Informació facilitada per l’Associació Cultural del Matarranya.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentUna ingerència més a Aragó… dels valencians | Xarxes socials i llengües.
Divendres passat revisàvem l’obsessió d’alguns sectors “aragonesos” pel que pensen i deixen de pensar els catalans (Sobre la declaració del Parlament de Catalunya i el LAPAO). Si els catalans no existiren, estos “aragonesos” serien los que els inventarien, perquè la seua identitat “aragonesa” només s’entén com a antítesi de la catalanitat. L’obsessió anticatalanista és de tal grau que qualsevol declaració catalana desperta comentaris exaltats contra els catalans (i la llengua catalana), mentre que la política lingüística del Govern d’Aragó els és indiferent, si no és que donen suport explícit a negar l’existència del català a la Franja. I no en parlem ja de reflexionar sobre la relació entre Aragó i Espanya.
I quan dic que esta obsessió és unidireccional i se singularitza només en los catalans ho podreu comprovar en la reacció que no es produirà cap al fet que el dissabte l’Acadèmica Valenciana de la Llengua va aprovar el Diccionari Normatiu del Valencià, on s’afirma (com no pot ser d’altra forma) que el “valencià” és la “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, Catalunya, Balears i uns altres territoris de la Corona d’Aragó i que també rep el nom de català”. No cal dir que els altres territoris de la Corona d’Aragó són la Franja, el Carxe, Andorra, la Catalunya del Nord i l’Alguer. Ni l’Heraldo, ni la resta de sectors ultra, se dignaran a fer una editorial sobre les ingerències valencianes en la realitat aragonesa. Sort que a Aragó també hi ha vida més enllà d’estes elits ultra.
PS: Passem a actualitzar este nou aval al llistat d’avals al nom de la llengua a lafranja.net
Sobre la declaració del Parlament de Catalunya i el LAPAO | Xarxes socials i llengües.
Ahir la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya va aprovar amb el vot de CiU, PSC, ERC, ICV i CUP una proposta de resolució en què, segons la premsa, defensa la unitat de la llengua i rebutja la Llei de llengües d’Aragó (2013), que va fer famós arreu al Govern d’Aragó pel LAPAO. Com a dada interessant, i sobre el suposat pancatalanisme que regna més enllà del Cinca, amb unes ànsies extremes per invadir la Franja i que té atemorides a totes les criatures d’Aragó, la proposta insta el Govern d’Aragó per a que considero el català com a “patrimoni aragonès i comú” als altres territoris de llengua catalana. Atenció a la dada per a futurs comunicats que ja estan eixint des d’Aragó. Los catalans són tan pancatalanistes que demanen al Govern d’Aragó que considero que el català és llengua pròpia d’Aragó </ironic>. De fet, recordeu les paraules de Ramon Sistac fa pocs dies: ”el català és una de les llengües fundacionals d’Aragó. Abans de néixer Aragó ja s’hi parlava català per l’Aragó”.
Com és evident, la premsa aragonesa ha reaccionat a la declaració: l’Heraldo de Aragón ha fet una editorial intitulada “Una nueva injerencia“, on fa un remember d’”ingerències” dels dimonis catalans a Aragó. Ingerències que, cal dir, mai han tingut resultat sobre les polítiques aragoneses (com és evident), i que per tant, no deixen de ser pensaments i idees (la major part d’elles fictícies, tal com demostra el suposat pancatalanisme universal mencionat més amunt). Cal contextualitzar esta editorial en lo fet que el dia 9 de maig de 2013 l’Heraldo no va fer menció en cap editorial que la Llei de llengües va esborrar el català i l’aragonès d’Aragó. És a dir, el que pensen o deixen de pensar els catalans mereix tota una editorial de l’Heraldo d’Aragón, i el que fa o deixa de fer el Govern d’Aragó, a pesar que provoque un riure generalitzat, no es mereix ni una línia editorial. La reacció aragonesa deu pensar que si els catalans no existiren, se’ls haurie d’inventar.
A tot això, cal tenir molt present la qüestió del dia situada en dos condicionants:
- PP i PAR esborren català i aragonès de la Llei de llengües, a pesar que l’any 1999 estaven a favor del català (Llei de Patrimoni Cultural, encara vigent)
- Multitud d’actors s’han posicionat contra l’aberració filològica del Govern d’Aragó: des de la Universitat de Saragossa fins el ministre Wert (PP). És limitat aïllar la polèmica a només fixar-se què en pensa el Parlament català.
En definitiva, totes estes polèmiques són només una teatralització. És un conflicte que al Govern d’Aragó li encanta, i si el pot teatralitzar ara, millor que millor. Aprofita per refer-se del moment de soledat que va viure el mes de maig. Però si realment es volen fer passes favorables al català de la Franja, més val abandonar l’espai teatral i centrar-se en les polítiques que realment tenen efecte, com el conveni de reciprocitat entre AragónTV i TV3, o proves de nivell C a Fraga fetes pel CPNL. Això és el que Aragó i Catalunya continuen acordant, a pesar de la teatralització.
Al-Miknasiyya: Drets senyorials i prestacions vassallàtiques a Mequinensa.
Per Jacinto Bonales.
En el transcurs de l’edat moderna els habitants dels pobles estaven obligats a pagar tot un seguit d’imposicions i a satisfer tota una sèrie de prestacions que tenien un origen feudal. Aquests es pagaven o es realitzaven a favor del senyor del terme o, en el seu cas, dels diferents senyors, així com a les autoritats eclesiàstiques locals. Mequinensa, igual que altres pobles d’Aragó i de la pràctica totalitat dels de Catalunya, estava obligada a satisfer als seus senyors drets relatius a la senyoria territorial, a la senyoria jurisdiccional i als pagaments eclesiàstics. Veiem tot seguit les característiques d’aquests drets al nostre terme.
La senyoria territorial
En termes generals, el senyor tenia el domini sobre els homes (cristians i sarraïns, però no jueus, que eren de la Corona) i sobre el conjunt del territori. Aquest domini no s’ha d’entendre, necessàriament, com una «propietat» plena com l’actual, sinó com a una preeminència sobre tot el terme. En tot cas, en la majoria dels casos de Catalunya i de la Franja d’Aragó, la senyoria territorial existia i estava en mans dels senyors, que mantenien el control de les «vagants» (muntanyes, erms, sots dels rius), i deixaven als veïns el domini útil (la capacitat d’utilitzar, treballar, heretar i vendre) de certs béns (terres, edificis) a canvi d’un pagament anual (cens), ja fos anomenat emfiteusi (Catalunya), ja treudo (Aragó), i amb unes limitacions: la fadiga (temps que tenia el senyor per quedar-se el domini útil de la terra pagant la quantitat oferta pel comprador, normalment de 30 dies) i el lluïsme (en la compra-venda s’havia de pagar al senyor un terç del valor de la transacció).
A Mequinensa però, la senyoria territorial era molt laxa, ja que des de la conquesta els senyors estaven interessats en «repoblar» de cristians el territori. Així doncs, la majoria de les terres eren «lliures» dels veïns cristians que les posseïen, encara que alguns béns (cases i terres) estarien subjectes a pagament de cens emfitèutic o treudo. No passava el mateix amb els béns dels musulmans; aquesta comunitat havia de pagar per cap d’any (ninou) la «sofra», consistent en 16 sous per cada casa que tingués bestiar de treball, i 12 sous per cada casa que no en tingués (els bracers). Els drets i prestacions per senyoria territorial a Mequinensa eren els següents:
Censos: com hem dit algunes cases i masos pagaven censos al senyor (els Montcada i, després, per herència, els Medinaceli), i ho feien en gallines, pagant anualment al voltant de cinquanta parells. Amb aquest pagament simbòlic, que feien cristians i musulmans, es reconeixia el domini directe (o superior) del senyor sobre les cases, és a dir, sobre el conjunt de les heretats. A més els musulmans havien de pagar l’onzè dels productes d’horta del Sot de Viols, per concessió senyorial de 1307, reservant-se els Montcada el dret de fadiga només de deu dies sobre aquestes terres en cas que les venguessin.
Les herbes i muntanyes, com a «vagants», eren del senyor, i aquest havia de donar permís per utilitzar-les, ja com a conreu, ja com a pastura, ja com a font de fusta per a ús domèstic. L’any 1355 els Montcada van concedir en emfiteusi el terme i la muntanya a la universitat de cristians i musulmans a canvi d’un cens anual de 300 sous, amb el que seria el poble el que decidiria què fer amb aquestes terres, però l’establiment fou anul·lat pel senyor l’any 1362, veient que la població no prosperava. Així aquell any va donar llibertat i franquesa a tots els habitants de Mequinensa per conrear, pasturar, fer llenya, carbó, caçar i fer foc a tot el terme, sense cap impedient senyorial. Ara bé, si el comú arrendava les herbes (les pastures), el senyor en percebria la meitat del preu.
La lleuda era un impost que pagaven els «estranys», és a dir, els forasters, i que gravava les mercaderies que circulaven per riu i per terra. Sens dubte era el més important dels impostos senyorials ja que el riu, en aquella època, era el principal mitjà de transport de mercaderies. A finals del segle XV es va arribar a cobrar 7000 sous anuals.
El senyor, a més, controlava en monopoli els molins, forns, carnisseria i pesqueries que serien cedits (el forn, la carnisseria i les pesqueries) a alguns vassalls del senyor sota pagament anual en moneda i, posteriorment, al comú.
Finalment trobem un altre conjunt de drets de la senyoria territorial que consisteixen en prestacions personals: la jova i la guarda. La guarda consistia en pujar al castell, en èpoques determinades, a fer això, guarda, essent escollits un número d’homes cada dia i havent de passar per aquesta tasca tot el poble per tanda.
La jova era, en canvi, una prestació vassallàtica en treball. Un cert número de dies a l’any els veïns, cristians i musulmans, havien d’anar a fer jova, és a dir, a treballar a les terres del senyor (quan aquest encara disposava de patrimoni al terme i el posava en conreu), a fer obra al castell (continuada aquesta jova, per ordre de l’ajuntament, després de finalitzat el règim senyorial), i a fer obres de neteja i manteniment a les basses del secà, i a les sèquies del rec.
La senyoria jurisdiccional
El govern del terme i l’administració de justícia, eren prerrogatives del senyor jurisdiccional que, en aquestes comarques, coincidia en la figura del senyor territorial. És veritat que existien les figures dels consellers i jurats, posteriorment alcalde i regidors, però depenien directament del senyor jurisdiccional i del seu procurador o governador. D’altra banda, la justícia, en primera instància, l’executava un veí, el batlle, que era designat pel mateix senyor jurisdiccional. Aquest dret jurisdiccional es traduïa no només en l’exercici de la justícia (i en el cobrament de les corresponents taxes judicials, que percebia en part el batlle i en part el senyor), sinó també en tres impostos: la quístia, el fogatge i els bans.
La Quístia, altrament dita quèstia o qüèstia, és el més comú dels impostos per la «jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, mer i mixt imperi». Es podia pagar en comú, és a dir, que l’ajuntament pagava al senyor un valor determinat per tot el poble, havent fet el comú el repartiment; o bé individualment, pagant una quantitat fixa cada casa «antiga» del poble, restant exemptes les cases noves, però quedant aquestes al marge de la participació en les institucions municipals. En el pagament d’aquest impost senyorial podem entreveure que Mequinensa tenia un règim força especial, essent molt lleu la pressió del senyor sobre el poble. Des de l’edat mitjana només pagaven la quístia els musulmans a raó de 6 lliures jaqueses cada any. Després de l’expulsió, al segle XVII, l’impost va desaparèixer, però el senyor va incrementar les rendes ja que va crear un nou delme sobre aquestes terres que pagarien els nous possessors.
El Fogatge és un impost procedent dels «mals usos» medievals que a Catalunya va ser suprimit amb la sentència de Guadalupe al segle XV, si bé va continuar en molts pobles ja amb aquest nom, ja canviant-se a quístia. Es tracta d’un pagament fix, anual, que havia de satisfer cada casa. A Mequinensa no es va pagar mai.
Els Bans són l’equivalent a les multes, i les imposava el batlle i fins i tot els jurats o regidors, a tot aquell que incomplia alguna norma local. Com arreu, els bans no podien arribar a 3 lliures, és a dir, que les multes podien ser des d’un sou fins a 59 sous. Els diners es repartien de forma diversa entre el senyor, el batlle i el comú.
El delme i la primícia
El delme era un tribut eclesiàstic de caire universal que, en teoria, estava destinat a subvenir les necessitats de l’església; però en la realitat normalment pertanyia als senyors gràcies a una concessió de la Santa Seu. A Mequinensa, el caire de conquesta tardana sobre els musulmans, i la necessitat de repoblar de cristians i d’adoctrinar als musulmans, feu que els conqueridors donessin el delme al rector del poble que, durant uns segles ho seria el de Fraga. Amb la segregació parroquial el delme restà a mans del rector de Mequinensa. Els musulmans no pagaven delme ja que el senyor els va eximir del pagament. A principis del segle XVII, en expulsar als musulmans, el ple domini de les seves terres van retornar a mans del senyor, que les concedí a diferents cristians havent de pagar-li a ell el delme del que produïssin. Així als segles XVII i XVIII a Mequinensa hi havia dos delmes, el delme en general, que cobrava el rector del poble, i el delme «de les terres dels moros» que cobraven els Montcada i per herència els Medinaceli. Es pagava delme de blat, sègol, ordi, civada, cànem, lli, oli, vi i corders, i la quantitat era de cada deu unitats collides, una per al delme i 9 franques per al productor.
La primícia era una espècie de delme «menor» que es creà per a pagar als rectors dels pobles, ja que normalment el delme estava en mans dels senyors. A Mequinensa, com el delme s’havia concedit al rector, els senyors van atorgar aquest dret al Comú, al conjunt del poble, és a dir, a l’ajuntament. Aquest emprava els diners per «l’obra» de l’església: el comú o universitat de veïns i singulars cristians de Mequinensa eren els propietaris de l’edifici, i l’ajuntament esmerçava la primícia en el manteniment de l’edifici i, en ocasions, en la lluminària. Es pagava primícia de tots els fruits que pagaven delme, i la quantitat era de cada trenta parts de collita, una per a primícia, pagament que, com el delme, estaven obligats a efectuar tots els veïns de Mequinensa, així com els terratinents que treballaven terres del terme.
Un conjunt de prestacions que desapareixerien íntegrament al segle XIX amb la revolució liberal.
Nota: Aquesta aportació es basa en documentació consultada per l’autor i amb l’extraordinària obra de recerca de Marta Monjo publicada amb el títol Sarraïns sota el domini feudal. La Baronia d’Aitona al segle XV. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2004.
VI Jornada de Lectura a Bellmunt | Lo Finestró.
Amb referència a la VI lectura pública de Bellmunt la havia anunciada aquí al blog, però no havia fet cap crònica de la jornada, malgrat que han passat uns quans dies. Aprofito la nota que ha publicat a “Entre páginas” en Ramón Mur i la publico aquí traduïda al català:
“L’última trobada de lectors de la VI Jornada de Lectura Pública a Bellmunt va ser un èxit sense precedents amb relació a les edicions anteriors. Més de 60 persones van acudir a aquesta cita anual de lectura pública, que van llegir fragments de l’obra en català Licantropia de Carles Terés i de la publicada fa uns anys en castellà pel Centro de Estudios Bajoaragoneses (CESBA), Cüestiones bajoaragonesas de José Ignacio Micolau Adell .
L’acte va començar a les 10 del matí. Gloria Izquierdo va presentar a Carles Terés, l’autor de Licantropia, que va venir a Bellmunt amb la seua família i diversos amics, i va llegir diverses pàgines de la seua primera novel·la, distingida amb el Premi Guillem Nicolau l’any 2011 . Unes dues hores més tard, Raúl Boix va presentar a José Ignacio Micolau, autor de la segona obra escollida per aquesta jornada de 2013, el qual no va poder assistir-hi per trobar-se a Madrid aquell dia.
En molts llibres s’hi inclou, al final o al principi, un espai dedicat als agraïments a les persones que, d’una manera o d’altra, han contribuït a la publicació de l’obra. De la mateixa manera, vull aquí assenyalar les persones que van voler participar a la jornada de lectura. La de més edat va ser Juan Mompel Gascón, de Bellmunt, que ja havia participat en les edicions anteriors i compta ja 88 anys de vida. Cultiva tres horts al dia —un a primera hora, un altre el repassa al final del matí i el tercer, al capvespre, i es troba en perfecte estat de salut física i mental . La de menys edat va ser una lectora de 9 anys, Maria Rey Tafalla, que va llegir amb la seua mare, a la qual ja havia acompanyat en aquesta mateixa circumstància altres anys, encara que no en qualitat de lectora . En aquesta ocasió, va debutar com a lectora de llibres escrits per baixaragonesos.
Els lectors de 2013, per ordre d’aparició , i sense perjudici que pugui cometre algun error involuntari en el registre, van ser els següents, i a tots ells vull reiterar-los el meu agraïment en nom de l’“Associación Cultural, Turística y Deportiva, Amigos del Mesquín” :
Gloria Izquierdo, Carles Terès, Tuabech Terès, Lluis Sánchez, Ángel Izquierdo, Daniel Sesé, Manel Ollé, Montse Gort, María Dolors Gimeno, Carmina ?, Angels Guimerá, José Inglada, Josep Fargas, Raúl Boix, Angel Izquierdo Rius, María Isabel Bayod, Conchita Bayod, Juan Antonio Pérez i Tomás Bosque leyeron los fragmentos de Licantropía en catalán. Las páginas de Cuestiones Bajoaragonesas en castellano fueron leídas por Tomás Bosque, Lluis Sánchez, Juan García, Gloria Cros, Chon Figuerola, María Isabel Bayod, Conchita Bayod, Raúl Boix, Lorenzo Gascón, Matilde García, Josep Fargas, Enric Morales, Alberto Bayod, Mari Carmen Bayod, Ángel Izquierdo, Angels Guimerá, José Inglada, Susi Manjón, Marta Giménez, Samir Samham, Daniel Plana, Ignacio Celma, Ramón Morales, Miriam García, Daniel Palacios, Marco Rey, Meli Tafalla, María Rey, Ignacio Rey, Jaime Jarque, Jorge Celma, Concha Lázaro, Toño Celma, Conchita Martín, Jaime Antonio Marqués, Manuel Capilla, Isabel Antolín, Francisco Argente, Laura Jáuregui, Juan Mompel, Abilio Manjón y Margarita Barbero.
Ramón Mur”
Resolució de la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya sobre el LAPAO | Lo Finestró.
La Comissió de Cultura del Parlament ha aprovat aquest dijous dues propostes de resolució sobre la unitat de la llengua i el rebuig a la Llei d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats pròpies d’Aragó que considera el català llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental (LAPAO), ha informat CiU en un comunicat.
Així, la Cambra catalana expressa el seu rebuig a totes aquelles denominacions impròpies de la llengua catalana que “atemptin contra la unitat de llengua i que no responguin als criteris científics, filològics i acadèmics establerts internacionalment, ni a noms històrics, tradicionals o locals reconeguts com expressions o modalitats territorials de la mateixa llengua catalana”.La proposta també insta el Govern d’Aragó que consideri el català com a “patrimoni aragonès i comú” als altres territoris del domini lingüístic català –Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears, Franja de Ponent, Catalunya Nord, Andorra, l’Alguer i el Carxe–, a més de sol·licitar que reconegui l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) com a autoritat filològica del català per elaborar regulacions i normatives que impulsin el català a Aragó. (Europa Press, 30 de gener)
Reacció de l’Heraldo (sense comentari) La Franja
Roban la furgoneta de Los Azero y un bar de Torrecilla.
La Codoñera y Torrecilla de Alcañiz han sido el blanco de los ladrones en la madrugada de este martes. En el primer municipio robaron una furgoneta que utilizaron para llevarse la máquina tragaperras del bar de Torrecilla de Alcañiz. Se solicita la colaboración ciudadana para que ante cualquier movimiento sospechoso que perciban, se avise.
La furgoneta apareció en una granja a las afueras de La Codoñera con la máquina dentro aunque vacía. Pertenece al grupo de música Azero y dentro llevaban varios instrumentos de los que no se sabe su paradero porque los sacaron para dejar hueco libre. De ahí, fueron al bar restaurante Neres de Torrecilla.
“Parece que ataron unas cadenas o cuerdas en la furgoneta y tiraron de la reja, la echaron abajo y rompieron la puerta de madera. Entraron al bar y salieron con la tragaperras y se marcharon”, explicó Eric Velilla, uno de los propietarios.
El robo se produjo sobre las tres de la madrugada y lo hicieron sin ningún miramiento porque el ruido alertó a algunos vecinos de la carretera que identificaron a, al menos, cinco personas.
Los hechos han sido denunciados a la Guardia Civil y se ha hecho cargo la Policía Judicial de Alcañiz. No se descarta la posibilidad de que los ladrones hayan escondido los instrumentos y que regresen cualquier día a buscarlos. Se solicita la colaboración ciudadana ante cualquier sospecha.
NOTA DE PRENSA
DÍA DE LA LENGUA MATERNA 2014
Entidades culturales programan actividades en torno a este día instituido por la Unesco para promover la diversidad lingüística
La agenda de actividades se extenderá entre el 27 de enero y el 28 de febrero en varias localidades aragonesas, y se inicia la próxima semana en Huesca y Barbastro.
El próximo 21 de febrero, instituido por la UNESCO, se celebra el Día de la Lengua Materna.
Con tal motivo diferentes entidades de todo el territorio han preparado un completo programa de actividades que van a tratar de poner de manifiesto ante la sociedad aragonesa la importancia de proteger y fomentar la lengua aragonesa, especialmente en la escuela, para transmitirla a los más pequeños y evitar así la quiebra de la transmisión generacional.
Los actos se desarrollarán en diferentes localidades (Huesca, Zaragoza, Jaca, Sabiñánigo, Biscarrués, Aínsa, Barbastro, Utebo, Cuarte, Villanova, Castejón de Sos, Sandiniés, Benasque, Sahún, Cerler, Laspaúles…) desde el próximo día 27 de enero hasta el 28 de febrero, y de ellos iremos dando cuenta durante las próximas semanas.
El lunes próximo, día 27 de enero a las 18 horas, tendrá lugar en el Teatro Salesianos de Huesca la representación de la obra de teatro As siete cabretas e o lupo, por el Grupo “Ta ninos“, y el sábado 1 de febrero, en Barbastro, tendrá lugar la Trobada de Fablans “Chusé Noguero” con diversas actividades a lo largo de todo el día en la capital del Somontano.
El Día de la Lengua materna está apoyado en nuestra comunidad autónoma por UNESCO-Aragón y en él participan, hasta la fecha las siguientes entidades:
Rolde de Estudios Aragoneses, Sociedad Cultural Aladrada, Asoziazión Cultural O Trango, Asoziazión Cultural Bente d’Abiento, Unibersidat, Clica Cinca-Cinqueta, Gara d’Edizions, Asociación de Mujeres Donisas Benasque, SEIRA, Colegio Escolapios Zaragoza, IES Pedro de Luna Zaragoza, Colegio Montecanal Zaragoza, Colegio Salesianos Huesca, Instituto de Estudios Altoaragoneses, Consello d’a Fabla Aragonesa, Boira Fablans de Zinco Billas, Rolde O Caxico Sabiñánigo, Asociación Cultural Q-Arte, Asoziazión de Nabateros d’a Galliguera, Purnas Semontano, Casa de Juventud Universidad-Ayuntamiento de Zaragoza.