Skip to content

Programa en PDF

SEMINARIO LAS LENGUAS DE ARAGÓN: BASES PARA LLEGAR A ACUERDOS

SESIONES
13, 22 y 29 de Noviembre 2017
Organiza:CENTRO PIGNATELLI
Colabora:Cátedra Johan Ferrández d´Heredia (Universidad de Zaragoza)

SESION I – 13 DE NOVIEMBRE – 16:45 H.
Modera: Director de la Cátedra Johan Ferrández d´Heredia (Universidad de Zaragoza)
Una visión desde Europa de la cuestión lingüística aragonesa. Fernando Ramallo Fernández (Universidad de Vigo. Representante del Comité de Expertos del Consejo de Europa).
La realidad lingüística de Aragón. Una aproximación. Javier Giralt Latorre y Francho Nagore Laín. (Filólogos. Universidad de Zaragoza)
Las lenguas de Aragón desde la sociolingüística. Natxo Sorolla Vidal (Sociólogo. Universitat Rovira i Virgili) y Chabier Gimeno Monterde (Sociólogo. Universidad de Zaragoza)

SESIÓN II – 22 DE NOVIEMBRE – 18:30 H.
Modera: Óscar Aribau. (Periodista)
Un estudio de caso: testimonios vividos. Lola Gracia Sendra, José María Satué, José Solana Dueso,José Ramón Bada Panillo, Carme Alcover i Pinós, Magda Godia Ibarz
Dar a conocer a la sociedad aragonesa nuestra realidad lingüística. Un reto pendiente. Representantes de RTVA, Heraldo de Aragón, El
Periódico de Aragón, Diario del Alto Aragón, Diario de Teruel y Radio Zaragoza

SESIÓN III – 29 DE NOVIEMBRE – 18:30 H.
Modera: Carmen Magallón Portolés (Seminario de Investigación para la Paz).
Las leyes de lenguas: ¿solución o desencuentro? Ángel Garcés Sanagustín (Jurista. Universidad de Zaragoza)
Bases de un acuerdo. Chaime Marcuello Servós y Antón Eito Mateo (Sociólogos. Universidad de Zaragoza)

CONCLUSIONES
Carmen Magallón Portolés (Seminario de Investigación para la Paz)

LUGAR: CENTRO PIGNATELLI. Pº Constitución, 6- ZARAGOZA

LAS LENGUAS DE ARAGÓN: BASES PARA LLEGAR A ACUERDOS
La lengua es un patrimonio de un valor incalculable para cualquier sociedad, forma parte de lo más íntimo del ser humano y es el principal vehículo de su cultura. Sin embargo, a veces, se percibe más como un problema que como una oportunidad o una riqueza. Aragón cuenta con tres lenguas, lo que debería ser
causa de orgullo y dar lugar a consensos para facilitar su convivencia y conservación. Dos de ellas (el aragonés y el catalán) están presentes en el territorio desde la formación del reino, y la tercera (el castellano), actualmente mayoritaria, se incorporó después. Tras varios siglos de abandono social e institucional, el
aragonés y el catalán de Aragón, pese a ir perdiendo hablantes, están cada vez más presentes en la vida pública. Actualmente, las lenguas minorizadas precisan de apoyo público y de utilidad en la vida diaria para poder mantenerse vivas. Este apoyo suele plasmarse en normas de protección, promoción y difusión, tal como prevé la legislación estatal e internacional y nuestro Estatuto de Autonomía. En desarrollo de esta norma básica, el Estatuto de Autonomía, han sido promulgadas dos leyes que no han obtenido un respaldo político unánime. Por ello, es conveniente llevar a cabo una reflexión desde el ámbito académico y científico que nos acerque, si es posible, a unas anheladas bases de acuerdo.

INSCRIPCIÓN GRATUÍTA
De 10 a 13 y de 17 a 20 h en la Secretaría del Centro Pignatelli hasta el 10 de noviembre. Para inscripción por Internet, consultar: www.centro-pignatelli.org/agenda. Actividad con inscripción nº 860 Seminario reconocido con 0,5 créditos ETCS por la Universidad de Zaragoza (pendiente de concesión)

 

Origen: Independentistes en la nostra història | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 20 d’octubre del 2017)

A poc que regirem en el passat de cada poble, estat, regió o ciutat de l’ample món, veurem que els conflictes socials, les lluites, inclús guerres fratricides, per aconseguir l’emancipació, l’autonomia, l’alliberament o la independència, s’han repetit de manera general en totes les èpoques de la humanitat. I no sempre han guanyat les forces renovadores.

Veiem sinó el final que va tindre el nostre Justícia (1591) per defensar els Furs i les Llibertats d’Aragó fins a les raderes conseqüències, enfront de la Monarquia Absoluta, que lo va portar al patíbul de la decapitació. Ara, a Juan de Lanuza el tenim com exemple de patriota aragonès en alt pedestal a la Plaça d’Aragó, precisament on acaba el Passeig de la Independència, carrer designat així per honrar el valor i els sacrificis dels herois d’aquella gesta: Palafox, Agustina d’Aragó, Casta Álvarez, Basilio Boggiero… i de tota una ciutat aixecada en armes contra les tropes de Napoleó. Guerra terrible -1808-1809- de la que encara en queden senyals de les bombes a una cantonada del Pilar i per alguna casa del barri de la Madalena, acostat a l’Ebre.

Santiago Vidiella (1860-1929 ) escriptor calaceità, advocat, regeneracionista i bon coneixedor de la història del Baix Aragó, ens ha fet crònica certa i detallada de les lluites i sacrificis dels nostres pobles i del propi Alcanyís, per aconseguir l’emancipació dels senyors i de l’ordre de Calatrava, que no deixaven respirar al pobles, mantenint el control absolut del territori i les poblacions, que no tenien autonomia ni per a moldre el blat als seus molins, xafar les olives a les seves lliures o replegar llenya del tossal per calentar-se.

Alguns dels episodis del nostre passat de lluites per l’emancipació, actualment s’hi recorden al Baix Aragó Històric en festes i teatralitzacions, en la intenció de no oblidar la nostra rica història. Les festes de la Independència d’Alcorisa respecte d’Alcanyís, al segle XVII, és el primer que em ve a la memòria.

Tomàs Bosque

Origen: Màrio Sasot premi Guillem Nicolau 2017 | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 13 d’octubre del 2017)

La novel·la ‘Licantropia’, del nostre company de columna Carles Terès, va ser l’últim premi Guillem Nicolau convocat el 2011. Durant els sis anys posteriors va estar suspès. Ara, reprès el guardó concedit pel Govern d’Aragó per a treballs escrits en català, el professor i periodista Màrio Sasot Escuer (Saidí 1951) amb l’obra ‘Espills Trencats’ acaba de guanyar el premi Guillem Nicolau convocat enguany. La novel·la, segons el jurat, “és un relat en el què juga un paper decisiu la memòria i la xarxa de relacions familiars i de veïnatge, tant en l’entorn rural com en l’urbà -amb especial presència de Saragossa i Barcelona- a la fructífera època de la Transició. El llenguatge emprat recull la riquesa i les peculiaritats del català parlat a les comarques orientals d’Aragó”.

Màrio Sasot ja va guanyar este mateix premi el 1995 amb l’assaig ‘Joglars de frontera. La cançó d’autor a l’Aragó catalanòfon’. Estos guardons van instaurar-se el 1986 amb motiu del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el lliterà Josep Anton Chauvell va tindre l’honor de ser el primer premiat amb la novel·la ‘L’home de França’. El guanyador d’enguany, Màrio Sasot, a més d’escriptor, també posa la música als poemes recitats pel calaceità Antoni Bengochea en el ‘Duo Recapte’, escampant pel territori l’obra poètica escrita en la nostra llengua. Com a periodista és corresponsal de la Vanguardia a l’Aragó i director de Temps de Franja durant la seua primera dècada de vida. Ha publicat ‘Així s’escriu a la Franja, antologia i guia didàctica d’autors aragonesos en català’ (1995), ‘Aproximació Descriptiva a la Llengua de Saidí’, amb Hèctor Moret (2013), ‘Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de Cobles Aragoneseses en Llengua catalana de l’Ajuntament de Saragossa’ (2009), ‘Guia de lectura de “El cafè de la granota”, de Jesús Moncada'(1993) i ‘Guía turística de Fraga y Bajo Cinca'(2004). El premi atorga 3.000 euros al guanyador i el compromís de la publicació de l’obra.

Carles Sancho Meix

Origen: Records del Mas de Llaurador | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 6 d’octubre del 2017)

Fa uns dies a l’ajuntament de Valljunquera li ha arribat una comunicació de la DGA que tenen la intenció de fer obres a l’església del Mas per consolidar l’edificació. Quina bona notícia!

De seguida en vénen al record unes imatges de quan era menut. Acabada la missa del domenge a la Vall del Tormo, els dos escolanets vam acompanyar a mossèn León a casa per a engegar la vespa i pujar al Mas. Era el ritual de cada setmana del capellà: a dos quarts de deu missa a la Vall i a les dotze al Mas. Un al seient del darrere i l’altre, el més menut, encaixat entre el frontal de la moto i el conductor. Es tractava de fer un trajecte curt per la carretera, uns tres quilòmetres que separaven les dos viles. A la plaça de l’església vam baixar de la vespa i vam anar a buscar la clau a l’única casa que encara quedava habitada al carrer del Cobert on hi vivien Benigno Serrano, Leonor Fuster, i Pilar, la filla. En aquell moment arribava amb la bicicleta Jesús des de Valljunquera, on residia el carter, per a escoltar missa i portar la correspondència. Oberta l’església, vaig agarrar la campaneta de mà, per a eixir a tocar el primer toc, cinc minuts més tard, el segon i passats deu, el tercer. En eixe moment un cotxe aparcava al costat de l’església, dins un matrimoni i dos xiquetes que també venien a missa al Mas. Entràrem tots a l’interior de recinte religiós i començà la celebració. A l’altar el mossèn i els dos escolanets i en els bancs: la família del cotxe, el tio Jesús i la família del Cobert. Acabada la missa, davant de l’església ens esperàvem com cada diumenge per conversar una estona, el matrimoni del cotxe eren catalans que estaven estiuejant a la Vall i com que quan havien anat a l’església se l’havien trobat tancada, el veïns els hi havien dit que podien anar a missa al Mas. L’animada conversa tenia lloc a l’ombra que donava la paret de l’antiga escola-residència del capellà valldesgorfà José Pellicer que va tancar a l’inici de la República. A conseqüència del bombardeig italià durant la guerra civil, ara només hi quedava la frontera, per l’interior encara es veia part de la pissarra escrita amb guix com si no haguera passat el temps.

Carles Sancho Meix

Origen: L’origen de la denominació “Franja”: Barcelona, RAE o la Revista de Filologia Española? (REVISAT) | Xarxes socials i llengües

Revisant l’origen de la denominació “Franja” per al territori on se superposen la llengua catalana i Aragó, m’haig trobat amb algunes inconcrecions. Moret (1998:12) apuntava al seu magnífic llibre que la denominació té el seu origen en la transició, en cercles de jóvens de la Franja i catalans que es trobaven al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, cap a 1977-78. Això seria coherent amb que la primera referència escrita que es troba és Camps (1976), que parla de franja aragonesa (de fet, parla dels catalans de la franja aragonesa), i en una resposta de Pons, Sistac (1977), que citen la denominació.

Però també és cert que la denominació apareix en la ratificació que membres de la RAE fan del valencià dins el seu àmbit lingüístic, referint-s’hi com “franja de Aragón”. El document aparentment és de 1975, anterior al citat aquí de Camps, però el document està ratificat l’any 1980. Desconeixem si en la redacció inicial apareix la denominació, o és incorporada posteriorment. Algun arqueòleg de documents que ho puga resoldre? ;)

Atenció! L’investigador Max Wheeler m’avisa que hi ha referències escrites de la denominació “Franja” anteriors a les que jo citava. És de 1968, a l’annex de la Revista de Filología Española “… Lérida ciudad (es sabido que los pueblos, especialmente los mas aislados, mantienen fases lingüísticas superadas en las ciudades) y sólo han sobrevivido en algunas comarcas conservadoras, como la franja aragonesa, el Maestrat, etc” Revista de Filología Española, Anejo, 1968 p. 1025. L’annex no es pot consultar en línia.

Camps, F. (1976, desembre 1). Els catalans en terres d’Aragó. Canigó, (478). https://web.ua.es/va/revista-canigo/setmanari-canigo-1975-1983.html

Moret i Coso, H. (1998). Indagacions sobre llengua i literatura catalanes a l’Aragó. Fraga: IEBC. Recuperat de http://books.google.es/books?hl=en&lr=&id=9C0J3omPM18C&oi=fnd&pg=PA5&dq=indagacions+moret&ots=g09iwa5qZZ&sig=gpIRTt_AeGMm0VWet114Z3gu5RI&redir_esc=y

Pons, J. M., & Sistac, R. (1977). Per uns límits oficials i reals entre Catalunya i Aragó. Canigó (Número 482, pag. 15. 1/1/1977). Republicat per Enllaçats no acatem. Recuperat de http://noacatem.blogspot.com.es/2016/04/article-historic-per-uns-limits.html

Real Academia de la Lengua Española: de la franja de Aragón (La lengua de los valencianos, 1975).

 

 

Las estadísticas de las declaraciones de IRPF que publica la Agencia Tributaria permiten conocer el nivel de renta de los aragoneses.

Origen: Cara y cruz: estos son los municipios más ricos y los más pobres de Aragón | Noticias en Heraldo.es

Los pueblos de menos de 1.000 habitantes no sobrepasan los 12.000 euros entre sus vecinos en edad de trabajar, por los más de 20.000 de los núcleos grandes.

Origen: De 20.000 a 12.000 euros: los municipios más pequeños de Aragón son también los que menor renta tienen | Noticias de Aragón en Heraldo.es

 

1. Maella

Habitantes: 1.970

Número de declaraciones: 1.129

Renta bruta media: 14.707

Renta disponible media: 13.018

2. Fabara

Habitantes: 1.184

Número de declaraciones: 620

Renta bruta media: 15.262

Renta disponible media: 13.510

 

4. Calaceite

Habitantes: 1.039

Número de declaraciones: 529

Renta bruta media: 15.737

Renta disponible media: 13.853

8. Zaidín

Habitantes: 1.783

Número de declaraciones: 910

Renta bruta media: 16.054

Renta disponible media: 14.102

Origen: Reutilizar para componer música en la Ecofiesta del Matarraña | La Comarca

Origen: Els meus amics catalans – AraInfo | Diario Libre d’Aragón

Els meus amics catalans
Onze de Setembre 2013. Foto: Carles Terès

No m’agrada parlar de la política catalana per diverses raons. Els meus anys barcelonins ja són molt lluny i el país d’ara té poc a veure amb el de fa un quart de segle. A més, la meua perspectiva està distorsionada per afectes i desafectes, per la qual cosa no em sento autoritzat a opinar-ne fora del meu cercle d’amistats.

En vista de l’estat de les coses, però, m’abelleix de reflexionar-hi a partir de les converses que he anat mantenint amb amics i familiars que viuen a Catalunya. Per a mi són una font més fiable que el que expliquen els mitjans de comunicació, condicionats per la seua línia editorial i, sobretot, pel que els marquen les empreses i institucions que els financen.

La majoria dels meus amics catalans es decanten a favor de poder votar, i d’aquests, una proporció important ho fan directament per la independència. Alguns —pocs— ja eren independentistes ‘de sempre’, però la resta formava part d’això tan difús que és el catalanisme, en els seus diversos graus d’intensitat. El catalanisme (com l’aragonesisme) l’entenc com un sentiment de pertinença a una col·lectivitat, amb el consegüent desig de reconeixement dels seus trets culturals i socials. Molts d’aquests ‘catalanistes’, arran de la sentència del TC que escapçava l’Estatut, han virat cap a l’independentisme. És un independentisme que jo defineixo ‘per cansament’, en considerar que Espanya (la social i la política) mai no assumirà les cultures no castellanes com a part intrínseca del seu ésser, sinó com una nosa o amenaça a la desitjada uniformitat —que no té res a veure amb la igualtat.

Un altre grup no vol la independència perquè conserva l’esperança que algun dia hi haurà a Madrid un govern que recuperi l’estima per les diverses identitats que convivim dins d’Espanya. La situació d’aquests és complexa. D’una banda, la pressió ambiental dels independentistes se’ls fa asfixiant, i això els provoca rebuig cap a aquest moviment. De l’altra només hi troben un govern central (i la majoria de partits que poden accedir-hi) que es nega en rodó a negociar res de substancial. En les tertúlies de sobretaula o de WhatsApp, el seu principal argument enfront els interlocutors sobiranistes és el daltabaix que patiria l’economia catalana amb una hipotètica independència i les conseqüències nefastes que ocasionaria l’eixida de la CE. Al final tot es redueix a una batalla entre la por i la il·lusió —entesa aquesta en la seua doble accepció d’engrescament i de miratge.

Tinc també amics catalans a qui ja els està bé de viure en una comunitat autònoma sense cap tret identitari especial, supeditada a un poder central que és qui hauria de tenir l’última paraula a l’hora de legislar. Consideren, per exemple, que la llengua catalana està subordinada a la castellana, que és la comú a tots els espanyols i és molt més útil, atès que és parlada per centenars de milions de persones.

Tot plegat forma un mosaic ben interessant, dinàmic i enriquidor. Jo me’ls escolto a tots i n’aprenc els motius i els arguments. I, com aragonès, en trec les meues conclusions.

(Alcanyís, 10 de setembre de 2017)

Origen: Valderrobres y Peñarroya acogen las Jornadas de Patrimonio del Sénia | La Comarca

La Taula del Sénia constituye un ejemplo de cooperación entre administraciones

La Mancomunidad de la Taula del Sénia volvió al Matarraña con la celebración en Peñarroya de Tastavins y Valderrobres de una nueva etapa las Jornadas Europeas de Patrimonio. En torno a cuarenta personas participaron durante la jornada del sábado en un programa de actividades con un fin divulgativo.
El objetivo de estas jornadas es dar a conocer patrimonio histórico,artístico y cultural que, principalmente, a pesar de su gran valor resulta actualmente desconocido para la mayoría de los vecinos y visitantes del territorio. En esta ocasión y después de haber transcurrido en otras localidades del Territorio Sénia, las jornadas tuvieron como protagonistas a la Teulería de Peñarroya y a la Cueva del Penal de Valderrobres.
La jornada comenzó en la localidad peñarrogina a las 10.00 con una marcha senderista cuyo objetivo final fue la visita a La Teulería, una antigua tejería que se encuentra enpleno corazón de los Puertos. La visita además contó con la presencia del dueño de la Teulería, Rogelio, propietario de la tejería y nieto del último tejero que mantuvo en activo la fábrica a principios del siglo XX. La comitiva visitó el antiguo horno de la tejería, así como el pozo que servía a la fábrica para abastecerse de agua. «Hemos conocido la gran importancia que tenían las tejerías en el territorio. Algo que ahora se desconoce», explicó Tere Adell, gerente de la Taula del Sénia.
La visita continuó por la tarde en la capital del Matarraña. Los asistentes a las jornadas fueron, esta vez en automóviles, hasta la Cueva del Penal.
Se trata de una antigua vivienda excavada en la roca por un combatiente de las Guerras Carlistas, en el siglo XIX. Allí vivió durante años como ermitaño en esta curiosa construcción, tal y como relató durante la visita el teniente de alcalde del Ayuntamiento de Valderrobres, Enrique Segurana. En las proximidades se encuentra además el denominado Corral del Penal, segunda parada en el encuentro valderrobrense. A pesar de la similitud en la denominación, el origen de esta construcción se remonta a tiempos de la orden de Calatrava. «Tenemos un gran patrimonio antropológico que se desconoce y nuestro objetivo es difundirlo y ponerlo en valor», añadió Adell.

La próxima cita en el Matarraña tendrá lugar en Beceite el próximo 4 de noviembre con la subida al Mas de San Miguel.

Cooperación entre administraciones

La Mancomunidad Taula del Sènia constituye uno de los numerosos ejemplos que existen en el territorio de cooperación entre municipios de Aragón Comunidad Valenciana y Cataluña además de entre las distintas administraciones comarcales, autonómicas, nacionales y europeas. Desde su nacimiento y constitución en 2003 el número de municipios del entorno de la cuenca del río Sénia, que da nombre a la mancomunidad que la integran, no ha parado de crecer. De las 27 localidades que la componen tres – Beceite, Peñarroya de Tastavins y Valderrobres – son aragonesas.
El objetivo de la Taula pasa por promocionar y poner en valor el patrimonio histórico, cultural, antropológico, paisajístico y cultural que las tres comarcas comparten y tienen en común. De igual modo, explican, la mayor parte del Territorio Sénia comparte problemáticas como, la emigración de los jóvenes y el envejecimiento de la población a lo que se suma la lejanía de los centros de poder, sumada a un fuerte déficit de infraestructuras. «A veces vemos todos los días construcciones a las que no damos importancia pero que esconden una gran historia detrás», añadió la gerente de la Taula.
Entre todos los municipios que la componen superan los 111.000 habitantes en 2.070 km2. Asimismo sus alcaldes pertenecen a prácticamente todo el espectro político que puede encontrarse en las tres regiones: PSOE, PP, CiU, ERC, Podemos, IpC, Compromís y PAR.
Al igual que en el caso del río Algás, que en casi todo su recorrido hace de divisoria entre Aragón y Cataluña, el río Sénia o Cénia, que nace en la vertiente Sur de los Puertos de Beceite, constituye un límite natural entre las comunidades autónomas de Valencia y Cataluña hasta su desembocadura en el mar Mediterráneo.

MAGAZIN 28 d’octubre de 2017.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora :“Relacions familiars” Arancha Bielsa, Ramón Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- L’opinió de Pepe Bada.
12:40- 12:55.- Cunicultura. Michel Campanales
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver i com a convidat el nou entrenador del Mediterráneo Innova Fabara Futbol Sala.
13:10- 13:25.- Corresponsal a Nonasp. Josep Mª Ráfales “Lo Gravat”
13:25- 13: 40.- Corresponsal a Casp. Néstor Fontoba
13:40- 14.- Entrevista a Jaime Rebenque, director del Col.legi Públic de Maella.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Arancha Bielsa, Ramón Arbona, Luis Valén, Pepe Bada, Michel Campanales, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Josep Mª Ráfales, Néstor Fontoba i Elías Satué.

El Ayuntamiento de Huesca impulsa talleres de acercamiento a la lengua y la cultura aragonesa en 3º de Infantil. De momento se han unido a la iniciativa cuatro colegios de la capitalCuentos, baile, música y canciones sirven para trabajar el léxico y la tradición oral del aragonés, hablado por 25.000 personas en la comunidad autónomaLa Unesco la define como una lengua en peligro de desaparición. Según un estudio de la Universidad de Zaragoza, un 73 % de los docentes no realiza nunca actividades relacionadas con el aragonés

Origen: Aragonés para niños de 5 años: la supervivencia de una lengua amenazada comienza en los colegios

Origen: · SEMINARIO DE PROFESORS/AS D’ARAGONÉS O VIERNES 27 D’OCTUBRE EN O CIFE DE UESCA – Lenguas de Aragón

Origen: Beceite demanda red de cobertura móvil en el entorno del Parrizal | La Comarca

Origen: Un libro que une a valencianos y aragoneses | Noticias de Ocio y Cultura en Heraldo.es

Los representantes institucionales y del Centro Aragonés de Valencia que participaron en la presentación en la Sala de la Corona.

Alejandro Toquero 22/10/2017 a las 06:00
Un libro que une a valencianos y aragoneses

“Hasta en 21 lugares públicos distintos he encontrado la presencia de Nuestra Señora del Pilar en la ciudad de Valencia”. Este dato que ofrece el profesor Carmelo González en el libro ´Aragón en Valencia. 100 años del Centro Aragonés de Valencia`, refleja muy bien que esta Comunidad ha sido a lo largo de siglos una tierra de acogida para muchos aragoneses.

La presentación de este libro se celebró ayer en Zaragoza. Asistieron más de 200 aragoneses afincados en Valencia y el Gobierno de Aragón les cedió para el acto su espacio más emblemático: la Sala de la Corona.

Enseguida quedó claro que esta publicación es mucho más que el relato del centenario del Centro Aragonés de Valencia. Por cierto, el más antiguo de España. La consejera de Derechos Sociales, María Victoria Broto, destacó que, sobre todo, “es una muestra del conocimiento que Aragón ha aportado en este tiempo; del trabajo, el empeño, la tolerancia y la capacidad de diálogo y compromiso que han demostrado los aragoneses”.

Pablo Gómez, organizador del evento y fundador de la peña José Luis Violeta, cifró en 75.000 los aragoneses que hay en Valencia capital y provincia, “la mayoría turolenses”. En el libro se cuenta que los años 60 del siglo pasado fueron los de mayor éxodo, “fundamentalmente a la siderurgia de Sagunto y a Valencia, donde montaron muchas tiendas de comestibles”.

Su autor, José María de Jaime, recordó la figura de paisanos ilustres como José Campo, marqués de Campo. “Sus padres eran de Torrijo y fue una de las grandes fortunas del siglo XIX; durante mucho tiempo quiso comprar el Peñón de Gibraltar para el Gobierno español”. El libro también recoge la historia de Benjamín Guillén, natural de Gúdar (Teruel), fundador junto a su hermano Joaquín de la que hoy en día es la empresa avícola más grande de España. O de Silverio López, de Ultracongelados Silomar, líder en el sector del pescado congelado, que ayer estuvo en Zaragoza.

En su intervención, José María de Jaime lanzó un mensaje muy claro: “Probablemente ha calado la idea de que los centros aragoneses han transmitido una imagen de conservadurismo intelectual, algo que es una falacia y no responde al espíritu de libertad que se ha vivido y se vive en ellos”.

Ricardo Soriano, actual presidente del Centro Aragonés de Valencia, se emocionó al recordar que con esta presentación en Zaragoza se iniciaban los actos de conmemoración que durarán hasta octubre de 2018. En la Sala de la Corona también estuvieron el profesor Eloy Fernández Clemente; José María Arilla, presidente de la Federación de Casas Regionales, y Clara Perales, presidenta de la Casa de la Comunidad Valenciana en Aragón.

La fiesta continuó por la tarde con un concierto conmemorativo en la sala Luis Galve del Auditorio con la presencia de los joteros Nacho del Río y Beatriz Bernad, y de la Coral San Jorge y el Cuadro de Jotas y Escuelas del Centro Aragonés valenciano.

La Franja