Skip to content

La Franja

Actualitat sobre la Franja de Ponent

Borsa de treball al Matarranya

febr. 6
Matarranya

Facebook Mont-roig

Comments Off none Read more

El Supremo avala la catalogación aragonesa de los bienes de las parroquias

febr. 6
Bens de la Franja

El Supremo avala la catalogación aragonesa de los bienes de las parroquias.

El auto legitima la vía abierta para instar la devolución de las piezas, depositadas en el Museo Provincial de Lleida

 

Cultura | 04/02/2014 – 16:10h | Última actualización: 04/02/2014 – 16:19h

 

Huesca (EFE).- El Tribunal Supremo ha avalado la catalogación de los bienes histórico-artísticos de las parroquias de la Franja hecha por el Gobierno aragonés, en un auto que legitima la vía abierta desde Aragón para instar la devolución de las piezas, depositadas en el Museo Provincial de Lleida.

 

En su auto, el Supremo rechaza admitir a trámite el recurso interpuesto por el Consorcio de Amigos del Museo de Lleida y valida la sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Aragón (TSJA) de mayo de 2013 que avaló la decisión de incorporar 86 de las 113 piezas reclamadas en el inventario aragonés.

 

La demanda fue interpuesta inicialmente por el Gobierno catalán, que inventarió a su vez las piezas reclamadas durante el contencioso mantenido entre los obispados de Barbastro (Huesca) y de Lleida por la propiedad de los bienes, aunque fue el Consorcio de Amigos del Museo leridano el que decidió recurrir la sentencia del TSJA.

 

En su resolución, el TSJA desestimó el recurso interpuesto por el Ejecutivo catalán contra la orden de Departamento de Cultura del Ejecutivo aragonés de enero de 2011 por la que se acordó declarar bienes inventariados 86 de las 113 piezas reclamadas a Lleida, y advirtió que la propiedad de las mismas correspondía a Aragón.

 

Los magistrados del tribunal aragonés argumentaron que la permanencia de los bienes en Cataluña había de entenderse “con carácter meramente temporal”, y señalaban que su estancia en el museo leridano debía ser vista a título de depósito y “a expensas de la decisión de sus legítimos propietarios de recuperarlos y retornarlos a su lugar de origen”.

 

En su auto de desestimación del recurso del Consorcio, al que condenan al pago de las costas judiciales generadas, el Supremo critica la falta de congruencia de los recurrentes al denunciar por una parte que el TSJA no valoró la prueba aportada por los demandantes, y decir por otra que infringió preceptos legales al valorarla.

 

Rechaza, asimismo, la pretensión de los recurrentes de ampararse en jurisprudencia del Tribunal Constitucional en defensa de sus intereses y advierte que la que debía de esgrimirse en el procedimiento tendría que corresponder a la del Tribunal Supremo.

 

Argumenta el auto, además, que el recurso presentado no hace una “crítica razonada” de los argumentos utilizados por el TSJA para validar la catalogación aragonesa de las piezas y que se limita a ser una transcripción “casi literal” del escrito de demanda original.

 

El tribunal aragonés cuestionó en su sentencia la validez de la orden dictada en mayo de 1999 por la Generalitat de Cataluña, cuatro años después del proceso de integración de las parroquias en la iglesia aragonesa, de inclusión de las piezas de la colección del Museo Diocesano de Lleida en el patrimonio cultural catalán.

 

El litigio de los bienes religiosos se remonta a 1995, cuando el Vaticano decidió que más de un centenar de parroquias de la provincia de Huesca que estaban bajo la administración del Obispado de Lleida pasaran a estar adscritas a la Diócesis de Barbastro-Monzón.

 

Los bienes son 110 piezas históricas, algunas de gran valor artístico, cuyo origen se remonta a los siglos XII y XIII y pertenecientes a un centenar de parroquias de la Franja aragonesa, de donde salieron a finales del siglo XIX y principios del XX.

Comments Off none Read more

Al-Miknasiyya: Cartografia històrica de Mequinensa. Primera part: segles XIV-XVII

febr. 6
Baix Cinca

Al-Miknasiyya: Cartografia històrica de Mequinensa. Primera part: segles XIV-XVII.

Per Jacinto Bonales

Mequinensa surt als mapes? Evidentment, avui en dia quan tot el globus terraqui està cartografiat sí, però al llarg de la història la “presència” de Mequinensa a la cartografia ha estat molt fluctuant com a resultat de l’evolució econòmica, social i política del nostre poble, de la regió on s’ubica i del conjunt de la Península Ibérica. Quan va aparèixer per primera volta en un mapa? Per què va aparèixer i desaparèixer als mapes posteriors? A aquestes preguntes volem donar resposta, ja que aquesta ens ajuda a comprendre les transformacions que ha patit Mequinensa al llarg dels segles, i per començar ens centrarem en els inicis, és a dir, entre els segles XIV i XVII.
La cartografia medieval s’inicia de mans del món àrab, restant l’occident cristià poc observat pels geògrafs fins que, al segle XIII esclata el comerç de les ciutats italianes, franceses i de la Corona d’Aragó per tota la Mediterrània. És per això que a finals del segle XIII i al XIV apareixen diferents escoles o tallers de cartografia que es dedicaven a confeccionar portolans, és a dir, cartes nàutiques on es detallaven les costes de la Mediterrània i l’Atlàntic, així com els diferents ports construïts en elles. Van destacar geògrafs com el mallorquí Angelí Dulcert (a les dècades de 1330 i 1340), els venecians Domenico i Francesco Pizzigano (a la dècada de 1360) i el mallorquí cristià Guillem Soler (a la dècada de 1370), si bé cap d’aquests inclourà Mequinensa en les seves cartes nàutiques.
Mapa d’Angelí Dulcert, Mallorca, 1330.
Carta de Dulcert, Mallorca, 1339, Biblioteca Nacional de França (BNF).
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
Carta de Pizzigano, Venècia, 1367.
Mapa complert AQUI.
Carta de Guillem Soler, Mallorca, 1370.
Però al darrer terç del segle XIV, i dins el taller mallorquí d’Abraham Cresques, es van començar a elaborar unes cartes nàutiques força decorades, veritables joies d’art, on apareix Mequinensa per primer cop. La causa sembla lògica. L’escola mallorquina coneixia molt bé el territori de la Corona d’Aragó, i la plaça de Mequinensa apareix com a estratègica dins la ruta de navegació fluvial de l’Ebre i del seu afluent, el Segre.
Mequinensa a l’Atles català d’Abraham Cresques, 1375. BNF
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
L’Atles català de Cresques va tenir una continuïtat en forma de simples cartes nàutiques on continua apareixent el nostre poble, de forma continuada, fins la segona dècada del segle XV.
Portolà anònim de factura catalana, principis del segle XV. BNF.
El mapa complert AQUI.
Carta Nàutica de Mecià de Viladestes, Mallorca, 1413. BNF.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
Una altra carta nàutica de l’escola mallorquina de l’any 1413.
Però el segle XV fou un període especialment negre per la Corona d’Aragó; de crisi, de pèrdua de flotes i de mercats mediterranis; una època de decadència que també va afectar directament el nostre poble i tota la contrada a través de les onades epidèmiques de la pesta. En termes generals, Mequinensa desapareixerà de la cartografia europea i peninsular, i tan sols retornarà a finals de segle de mans de C. Ptolemeu, L. Holle, Nicolaus Germanus, Berlinghieri i Todescho, en el seu mapa general de la península ibèrica. Aquest era de caire totalment diferent a les cartes nàutiques ja que contenia informació geogràfica (encara que molt rudimentària) de l’interior peninsular.
“Hispania nova tabvula”, de Ptolemeu, Holle i altres, 1482.
Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
De caire modern, al segle XVI, es comencen a elaborar de forma massiva mapes geogràfics propis de les monarquies autoritàries, però tan sols hem documentat dos mapes hispànics on apareix el poble de Mequinensa. El primer és el mapa de Dominicus Zenoni de 1560, i el segon fou editat l’any 1586 per Abraham Ortelii, apareixent Mequinensa com Octogesa en tractar-se d’una reconstrucció de la península Ibèrica en època romana.
“Hispaniae descriptiu” de Dominicus Zenoni, 1560. BNF.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
“Hispaniae veteris descriptiu” d’Abraham Ortelli, 1586. BNF.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
El segle XVII es correspon a una nova era en la cartografia territorial d’Europa. La impremta va facilitar la difusió de mapes a l’abast de més gent (encara que de forma encara molt restringida), tant en format de làmines com en mapes impresos com a il·lustracions de llibres. Això, juntament amb la consolidació dels descobriments colonials i als conflictes i interessos dels estats moderns, va ajudar a multiplicar l’interès pels mapes i la multiplicació d’edicions. Apareixeran, doncs, nombrosos mapes, còpies amb petites modificacions, que repeteixen una i altra vegada els errors inicials; i noves confeccions cartogràfiques que aniran perfeccionant la ubicació d’elements geogràfics (bàsicament els rius) i de les poblacions. Mequinensa apareixerà de nou de forma continuada en la cartografia gràcies al seu paper, no ja econòmic per la ruta de l’Ebre, sinó estratègic en la política militar de les monarquies. De poble passarà a ser fortificació i castell.
Exemples de tot això en trobem força; així el mapa de J. B. Vrients, de 1608, situava Faió i la confluència del riu Matarranya amb l’Ebre a l’oest de Mequinensa, és a dir, abans de la confluència amb el Segre, repetint-se l’error als mapes de Mercator (1619), Keere (1632), Sparke (1635), Hondius (1638), Blaeu (1642) i Janssonius (1652), veritables còpies de l’original de Vrients.
“Cataloniae Principatus novíssima et accurata descriptiu” de J.B. Vrients, 1608. ICC
Per veure el mapa complet cliqueu AQUI.
“Cataloniae Principatus descriptiu nova” de Gerard Mercator, 1619, ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
“Catalonia” de P. Kaerius, P. Keere, G. Mercator, J. van Cloppenburg, 1632. ICC
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
Un altre mapa amb importants errors i repetit en noves edicions al llarg del segle fou el de Gerard Mercator i Jodocus Hondius de 1609, d’Aragó i Catalunya, reiterat en noves edicions de 1619, 1628 i 1630, i amb algunes variacions un de nou aquest darrer any. En ells Mequinensa estava situada a la confluència dels rius Cinca i Segre, mentre que a l’embocadura del Segre i de l’Ebre situaven Flix.
“Arragonia et Catalonia” de Gerard Mercator i Jodocus Hondius, 1609. ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
“Aragonia et Catalonia” de Janssonius, Hondius i Mercator, 1630. ICC
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
“Aragonia et Catalonia” de Gerard Mercator, 1630. ICC.
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.
Però no tots van tenir el mateix caràcter; cal destacar els treballs de Juan Bautista Labaña, concretament els seus mapes de 1622 i 1633 que situen correctament, i amb gran qualitat de disseny, els diferents rius i poblacions, destacant la presència ja permanent de Mequinensa.
“Aragon” de Juan Bautista Labaña, 1622. BNF.
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.
“Novíssima Arragoniae regni tabula” de Juan Bautista Labaña, 1633. BNF
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.
Per acabar amb aquest primer article sobre cartografia històrica, destacar la presència de Mequinensa en alguns dels mapes del conjunt de la península Ibèrica, com el de Sanson i Winter de 1648.
“Espagne” de N. Sanson fill i A. de Winter, 1648. ICC
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.
La finalització de la guerra de Secessió, altrament coneguda com a guerra dels Segadors, l’any 1652, va suposar un canvi transcendental per a Mequinensa. La plaça es fortificaria i es convertiria en una de les principals places militars de Catalunya i Aragó, nus de comunicacions entre el mar i l’interior i entre el Reialme i el Principat, formarà part de l’eix de defenses de la Corona hispànica davant la seva rival França. A nivell cartogràfic es produirà un revulsiu, i Mequinensa serà objecte d’observació per part dels cartògrafs i geògrafs militars… però això ja ho veurem en una altra entrada.
Comments Off none Read more

Los Azero explica el robatori dels seus instruments musicals

febr. 5
Matarranya, Mesquí

Los Azero.

A partir del minuto 31 Kapi hablando con Alberto Guardiola para el programa de Aragón Radio “Comunidad Sonora”
http://www.aragonradio2.com/radio?reproducir=99196

Comments Off none Read more

Govern Valencià contra AVL: la raó de fons | Xarxes socials i llengües

febr. 5
Franja

Govern Valencià contra AVL: la raó de fons | Xarxes socials i llengües.

Hi ha qui diu que el conflicte entre Govern Valencià i Acadèmica Valenciana de la Llengua es deu a esta definició del Diccionari Normatiu Valencià:

valencià -ana [valensiá]
2. m. LING. Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català.
I la seua oposada
català -ana [katalá]
1. adj. i m. i f. GENTIL. Natural o habitant de Catalunya.
2. m. LING. Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó, la ciutat sarda de l’Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.
En realitat, lo conflicte té un origen més profund: lo model de llengua triat pels acadèmics. Fixeu-tos:
farlopa [faɾlópa]
f. [col·loq.] Cocaïna

 

Altres definicions:

Definició al DIEC

Farlopa: No s’ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca

Definició al DRAE:

falopa. (sic.)

1. f. coloq. Arg. y Ur.estupefaciente (‖ sustancia narcótica).

2. f. coloq. Arg. y Ur. Dosis de una droga.

Fixeu-tos que tant la definició de valencià com de català inclouen la Franja de manera explícita, i no diluint-la entre altres territoris de la Corona Aragonesa com s’havia divulgat en la premsa. Altres peculiaritats del Diccionari Normatiu Valencià:

franja: 2. f. Superfície més llarga que ampla que es distingix de la resta. La franja d’Aragó. Una franja de terra que voreja el mar.

aragonés -esa (o aragonès) [aɾaɣonés]
2. m. LING. Llengua romànica parlada al nord d’Aragó.
3. m. LING. Varietat del castellà parlada a Aragó.
No apareix

Comments Off none Read more

Cinc alcaldes de la Franja a Catalunya Ràdio | Lo Finestró

febr. 5
Baix Cinca, LAPAO, Llei de llengües, Llengües a Aragó, Llitera, Matarranya, Normalització del català, Situació sociolingüística

Cinc alcaldes de la Franja a Catalunya Ràdio | Lo Finestró.

Cinc alcaldes de la Franja a Catalunya Ràdio

Posted on 5 febrer, 2014 by graciaz

Alcaldes

Ahir dia 4 de febrer va tenir lloc a Catalunya Ràdio una taula rodona amb els alcaldes de la Franja de Ponent: Josep Anton Chauvell, alcalde d’Alcampell, Magda Gódia, alcadessa de Mequinença, Josep Maria Salsench, alcalde de Calaceit, Alberto Moragrega, alcade de Beseit i José Guillén, alcalde de Camporrells. Els alcaldes expliquen que la segona Declaració de Mequinensa, signada el juny del 2013, ha ajudat a frenar les intencions del Govern d’Aragó amb l’aplicació de la nova Llei de Llengües que va rebatejar el català com a Lapao. Llàstima que no es va parlar de les associacions culturals de la Franja, nomes es va fer un brevíssim esment per part d’un del reunits.

Escolteu l’emissió aquí

Comments Off none Read more

Matarraña, Morella y La Terra Alta ya trabajan en una imagen conjunta

febr. 5
Franja, Catalunya, País Valencià, Matarranya

Matarraña, Morella y La Terra Alta ya trabajan en una imagen conjunta.

Comments Off none Read more

2014 és ‘Any Desideri Lombarte’ | Celebrem l’Any Desideri Lombarte

febr. 5
Activisme, Desideri Lombarte, Literatura, Matarranya

2014 és ‘Any Desideri Lombarte’ | Celebrem l’Any Desideri Lombarte.

2014 és ‘Any Desideri Lombarte’

Quan no quedarà res,
quan morts els rius blanquejaran les gleres,
eixuts ullals, seques les fenasseres.
Ofegat el caliu
a les dures entranyes de la terra,
quan no plourà ni nevarà a la serra.
Quan ni un arbre hi haurà,
ni cap garba de blat per les garberes,
ni creixerà cap xop per les riberes.
Quan no quedarà res,
només ermes les terres, sec el mar,
quedarà la paraula. Quedarà.

Quedarà la paraula. Quedarà. Quedarà l’estima per la terra. Quedarà l’amor per la llengua. Per les paraules de casa. Aquelles que s’arreceren a la vora del foc.

2014 és ‘Any Desideri Lombarte‘. El pròxim 3 d’octubre de 2014 es commemoraran 25 anys de la desaparició d’en Desideri Lombarte, l’autor més emblemàtic i prolífic que ha vist nàixer el Matarranya i un dels més importants que ha tingut la literatura catalana a la Franja. 2014 és ‘Any Desideri Lombarte’. I el Matarranya ha volgut retre homenatge a una de les seues figures culturals més rellevants.

Del 7 de febrer al 3 d’octubre de 2014, Pena-roja acollirà diverses propostes culturals i d’oci que giraran al voltant de la figura d’en Desideri. Un Any Desideri Lombarte organitzat per l’Associació de Jóvens de Pena-roja, l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i l’Ajuntament de Pena-roja, en col·laboració amb Comarca del Matarranya, Associació Cultural Tastavins i altres entitats culturals i associatives del territori.

Estigues al corrent d’este bloc. La proposta s’ho val. La cultura s’ho mereix.

Comments Off none Read more

Al-Miknasiyya: El motí mequinensà de 1861. En els orígens de Monts Comuns.

febr. 5
Baix Cinca

Al-Miknasiyya: El motí mequinensà de 1861. En els orígens de Monts Comuns..

Per: Jacinto Bonales.

Els crits d’homes i dones es van escampar per tota la vila. Aquell dia de tradicional visita al cementiri, aquell dia de Tots Sants de 1861, seria recordat durant dècades. La gent recorria els carrers del poble vell en diferents grups, dirigint-se cap a la plaça de l’Ajuntament, mentre maleïen a unes quantes famílies. L’alcalde, en Mariano Vallés, advertit per l’immens clam, manà avisar al comandant militar del castell, que no va tenir temps d’arribar a la plaça abans que ho fessin els enfurismats veïns. Els crits ho omplien tot, i no es van apagar quan l’alcalde sortí de la casa de la vila i, aixecant els braços, demanà tranquil·litat a tothom. Paraules de serenor, el típic “tot s’arreglarà”, manant a les gents que tornessin a ca seua ja que, tot plegat, havia de ser un malentès. Paraules fútils que no es deixaven sentir ja que els veïns van baladrejar no sols contra algunes famílies del poble sinó també contra el govern a Madrid i contra el propi alcalde, que era vist per molts com un polític corrupte davant la “desaparició” de 6.000 reals extrapressupostaris que l’empresa de la canalització de l’Ebre havia “regalat” a l’ajuntament per tal de distribuir entre els pobres de la vila.(1)
Mequinensa el 1928.
Arxiu Nacional de Catalunya 203359_412012.
L’arribada del comandant a la plaça, acompanyat del petit destacament del castell, va asserenar una mica l’esvalot, i molts veïns van marxar cap a casa amb la imatge de les baionetes muntades en els obsolets fusells d’espurna del 36. Encara caldrien unes quantes amenaces de les autoritats per tal que els més reticents abandonessin la plaça. Però la serenor de les amenaces i de les armes no va durar gaire. Negra nit, cap a les deu, els descontents van tornar a sortir al carrer formant un gran esvalot, una “gran rondalla” com diu la premsa d’aquell moment, carregats de bastons, forques i torxes, en una veritable revolta que ara no va poder ser aturada per l’alcalde. Van baixar al riu i van calar foc al llaüt de Pedro Antonio Alonso Pérez, una llanxa del saragossà Alejandro Sagristán, i van tallar la comunicació amb el cap del partit en barrinar la barca de pas sobre l’Ebre. El consistori municipal, custodiat pels soldats del castell, va quedar tancat a Ca la Vila esperant reforços.
Al dia següent, diferents “vecinos honrados y de orden” van acudir a l’ajuntament per tal d’intervenir com a mediadors i trobar una solució, situació que no s’assoliria fins l’arribada al poble d’un destacament de la Guàrdia Civil procedent de Saragossa acompanyat del jutge de Casp. La premsa nacional de seguida es va fer ressò dels esdeveniments; així el periòdic del Partit Liberal, “El Clamor Público” va demanar, en to irònic, que s’establís a Mequinensa un Consell de Guerra durant uns mesos per fer “neteja” com s’estava duent a terme a Màlaga; iniciativa a la que sense cap sarcasme també s’apuntava el diari “La Correspondencia de España” (2), que dies després demanarà que “esperamos que la accion de la ley se dejará sentir pronto, y que los revoltosos, cualquiera que sea su número, sufrirán el castigo á que se han hecho acreedores” (3); opinió que contrastava amb la d’altres diaris que el que demanaven era transparència sobre l’esdevingut (4).
La causa del motí no era política; era la desamortització, és a dir, la desaparició dels monts comuns. Per tal d’entendre el que va succeir cal que anem una mica enrere en el temps. A l’Espanya de mitjans de segle XIX ja s’havia produït una autèntica reforma agrària liberal a partir de diverses mesures: l’abolició del règim senyorial, la supressió dels privilegis ramaders i dels municipis de l’Antic Règim, la llibertat de tancaments i de conreu, la modificació dels contractes agraris, la llibertat de preus i salaris, l’abolició del delme, la reforma fiscal i el nou codi de la propietat de la terra, la desvinculació i la desamortització eclesiàstica. Amb la llei de desamortització civil del 1 de maig de 1855, coneguda com la “desamortització de Madoz”, l’Estat va nacionalitzar tots els béns immobles dels ajuntaments i dels pobles, coneguts com a béns de propis (els que generaven renda per l’ajuntament) i béns comunals (els utilitzats pels veïns sense cap pagament al municipi). Les causes bàsiques eren dos, una de teòrica i una altra de pràctica; la primera, que es considerava que els béns col·lectius (com les muntanyes comunals o monts comuns) eren arcaics i havien de desaparèixer per tal que el capitalisme entrés al camp en forma de “propietat perfecta”; la pràctica era solucionar la situació de la Hisenda Pública de l’Estat en pràctica fallida, aportant molts diners per als pressupostos de l’Estat mitjançant la venda de les terres comunals. Si en un principi els comunals pròpiament dits quedaven exceptuats de la venda, a la pràctica es vendria la majoria d’aquests, ja que caldria demostrar el seu caràcter d’interès públic quedant la gestió dels terrenys en mà de l’ajuntament i la tutela de l’administració perifèrica de l’Estat, que establiria els Plans d’Aprofitament anuals, concedint llicències d’explotació als veïns (de llenya per a foc, pastures pel bestiar i terra per conrear) previ acord de Foment (i d’Hisenda) i sota pagament d’una taxa.
A Mequinensa, si la desamortització eclesiàstica no va tenir cap efecte, en no posseir l’església pràcticament cap terra (5), el caire de la desamortització civil de 1855 va prendre un caire dramàtic. La major part de la terra del terme era comunal i aprofitada directament pels veïns a través d’un conjunt de normes consuetudinàries que van ser ben estudiades dins el context aragonès pel cèlebre Joaquin Costa (6), i que es concretaven en la lliure pastura veïnal (amb normes d’explotació), la lliure recol·lecció de llenya per a foc, i el sistema de presura o aprisio de terra per conrear amb retorn al comú en cas de deixar el sòl sense treballar. La Hisenda Pública faria el seu “agost” al nostre poble. L’any 1855 entra en funcionament la llei fins l’any següent, quan es va suspendre amb el canvi de govern. Però el 1858 torna a aplicar-se i en 1859 es fa un inventari de monts comuns existents a tota Espanya. A Mequinensa Hisenda localitza la xifra de 40.800 hectàrees de terrenys comunals, una xifra del tot absurda ja que la superfície total del terme municipal era i és de 30.720 hectàrees.
Zona de la mina Andresita l’any 1934.
Les primeres privatitzacions de terres es van produir ja l’any 1859, i consistien en petites parcel·les d’horta propietat de l’Estat procedents de la fortificació de la vila, i diverses edificacions del poble que pertanyien a l’ajuntament. Però les vendes importants, les de les muntanyes comunals, van començar l’any 1860 quan José Poblador, veí de Casp, a través dels seus intermediaris a Madrid, en Anselmo Sanz i en Valentín Tenorio, va comprar les muntanyes de Matarranya (396,09 hectàrees) i lo Moro (826,59 hectàrees) pel preu conjunt de 154.000 reals. Venda que es sumava a la realitzada per José Maria Andreu del terreny conegut com “Valls” (les Deses), de 565,1 hectàrees pel preu de 70.200 reals. La reacció de l’ajuntament i de la població no es va fer esperar. El primer va intentar aturar les subhastes de les terres comunals demanant ser exceptuades de la desamortització com a comunals, però fou infructuós. Els veïns però, van veure que la única solució per evitar perdre aquests terrenys comunals era aplicar allò que s’estava fent a molts pobles de tot Aragó, part de Castella i a Catalunya: crear societats veïnals per comprar els comunals i poder, així, mantenir-los sota els criteris d’ús tradicionals. Dit i fet, es va formar una “societat” que va pactar la compra col·lectiva de les muntanyes, per tots els veïns que volguessin (o poguessin, ja que s’havien de pagar fortes quantitats de diners i no tots els veïns podien fer-ho) participar. Així, l’any 1861 es van anunciar a Saragossa i a Madrid la subhasta de diferents muntanyes i deveses del municipi de Mequinensa, i van ser adquirides per diferents particulars: Raimundo Fàbregas les muntanyes Riber Alt (218 HA per 6.660 reals), Campells (232 HA per 6.396 reals) i Tapioles (159 HA per 5.010 reals); Domingo Grañén de Mequinensa la serra de la Porxina (172,07 HA per 7.200 reals), el Barranc de Mat (372 HA per 11.000 reals), Roda (536 HA per 20.500 reals) i les Carrasques (211 HA per 6.300 reals); Cosme Jarauta la serra de Monegre (572 HA per 18.000 reals); Pedro Rodés de Mequinensa la serra de Verp (571 HA per 17.500 reals); els Molinars (407 HA per 15.000 reals), Dellà Segre (466 HA per 17.500 reals) i Vesecrí (495 HA per 17.100 reals); José Soro de Mequinensa el mont Llosa (289 HA per 8.000 reals) i Ramon Tormo també de Mequinensa el mont Agudet (o Audet, 194 HA per 5.700 reals) i els Auts (186 HA per 6.000 reals)(7). Així Mequinensa va ser el poble amb més vendes de muntanyes comunals del partit judicial de Casp i el tercer en importància de tota la província de Saragossa, sumant la privatització de 7.440 hectàrees (el 24,22% de la superfície del municipi). El principal comprador va ser el mequinensà Pedro Rodés en adquirir 1.939 hectàrees i pagar 70.059 reals, encara que no era un dels principals contribuents del municipi, ja que ni tan sols tenia dret de vot al cens electoral de 1864 (només tenien dret de vot els majors contribuents de la vila). Encara quedarien terres comunals sense privatitzar, i l’any 1877 la delegació d’Hisenda de Saragossa provaria de vendre “Verp i Plana” (els plans de Dins i Defora?) sense èxit.
Confluència de l’Ebre i el Segre, a Mequinensa, l’any 1928.
Al centre de la imatge la Plana i Monegre.
Muntanyes, o més ben dit, terrenys de secà privatitzats? Evidentment sí, ara rebien un nou estatus jurídic en deixar de ser comunals i municipals; però no tots els compradors eren els destinataris finals dels terrenys, ja que alguns d’ells, com els adquirits per Pedro Rodés, van ser escripturats a nom d’una nova societat, de caire veïnal però basada en accions hereditàries. Naixia la Societat de Monts Comuns de Mequinensa.
I és aquí que ens trobem al mes de novembre de 1861 quan, després de les subhastes, alguns dels terrenys es van escripturar a nom dels compradors a títol personal. La resta de veïns del poble va reclamar en diverses ocasions que s’escripturessin a nom de la societat, però no es va dur a terme fins que, tement perdre els diners que havien dipositat per comprar les muntanyes, i de perdre el dret d’aprofitar-se dels antics comunals, es van amotinar. Tal i com deia el periòdic “La Correspondencia de España” la revolta era motivada “por algunos que se consideran como socios de los compradores de dichos montes comunes, y á cuyo favor querian que se estendiese la correspondiente escritura“.
L’espoli de la Hisenda Pública al conjunt de mequinensans va desembocar en la creació d’una societat restringida. Els usos sobre els terrenys es van mantenir inalterats, però els comunals que es venien gaudint per tots els homes i dones de Mequinensa d’ençà que l’any 1362 els Montcada, senyors del terme, va donar les muntanyes a tots els habitants, ara desapareixien i eren la propietat d’uns socis amb caire hereditari, restant els nouvinguts i part de la població al marge dels drets d’ús. S’iniciava una nova era per al món agrari mequinensà…
Notes:
(1) Al respecte estem preparant una nova entrada al bloc sobre aquesta qüestió.
(2) “El Clamor Público” del 9 de novembre de 1861; i “La Correspondencia de España” de la mateixa data.
(3) “La Correspondencia de España” del 11 de novembre de 1861.
(4) “El Contemporaneo” del 8 de novembre de 1861.
(5) P. Marteles: La desamortización de Mendizábal en la provincia de Zaragoza (1836-1851). Tesi doctoral, 1990. A: http://www.biopsychology.org/tesis_pascual/index.htm.
(6) Entre d’altres: Derecho consuetudinario y economia popular de España, o Oligarquia y caciquismo. Colectivismo agrario y otros escritos.
(7) Encarna Moreno del Rincón: La desamortización de Madoz en la provincia de Zaragoza (1855-1875). Tesi doctoral, 1991. A: http://www.biopsychology.org/tesis_encarna/tesis_encarna_ind.htm
Comments Off none Read more

Catalunya Ràdio: El català a la Franja de Ponent –

febr. 4
Aragonès, Baix Cinca, FACAO, Franja, Catalunya, País Valencià, LAPAO, Llei de llengües, Llengües a Aragó, Llitera, Matarranya, Situació sociolingüística

El català a la Franja de Ponent – Catalunya Ràdio.

El català a la Franja de Ponent

04/02/2014

El matí de Catalunya Ràdio

Taula rodona amb els alcaldes de la Franja de Ponent: Josep Anton Chauvell, alcalde d’Alcampell, Magda Gódia, alcadessa de Mequinença, Josep Maria Salsench, alcalde de Calaceit, Alberto Moragrega, alcade de Beseit i José Guillén, alcalde de Camporrells. Els alcaldes han explicat que la segona Declaració de Mequinensa, signada el juny del 2013, ha ajudat a frenar les intencions del Govern d’Aragó amb l’aplicació de la nova Llei de Llengües que va rebatejar el català com a Lapao

Comments Off none Read more

La Generalitat censura la Ley de Lenguas de Aragón y vuelve a dividir al territorio

febr. 4
Franja, Catalunya, País Valencià, LAPAO, Llei de llengües, Llengües a Aragó, Normalització del català

La Generalitat censura la Ley de Lenguas de Aragón y vuelve a dividir al territorio.

  • Escrito por 

 

La polémica tras la aprobación de la Ley de Uso y Promoción de las Lenguas por las Cortes no ha zanjado el debate lingüístico. Diferentes sectores bilingües de Aragón han acogido de desigual manera el rechazo de este texto aprobado el viernes por la Comisión de Cultura del Parlament. Mientras los defensores del catalán han acogido la iniciativa como «legítima» para defender la unidad de la lengua, los sectores contarios han tildado de «injerencia» la política del gobierno de Artur Mas.

 

En el texto, promovido por CiU, Esquerra Unida y el PSC, se aboga por la unidad del catalán en Cataluña, Valencia, Aragón y Baleares y se rechaza la ley aprobada por Las Cortes en mayo. En el debate de la propuesta contra la ley aragonesa participó la diputada de Convergència, Cristina Bosch, natural del municipio oscense de Alcampell, al igual que el portavoz de su mismo partido en el Congreso, Josep Antoni Duran i Lleida.

 

Bosch expuso que «los pueblos de La Franja no se tomarán como una injerencia que este Parlamento se ocupe y preocupe por el catalán de su territorio». Una afirmación que pronto se han encargado de rebatir plataformas y partidos políticos aragoneses. El diputado del PP en Las Cortes, Antonio Torres, ha lamentado la iniciativa y ha calificado de «inconcebible» que la Generalitat se inmiscuya en los asuntos de Aragón. Así, ha instado al grupo parlamentario socialista en las Cortes a pedir responsabilidades a sus compañeros en Cataluña.

 

Desde el PAR, la voz discordante en las Cortes fue la diputada María Herrero, que además se encargó del debate parlamentario de la actual Ley de Lenguas. Herrero pidió al Parlament que respete la autonomía aragonesa.

 

En el mismo sentido se ha pronunciado el alcalde de La Cañada de Verich, José Manuel Insa, que ha alertado de que «políticas como el rechazo a la ley de Aragón solo sirven para enemistar a las dos comunidades autónomas». La Plataforma No Hablamos Catalán también se ha pronunciado contrario al dictamen de la Comisión de Cultura de Cataluña.

Defensa de Ascuma
La Asociación Cultural del Matarraña, Ascuma, ha defendido la política de la Generalitat recordando que la defensa de un idioma está en manos de cualquier gobierno que quiera promocionarlo.

 

En este sentido, el presidente de la asociación, Josep Maria Baró, ha explicado que «es lógico que la Generalitat salga en defensa del catalán». Sin embargo, desde Ascuma han avanzado que «esta iniciativa del gobierno de Artur Mas no servirá de nada».

 

La formación cultural también ha criticado los ataques «anticatalanistas» que se realizan desde Aragón. Así, Ascuma ha recordado que la Academia Valenciana de la Llengua ha aprobado su diccionario en el que reconoce la unidad del catalán sin ser objeto de tantas críticas.

Pese al debate, cabe recordar que todavía no se ha aplicado de forma efectiva la discutida Ley de Lenguas.

Comments Off none Read more

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua suspèn sine die la presentació del Diccionari | Lo Finestró

febr. 4
Franja

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua suspèn sine die la presentació del Diccionari | Lo Finestró.

Comments Off none Read more

També la franja valencianoparlant de l’Aragó, convertida oficialment en un trist lapao.

febr. 4
Aragó, Catalunya, País Valencià, LAPAO, Llengües a Aragó, Normalització del català

També cal dir que el PP, últimament, ha començat a (des)valencianitzar les Balears a la carrera, amb els mateixos mètodes a què ací estem acostumats, i també la franja valencianoparlant de l’Aragó –on, com vostés deuen recordar, la nostra llengua ha quedat convertida oficialment en un trist lapao.

Continuar llegint: Política de llengua cremada | Quadern | EL PAÍS.

Comments Off none Read more

2on programa de TV Nonasp (1994): Festival de jota

febr. 4
Franja
Ja pots veure el 2 on programa de la TV Nonasp de l’any 1994: Festival de jota 2a part i resum del 4a festival infantil.
http://www.amicsdenonasp.org/cat/tvnonasp.htm
Ja pots veure el 2 on programa de la TV Nonasp de l'any 1994: Festival de jota 2a part i resum del 4a festival infantil. http://www.amicsdenonasp.org/cat/tvnonasp.htm
Comments Off none Read more

Al-Miknasiyya: Mequinensa i les vies catalanes del segle XVIII

febr. 4
Baix Cinca

Al-Miknasiyya: Mequinensa i les vies catalanes del segle XVIII.

Per Jacinto Bonales
La modernitat de la nostra societat ha creat una xarxa de camins que ha transformat radicalment les rutes de transport tradicionals. Al segle XVIII, quan tothom havia de moure’s a peu, en cavalleria o en llaüt, les comunicacions eren lentes i obligaven a fer constants aturades per descansar en els llargs trajectes. Viatges, però, que molt poca gent feia, acontentant-se d’anar als pobles dels voltants i, potser, a una de les ciutats més properes. Així doncs, la major part de la població vivia al poble, i en poques ocasions sortien a veure “món”. Però de Mequinensa estant, aquests homes arrelats a la terra veien passar constantment a navegants (molts d’ells nats o veïns de Mequinensa) Ebre amunt i avall, i fins i tot, en comptades ocasions, Segre amunt. És ben conegut el paper central de Mequinensa dins la xarxa de transport fluvial de l’Ebre, tema sobre el qual s’ha escrit força; però menys conegut és el seu caràcter de nucli vertebrador de xarxes de transport per via terrestre. No en debades, aquí es cobrava l’impost senyorial de la lleuda tant al transport fluvial com al terrestre. Fem-ne cinc cèntims.
A la Mequinensa del segle XVIII no n’hi havia cap pont, ni sobre el Segre ni sobre l’Ebre, però n’hi havia dos passos de barca. És sabut que aquests passos s’empraven per tal que els veïns poguessin anar a treballar les seves terres a l’altra banda d’aquests rius, però no és tan sabut que fins a principis del segle XIX formaven part de la xarxa principal de vies de comunicació entre Catalunya i Aragó.
Des de Mequinensa sortia el camí que anava cap a Fraga i Tamarit, tot vorejant el riu Segre i Cinca, per travessar aquest darrer a la mateixa plaça de Fraga. En la mateixa direcció nord, però passant per dalt de Monegre, estava el camí que des del poble arribava a Montsó, baixant de la terra alta a l’alçada de Ballobar, i creuant el Cinca a Alcolea per travessar Alfántega i el Pueyo. A dalt de Monegre, però, estava també el desviament que duia a Candasnos. Finalment, en aquest quarter de terme sortia el camí a Saragossa que anava vorejant l’Ebre per la riba nord. Dellà Segre dos camins enllaçaven Mequinensa amb la Granja d’Escarp i amb Almatret, pujant vora el Segre el primer i riu Ebre avall el segon. I al migdia de l’Ebre tres camins s’obrien com un ventall per anar a Faió (primer vorejant l’Ebre i després pujant la serra), a Fabara i Nonasp, i el tercer a Casp.
Aquesta xarxa, paer sí sola tan sols ens parla de la connexió del nostre poble amb termes veïns, però en realitat eren unes vies transitades per nombrosos traginers que anaven des d’Aragó a Catalunya (i a l’inrevés) portant bestiar i mercaderies. Coneixem algunes d’aquestes vies (pel que fa a la xarxa de camins catalans) que mostren la importància de Mequinensa com a nus de comunicacions terrestres; veiem aquests camins:
– Camí de Cervera a Mequinensa: en realitat enllaçava el nord-est de Catalunya amb les viles de Terol a través de Casp i Alcanyís. Sortia de Cervera per l’actual N-II passant pel Talladell, Tàrrega, Anglesola i Bellpuig, on es desviava cap a Vilanova de Bellpuig i seguia vers Juneda travessant les Garrigues per Aspa fins Alcanó. Des d’aquest poble s’arribava a Torres de Segre, on s’agafava la barca per guanyar el riu Segre, i s’entrava a Aitona, on s’ajuntava al camí que des de Mequinensa anava a Lleida, travessant Seròs fins arribar a Aviganya i al monestir d’Escarp. Aquí s’havia de travessar el riu Cinca a gual, enllaçant amb el camí que de Mequinensa anava a Fraga. Al segle XVIII es considerava com a camí carreter, és a dir, prou ample i en condicions per passar carruatges, i l’únic inconvenient que tenia era la incomoditat de passar el riu Cinca a gual.
– Camí de Lleida a Mequinensa: Enllaçava Lleida, Balaguer i els Pirineus d’aquesta província amb les terres de Terol. Sortia de Lleida cap a Alcarràs per l’actual N-II i allí es separava del camí de Fraga seguint cap a Aitona, enllaçant amb el camí carreter de Cervera a Mequinensa travessant Seròs, els monestirs d’Aviganya i d’Escarp, i creuant el Cinca per gual, arribant a Mequinensa. Aquest camí també era carreter, i com l’anterior, durant determinats mesos en arribar al gual d’Escarp els viatgers havien de “dar la buelta à la Puente de Fraga” perquè baixava molta aigua pel riu Cinca.
– Camí de Montblanc a Mequinensa: Camí carreter que enllaçava Saragossa i Casp amb el camp de Tarragona estalviant-se alguna jornada de viatge respecte al pas per Lleida. Sortia de Montblanc passant pel terme de Blancafort i travessant els pobles de Vimbodí, Tarrés i Albí fins arribar a Arbeca; i des d’aquí es dirigia cap a Castelldans, Granyena i Torrebesses per sortir directe a la Granja d’Escarp, seguint el riu Segre avall fins que es travessava el Segre amb barca o a gual.
– Camí de Prades a Mequinensa: De fet és una variant de l’anterior que uneix les muntanyes de Prades amb l’alt Aragó voltant el riu Ebre. Sortia de Prades baixant a Vilanova de Prades i, des d’aquí, anava al Vilosell i fins a Albí, on s’unia a l’anterior fins a Granyena i “Suchs”, on canviava de direcció cap al terme d’Almatret i cap a Mequinensa. Aquest, però, no era carreter sinó que en la part inicial era “barrancoso, desfilado y cubierto de arboles”.
– Camí de Tortosa a Mequinensa per la ribera: aquesta gran ruta terrestre anava paral·lela a la via fluvial. Sortia de Tortosa, anava dret a Bitern i Tivenys; pujava les costes de Som fins baixar de nou a Benifallet i Ginestar; passava els masos de Mora, Garcia, i després de fer el petit port conegut com “el pas de l’Asa” es sortia a Vinebre, girant cap al nord entrava al terme de Bovera i girava vers Maials. D’aquí recte a la Granja d’Escarp a l’ombra del Montmaneu, creuant el Segre amb barca.

– Camí nou de Tortosa a Mequinensa: A diferència de l’anterior, aquest era més transitat ja que no hi havia els inconvenients de les costes de Som i el pas de l’Asa que impedien el pas amb carros. A Tortosa es travessava el riu Ebre pel pont i es pujava riu amunt afins a Xerta, pujant després al pas de les “Trinxeres” i dret a Pinell. D’aquí es travessava la serra de Pàndols fins a un mesó conegut amb el nom de Camposines i s’arribava a Corbera, per continuar fins a Batea. Continuant cap al nord-oest s’entrava a Aragó per Fabara i seguint pels alts s’arribava a l’Ebre davant Mequinensa, creuant-lo amb barca. Aquest camí era tot ell carreter i nou, ja que es va construir l’any 1708 per ordre del Duc d’Orleans en el transcurs de la guerra de Successió.

Nota. (14/01/14), He localitzat un mapa del corregiment de Lleida on s’aprecien alguns d’aquests camins, concretament el camí de Tortosa a Mequinensa per la Ribera.

Font: ICC, fragment del mapa del comte Darnius, 1716.
Comments Off none Read more
La Franja
Copyright © 2026 La Franja Design by SRS Solutions top
La Franja