XVIII PREMI FRANJA “CULTURA I TERRITORI” a RAMON MUR GIMENO
LLOC: TEATRE MUNICIPAL
Programa:
19:00 H: Benvinguda per part de la l’Ajuntament de Calaceit
Presentació de la Jornada a càrrec de la Presidenta Ana Soriano Barberán.
Intervenció de Loli Gimeno Puyol, Vicepresidenta de l’Associació Cultural del Matarranya sobre el premiat.
Acte seguit, l’historiador Joaquim Montclús explicarà les vinculacions del premiat amb destacats personatges dels moviments regeneracionistes de principis del segle passat i la relació amb diferents pobles del Matarranya.
Cerimònia d’entrega del XVIII Premi Franja: llengua cultura i territori.
Pepa Nogués, professora i responsable de projectes a l’ASCUMA, farà la presentació del Premi Franja i la seva història.
Acte d’entrega del Premi a Ramon Mur Gimeno
Cloenda de la jornada amb l’actuació del cantautor Fernando Mallen
21:00 H.: Sopar de convivència. Cal apuntar-se trucant al 628 69 77 51 fins al dia 18 de juliol. El sopar costa 25 €
Esperem la vostra participació.
Moltes salutacions,
Quan escric aquestes línies no sabem del rumb que prendran les pintures de la Sala Capitular de Sixena. Unes restes salvades i ara col·locades en els arcs de la reproducció de la Sala al Museu Nacional de Catalunya (MNAC). No cal dir que el tema ha estat i està judicialitzat i polititzat: mala peça en el teler de l’art. En tan poc espai només vull fer unes petites consideracions: el març del 1936 Josep Gudiol va fotografiar totes les pintures de la Sala Capitular. El 8 d’agost del mateix any el monestir va ser saquejat i incendiat. El “bellíssim enteixinat” del sostre de la Sala Capitular “era una capa de cendres” i les pintures que no van caure grises i negres i socarrimades. Josep Gudiol va visitar el monestir –val a dir que fins l’any 1995 Vilanova de Sixena pertanyia al bisbat de Lleida– i el mes de setembre, ell mateix i un parell de tècnics, amb l’ajuda de gent de la vila, van arrencar el frescos que restaven, mitjançant la tècnica de l’strappo. Es tractava de salvar les rests. Els rotlles els van portar a la Casa Amatller de Barcelona on van ser restaurats en una primera intervenció que va pagar l’Ajuntament de Barcelona. El 1940 van ingressar al Museu d’Art de Catalunya (MAC) (Montjuïc) en qualitat de depòsit. En 1944 van començar a muntar-se en estructures de fusta. Al juliol de 1961 es va posar en valor la Sala Capitular per l’exposició internacional del Consell d’Europa sota els auspicis del Govern Español. Al MNAC romanen fins avui. Al 1957 la Sala seguia en ruïnes i sense sostre, quan un equip tècnic del MAC va descobrir sota la cals els fragments del tester sud i els van traslladar al MNAC. La primera reconstrucció de la Sala Capitular –que no contemplava el retorn de les pintures– no arribaria fins 1988-1991, obtenint el premi “Hispania Nostra”. La primera demanda de reclamació de les pintures murals no va arribar fins al 18 de febrer del 2014. I el 2018 es va presentar l’última transformació de la Sala Capitular. El 28 de maig passat el Tribunal Suprem ratificà el retorn de les pintures a Sixena. Prevaldrà el sentit comú, les opinions dels tècnics, l’art o les sentències judicials? Pobres pintures de la Sala Capitular! Què sap la justícia d’art, de física i de química? I si les pintures estiguessin al Museo del Prado… .
El carrer Mayor d’Alcanyís és un carrer excèntric, no està al mig del poble com és habitual; connecta directament la zona del riu amb la plaça de l’Ajuntament, però aquella costera…, i en bona part està deshabitat. Per tot això, durant molt temps m’ha paregut un carrer trist, maleït (la més maleïda, la Casa Ram, al número 11) i abandonat, tot i tenir alguns edificis ben bonics.
Però hi ha senyals de vida, de vida cultural, a eixe carrer. I com a exemple recent tenim l’entrega dels premis del XI Certamen de Microrrelatos Javier Tomeo de temàtica social, celebrada el dissabte 18 de juny al Liceo, que té la seu en un d’aquells edificis de què parlava: la Casa Julve.
El certamen el convoquen l’Asociación Literaria y Artística Poiesis i la revista ‘Compromiso y Cultura’, en les categories General, Juvenil, Infantil, Comarcal-castellano i Catalán. Enguany s’hi van presentar uns 500 textos, tant d’Espanya com d’altres països, i tots els guanyadors van tenir l’oportunitat de llegir els seus relats, a la mateixa sala o en un vídeo.
Van presentar l’acte el director de Compromiso y Cultura, Raúl Andreu, i el president de Poiesis, Julio Moreno, que estava satisfet de la participació general, però no tant de la comarcal, i és una llàstima, perquè un concurs d’estes característiques ofereix la possibilitat de compartir, en poques línies, opinions i sentiments sobre la realitat social que vivim. Ánchel Conte va titular el seu primer poemari ‘No deixez morir a mía voz’, un desig molt humà; però primer, a la veu, l’hem de deixar viure.
Els premis als textos en castellà els van lliurar representants de l’Ajuntament d’Alcanyís, i els corresponents a la categoria en català, el president honorari de l’Associació Cultural del Matarranya (Ascuma), Artur Quintana. El professor va prendre la paraula per a posar de manifest la desprotecció de les administracions que pateixen el català i l’aragonès a l’Aragó, un fet que hem de donar a conèixer i repetir sempre que calgui. L’organització del Certamen Javier Tomeo és conscient de la situació de la nostra llengua, i per aquest motiu, en nom de l’Artur Quintana i de tots els membres de l’Ascuma, agraïm doblement la convocatòria.
Foto de família d’alguns guardonats amb organitzadors i col·laboradors. / Sigrid Schmidt von der Twer
Lo romanç entre Donald Trump i Elon Musk ha acabat com lo rosari de l’Aurora. Dient Trump que «la manera més fàcil d’estauviar diners al nostre pressupost és eliminar les subvencions i contractes governamentals a Elon».
Però és que Musk està molt forrat. Per a fer-se una idea, ell solet té un patrimoni que ronde el pressupost de l’Estat espanyol. Se dedique a fer cotxes elèctrics (Tesla), coets i satèl·lits (SpaceX). Al seu moment, xarxes mundials com Twitter o Facebook controlaven los continguts més polèmics (fake news) i van acabar per fotre fora a Trump, en agitar des d’allà la presa del Capitoli. Però Musk treballe en magnituds tals que va desemborsar un 10% del seu patrimoni per a comprar(-li) Twitter (a Trump). I és que Musk és formalment, també, el principal donant de la campanya electoral de Trump. Que li va tornar el favor nomenant-lo cap del Departament d’Eficiència Governamental (DOGE), per a reduir la despesa de l’Estat en un sentit ultraliberal.
Però este mes de juny ha arribat la crisi de parella, moment en què Musk ha considerat que Trump està portant una despesa pública excessiva (i ha tret ajuts als (seus) cotxes elèctrics). I s’ha obert la caixa dels trons entre els titans, en un conflicte públic i notori. Al nivell que Musk ha associat Trump en la pedofília, i Trump ha amenaçat que això dels contractes que té en lo Govern «ho revisarem tot. Són molts diners». Destil·lant testosterona. Sacs d’incorrecció política. Autoritarisme en estat pur. En sintonia a la seua tradició política.
A Europa, tot allò que hi ha més enllà del Partit Demòcrata, mos son(av)e massa radicalitzat. Però exactament, què volen esta gent, que estan al replà de l’escala? Són ultraliberals o neocons? Són rupturistes o establishment? No mos enganyem. Ni encaixen en lo feixisme de tall paternalista al que est(àv)em acostumats. Ni es pot obviar que ells tenen clars los nostres referents: a la seua investidura Trump no va convidar Caps d’Estat, sinó que va fer vindre a Abascal (VOX) i altres ultres (Milei, Orbán, Meloni, Farage, Fico….). O explícitament han donat suport a Alternativa per Alemanya, vigilat per extremistades del mateix servei d’intel·ligència. La mare quan ix a obrir, porte la bata posada. Què volen esta gent, que criden de matinada?
Recuperar el rebost és més que una qüestió pràctica: és una manera de connectar amb la nostra cultura culinària, de tornar a posar en valor l’art de planificar i d’apostar per una vida més autosuficient
Una manifestació cultural característica de les comarques del Matarranya i el Baix Aragó, així com de la resta de la província de Terol, apareix a una de les obres més destacades d’un dels escriptors hispanoamericans més celebrats de tots els…
Programa del MAGAZIN del dissabte 21 de juny de 2025.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos en directe per internet anant a (google/la veu del baix matarranya). Tel. 976 635 263—616 094 447. El programa es repeteix el diumenge a les 9 hores. Els podcasts dels últims programes estan penjats a la nostra pàgina d’internet.
11- 11:40.- Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia)/ El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals.
11:40 – 11:55.- Jaime Rebenaque, director del Ceip “Virgen del Portal” de Maella, ens farà un resum d’allò més destacat del curs 2024-2025.
11:55-12:30.- ÀGORA.- “L’AMISTAT I L’AMOR OMPLEN LA NOSTRA VIDA D’ESPERANÇA”. Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Neus Valls, Luis Valén, Arancha Bielsa, Eduardo Satué i Elías Satué.
12:30- 12:40- Estiu i vida social. Neus Valls, psicòloga.
12:40-12:55.- Els refranys de Bienvenido Giménez.
12:55 -13:10.- Esports. Jornada de convivència esportiva i dinar, el passat dissabte dia 14 de juny. Jose Manuel Pelegrín i Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- Les Bruixes de Salem (Massachusetts) 1692.
13:25- 14.- Entrevista a Juanje Villalba Forner, alcalde de Favara. Ja hi som pràcticament a la meitat de la legislatura. Repassarem les qüestions més destacades.
Participants.- Jaime Rebenaque, Joaquín Meseguer, Neus Valls, Arancha Bielsa, Luis Valén, Ramón Arbona,Eduardo Satué, Bienvenido Giménez, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Juanje Villalba, Marcos Calleja i Elías Satué.
És l’últim magazine de la temporada 2024-25; la 2025-26 començarà a finals de setembre. Però abans el 2 d’agost estarem en antena amb les XXIV HISTÒRIES DEL RIU, (La Marató de radio de La Veu del Baix Matarranya)
Els successius governs d’Aragó han fomentat la cohesió mitjançant l’enfrontament amb el veí català
Flocel Sabaté*
El 1149, la seu episcopal de Roda es trasllada a Lleida arran de la conquesta. La disputa pels límits amb la veïna diòcesi d’Osca es clou el 1203, quan la delimitació resta fixada en el curs mitjà i inferior del riu Alcanadre, límit alterat el 1571 en haver d’encaixar-hi la nova diòcesi de Barbastre. Al segle XIII Ribagorça és definida com una vegueria, capital Benavarri. El representant reial exercia tres càrrecs alhora, atès que era “veguer de Ribagorça i de Pallars i sobrejunter de Sobrarb i les Valls”, és a dir, regia dues regions administrativament catalanes i una d’aragonesa. El 1300, però, Jaume II accepta els arguments aragonesos i traspassa Ribagorça a Aragó, malgrat les protestes de les corts catalanes el 1305. El 1322, la creació del comtat de Ribagorça porta el límit a la riba de la Noguera Ribagorçana. Les cessions de Tamarit, Mequinensa i Fraga, al mateix segle XIV, imposen la delimitació actual. En canvi, la vall d’Aran, inicialment vinculada amb Aragó, manté una forta relació amb Catalunya, tal com Pere el Cerimoniós segella el 1381.
La definició aragonesa de la Ribagorça comporta que la diòcesi de Lleida resti sobre territori aragonès i català, cosa que retrata la societat real, perquè les terres cedides a Aragó mantenen majoritàriament la llengua i cultura catalanes i tenen Lleida com la seva capital de serveis. Encara a mitjan segle XX els habitants de Vilanova de Sixena declaren que el seu mercat principal és Lleida. Com escrivia el 1973 el catedràtic de geografia de la Universitat de Saragossa, Antonio Higueras Arnal, Aragó arribava al final del franquisme sense una xarxa de capitalitats potents, raó per la qual els seus límits eren porosos i inexistents, sobretot en el costat oriental. Amb l’arribada del règim democràtic, el nou govern autonòmic aragonès assumeix el repte de cohesionar i dotar d’identitat la regió. En el costat oriental es podria haver optat per fer ressaltar la singular unitat social per damunt de la segmentació administrativa recalcada per les províncies establertes el 1833. Però es va preferir tot el contrari. Per això la diòcesi de Lleida va ser retallada el 1995-98 a fi que s’ajustés a la ratlla provincial. Tot empenyia a crear fronteres identitàries mentals, en expressió de Ramon Sistac. Ara els serveis ja no venen de Lleida i el límit es percep en tots els detalls de la quotidianitat; “no servimos a catalanes” va etzibar secament el farmacèutic fa poques nits a un alumne meu que, arran de la malaltia del seu avi, s’havia apropat a la farmàcia més propera, situada, tanmateix, a l’altre costat de la ratlla.
Els successius governs d’Aragó han fomentat la cohesió mitjançant l’enfrontament amb el veí català. El 2018 el govern regional prohibeix que els llibres de text incloguin l’expressió “catalanoaragonesa”, mesura revisionista que va més enllà del franquisme, atès que els llibres escolars publicats a Saragossa el 1945 explicaven la “Reconquista catalano-aragonesa”. El 2019 el president Lambán difongué un calendari que incloïa cada mes una màxima identitària: al maig criticava l’expressió catalanoaragonesa; a l’agost advertia que els reis havien de ser citats segons la numeració aragonesa perquè la catalana era fruit de la historiografia catalanista, i al setembre deia que tots els habitants de la Corona d’Aragó eren arreu percebuts com a aragonesos. Cap d’aquestes afirmacions supera el llistó del rigor històric: la corona era catalanoaragonesa des de l’origen, perquè Alfons el Cast el 1169 era assessorat pels seus barons “Catalanorum et Aragonensium”; els reis empraven la numeració catalana (Pere Terç) perquè segons la fisiologia de l’època la transmissió sols era masculina; i desenes d’historiadors de tot el Mediterrani constaten que els provinents de la Corona d’Aragó eren genèricament identificats com a catalans.
Aquest context ajuda a entendre el seguit de sentències judicials. El 2017 un jutge substitut en un jutjat de primera instància d’Osca autoritza que un escamot de 80 guàrdies civils entri de nit, metralleta en mà i en formació d’assalt, al Museu de Lleida per endur-se 44 obres d’art provinents de Sixena; quan el 2021 el Tribunal Suprem s’hi pronuncia, reconeix que les obres havien estat adquirides per la Generalitat de Catalunya però troba un defecte de forma que permet anul·lar-ne la validesa. El mateix 2021, un jutge de primera instància de Barbastre imposa el trasllat de 111 peces del Museu de Lleida provinents de diferents parròquies de l’antiga diòcesi, de les quals consta el respectiu document d’adquisició per part del bisbe Messeguer (1889-1905), però el jutge n’anul·la la validesa. Finalment, l’operació de rescat dirigida per Josep Gudiol el 1936 de les pintures murals de Sixena afectades per l’incendi provocat pels escamots locals passa a ser explicada com un espoli i el 2025 el Suprem n’ordena el retorn al monestir sense més consideracions.
El context explica curioses concomitàncies. El jutge que va emetre la primera de les sentències esmentades va voler agrair a la premsa aragonesa “el inmenso cariño que me demostraron los aragoneses”. I tot i que l’Església imposa, sota justificació evangèlica (1Cor. 6.1), que les causes entre eclesiàstics s’han de dirimir internament, en el present cas el bisbe de Barbastre-Montsó va portar, el 2016, el seu homòleg de Lleida davant del tribunal civil, cosa que va abocar, el 2020, a una curiosa guerra de comunicats entre bisbats. En coherència amb l’estratègia de cohesió regional, les autoritats polítiques aragoneses engresquen el fervor popular amb declaracions en què recalquen com n’estan, de maltractades, les obres a Catalunya i fomenten la seva recepció a Aragó amb una gernació que hi aporti “cantos, vítores y aplausos”. Tot plegat contrasta amb la fredor amb què s’han viscut els fets a Catalunya.
Esperem que el major rebombori que assoleix la tercera de les sentències no sigui perquè aquesta no afecta Lleida sinó Barcelona.
*Catedràtic d’història medieval de la Universitat de Lleida i membre de l’Institut d’Estudis Catalans
Lo romanç entre Donald Trump i Elon Musk ha acabat com lo rosari de l’Aurora. Dient Trump que «la manera més fàcil d’estauviar diners al nostre pressupost és eliminar les subvencions i contractes governamentals a Elon».
