Skip to content

Archive

Archive for febrer, 2016

Origen: Casquetes de xocolate (Viles i gents) | Xarxes socials i llengües

Viles i gents publicat a La Comarca el 5/2/2016

Casquetes de xocolate

Natxo Sorolla

Tres variacions de la casqueta, del Forn Llerda (Queretes)“La famosa tortilla poco pasada de cocción, pero mucho de precio”. Sí. Este és lo comentari més fidedigne que trobo a Tripadvisor d’una famosa tortilla navarra que em vaig cruspir en visita turística a Bascònia. I com és lògic, en tal operació composada per dos dotzenes d’ous, va arribar el moment que pensava si no estava menjant truites molt per damunt de les meues possibilitats. I em preguntava com havia arribat a eixe punt de no retorn gastronòmic. Però és que la funció de qualsevol turista és eixa: fer l’imbècil.

Hores abans estàs a casa, te poses lo vestit de guiri, agarres la maleta, la poses al cotxe, i carretera i manta. I sobretot, t’incrustes lo magnífic cervell de turista full equip. Sense cap sana intenció de saber realment com és aquella gent que visitaràs. Simplement, vols passar-t’ho bé. Te debatràs contínuament entre descansar o estressar-te posant un cromo més a la teua col·lecció de puestos visitats. I sobretot, conviuràs en un patiment suprem: no deixar-te res de la Guia de les 10 coses essencials que has de fer si vas a… Perquè penses que allò més dramàtic sèrie trobar-te en eixe punt crític que, explicant als coneguts les mil meravelles del viatge, ix lo sabut que et pose entre l’espasa i la paret dient “però de verdat has estat a… i no has tastat/fet/vist …? Què fort!”. Per això et dixes portar per qualsevol aborigen que et recomane com a típica la truita de kilo i mig, i orgia d’ous i pataca que et fots entre pit i esquena. Faltarie! I was here!

Sí, molt sovint som turistes i mos ho passem bé fent allò que haurie d’estar contemplat al codi penal: fer aberracions perquè a la consciència col·lectiva es consideren com a essencials per als que visiten algun puesto. I aixina et pots trobar a les Rambles centenars de turistes rojos com una gamba, en gorro mexicà, i fotent-se una paella a les 12 de la nit. Al món desenvolupat funcionem aixina.

Perquè quan arribes a un espai desconegut, la màxima confiança sobre què menjar i què fer és en un guia que està fart de repetir diàriament que “aquí la gent sol anar a/menjar…”. Encara que ell fa dècades que no ho fa com a autòcton. O en un tio en lo que només fa uns segons que t’has creuat pel carrer i que, com a molt, intuixes que no és foraster perquè no fa la teua pinta de pixapins.

I aixina, jo haig acabat visitant castells de dubtós valor al país dels Càtars, menjant sípia de sabor incert a alguna taberna gaditana i fotent-me vi rebullit a un carrer gelat de fred. Però és que Llenguadoc són los castells, Cádiz són los chocos i Berlín és lo vi calent. I punt.

L’Aude ha sabut reinventar-se en lo seu país dels càtars que, evidentment, combine en lo formatge dels càtars, en lo vi dels càtars i qualsevol excentricitat dels càtars. Berlín ha convertit lo seu antic homenet dels semàfors soviètics en símbol turístic de clauers, samarretes o didals. Kukuxumusu s’ha fet d’or associant la duresa del San Fermín en la figureta simpàtica del bou multisouvenir. I estos invents se col·loquen a bon preu al turista, perquè no n’hi ha cap que marxo sense el souvenir de rigor.

És per això que sempre em plantejo què deu ser el que un guiri es deu imaginar que els autòctons fem/mengem diàriament al Matarranya. Segur que entre tots hi podem donar forma. Però va per davant l’axioma irrefutable que la casqueta és lo nostre símbol nacional. Qualsevol bar i racó turístic matarranyenc haurie de tindre lo seu mostrador de casquetes, clauers de casquetes i samarretes simpàtiques de I love casqueta. I evidentment, tota la seua indústria complementària de la restauració: desconstrucció de casqueta, casqueta salada i menú especial de degustació casquetera. Podeu no estar-hi d’acord, i penseu que tenim coses millors per a col·locar al turista. Però només que sigue per caritat en los aborígens llépols: penseu que la casqueta de xocolate pot portar a qualsevol sibarita a un estat de shock papil·logustatiu. Reflexionem-hi!

Origen: La lengua madre

Origen: Máxima alerta ante el avance del brote de sarna de la cabra montés

Origen: LA “3era CAMINADA DELS MOCADORS” JA ESCALFA. : Noticies de la terreta

LA “3era CAMINADA DELS MOCADORS” JA ESCALFA.

CapturaL’Associaciò pel Patrimoni de la Terreta ja està en marxa amb la preparació de la 3ª edició de la Caminada dels Mocadors- Caminada de ronda a la Terreta el proper 15 de Maig .

Més informació
patrimonidelaterreta@outlook.es

Origen: Los alumnos de Cantavieja, a la espera de saber si podrán estudiar en Villafranca

Detalles de la caminata al Congost de Mont-rebei, uno de los parajes naturales más impresionantes de España.

Origen: Mont-rebei, el impresionante desfiladero que separa Aragón y Cataluña | El Magacín

Desfiladero Montrebei

Conservado totalmente intacto y con paredes verticales de hasta 500 metros de altura encontramos en la sierra del Montsec, en Lérida (Lleida), uno de los parajes naturales más impresionantes de España; el Congost de Mont-rebei (o desfiladero de Mont-rebei), que presume de ser el único gran desfiladero de Cataluña conservado prácticamente intacto, y donde el cauce del río Noguera Ribagorzana atraviesa un cañón de paredes de hasta 500 metros de altura y con una anchura de hasta tan solo 20 metros en algunos puntos. Este lugar es también famoso por ser la línea divisoria entre las comunidades de Cataluña y Aragón.

Un camino excavado en la roca de las inmensas y verticales paredes del Congost, nos permite disfrutar de unas vistas espectaculares. Se trata de un camino bastante estrecho pero que tiene instalados unos pasamanos en la pared para mayor seguridad.

camino excavado

Camino excavado en la roca del desfiladero de Mont-rebei

No solamente se puede visitar a pie, sino que también se puede hacer en kayak partiendo del embalse de Canyelles, viendo el desfiladero desde otra perspectiva diferente. Incluso, lo interesante podría ser una ruta combinada de kayak y caminata, sobretodo en verano donde se puede uno dar un refrescante baño después. Nosotros no hicimos kayak pero la verdad es que no nos faltaron ganas al ver otros aventureros haciéndolo. Lo dejamos para la próxima.

Embalse Canyelles

Embalse de Canyelles y desfiladero de Montrebei al fondo

El Congost de Montrebei también es un lugar frecuentado por aficionados a la escalada, aunque por la cantidad de aves rapaces que anidan en sus paredes, como el quebrantahuesos, es desaconsejable esta actividad en determinados meses del año.

La ruta que hicimos

La Masieta – final del Desfiladero de Montrebei (1h 15’) – Segundas pasarelas de Montfalcó (2h30’)

Se puede explorar este paraje realizando una ruta sencilla, que no requiere una gran preparación física, ya que el desnivel durante la ruta no es muy elevado, pero sí es importante no aventurarse si se tiene mucho vértigo ya que hay momentos de mucha impresión incluso para gente sin vértigo como nosotros. No se trata de una ruta peligrosa, pero sí hay que tener cierta precaución, sobretodo si se va con niños. Aunque no nos olvidemos, no es el ToysRus ni el Imaginarium y, a pesar de ser perfectamente factible, con niños muy movidos y/o desobedientes, mejor no arriesgar. De hecho vimos a varias familias con niños, que disfrutaban muchísimo de la excursión.

Desfiladero Mont-rebei

Desfiladero de Mont-rebei

Nosotros le dedicamos a la ruta en unas 6 horas yendo tranquilos, disfrutando del paisaje, haciendo fotos y parando a comer sentados en la sombra.

Empezamos la ruta desde el aparcamiento de “La Masieta” en Puente de Montañana (coordenadas GPS: 42°05’50.3″N 0°41’46.1″E), donde nos pidieron 4 euros por aparcar nuestro Opel. En el parking hay aseos y una caseta de información donde te dan mapas y todo tipo de información necesaria para la visita.

Después de caminar unos 45 minutos siguiendo el GR1 llegamos al desfiladero. Una vez pasado el desfiladero entero (30 minutos), seguimos la ruta hasta el desvío que va a Montfalcó donde el camino se convierte en un descenso hasta llegar al Congost de Siegé (20 minutos), punto donde vuelve a estrecharse el cauce del río y donde un puente colgante de 36 metros de longitud, construido en octubre del 2012, comunica las dos orillas balanceándose a nuestros pasos, uno de los atractivos de la ruta. Desde este punto las vistas del desfiladero y del paisaje son impresionantes.

Puente colgante

Puente colgante en el Congost de Siegé

Seguimos hacia las pasarelas de Montfalcó. Alcanzamos las primeras después de caminar otros 20 minutos, esta vez de “subida infernal”, como dijo el chico de la caseta de información. Las primeras pasarelas fueron uno de los momentos más impresionantes de la excursión por el hecho de descender una pared vertical de mucha altura por una pasarela de madera estrecha, que nos hacía temblar las piernas a todos. Algo de adrenalina para el cuerpo por una infundada sensación de peligro. Una vez abajo seguimos 15 minutos hasta la segunda pasarela, no menos impresionante que la primera.

Pasarelas Montfalcó

Pasarelas de Montfalcó

Advertencia para aquellos que lleváis perro: las pasarelas son un momento complicado no solo para nosotros, también para nuestras mascotas, y es muy probable que os toque cogerlas en brazos, si es un perro pequeño no habrá problema pero con perros grandes podríais quedaros sin bajar, ellos no se ven seguros y se resisten porque las lamas de las pasarelas están algo separadas y las escaleras son de huella muy pequeña y empinadas.

Pasarelas de Montflacó

Pasarelas de Montflacó


Bien, en este punto paramos a comer y la vuelta, deshaciendo el camino que nos había traído hasta este punto, ya fue más rápida ya que no paramos tanto a hacer fotos, nos dejamos de tanto “selfie” con nuestra súper cámara deportiva Sony, y el paisaje ya lo conocíamos, así que parábamos menos a contemplarlo.

Embalse Canyelles

Vistas del embalse de Canyelles

La verdad es que las fotos, a pesar del iPhone 6s, no le hacen justicia a este rincón que, como veis, no tiene desperdicio, así que hay que verlo en persona. No hay excusa para no visitarlo.

Lorena, arquitecta y aficionada al mundo de los blogs e internet. Una apasionada de los viajes, mochilera y creadora del blog de viajes viajaresvida.com

La temperatura en la qual la llengua s’inflama [Quim Gibert]

La temperatura en la qual la llengua s’inflama
 
«La gent que les llegeix (novel·les) queda descontenta de la seva pròpia vida, i alberguen desitjos de viure d’una altra manera, cosa que mai no podrà ésser en la realitat (…) Tots hem d’ésser iguals. Només s’arriba a la felicitat si tothom està al mateix nivell. Per això hem de cremar els llibres, Guy Montag. Tots els llibres». Amb aquest to parla el cap de bombers a un oficial de l’escamot, a Farenheit 451 (1996), un excel·lent film de François Truffaut, ambientat en una societat futurista.
La majoria dels capitosts de la política espanyola han decidit que la seva democràcia consisteix, en els millors dels casos, a ajudar a ben morir el català, l’èuscar, aragonès, l’asturià, l’occità… Tots els idiomes constitucionalment inferioritzats, que ben mirat també alberguen desitjos de viure d’una altra manera. I així, quedar igualats en castellà, que és una forma de controlar el que aprèn el poble. En definitiva, que els catalanoparlants de la Franja siguin analfabets en la seva llengua és el nivell de la felicitat. El contrari, és la infelicitat.
  • Llengua i cultura popular és el títol de la jornada sobre dignificació lingüística, que el Casal Jaume I de Fraga convoca per al segon cap de setmana de març, amb la presència de la contista Nadia Ghulam i dels pedagogs Joan Soler i Amigó, Jaume Cela i Juli Palou.

En aquesta línia, és possible que molts polítics de la Franja de Ponent estiguin convençuts que el català no serà mai una llengua d’ús habitual a les institucions de govern de la Franja. Ni llengua vehicular de l’escola a Saidí, Lo Campell o Nonasp. Ni res de res. El darrer cas és el d’un alt càrrec del PSOE, que fou convidat el passat gener en una escola de primària de Fraga, que es presenta com a trilingüe. Malgrat ser fragatí de socarel, durant la seva intervenció es va adreçar als alumnes de 6è., que són alhora els seus convilatans, en castellà. És veritat que quan es va obrir un col·loqui, també va fer servir el català. Una vegada més, la part formal, la conferència, allò suposadament important, fou en castellà. El sobrant… en català. Així ningú podrà dir que l’esmentat polític, que sembla una llagasta de tan arrapat a l’escó, ha ignorat la llengua. Un bon exemple de diglòssia per als estudiosos de la substitució lingüística i el despotisme il·lustrat.

El drama del senador socialista és que els alumnes, a mesura que madurin, no tardaran adonar-se’n, en tant que ciutadans, que els seus drets lingüístics són trepitjats. I faran bé a reclamar justícia. El saber continua fent nosa.
 
Llengua i cultura popular és el títol de la jornada sobre dignificació lingüística, que el Casal Jaume I de Fraga convoca per al segon cap de setmana de març, amb la presència de la contista Nadia Ghulam i dels pedagogs Joan Soler i Amigó, Jaume Cela i Juli Palou.
Montag, el protagonista de Farenheit 451, passa de ser un bomber que executa cegament les ordres del govern, consistents a cremar llibres, a ser una persona curiosa. Els dubtes l’assalten. Sobretot, a propòsit de la suposada felicitat.
«Creuant voreres, pujant al tren/ sents el que esperes, quan parla la gent/ És màgic, és meravellós/ Que ens menteixin així/ Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç», fa així una tonada de Màgic, cançó de Joan Colomo.
 
Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir

Origen: Moviment Franjolí per la Llengua: Referèndum per si parlem català? – Reacció a la proposta de la Plataforma No Hablamos Catalán

Foto: Crónica de Aragón

Ara pareix que als secessionistes lingüístics volen fer un referèndum a tot Aragó per a que se decidís si els ciutadans aragonesos de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya parlem català o aragonès oriental. Es a dir que lo que parlem naltres ho te que decidir tot Aragó? Clar, així tamé podem arreglar si el Segre es afluent del Cinca o viceversa, clar, el dret a decidir-ho tot.
Si els partits i organitzacions de la dreta castellana tenen que venir a la nostra casa a dir-nos que lo que parlem es lo que ells diuen, això se’n diu imposició (i no la campanya del PP en contra del català a la Franja).

Volen saber la voluntat dels aragonesos de si parlem català a la Franja? Pos fem-ho, així podrem sabre què han votat a cada municipi de la Franja de Ponent i avere si coincidís en lo que diuen en Osca, Binèfar, Graus, Alcanyís o Saragossa. I, de pas, tamé podríem votar sobre si la terra es rodona? o si existeixen els coloms? Però això no els interessa a la gent de PNHC o de FACAO; ells volen tenir el resultat total per a que decideixi la ciutat de Saragossa, degut al seu major pes poblacional, la “llunyana capital” des d’on poca informació se té de la Franja, més enllà del conflicte aquell “que hi ha uns quadres a Lleida que pertanyien a les parròquies franjolines i que les han de posar al museu de Barbastre”.

Ara el Govern aragonès tornarà la llei de llengües de 2009 i, potser dintre de quatre anys, a la de 2013 i aixi seguirem fins que  ja no parli ningú català (que es lo que volen) o que arribi el dia de que ja no permetem que ens tractin com a objectiu polític de les baralles entre el govern d’Aragó i la Generalitat de Catalunya. Naltres hem esperat 30 anys a que ens reconeguin la nostra llengua, i als dos dies ens van treure el reconeixement.

Aragó té el gran problema de que no reconeix la pluralitat lingüística i la seva riquesa patrimonial, de fet es neguen a creure en ella, correm el perill de que la nostra llengua es perdi, el PNHC te molt clar que fora de la Franja té un gran suport institucional i popular (sí, a una part gens menyspreable dels aragonesos els hi fa trempar l’anticatalanisme). De naltres depèn solament de mantenir la nostra llengua, el nostre dret a l’hospitalització a l’Arnau de Vilanova de Lleida, i de naltres nomes depèn que quedem condemnats a seguir en aquest estira i arronsa que han fet durant 40 anys Aragó i Catalunya.

PD: Que es això del “Català d’Aragó”? Per si les mosques pensem que és de Conca? La política aragonesa sempre ens ha de deixar amb perles com el LAPAO o l’aragonès oriental, ara a la llei de Patrimoni de l’Aragó diu que parlem “Català d’Aragó”, sincerament prefereixo això que el LAPAO, però jo em pregunto, no poden dir que parlem català i ens deixem de ximpleries? Què passa, si li dieu català sense el matís “d’Aragó” potser els catalanoparlants de l’Aragó ens convertim en independentistes catalans? Seriositat, si us plau…

José R. Noguero de Llano (Moviment Franjolí per la Llengua)

Origen: DGA recurre al TS el plan de cuenca por invasión de competencias de Cataluña

Origen: El melocotón y el aceite de oliva bajoaragonés se promocionan en Francia

El CRA Algars visitó las instalaciones del grupo de comunicación La COMARCA el martes 2 de febrero de 2016 donde vieron como se hace radio, periódico y televisión online. Los alumnos lo pasaron genial y nosotros también.

Origen: Visita CRA Algars a La COMARCA

 

Será lengua vehicular a través de un programa piloto en centros oscenses. Deberán tener la aprobación de la familia y no supondrá coste extra alguno

J. OTO
02/02/2016

Entre tres y cuatro colegios aragoneses impartirán, a partir del próximo curso, una asignatura en aragonés. Así lo establece la orden publicada ayer en el BOA por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Universidad de Zaragoza para el fomento de la investigación de esta lengua mediante la implementación de un programa piloto.

El proyecto, que incorpora el aragonés a la enseñanza obligatoria como lengua vehicular, se aprobó en Consejo de Gobierno del Ejecutivo autonómico el pasado mes de octubre y no supondrá ni la generalización ni la obligatoriedad de estudiar en esta lengua. De hecho, solo se dará en aquellos centros –del Pirineo y prepirineo- que dispongan de profesorado que tenga el aragonés como lengua nativa y siempre que las familias así lo deseen. Además, según confirmaron ayer fuentes del Departamento de Educación, la implantación no deberá suponer coste extra alguno.

En principio, estos centros seleccionados darían una materia en aragonés –que generalmente sería Plástica o Educación Física–, aunque también podría aplicarse la enseñanza en esta lengua solo a algún tema de una materia sin extenderla a toda la asignatura.

“La lengua aragonesa se encuentra en una precaria situación, como reconocen el Consejo de Europa y la Unesco, en grave riesgo de desaparición y entre las acciones imprescindibles para detener este proceso se encuentran las que se derivan de la enseñanza reglada, especialmente en Infantil y Primaria”, esgrime la orden. Por eso, el grupo de investigación de Educación para la Lectura, Literatura Infantil y Juvenil y Construcción de Identidades (ELLIJ) de la Universidad de Zaragoza y la dirección general de Política Lingüística del Gobierno aragonés apuestan por este proyecto.

El programa piloto, denominado Rosario Ustáriz en honor a una escritora en lengua chesa, está diseñado para desarrollarse en un periodo de 3 cursos escolares e incluye dos fases. La primera, de contextualización, se llevará a cabo el próximo curso y estudiarán los diferentes centros docentes susceptibles de introducción del proyecto y se realizará una labor de información y sensibilización de la comunidad educativa. La segunda, de implementación, tendrá lugar en los cursos 2016-17 y 2017-18.

Origen: Morir d’èxit | L’ esmolet

Morir d’èxit

Advertiment explícit a l'entrada del fossar de la Codonyera (©Carles Terès)

Advertiment explícit a l’entrada del fossar de la Codonyera

Hi ha una màxima —i si no, s’hauria d’inventar— que diu que tot projecte és condemnat a morir per esgotament, per fracàs o per excés d’èxit. Esta darrera opció, aparentment contradictòria, se’m fa evident sempre que ens plantegem de fer una visita a Ikea o Decathlon. No sé a vostès, però a mi em fa una mandra immensa haver d’anar-hi, malgrat que són plens de productes atractius, que transmeten estímuls agradables, que anticipen una experiència il·lusionant i engrescadora —un habitatge bonic i endreçat, una aventura a la muntanya…—. I tot a l’abast de la mà. Potser he perdut la sensació de novetat (ja saben, allò de ‘m’exalta el nou i m’enamora el vell’ que escrivia el mestre Foix). En canvi, davant la perspectiva d’una expedició a qualsevol d’estes grans superfícies, m’envaeix l’angoixa de ficar-me dins un lloc ple de gent, on m’hi estaré més temps del que voldria i on segurament acabaré comprant alguna cosa que, en realitat, no em cal. I el cop de gràcia: les cues a les caixes. No pretenc fer una defensa a ultrança del comerç de proximitat, que, com en totes les coses, n’hi ha de millor i de pitjor, sinó il·lustrar amb un exemple com un model de negoci, si té ‘massa’ èxit i no sap evolucionar, pot acabar col·lapsant-se.

Esta premissa és la que es desprèn també del ‘Principi de Peter’, que afirma que les persones que fan bé la seua feina van ascendint a llocs de major responsabilitat fins que arriben al seu nivell màxim d’incompetència; és a dir, van tenint èxit, van millorant la seua posició professional i econòmica, fins que assoleixen un punt on ja no tenen la capacitat ni la preparació per exercir la tasca que els han encomanat.

El món de la creació també és ple de cadàvers exitosos. Artistes efímers que es cremen en una cançó esbombada fins al fàstic o velles glòries condemnades a autoplagiar-se per a seguir a la cresta de l’onada. Allò del ‘best-seller’ versus el ‘long-seller’.

Potser resultarà que és més difícil gestionar l’èxit que el fracàs.

La Comarca, columna «Viles i gents», 29 de gener de 2016

Origen: El Albergue Comarcal de Cretas abrirá sus puertas en dos semanas

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja