Origen: Este i aquest – Pren la paraula
Hi ha paraules que, no se sap exactament per què, esdevenen símbols: símbols d’unitat de la llengua, símbols de genuïnitat, símbols de formalitat. Però, en qualsevol disciplina científica —i especialment en filologia—, caldria assumir com a mesura profilàctica que tots els símbols, en major o menor mesura, són falsos. Les paraules no són més que simples cadenes de fonemes que emeten els parlants per a comunicar alguna cosa, i totes tenen la seua història particular, forjada per avatars i circumstàncies diverses; però quan, en compte d’aprofundir en el coneixement de les paraules, per a poder usar-les adequadament, les transformem en símbols, sovint carregats de connotacions ideològiques, i els atribuïm un valor quasi sacre, en la pràctica les esclerotitzem. La rigidesa de plantejaments ens impedix que puguem utilitzar-les amb ductilitat i coherència en contextos comunicatius variats.
Probablement, les formes este i aquest en l’actualitat són els grans tòtems del valencià. Per motius diversos, que no és pertinent explicar ara, perquè ens obligaria a fer una digressió massa llarga, estes paraules han esdevingut símbols de confrontació. Amb tot, o precisament per això, val la pena repassar amb deteniment la història d’estes paraules amb dades i raonaments filològics per a intentar dissipar idees espúries basades en informacions poc o gens contrastades.
La forma este prové de la paraula llatina ĭste (que significa ‘el que està prop de tu’), i aquest, de eccum ĭste (que ve a ser una cosa així com ‘vet ací este’). Des de les primeres manifestacions escrites de la llengua, les formes est i aquest s’han usat amb relativa normalitat, i sovint alternant en el mateix text. Vegem, com a exemple il·lustratiu d’esta pràctica, estos dos fragments extrets del Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi, de l’any 1263: «Demanat fo de temps e dix que a entorn d’est Avent que avem passat» i, alhora, «que restituesque XX sous de reals al dit Pere Figuera per messions e per destrics que à feyt en aquest pleyt». Esta duplicitat formal també existix en altres llengües. En castellà, per exemple, les formes este i aqueste alternen de manera habitual en una determinada fase de la llengua, i de fet aqueste s’ha mantingut en el diccionari de la Real Academia Española fins a l’edició de 1992, amb la indicació, això sí, que «ya solo se usa en poesía». En italià coexistixen igualment les formes questo i esto en els diccionaris actuals.
Fruit d’esta tradició, les formes est i aquest han estat permanentment en tots els diccionaris de la nostra llengua. Però la formaeste, amb l’afegiment d’una ‑e epentètica a final de mot, durant molt de temps es va creure que era fruit de la influència del castellà. I encara n’hi ha molts que s’ho pensen. Però no és cert. En realitat, es tracta d’un recurs espontani de la llengua per a facilitar-ne la pronunciació en determinats contextos. És el mateix procés que es va seguir en la primera persona del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació. Antigament, de fet, es deia jo protest a tot arreu (com encara es diu actualment a les illes Balears) i, a partir d’un moment determinat, en valencià es passà a dir jo proteste o jo protesto, segons les zones. Amb les formes est i este va ocórrer exactament igual. Sant Vicent Ferrer, en 1413, ja utilitza la forma este: «e no sabeu que si no fos de Déu, no poria fer este miraccle?». La seqüència «est miraccle» és impronunciable. O bé s’havia d’emmudir la t final de est o bé s’havia d’afegir una vocal de suport a fi de mot. La disjuntiva es resolgué a través d’esta segona via, afegint una ‑e a l’antiga forma est, primer només en certs contextos, però gradualment esta nova variant amb ‑e final (este) es generalitzà en tots els casos.
En un procés paral·lel, les formes reforçades dels demostratius de primer i segon grau (aquest i aqueix) començaren a decaure fins a desaparéixer totalment del valencià oral. Fou a finals del segle XIX, en el període literari anomenat Renaixença, que alguns autors recuperaren molts recursos de la llengua clàssica per a l’ús literari contemporani, entre altres qüestions els demostratius reforçats. Però esta recuperació no suposà de cap manera el bandejament dels demostratius simples en la literatura. Unes formes i altres alternaven indistintament en el mateix text. Teodor Llorente, per exemple, com a màxim representant d’este moviment literari, en el conjunt de la seua obra poètica utilitza 117 vegades les formes reforçades dels demostratius i 389 les formes simples. Estes mateixes pautes d’ús es mantenen durant la primera mitat del segle XX. A partir de la dècada dels seixanta, però, es va produir un canvi radical en la concepció de la llengua literària. Els models de referència passen a ser autors catalans, i això féu que s’impulsara aclaparadorament l’ús dels demostratius reforçats, així com moltes altres variants lèxiques estranyes en la història del valencià. Però la història de la llengua està plena de vaivens. La implantació del valencià en el sistema educatiu i la posada en marxa de la radiotelevisió valenciana féu que, en part, es recuperaren moltes formes tradicionals valencianes, entre altres els demostratius simples. La Generalitat i altres administracions públiques, així com molts escriptors, també passaren a utilitzar-los amb naturalitat. I tots els diccionaris —tant els valencians com els catalans—, de manera unànime, han incorporat les formes este i eixe.
Cal apuntar també, en relació precisament amb la forma eixe, que l’afegiment de la ‑e epentètica al demostratiu de segon grau es produí prou més tard que en el de primer grau, este. No té, per tant, cap fonament lingüístic considerar que eixe és una forma genuïna i este un castellanisme. Les coincidències amb el castellà són simplement això: coincidències; però no haurien de servir de base per a marcar les pautes d’ús del valencià. Rebutjar la forma este perquè coincidix amb el castellà i usar eixe perquè, al ser diferent de la forma ese, no es percep com a castellanisme és simplement absurd. I passar a utilitzar sistemàticament les formes reforçades dels demostratius en un estàndard valencià és una solució dubtosa. Les formes reforçades de segon grau (aqueix, aqueixa, aqueixos, aqueixes) són arcaismes a tot arreu. Un estàndard constituït per formes antigues és una contradiccióin terminis.
La qüestió fonamental que cal dirimir en estos moments és precisament el paper que es vol assignar al valencià en la societat actual. La literatura és important, sens dubte. Però el camí de la normalitat passa per assumir que la llengua ha de ser usada amb naturalitat en els usos interpersonals, en les botigues, en les comunicacions de les administracions públiques, en els mitjans de comunicació, en l’escola. La llengua culta no pot quedar reclosa en l’expressió literària, amb ressonàncies medievalitzants i desvinculada de la resta d’usos formals.
D’altra banda, la cohesió de la llengua no queda fragmentada per l’ús dels demostratius simples enfront dels reforçats. Això és un prejuí derivat de la projecció simbòlica que els hem atribuït. Els demostratius són simplement una determinada categoria gramatical. Com els possessius o com els verbs. La unitat de la llengua no es trenca perquè en uns llocs s’utilitze meua i en uns altres meva. Tampoc passa res perquè en uns territoris es diga siga i en uns altres sigui. I no hauria de resultar tampoc cap problema que uns parlants usen este i uns altres aquest. Unes formes són tan dignes com les altres. No hi ha cap raó lingüística que justifique el relegament de les variants actuals dels demostratius a registres informals. Hem de saber construir una llengua adaptada a les nostres necessitats globals, coherent i assumible pel conjunt de ciutadans que tenen voluntat d’utilitzar el valencià amb normalitat en qualsevol situació.
Josep Lacreu
Cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Reflexions sobre llengua, normativa i sociolingüística. Per a construir, des del diàleg, un valencià adaptat a les necessitats de la societat actual.
