La Franja

// Patrici Barquín

Atenent a que tenim lo sistema numèric decimal com a referència a l’hora de fer comptes, celebraré los deus anys d’una explosió quasi revolucionària com va ser lo 15M, pa fer lo meu anàlisi particular sobre aquells fets.

Vaig tenir la sort de ser convidat (encara no acabo d’entendre com a un desustanciat com jo li va tocar tal honor) a fer una xerrada a la plaça Ricard Vinyes de Lleida, que era lo puesto agon estava l’acampada de la capital del Segrià. No detallaré més que les petites anècdotes que vaig veure i que encara ara me fan venir carn de poll:

Lo primer va ser la gran participació de les persones que estaven als balcons i finestres animant a tota la gent allí concentrada.

Lo segon va ser quan una dona d’edat molt avançada que caminava molt malament, ajudada per una gaiata i una dona més jove, va seure en un banc i va enviar a la xica jove a demanar-nos si la xerrada la podíem fer aprop del banc agon ella estava asseguda perquè la volia seguir.

Realment vaig sentir que alguna cosa grossa s’estava covant allà. Sobretot perquè hi havia persones de tota mena i ideologia, des de votants d’esquerres a votants de dretes i a no votants. Per primer cop no estaven “los de sempre”, de fet als de sempre no els vaig veure enlloc. No vol dir que no hi fossin, sinó que més aviat estaven en un segon pla. Hi havia gent de totes les edats escoltant, preguntant i intervenint sense cap ambició de ser protagonistes.

Crec sincerament, que allò va ser un moviment transversal, que va fer molta por als que tenen lo poder i la prova està en la càrrega policial ordenada per Felip Puig, alegant unes bajanades d’un partit de futbol. Càrrega que no va funcionar als que manen, perquè en poc temps, tornava a estar muntada l’acampada a la Plaça Catalunya.

Van ser uns dies en què es va trencar en la dialèctica derivada del Règim del 78 o de la Cultura de la Transició. Uns dies en què la paraula llibertat no tenia lo pes del franquisme que encara té a eixa democràcia plena de línies vermelles. Un dies en què la paraula democràcia va recuperar lo seu sentit primigeni. Uns dies en què la paraula violència no va poder ser utilitzada pa desarticular la dissidència i va quedar circumscrita al puesto que li correspon. En definitiva, van ser un dies pa somiar, perquè per primer cop des de feia molt temps, lo poble havia deixat de parlar en clau electoralista i començava a parlar d’allò que li afecta directament, i quan se dixa de banda la qüestió partidista é quan lo poble demostra la seua capacitat d’unió i treball.

Moltes són les persones que es pregunten que en queda, de tot allò, i bé é cert que lo sistema va reaccionar i va aconseguir desactivar o fer desaparèixer de la primera línia de l’actualitat aquell moviment i relegar-lo a la marginalitat, però queda lo record d’allò que vam ser capaços d’encetar i que no va donar temps a acabar. Queda el passat, però sense nostàlgia, perquè podem mirar al present i al futur si coneixem lo passat.

Apa, astí queda la meua reflexió. He de dir que ha quedat poc divertida, però anuncio que estic preparant una columna sobre cartografia que igual me queda més graciosa, però encara s’està solsint, que la temàtica no acompanya.