La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentPanxo (Zoo): «Queríamos ayudar a vertebrar y visibilizar la realidad lingüística del Matarranya»
jul. 7Source: Panxo (Zoo): «Queríamos ayudar a vertebrar y visibilizar la realidad lingüística del Matarranya»
ENTREVISTA. La banda valenciana, que hizo historia por llenar el WiZink Center de Madrid cantando en valencià, presentó su proyecto pedagógico ZOO il·lustrat en Peñarroya de Tastavins
No has pasado desapercibido por el pueblo, ¿cómo has vivido estos días?
Ha sido una experiencia muy bonita, muy amable para nosotros. Llevamos dos años con una gira de conciertos en grandes ciudades, y estas experiencias en zonas más rurales, con otro público y poder enfocar el proyecto de una manera diferente, nos viene muy bien y nos enriquece mucho.
Pasas de llenar escenarios como el WiZink Center a aterrizar en el Matarraña, ¿Qué te llevó ahí?
Nos contactó Clarió, un colectivo que tenía interés en que lleváramos nuestro proyecto de Zoo Il·lustrat. Lo hemos presentado por algunos sitios de aquí del País Valencià, y era la primera vez que nos llamaban fuera de nuestro territorio. Accedimos enseguida porque nos hacía mucha ilusión. Es una serie de canciones que el año pasado publicamos en un formato de cuento infantil, y el proyecto venía acompañado por un proyecto pedagógico con ejercicios y actividades para hacer en familia. Además, la jefa de comunicación del grupo, Ana Rajadel, es turolense, con raíces en Vall de Roures, y también teníamos un sentimiento de deuda, nos apetecía dejarnos caer por aquí.
Fuera de vuestras fronteras, pero tenéis algo que os une, una lengua propia que reivindicar
Claro, es una proclama que llevamos por bandera, teníamos que ayudar en la medida que podíamos a visibilizar la realidad lingüística de un territorio tan particular cómo es el Matarraña. A nosotros nos venía muy bien y a la comarca entiendo que también. Es una manera de vertebrar y visibilizar esta realidad lingüística que, por desgracia, muchas veces no se conoce bien, no se explica o incluso no se acepta desde algunos ámbitos de la sociedad.
¿Cuál fue el resultado de ese taller pedagógico de rap?
Fue muy bonito, una experiencia para mí novedosa, nunca lo había hecho. Me apetecía atreverme con este taller de rap, había visto a algunos compañeros y me eché al ruedo. Está pensada para adolescentes, pero al ser en un pueblo, vi que era mejor hacerlo entre todos, niños, adultos y padres. Creo que fue un ratito muy dinámico y bonito para aprender la técnica de composición del rap. Al final es una técnica como cualquier otra que tiene su complejidad, sus secretos y sus cosillas. Quizás también hay que hacerlo para intentar quitar los prejuicios que hay en torno al rap, visto como una música de adolescentes, una música más sencilla. El objetivo también es hacer ver qué es una música compleja y que requiere un aprendizaje, un estudio y un trabajo y disciplina.
¿Qué sabor te llevas de la comarca?
Para nosotros ha sido un respiro de nuestra dinámica habitual del grupo. Es muy bonito ir a sitios así, que la gente te acoja tan bien, te dé las gracias, te facilite el trabajo. Para nosotros, y para mí personalmente, es muy gratificante. Además, conocer la comarca como un turista es muy bonito, es un territorio precioso y muy tranquilo que desconocía, también muy fresquito que se agradece (ríe), así que con ganas de volver.
Durante la noche, en el Franja Rock, muchos fuimos a saludarte e incluso te ha llegado alguna propuesta, ¿te veremos el próximo año?
La próxima edición es muy complicado, porque al final de este año nos tomaremos un descanso de, mínimo, un año. Pero cuando volvamos a estar en activo, será una de las fechas que tendremos que hacer, y lo haremos con mucho gusto.
Source: Clots i tapiats | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de maig del 2023)
Els clans, pobles, nacions i imperis quan s’apoderen d’uns altres solen sotmetre’ls a genocidi: esclavitzant-los, i quan això no és viable, s’esforcen en destruir-los la llengua i la cultura que aquella conforma, o també, per fer més via, els forcen a desterrament, a l’exili o els assassinen. Els exemples, com tothom sap -o hauria de saber-, són legió, i les excepcions comptades. Els vençuts fugen, si en tenen ocasió, i com que no sempre es poden endur els béns, miren d’amagar-los: les joies i monedes en clots, i els llibres i papers, tan valuosos i fràgils, tapiant-los a les parets de les cases, tot confiant en un possible retorn. De gerres enclotades amb joies i monedes n’hi ha exemples a muntó des d’antic, però no sovintegen els llibres i patracols entapiats. Us en parlaré de dos exemples que em toquen de molt a prop, i que entenc que no us haurien de deixar indiferents. El primer entapiat es de Calanda, a tocar de ca meua a la Codonyera, l’any 1988 quan en fer obres en una casa on ara hi ha un espai a les carreres de Jesús i Nueva aparegué entapiat un sac amb textos alcorànics, de litúrgia i dret musulmà en àrab i en ‘aljamia’. La casa havia estat dels Moferaig, rica família de mercaders documentats des del XV, i que el 10 de juliol del 1610 foren deportats il·legalment per l’Estat. De la família Moferaig se’n perden les noticies després de la deportació. L’altre entapiat va ser a Barcelona al 21 de la carrer de Sant Pau, al Raval, també no gaire lluny de casa a Gràcia. Allà de 1901 a 2021 hi havia hagut l’Editorial i Llibreria Millà, especialitzada en teatre català. Quan al gener del 1939 era imminent l’ocupació de Barcelona pels sediciosos, els Millà temeren, amb raó, vist com aquells procedien, que els destruirien el ric fons de textos teatrals catalans, i seguint l’exemple dels Moferaig, els entapiaren. Tingueren més sort que els calandrins: el 1945 els van anar traient de l’entapiat i venent-los d’amagat a qui tenien confiança.
Artur Quintana
Source: Comparacions odioses, o no | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el 20 de maig del 2023)
Segons la dreta votar esquerra és votar ETA i Okupació. Segons l’esquerra votar dreta és Frankisme i desnonaments. Som en campanya electoral i val tot. Per això es pot dir que ETA va assassinar a unes 860 persones, i el “frankisme” va practicar el terrorisme de estat matant a unes 50.000 només en temps de pau (segons les aproximacions més baixes). Clar que per a la dreta el terrorisme etarra és pobre, míser i de baixa estofa, bast i repugnant, amb atemptats davant de tota la gent, mentre que els afusellaments frankistes són patriòtics, organitzats i en llocs discrets i lluny de la gent. Per cada okupació (de les quals les violacions de domicili són menys del 1%) hi ha quatre desnonaments. Segons aquesta proporció per cada hora informativa dedicada a l’okupació, n’hi havia d’haver quatre dedicades als desnonaments. Però per a la dreta les víctimes de l’okupació són “gent de bé”, mentre que les víctimes dels desnonaments són lumpen, brossa ciutadana, pobralla pútrida. D’altra banda, per cada hora informativa dedicada al terrorisme etarra, li correspondrien 58 hores al terrorisme d’estat frankista (però això és passat remot, res a veure amb ETA que és de rabiosa actualitat). Hi ha un altra diferencia: mentre que dels candidats de Bildu n’hi ha molts que han estat condemnats (en realitat menys del 1%) i han complit les seves condemnes, els terroristes d’estat frankistes mai hi han estat, perquè la Llei d’Amnistia els va lliurar a tots. Perquè cal recordar que els fonaments de la nostra democràcia se sostenen sobre la impunitat del terrorisme d’estat frankista. També cal recordar que durant l’“exemplar transició”, hi va haver assassinats provocats per l’extrema dreta i les forces de seguretat (més de dos-cents), amb importants responsabilitats d’autoritats polítiques molt notables, com Fraga Iribarne i Martín Villa. Però és igual, la presidenta de la CAM, Isabel Díaz Ayuso, ho negarà tot, i així ho faran els informadors que treballen per a ella i per a l’oligopoli de la comunicació: Florentino, Ferreras, Inda, Ana Rosa…, o el gran Berlusconi (gran amic de Putin). I teniu present: sense frankisme no hagués existit ETA.
Antoni Bengochea
Source: La campana que plore | Viles i Gents
(Publicat a La Comarca el 19 de maig del 2023)
Les campanes parroquials, en tant que instruments musicals, també poden despertar les emocions de pena, alegria, festa, diversió… o fer plorar per les desgràcies. Un efecte, el del plany i la tristor que transmeten si sabem fer-les sonar com ho feien los sacristans d’abans dels anys seixanta, quan els de la meua generació fèiem d’escolanets i mos sabíem de memòria lo repertori en llatí, de misses, enterros, rosaris i oficis de difunts. Com també los diferents tocs de la campana Gorda, que han anat desapareixent així com s’han perdut los rituals i tradicions als que servien.
Però una cosa és que una campana gran se planygue per la gràcia del campaner, i un altra molt diferent que sempre sono malament tocant les hores en lo martell elèctric que li pegue des de fora. Lo que mos fa pensar que eixe martell o percutor de les hores, no està posat al millor punt, ni de la millor manera. I tot deu vindre d’una afinació final poc exigent. Perquè tenim constància que de la fàbrica on es va fondre, la campana nova va eixir molt ben acabada.
Estarie bé que després d’estos arguments en vespres d’eleccions municipals, los nous responsables de l’Ajuntament de la Codonyera se pararen a escoltar, encara que només fore un instant, la queixa inaudible (per ara) de tota la gent del poble i els que estan de pas, que a totes les hores del dia i de la nit han de suportar eixe: Taaannnynyny…!, Taaannynyny…!, Taaannynyny…!, que done mala gana d’escoltar. Quan en una campana nova ben afinada, les hores i altres tocs ocasionals, han de sonar de forma clara, llímpia i natural: Taaaaannn…! Taaaaannn…! Taaaaannn…!
I com no vull desentendre’m de col·laborar en la solució del problema, crec que lo primer que s’hauria de fer és visitar lo campanal d’Alloza, on tenen una associació de bandejadors i una campana més gran que la «Valera»; i també lo de Valldalgorfa, per la forma que han posat els martells elèctrics a la paret. Cal veure campanes que sonen molt bé, al costat de casa, i aplicar la mateixa solució al nostre campanal.
Tomàs Bosque