Origen: Casquetes de xocolate (Viles i gents) | Xarxes socials i llengües
Viles i gents publicat a La Comarca el 5/2/2016
Casquetes de xocolate
Natxo Sorolla
“La famosa tortilla poco pasada de cocción, pero mucho de precio”. Sí. Este és lo comentari més fidedigne que trobo a Tripadvisor d’una famosa tortilla navarra que em vaig cruspir en visita turística a Bascònia. I com és lògic, en tal operació composada per dos dotzenes d’ous, va arribar el moment que pensava si no estava menjant truites molt per damunt de les meues possibilitats. I em preguntava com havia arribat a eixe punt de no retorn gastronòmic. Però és que la funció de qualsevol turista és eixa: fer l’imbècil.
Hores abans estàs a casa, te poses lo vestit de guiri, agarres la maleta, la poses al cotxe, i carretera i manta. I sobretot, t’incrustes lo magnífic cervell de turista full equip. Sense cap sana intenció de saber realment com és aquella gent que visitaràs. Simplement, vols passar-t’ho bé. Te debatràs contínuament entre descansar o estressar-te posant un cromo més a la teua col·lecció de puestos visitats. I sobretot, conviuràs en un patiment suprem: no deixar-te res de la Guia de les 10 coses essencials que has de fer si vas a… Perquè penses que allò més dramàtic sèrie trobar-te en eixe punt crític que, explicant als coneguts les mil meravelles del viatge, ix lo sabut que et pose entre l’espasa i la paret dient “però de verdat has estat a… i no has tastat/fet/vist …? Què fort!”. Per això et dixes portar per qualsevol aborigen que et recomane com a típica la truita de kilo i mig, i orgia d’ous i pataca que et fots entre pit i esquena. Faltarie! I was here!
Sí, molt sovint som turistes i mos ho passem bé fent allò que haurie d’estar contemplat al codi penal: fer aberracions perquè a la consciència col·lectiva es consideren com a essencials per als que visiten algun puesto. I aixina et pots trobar a les Rambles centenars de turistes rojos com una gamba, en gorro mexicà, i fotent-se una paella a les 12 de la nit. Al món desenvolupat funcionem aixina.
Perquè quan arribes a un espai desconegut, la màxima confiança sobre què menjar i què fer és en un guia que està fart de repetir diàriament que “aquí la gent sol anar a/menjar…”. Encara que ell fa dècades que no ho fa com a autòcton. O en un tio en lo que només fa uns segons que t’has creuat pel carrer i que, com a molt, intuixes que no és foraster perquè no fa la teua pinta de pixapins.
I aixina, jo haig acabat visitant castells de dubtós valor al país dels Càtars, menjant sípia de sabor incert a alguna taberna gaditana i fotent-me vi rebullit a un carrer gelat de fred. Però és que Llenguadoc són los castells, Cádiz són los chocos i Berlín és lo vi calent. I punt.
L’Aude ha sabut reinventar-se en lo seu país dels càtars que, evidentment, combine en lo formatge dels càtars, en lo vi dels càtars i qualsevol excentricitat dels càtars. Berlín ha convertit lo seu antic homenet dels semàfors soviètics en símbol turístic de clauers, samarretes o didals. Kukuxumusu s’ha fet d’or associant la duresa del San Fermín en la figureta simpàtica del bou multisouvenir. I estos invents se col·loquen a bon preu al turista, perquè no n’hi ha cap que marxo sense el souvenir de rigor.
És per això que sempre em plantejo què deu ser el que un guiri es deu imaginar que els autòctons fem/mengem diàriament al Matarranya. Segur que entre tots hi podem donar forma. Però va per davant l’axioma irrefutable que la casqueta és lo nostre símbol nacional. Qualsevol bar i racó turístic matarranyenc haurie de tindre lo seu mostrador de casquetes, clauers de casquetes i samarretes simpàtiques de I love casqueta. I evidentment, tota la seua indústria complementària de la restauració: desconstrucció de casqueta, casqueta salada i menú especial de degustació casquetera. Podeu no estar-hi d’acord, i penseu que tenim coses millors per a col·locar al turista. Però només que sigue per caritat en los aborígens llépols: penseu que la casqueta de xocolate pot portar a qualsevol sibarita a un estat de shock papil·logustatiu. Reflexionem-hi!
