Premis literaris d’Aragó: un absolut fracàs | Lo finestró del Gràcia.

Han estat declatats deserts els premis literaris d’Aragó, Miguel Labordeta, en castellà i l’Arnal Cavero-Guillem Nicolau en “llengua —ben estudiada i acceptada per tothom— aragonesa prepirenaica, pirenaica, oriental amb totes les variants territorials, comarcals, locals i familiars d’Aragó, segons queden establertes en els tractats de lingüística, avalats pel PP-PAR i producte de la ignorància, de la ideologia dretana i de la mala llet”

“La patacada ha estat monumental i evidencia el fracàs sense pal·liatius d’una fórmula impossible. La nova orientació que li han donat aquest any als premis Miguel Labordeta i Arnal Cavero-Guillem Nicolau ha certificat la seua defunció” Aquestes paraules no són meues, són d’un article de Mariano García, publicat a l’Heraldo del dia u de maig. Només s’hi han presentat dues obres per al Miguel Labordeta, abans es presentaven unes 150, i dues més per l’altre premi en “llengua indiscriptible”. La manca de qualitat ha quedat ben demostrada. Al jurat d’aquest premi últim no ho hi havia cap membre amb representació del català.

Ara bé, aquest fracàs es converteix en un èxit per al PP-PAR. El seu objectiu era carregar-se els premis i ho han aconseguit. Els premis corresponents al 2013 no cal que es convoquin. Podria dimitir el Sr. Vadillo i encara estalviaria més el govern d’Aragó.

El jurat deixa desert el Premi Arnal Cavero-Guillem Nicolau 2012 | Mas de Bringuè.

El Director General de Cultura, Humberto Vadillo, en el lliurament dels Premis G. Nicolau 2011.

Foto: Sigrid Schmidt von der Twer

Los jurats dels premis Arnal Cavero-Guillem Nicolau 2012 i Miguel Labordeta 2012, que organitza anualment lo govern aragonès per promoure la literatura en llengües aragoneses en el primer cas, i la poesia en llengua castellana en el segon, han sét declarats deserts per unanimitat d’ambdós jurats.

Amb aquests resultats, el govern aragonès PP-PAR ha assolit fàcilment los objectius de que aquests guardons desapareguen sense necessitat d’haver-los desconvocat. Per primera volta aquests premis havien sét convocats sense dotació econòmica i sense compromís de publicació per part de la DGA. A més a més, els premis de Literatura en Llengua Aragonesa Arnal Cavero i el de Literatura en Llengua Catalana Guillem Nicolau s’havien fusionat en un sol Premi perquè la Llengua Catalana fos esborrada de la convocatòria.  La suposada  manca de qualitat o l’escàs nombre d’obres presentades ha fet la resta.
El jurat del premi Arnal Cavero-Guillem Nicolau 2012 ha estat compost per Humberto Vadillo, M. Luisa Arnal Purroy, Francho Beltrán Audera, Javier Lozano Serra, Fernando Romanos Hernando i Fernando Sánchez Pitarch.

 

Per altra banda, el jurat del premi Miguel Labordeta 2012 ha estat format per Humberto Vadillo, Ignacio Escuin Borao, Magdalena Lasala Pérez, Trinitat Ruiz Marcellán, David Major Orguillés i Almudena Vidorreta Torres.
Altres premis que sí s’han atorgat a algú i que no han quedat deserts són el del millor llibre editat a Aragó en 2012, que ha recaigut en el titulat ’Del enebro’, editat per Jekyll & Jill. El jurat ha justificat sa decisió ”per ser una aposta decidida en presentar un llibre de forma diferent, en el qual es conjuga lo clàssic amb les noves concepcions de les arts gràfiques, pel respecte als cànons clàssics i a les característiques formals que ha de presentar tot llibre, per la qualitat del paper i la tipografia escollits, i pels elements introduïts en l’enquadernació “.

El jurat ha estat compost per Humberto Vadillo, José Luis Acín Fanlo, Eva Cosculluela Quintín, José Luis Marquina García, José Luis Melero Rivas i Palmira Vicente Sanz.

El  premi que reconeix la millor trajectòria professional en el sector del llibre d’Aragó, ha estat per a Juan Francisco Pons, propietari de la Llibreria Pons de Saragossa, especiaitzada en bibliofília i en la publicació de llibres científics i tecnològics.

Nogara organiza as XX Chornadas d’as luengas d’Aragón | Arredol.

L’Asociación Cultural Nogara – Religada organiza dende iste sabado 4 as XX Chornadas d’as luengas d’Aragón. Mientres seis diyas se reflexionará y debatirá sobre as problematicas d’as luengas minorizatas y más que más sobre l’aragonés y o catalán. Tamién i serán presents de diferents trazas atras luengas como as charradas en Bolivia y Senegal, l’asturiano u o vasco.

As chornadas prencipiarán o sabado 4 con un maitín d’actividatz variadas ta toda la familia. Dende as 11, en o CMA Las Armas de Zaragoza, bi habrá palotiaus, bailes, muestra d’asociacions u una chiqueta clase d’aragonés en a carrera, entre atras cosas. Ixa mesma tardi, a partir d’as 20, tres collas de mosica serán os encargaus de menar l’inte más boriner d’as chornadas. La Vidriera Irreverente, de Zaragoza, presentará as suyas cantas comprometidas y reivindicativas. Vietato Pensare plegan dende Deusto (País Vasco) con letras en euskera y castellano. Rematará o concierto Prau, colla que canta de raso en aragonés y que ganó o premio t’a millor canta en luenga aragonesa en os zaguers premios d’a mosica aragonesa.

As chornadas continarán a partir d’o lunes con Chorche Paniello, qui charrará sobre a “Experiencia d’o primer centro lingüistico feito en Aragón“. O martes Jorge Arbués, Fernando Romanos y Chusé Raúl Usón presentarán o libro “Tradiciones, constumbres y lengua en Fuencalderas”. O miercols se prochectará “Gartxot“, un largometrache d’animación en euskera subtitulau en aragonés por Fernando Romanos y Chabi Lozano, con a presencia de  Asisko y Mikel, guionistas y directors d’a obra. O chueves ye o turno d’atras luengas minoritarias en Aragón, con representants de l’Asociación Zarabene (Senegal) y l’Asociación Cultural Raíces Andinas de Bolivia. As chornadas rematarán con a charrada de Carlos Pulgar, representant d’a “Xunta pola esfensa de la llingua asturiana” qui charrará sobre l’asturiano. Todas as charradas se ferán en o Centro Joaquín Roncal (C/ Sant Braulio 5-7) y a dentrada ye de baldes.

L’Asociación Nogara ha quiesto antimás remerar que iste ye un d’os “piors intes en as zaguers anyadas ta l’aragonés y o catalán, a lo menos, en lo politico”. “L’actual gubierno PP-PAR preba d’eliminar os pocos trangos enta debant que heba feito a Lei de Luengas encara vivhent y lo fa, antimás dende una postura fundament politica y ideyolochica, deixando a un costau qualsiquier aspecto tecnico, scientifico, social u filolochico”, dicen dende l’asociación. “Cenyos como fusionar os premios Arnal Cavero y Guillem Nicolau son una faltada t’a dignidat d’os fablants en as dos luengas”, adhiben.

El Punt Avui – Notícia: La Franja, RIP.

Antoni Brosa Llinares

http://www.rtva.ad/pujat/media/29-04%20estira%20la%20llengua.mp3

El català, a la Franja, gairebé ho té “tot en contra”

>>  Pepa Nogués, tècnica de l’Associació Cultural del Matarranya i professora de català a Vall-de-roures, explica que la població de la Franja de Ponent veu amb “molta indignació i molta preocupació” el procés d’aprovació de la nova llei de llengües de l’Aragó, que suprimeix el nom de català i que impedeix desplegar l’antiga llei que, per exemple, obria la porta a la presència del català a l’ensenyament. Explica que seguiran treballant per mantenir la llengua, que s’acosta a un procés de substitució lingüística preocupant i normalitzar una situació en què el català entra a l’escola com a llengua estrangera.

Descarregueu el programa a través d’aquest enllaç:

http://www.rtva.ad/pujat/media/29-04%20estira%20la%20llengua.mp3

facebook.com/estiralallengua

@estiralallengua

La setmana passada, la comissió de de cultura del parlament de l’Aragó va aprovar el projecte de la nova llei de llengües. Aquest text, quan s’aprovi, revocarà la llei vigent fins ara, aprovat per socialistes i aragonesistes, que tot i que no aportava gaires novetats en aquesta qüestió, reconeixia l’existència del català a l’Aragó. Al marge del que pugui acabar comportant aquesta llei, que es veu a venir que bloquejarà qualsevol tipus d’avenç en la normalització legal i d’ús del català, li canvia el nom. De fet, no queda clar si l’anomenen LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) o LAPAPIP (llengua aragonesa pròpia de l’àrea pirinenca i prepirinenca). Una se suposa que és allò que sempre s’ha conegut com a aragonès i l’altra, el que sempre s’ha anomenat català.

Pepa Nogués és tècnica de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i professora de català a l’IES Matarranya de Vall-de-Roures. No té plaça fixa perquè cap llei reconeix l’ensenyament públic i en català. De fet, ensenya el català com a llengua estrangera gràcies a un programa específic de trilingüisme a què s’ha apuntat el centre. Nogués viu aquest procés legal “amb molta indignació i molta preocupació”. Però és optimista i afegeix que “la manera de treballar des de l’ASCUMA i de moltes entitats i organismes de la Franja és treballar en positiu, estar amatents a la llei i intentar que estes coses no puguen passar. No hem de perdre de vista el treball del dia a dia perquè no canviarà”.

I és aquesta feina constant el que impedeix, de moment, que el català defalleixi. Nogués recorda que, “segons les estadístiques, és el lloc amb un ús oral de la llengua més elevat”. Concreta que, segons les darreres estadístiques, del 2003 i del 2005, l’us era d’un 95% de la població. “Això ha baixat una mica. Ara hem tingut immigració procedent d’altres països que aprèn castellà perquè la gent del territori els aconsella que aprenguin castellà donada la baixa autoestima que hi ha a la llengua pròpia”. Tot i així, diu, segura de si mateixa, que “tot el que sentiràs pel carrer serà català” però no treu que “passa per una situació molt dèbil i es pot produir una substitució lingüística”.

I aquí ve la qüestió preocupant: “els nostres fills comencen a parlar castellà amb els amics, que són també de procedència catalanoparlant. Això és una cosa històrica que no havia passat fins ara mai aquí, i que passa perquè la llengua formal [el castellà] cada vegada té més presència perquè la utilitzem al llenguatge escrit a tot arreu i això està afectant la llengua oral”.  Prou gràfic és que Pepa Nogués parla de “llengua formal” per referir-se al castellà, diferenciant-lo del català, que inconscientment defineix com a informal.

Davant d’aquest principi de substitució lingüística, un grup de pares i mestres s’han unit en una associació. L’objectiu és fer, i ja n’han fet força, “activitats per als nens que siguen en català fins a també explicar als seus mestres que aquí hi ha una llengua que és el català i que ells han d’ajudar que els nens valorin la seua llengua pròpia i també a les institucions per anar incentivant que això millori”. I hi ha un altre factor, els professors castellanoparlants que desconeixen la realitat de la Franja i que, a més, es troben que la gent de la terra no els explica que parlen una llengua que es diu català sinó que és “xapurreau”. Pepa Nogués és molt clara: “De feina ne tenim molta perquè se pot dir que quasi tot ho tenim en contra” i afegeix, “tens també tot un sistema que és en castellà i que va molt en detriment de la llengua”.

Nogués explica que la llei que encara és vigent era la primera que reconeixia legalment que el català es parla a l’Aragó. Diu que des de l’inici de l’autonomisme, des del 1984 hi havia hagut reconeixements, per exemple, dins la llei de patrimoni o a d’educació, tot i que sense la paraula “català”. Amb la llei que ara es tramita, diu que “seguirem en una situació en precari”. I tan precari com haver d’ensenyar la llengua pròpia del territori com a llengua estrangera. “El que interessa és que els xiquets han de poder aprendre la seua llengua. Com que no hi ha un marc legal, hem de buscar una via i aquesta n’és una”.

D’aquesta manera, la realitat de l’ensenyament del català a la franja és aquesta. Hi ha escoles que s’han atès a un pla d’ensenyament trilingüe, amb ensenyament en castellà, català i anglès. A primària, poden tenir una assignatura optativa d’entre una i tres hores setmanals de català i el centre, per impartir-la, ha de rebre peticions de pares. És una opció possible des del 1983: “Després de l’Estatut d’Autonomia de l’Aragó es va poder fer molta cosa i han passat trenta anys i no hem pogut avançar”. Pel que fa als instituts, “la nova llei no deixa lloc per impartir la llengua pròpia i cada institut busca la seua manera”. Així, a Vall-de-roures, és una assignatura optativa de primer a quart d’ESO. De fet, saber català és vist com una oportunitat per, el dia de demà, poder anar a estudiar a les universitats catalanes i valencianes.

Malgrat la qualitat de matèria optativa, Nogués explica que l’ensenyament del català té un seguiment majoritari. A primària, gairebé el 100% dels estudiants l’escullen. A secundària hi ha dificultats i depèn de cada centre. Diu que a la zona de fraga majoritàriament no s’ofereix com a optativa sinó que és una assignatura més i la poden escollir sense haver de renunciar a cap altra assignatura, de manera que el 100% dels alumnes hi estudien català. Al Matarranya explica que s’hi ha implantat més tard i que es va augmentat progressivament la quota d’estudiants que l’escullen, però amb l’obstacle que, per escollir-la, han de renunciar a altres matèries.

Tot i així, a la Franja de Ponent hi ha molta gent compromesa amb la defensa de la llengua que és molt activa. De fet, sense anar més lluny, només cal veure el gran nombre d’activitats que s’han fet per Sant Jordi o l’organització d’un curs gratuït de català per adults, que inclou la preparació per anar als exàmens de nivell de valencià. Mentrestant, el 9 de maig, el parlament aragonès aprovarà la nova llei de llengües, que ens posa l’etiqueta pintoresca però denigrant de LAPAPIP.

Andorra la Vella, 1 de maig del 2013

Queixa al Justícia per la situació de les Llengües d’Aragó | Mas de Bringuè.

L’ex Justícia d’Aragó, Emilio Gastón, i membres de la coordinadora “Aragó Trilingüe” lliuren una queixa a la seu d’aquesta institució en defensa  de l’aragonès i el català.   (De surda a dreta: Emilio Gastón, Antoni Bengochea, Bitoria Rivero, Miguel Martínez Tomey,  Alberto Celma, Mario Sasot i Nacho López Susín)

El passat dimars, 30 d’abril a la tarda,  un grup de representants de la Coordinadora “Aragó Trilingüe”, acompanyats de l’ex Justícia d’Aragó, Emilio Gastón Sanz, es van reunir amb el titular d’aquesta institució, Fernando García de Vicente, per fer-li lliurament d’una queixa per la situació de paràlisi en què es troba el desenvolupament i aplicació de la Llei 10/2009, d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó, així com pel retrocés en el reconeixement i protecció del català i l’aragonès com a llengües pròpies de la Comunitat que suposa la Llei presentada pel govern davant les Corts d’Aragó i que es troba en tràmit parlamentari.

Després del lliurament de l’escrit de queixa al registre, el Justícia mantingué un distesa i franca conversa de més de dues hores amb Gastón i els representants de la Coordinadora, acompanyat de la seua assessora en temes estatutuaris i lingúístics, Itziar Ochoa. Durant la reunió, García  de Vicente posà l’accent en estacà  la necessitat de buscar punts de consens entre els partidaris de l’actual Llei de Llengües i els de la futura Llei i va mostrar la seva disposició a plantejar a l’actual govern PP-PAR la possibilitat d’ampliar l’actual Projecte de Llei en alguns punts  com la possibilitat d’aprenentatge de les llengües pròpies a tot el territori aragonès i l’admissió d’escrits en aquestes llengües per part de les diferents administracions autonòmiques. Fins i tot comentaren la possibilitat de sugerir al govern PP-PAR la possibilitat d’establir dues seccions diferents a la possible Acadèmia Aragonesa de la Llengua. El problema és que si una secció seria la de l’Aragonès, quin nom tendria l’altra? Aquí és on es va atascar la qüestió, perquè des de la Institució que té que defendre els drets de (tots?) els aragonesos, es veia com a “molt problemàtic” intentar mantenir el nom de català com a definició de les “parles d’ús predominant a l’Aragonès Oriental”.

Contra la paràlisi i el negacionisme

En l’informe de queixa presentat al Justícia d’Aragó, els membres de la Coordinadora “Aragó Trilingüe •”, que agrupa 14 entitats que treballen pel reconeixement i conservació d’aquestes dues llengües, denuncien la paràlisi i l’incompliment de terminis en el desenvolupament de la Llei de Llengües aprovada en la passada legislatura, el que va provocar la dimissió del president del Consell Superior de Llengües d’Aragó i l’informe desfavorable al nou Projecte de Llei per part d’aquest organisme i del Consell Escolar d’Aragó. Respecte al nou Projecte de Llei presentat pel Govern PP-PAR a les Corts d’Aragó, els signants de la queixa consideren que aquest “nega l’existència de les dues llengües minoritàries (aragonès i català) que reconeix la ciència romanística internacional i els organismes internacionals com el Consell d’Europa o la UNESCO “. Finalment, el document adverteix del “perjudici irreversible” que la desprotecció legal i jurídica actual i l’aprovació de la nova Llei puguen causar a les dues llengües minoritàries d’Aragó, “especialment la més desprotegida i feble: l’aragonès”, recordant que «la diversitat lingüística constitueix un patrimoni immaterial d’incalculable valor, la regulació ha de seguir el que estableix la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries que forma part del dret intern espanyol des de 2001 “. La Coordinadora “Aragó Trilingüe” està actualment integrada per les següents entitats: Consello d’a Fabla Aragonesa, Rolde d’Estudis Aragonesos, Associació Cultural Matarranya, Ligallo de Fablans Saragossa, Chunta Aragonesista, Centre d’Estudis Ribagorçans, Sindicat Obrer Aragonès-Sindicat d’ Treballadors d’Aragó, Institut d’Estudis del Baix Cinca, AC Sant Severo, Federació de Ligallos de Fablans, Iniciativa Cultural de la Franja, AC Biella Nuei, A. Estrela i Societat Cultural Aladrada.

El català i l’aragonès deixaran de ser reconeguts a Aragó el 9 de maig de 2013 | Xarxes socials i llengües.

Divendres passat, tal com havíem havíem anunciat, PP i el PAR van confirmar que compten amb la majoria i la decisió suficient per a arraconar el català i l’aragonès a Aragó. Els dos partits conservadors van tirar endavant la reforma de la Llei de llengües amb la supressió del català i l’aragonès, substituïts amb els eufemismes de Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (LAPAO) i Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica (LAPAPYP). L’aprovació de la nova Llei de llengües en el Ple de les Corts tindrà lloc el 9 de maig de 2013.

Ara és un bon moment per a fer anotacions històriques. La Llei aprovada pel PSOE, juntament amb CHA, va trigar 8 anys en passar d’avantprojecte a Llei (2001 al 2009), va trigar 12 anys en convertir-se en Llei des del Dictamen de Corts que l’exigia, amb el vot del PAR (1997 a 2009) i 13 anys des que l’Estatut d’Autonomia l’exigia (1996 a 2009). La Llei que aprovaran PP i PAR ha estat en debat exactament 8 mesos, a pesar que l’oposició ha abandonat els debats per impossibilitat de consensos. Les polítiques lingüístiques de consens del govern d’Iglesias no han estat efectives davant l’anticatalanisme aragonès. Són notes històriques importants. Potser una bona inserció del català i l’aragonès a l’escola des de l’any 2001, polèmiques a banda, hauria consolidat la penetració de la llengua en les futures generacions. Si es consolida la substitució lingüística del català, els pronòstics de Desideri Lombarte no aniran molt desencaminats:  I diran los més vells que parlàvem abans una llengua molt vella de fa més de mil anys (música de Los Draps).

PROYECTO DE LEY, DE USO, PROTECCIÓN Y PROMOCIÓN DE LAS LENGUAS Y MODALIDADES LINGÜÍSTICAS PROPIAS DE ARAGÓN

• Legislatura: VIII
• Calificación: Admitida el día 29/08/2012. Publicada B.O.C.A. núm. 79 del 03/09/2012 
• Tipo Tramitación: ORDINARIA. A tramitar en: C. EDUCACIÓN UNIVERSIDAD CULTURA Y DEPORTE
• Enmiendas a la totalidad presentadas: 2, por 1 G.P. Cha (De Devolución); 1 G.P. Iua (Texto Alternativo) publicadas B.O.C.A. núm. 103 del 29/11/2012 
• Enmiendas parciales presentadas: 171, por 2 G.P. Popular; 74 G.P. Socialista; 53 G.P. Cha; 42 G.P. Iua publicadas B.O.C.A. núm. 103 del 29/11/2012 
• Debate a la totalidad: Enmienda a la totalidad rechazada en sesión plenaria del 13/12/2012 (D.S.C.A. núm. 41)   Texto publicado en el B.O.C.A. núm: 107 
• Informe de Ponencia pendiente
• Dictamen de la Comisión pendiente
• En Tramitación

Via Juan Pablo Martínez

Reinventando la cocina tradicional en el IES Matarraña.

Si vols escoltar-la, s’metrà avui a les 18h i es pot sentir per internet a http://www.rtva.ad/pujat/media/ESTIRA%20LA%20LLENGUA.%2029-04-2013.mp3

Les tribulacions d’un aragonès a Aragó | Núvol.

He llegit amb interès l’article d’en Jesús Gil Vilda a Núvol. Si no fos que és escrit en català, hauria jurat que era una columna de l’Heraldo de Aragón, el diari degà i més llegit de la meua comunitat. Això no és ni bo ni dolent, senzillament ho constato. L’Heraldo el rebo puntualment a la bústia de l’estudi d’Alcanyís dues voltes per setmana i no puc evitar de fer una primera fullejada a la cerca i captura, sempre fructífera, de l’article o notícia sobre (per no dir ‘contra’) Catalunya. Mai no hi manca algun greuge roent: l’art sacre de la Franja, un joc de Trivial, el mapa del temps… Al final, sempre aflora la mateixa frase indignada de «nunca fueron reino, solo una parte de Aragón». Entremig hi podeu posar tota mena de desmanes, saqueos o tergiversaciones que us vinguen al cap: se’n podria fer un àlbum ben gruixut. Potser una enciclopèdia.

No sóc historiador, tot i que m’agrada el tema. Però si alguna cosa sé és que a cada lloc la història s’interpreta segons la pròpia òptica. El que passa és que a Aragó (és la meua percepció) han assumit la visió castellana com la bona.

Potser caldria, per a entendre la meua posició, que us fes una petita semblança diguem-ne «identitària» de mi mateix.

Sóc nascut Barcelona, l’any 62, en un barri castellà (segons l’encertada etimologia emprada per Jordi Puntí) i de pares aragonesos de la Franja. Per tant, de llengua catalana. A causa d’això, érem els «manyos» de l’escala, però ens anomenaven «los catalanes». Em vaig formar sense gens de català a l’EGB i molt poquet els darrers cursos de l’institut. I el 1993 vaig «tornar» a l’Aragó. Les meues dues filles es formen, per tant, en el sistema educatiu aragonès, on els hi ensenyen, per exemple, que Jaume I va ser un rei nefast, ja que va «robar» als aragonesos l’eixida al mar. I moltes altres coses que ja us podeu imaginar.

La meua modesta opinió d’aragonès de ‘pàtria’ (pares), ‘filia’ (filles), casament i veïnatge de 20 anys, és que hi ha una certa enveja perquè els catalans, sense haver estat regne, han estat capaços de mantenir uns senyals d’identitat que els aragonesos hem perdut per sempre. Aragó s’ha convertit, segons el meu punt de vista, en una perllongació de Castella, és a dir, forma part dels «Països Castellans». Ha estat feliçment assimilat. Ara els nostres trets identitaris es limiten al «catxirulo», la jota i una mica —cada cop menys— d’aquest accent «manyico» que ens fa tan simpàtics. I defensem la visió castellanocèntrica com la veritat revelada.

Tot i que en Jesús Gil Vilda ho toca només tangencialment, no puc evitar de fer esment del tema lingüístic, ja que és la prova fefaent d’aquesta feliç assimilació. Que la majoria d’habitants de la Franja oriental aragonesa, després de 36 anys de democràcia, encara anomenin «xapurriau» la pròpia llengua —en contra de tot criteri filològic, inclosa la Universitat de Saragossa—, és força aclaridor del grau d’autoestima que ens professem. Pitjor és la sort de l’altre idioma patrimonial d’Aragó, l’aragonès, al qual li costa assolir el reconeixement del seu estàndard, cosa que n’accelera la desaparició.

Ens podríem passar hores —i mai no acabaríem— traient episodis d’una i altra banda sobre la manipulació de la història. Però això és el que fan tots els estats del món. El que passa és que si ho fan els catalans, la cosa es veu que no es pot tolerar. Potser perquè encara no en tenen, d’estat?

Les tribulacions d’un aragonès a Catalunya | Núvol.

Fa 16 anys que visc a Catalunya i he discutit amb to més o menys amable amb gent més o menys informada sobre temes com el matrimoni entre Peronella i Berenguer, el compromís de Casp, els Reis Catòlics, Felip V, la Guerra de la Independència, la Guerra Civil, Franco i multitud d’assumptes relacionats amb la història comuna entre Catalunya i Aragó. [Pots llegir l’article en castellà aquí]

Una vinyeta de Jan

En aquestes tertúlies esdevingudes en viatges de treball, menjars d’empresa, cavalcades dels Reis Mags, reunions amb amistats, etc., m’he esgargamellat intentant entendre per què Aragó no forma part de l’imaginari dels Països Catalans, malgrat que compartim un tronc històric comú, ambdós territoris s’han posicionat gairebé idènticament en els conflictes successoris fins a mitjan segle XIX, a les festes aragoneses també surten els gegants i els capgrossos, tenim el mateix patró (allà l’anomenem San Jorge), comprem llibres per les mateixes dates, hi ha mones de pasqua (menys que a Barcelona, però n’hi ha), sortim a agafar bolets a la tardor; a la terra de ma mare, Tarazona, es diu “tacas” a les taques, un “laminero” és un llaminer, “capuzamos a alguien” quan el submergim en aigua i cridem a les criatures “prau” perquè estiguin quiets; tenim la mateixa bandera (tret per l’escut: l’aragonesa porta escut i la catalana no) i som una colònia més o menys estable en algunes platges de la Costa Daurada. I, no obstant això, només recordo Pasqual Maragall, una vegada, durant tot aquell avalot de l’estatut, esmentar Aragó com a comunitat germana de Catalunya.

La majoria dels interpel·lats sobre això només han sabut respondre amb el tema de la llengua. A Aragó no es parla català, excepte a la franja més oriental, on, per cert, els seus habitants l’anomenen “chapurriau”. Per al qui no ho sàpiga, a més del “chapurriau” i el castellà, a Aragó hi ha altres llengües o parlars o dialectes com el patuès a Benasque o el cheso a Hecho. Això sí, no ocupen molt espai a l’estatut d’autonomia.

Totes aquestes discussions, a més, m’han servit per confeccionar, involuntàriament, un índex d’equívocs que segueixen ressonant en el patrimoni popular català i que a mi em causen perplexitat (i fins i tot rubor) cada vegada que els escolto, insisteixo, des d’una perspectiva estrictament aragonesa.

Au, aquí teniu els més habituals:

“Catalunya és anterior a Espanya”. Efectivament, la va delimitar per primera vegada Jaume I d’Aragó en el segle XIII, com a territori dins la Corona d’Aragó. Per ser pedagògics i no contradir Jordi Pujol, al qual vaig escoltar per primera vegada aquesta sentència, convé aclarir que és certa, però no correcta. La resposta correcta seria: “Catalunya, com a territori dins la Corona d’Aragó, és anterior a Espanya”.

“En la Diada es commemora la invasió per la força de Catalunya per part d’Espanya”: com a aragonès em sap greu particularment aquesta afirmació perquè Aragó i València també es van oposar al Borbó, però aquest ens en va donar amb una cullereta a Almansa el 1707. En realitat, Catalunya no era independent abans d’aquella guerra de successió ni ho seria després. El que demanava era un altre rei per a Espanya. Per cert, també van destruir els pocs furs que quedaven dels aragonesos i el Justícia (una institució, d’altra banda, feudal de dubtosa mena).

Un altre assumpte que crida l’atenció és la falta d’informació de la ciutadania catalana sobre la Guerra de la Independència. Com que aquesta expressió genera confusió amb l’altra “independència” de la qual ara es parla tant, alguns prefereixen anomenar-la la Guerra del Francès. Sigui com sigui, al començament del segle XIX un bon nombre de catalans i catalanes van lluitar fins a la mort a Girona contra les tropes napoleòniques per expulsar-les de la seva terra i demanar que tornés a Madrid el Borbó. Gairebé un segle després de la Guerra de Successió, els gironins tornen a vessar la seva sang perquè torni el Borbó. I quin Borbó! Ferran VII, ni més ni menys. Uf! És difícil empassar-se això, oi? Suposo que per això la Guerra de la Independència ocupa tan poc espai als llibres de text d’història que s’utilitzen a Catalunya. És una llàstima perquè aquí els saragossans i els gironins, una vegada més, vam mantenir la mateixa posició. Es recorden els dos llocs per les escabetxades que van suposar.

I seguint amb els llibres de text: “Catalunya és una comunitat autònoma dins la península Ibèrica que està dins Europa”. Em vaig trobar amb aquesta definició quan demanava la lliçó a la meva neboda de 12 anys que llavors estudiava 6è de primària en un col·legi públic de Barcelona. Quina definició tan anàloga a la de l’antiguitat de Catalunya contra Espanya.

La franja. Si el verger que comença per Fraga, si venim de Saragossa, hauria de ser part de Catalunya, ja que, segons vindiquen alguns, constitueix una frontera natural amb els Monegres i es parla català, el sud del delta de l’Ebre, no hauria de ser llavors part de la Comunitat Valenciana? No se m’acut millor frontera natural que la desembocadura d’un riu, i no hi ha impediments lingüístics.

La senyera. Quina diferència hi ha entre la bandera de Catalunya i la d’Aragó? Quan faig aquesta pregunta, veig en alguns ulls: “No sabia que s’assemblessin”. Després noto incomoditat en constatar que les dues banderes són idèntiques, tret de l’escut. La Catalunya medieval mai no va ser regne i per això no té escut reial. Jaume I, en canvi, sí que va donar la categoria de regne a la reconquerida València.

Deixeu-me acabar aquest decàleg involuntari amb un consell. He percebut durant aquests anys que als aragonesos se’ns coneix a Catalunya com “maños”. No hi ha cap problema si li ho diuen a un saragossà, però aneu amb compte. No digueu “maño” a un oriünd d’Osca, sobretot si veieu que porta a les mans una aixada.

Fixeu-tos que l’Heraldo no ….

Fixeu-tos que l’Heraldo no ha fet menció del penúltim tràmit de la nova Llei de llengües! http://www.heraldo.es/index.php/mod.global/mem.buscador …

Boné critica las pretensiones ‘anexionistas’ de Esquerra – Aragón – El Periódico de Aragón.

27/04/2013

El grupo del PAR en las Cortes de Aragón someterá a debate una iniciativa parlamentaria para reclamar “inteligencia” a Esquerra Republicana de Cataluña (ERC) a fin de mantener una “adecuada relación de vecindad” entre ambos territorios. En un comunicado, el portavoz de esta formación en el Parlamento aragonés, Alfredo Boné, consideró “inaceptables y fuera de lugar” las nuevas reivindicaciones “anexionistas” de ERC sobre el territorio de Aragón durante la celebración de los actos del Día de San Jorge en Cataluña. Criticó, asimismo, la puesta en cuestión del partido catalanista sobre las decisiones que toma Aragón en el ejercicio de sus “legítimas” competencias, así como su continua reivindicación de permanencia en Cataluña de los bienes de las parroquias aragonesas cuya devolución ha ordenado el Vaticano.

Por otra parte, el PAR ha registrado una segunda iniciativa en el Parlamento regional para instar a la Generalitat de Cataluña a “no promover, financiar ni utilizar en centros públicos materiales que falseen la historia de la Corona, el Reino y la comunidad autónoma de Aragón, al amparo de la normativa vigente”. La propuesta insta a las Cortes a dirigirse al Ministerio de Educación y Cultura para que intervenga en la solicitud planteada a la administración catalana.