevia allí, impunement, davant de les estupefactes gallines i de la suposada, que no demostrada, impotència del gall.
Però ja des del primer dia vaig sospitar que allò no acabarie bé. I així va ser. Perquè, un matí, quan vaig entrar al galliner, el dimoni del gall m’estave esperant per a jugar-me-la. I des del pal de les gallines, batent les ales tan fort com podie, lo gran canús se’m va tirar a l’esquena i em va fotre el cap tan ple de picotades que me les vaig sentir un mes sancer.
Amb allò ja va quedar prou clar qui ere l’amo del corral. I mai més vaig gosar tocar els ous. Ni los de les gallines, ni, per descomptat, los del gall.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja