Source: Pensar per natres mateixos* » Temps de Franja
// Luismi Agud Sorli
Una nit de novembre de 1811, 300 obrers van assaltar una fàbrica tèxtil a Nottingham, Anglaterra, armats amb martells. Lo seu objectiu no era atacar als obrers ni als empresaris que hi havia, sinó als telers de cosir, que acabaven de sortir com una innovació tecnològica pocs mesos abans. Eixos atacants havien segut expulsats d’una fàbrica semblant uns mesos abans, per culpa de la introducció de màquines molt similars, que no cobraven cap jornal, no necessitaven vacances i eren molt més ràpides que un obrer. Aquest atac no és un cas únic. Eixos obrers que havien perdut la faena per les màquines van acabar creant el Luddisme, i es dedicarien a destrossar màquines industrials durant trenta anys, suposant una seriosa amenaça per a la economia britànica.
No resulta difícil comparar eixa mateixa incertesa amb la recent intel·ligència artificial, que és capaç de contestar a qualsevol pregunta en qüestió de segons. Per suposat, mestres i investigadors poden sentir una por a perdre el treball pareguda a la que els Luddites van experimentar. La diferència és que ara la rebel·lió a martellades és impossible: no es pot assaltar cap lloc, perquè els programes són una cosa tan immaterial com les idees. I la història ens demostra que es pot destruir tot, menys les idees.
Però podeu estar tranquils. Hi ha una cosa que un programa informàtic mai sabrà fer: pensar. Tots s’afonen a les profunditats de l’Internet per copiar informació i escriure un text coherent. Però cap d’eixos programes sap analitzar críticament lo que acaben de llegir, ni tindre una opinió que no estigui ja escrita prèviament per algun internauta avorrit. Només saben vomitar, com un estudiant fent un examen de Història.
La creativitat i la imaginació és, i sempre serà, una característica exclusiva de la condició humana. Lo dia que un ordenador creo obres d’art per natres; lo dia que un ordenador penso per natres, haurem fallat com a societat.
* * *
Los Grecs tenien un conte sobre com es va crear la societat, que avui en dia coneixem gràcies a Plató: quan Zeus estave creant als humans, se li va preguntar com distribuiria l’ofici per a fabricar calçats. Ell va dir que hi hauria un sabater per cada cent persones. Li van fer la mateixa pregunta per als fusters, i la resposta va ser similar: un per cada tants ciutadans. Van continuar preguntant-li durant hores, amb la mateixa contestació, fins que van sortir les humanitats. A la qüestió de com distribuiria l’art, la filosofia o la política, ell va dir que no hi hauria un filòsof per cada cent humans, ni un artista, ni un polític. Totes i cada una de les persones a Grècia havien d’aprendre i participar d’eixes ciències, d’eixos oficis.
Lo motiu és clar: les mateixes sabates que fa un sabater aquí les pots trobar al poble del costat; les cadires que fa un fuster estan tant aquí com allà, i les mateixes ferradures les faran quasi idèntiques a la ferreria de l’altre poble. Però les idees són una cosa pròpia de cadascun. És responsabilitat de cada persona cultivar-les. És responsabilitat de cadascú aprendre d’història, de filosofia i de política.
Perquè un altre pot fer les cadires que tu utilitzaràs, i les sabates que tu calçaràs. Però mai ningú podrà crear les opinions que pensaràs: tu, i només tu, has d’encarregar-te de fer-ho sense que ningú es clavo a eixe procés. Lo dia que realment algú ens digue com hem de pensar, raonar i opinar, haurem fallat com a societat.
*Publicat a La Comarca, el 2 i el 9 de juny de 2023
