La Franja

A l’esquerra, fotos del Centre Excursionista de Catalunya. A la dreta, detall del quadre de Viladrich “Boda en Fraga”-

FOTOS: Luis Correas

TEXT: Màrio Sasot

Els territoris, la gent i la cultura de la Franja com a referents de normalització de convivència fronterera, de lligams humans i familiars comuns i de pont entre dues cultures amb una llengua comuna estan presents de manera rellevant  al Palau de Sástago de Saragossa en  l’exposició “Dicen que hay tierras al este”. La mostra, que es podrà veure fins al 7 de gener de 2018, repassa amb gran aparell documental, gràfic i artístic, les relacions històriques, econòmiques, comercials i culturals entre Aragó i Catalunya durant els segles XVIII al XX.

Entre els elements franjolins més destacats de la mostra podem veure un magnífic quadre de Jesús Moncada, cedit per l’Ajuntament de Mequinensa i la família de l’autor de Camí de Sirga dins  l’apartat que mostra l’èxode d’artistes, escriptors i intel·lectuals des d’Aragó a Catalunya. També es mostren els treballs que les associacions culturals de la Franja han fet  en forma de llibres de divulgació i d’investigació i el seu historial reivindicatiu en defensa del català i del seu ensenyament als seus territoris.

Però potser el colofó més representatiu de la Franja com a clau de les relacions de veïnatge entre Aragó i Catalunya és un gran retrat del pintor català Miquel Viladrich, “Noces a Fraga”, que habitualment es pot veure a la sala d’exposicions del Palau Montcada de Fraga, i que representa la boda entre una jove fragatina i un jove d’una localitat lleidatana pròxima a la capital del Baix Cinca.

La mostra, organitzada pel govern d’Aragó i la diputació de Saragossa i  patrocinada per les fundacions La Caixa i Telefónica, consta de 12 espais temàtics i el material utilitzat ha estat aportat per 71 institucions públiques i privades procedents d’Aragó, Catalunya i altres punts d’Espanya. En la seva confecció han participat professors de les universitats d’Aragó i Catalunya i intel·lectuals com Josep Borrell i Ignacio Martínez de Pisón, que escriuen sengles articles en el catàleg.

Al pati central del  Palau expositor s’erigeixen dos grans fotografies murals que reprodueixen una vagoneta de carbó i uns cables d’alta tensió, que representen les dues fonts d’energia procedents d’Aragó que durant dècades van contribuir al desenvolupament econòmic i industrial de Catalunya. L’Ebre com a via de trànsit de mercaderies d’oest a est i la construcció del port de Tortosa és una altra nova i interessant secció de la mostra. El títol de l’exposició: “Diuen que hi ha terres a l’est” (… on es treballa i paguen), un vers solt de la cançó de Labordeta, “Aragó”, relaciona especialment l’apartat dedicat a l’emigració d’aragonesos a Catalunya. “Més de mig milió d’ells van arribar a terres catalanes entre 1880 i 1990” – explica Alberto Sabio, uns dels comissaris de la mostra. Uns panells gràfics assenyalen els principals llocs d’Aragó d’allà on procedien i en un macro pla de Barcelona s’assenyalen ​​els principals barris on els emigrants aragonesos van assentar les seves residències.

L’impressionant desenvolupament industrial de Catalunya en els finals del XIX i principis del XX està representat amb pintures com el magnífic quadre “La fàbrica” ​​de Santiago Rusiñol, cedit per Foment del Treball.
La iniciativa d’acostament comercial i industrial als seus veïns de l’est per part de diferents pròcers de la Il·lustració aragonesa es reflecteix en grans quadres de Joan Faustino Bruil, Ramon de Pignatelli, el Comte Aranda, o al mateix secretari d’Estat de Carles III, Juan Martín de Goicochea, aquest últim obra de Goya. A la segona meitat de l’exposició s’explora, entre altres aspectes, les fructíferes relacions d’anada i tornada entre artistes plàstics, destacant a pintors i escultors aragonesos que van desenvolupar part de les seves carreres a Catalunya, com el maellà Pau Gargallo, Ramón Acín, Manuel Viola, o el Grup Trama. Les connexions culturals entre professors, científics i altres intel·lectuals d’un costat i altre de la ratlla, es testifiquen amb apunts biogràfics de gent com Fabià Estapé, economista català que va treballar un temps a la Universitat de Saragossa, Bosch Gimpera, arqueòleg que va treballar durant molt de temps en jaciments del Matarranya amb gent de la zona com Santiago Vidiella; Jaume Vicens Vives, o d’il·lustres aragonesos com Ramón i Cajal, Joaquín Costa, Odón de Buen, el professor José Manuel Blecua i altres més recents com Ignacio Martínez de Pisón, que han desenvolupat la seva tasca investigadora, creativa o docent a Catalunya. No oblida la mostra l’aportació d’aragonesos en els moviments revolucionaris que van agitar Barcelona en els 20 i 30 i durant la Guerra Cvivil, com Samblancat, Felipe Alaiz, Carrasquer, Maurín o Ortiz Ramírez, així com els de Gregorio López Raimundo i Alfonso Carlos Comín en el franquisme i la transició.

L’oci, la vida social i cultural dels aragonesos en l’emigració, amb el Centre Aragonès de Barcelona com a eix, i el naixement dels moviments autonomistes i aragonesistes a Catalunya tenin també el seu espai a Sástago.

Com a colofó ​​sentimental, a la planta primera s’exposa una extensa exposició de fotografies paisatgístiques d’Aragó, especialment del Pirineu, fetes per fotògrafs del Centre Excursionista de Catalunya.

El president d’Aragó Javier Lambán, va dir en la presentació de la mostra, que “Aragó, a causa dels llargs i forts llaços que ens uneixen, s’ha guanyat el ple dret a ser part de la solució en el conflicte entre Catalunya i l’Estat “. El cantant barcelonès Joan Manuel Serrat, va tancar l’acte inaugural de la mostra el passat 19 d’octubre,  interpretant la “Cançó de bressol” com a record a la seva mare belchitana i mostra d’afecte “a Aragó i els aragonesos”.

Hall d’entrada del Palau de Sástago, on comença la visita de l’obra.

Escultura de Pau Gargallo