Fa temps que volíem anar-hi. Conéixer una part del nostre país ben desconeguda. El Matarranya, comarca aragonesa de parlar català, forma part de la Franja de Ponent. Un territori ben pròxim, no nom…
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentEl 22 de juny la regidora del PP a Saragossa, María Navarro, intervenia en el ple de l’Ajuntament per “lamentar que la capital destinés 25.000 euros dels pressupostos en crear una oficina municipal per difondre la llengua aragonesa, quan segons el PP hi ha altres prioritats “.
No hem hagut d’anar molt lluny per trobar un d’aquests esdeveniments en què la RAE (Acadèmia de l’Espanyol) es pot gastar tot el pressupost d’aquesta nova oficina de l’aragonès en algunes hores. Aprofitant la recent aparició dels estatuts de la nova Acadèmia Aragonesa de la Llengua, també per l’època de juny, revivim la campanya de la RAE “Publicitat a Espanyol“.
En aquest cas la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola celebrava una jornada de debat sobre “¿Se habla español en la publicitad?” En el seu luxós saló d’actes. La jornada va estar presentada pel president de la RAE (Darío Villanueva), seguida pel president de l’Acadèmia de la Publicitat (Fernando Herrero) i acabada per Carlos Baldao, ex-subdirector general de Banco Popular. Banc que fins fa poc es dedicava a subvencionar campanyes d’aquest tipus, abans que es declarés “inviable” i a punt de la fallida; venut al Santander per un 1 euro, obligat pels observadors de la Comissió Europea. Més de 300.000 accionistes van perdre la seva inversió.
A les jornades, la RAE va exposar les necessitats de “protegir” i “salvaguardar” l’espanyol de les llengües foranes, més que més l’anglès, amb els recursos que fossin necessaris. Per a això anaven a comptar amb l’ajuda laboral de l’Acadèmia de la Publicitat i econòmica del Banco Popular.
Com sempre en aquests casos lamentem el “tractament desigual” dels partits polítics que es neguen a “preservar” el patrimoni lingüístic aragonès, però que veuen amb bons ulls els recursos destinats al mateix fi amb el Castellà.
Origen: Són tots iguals | Viles i Gents
(Publicada a La Comarca el 25 d’agost del 2017)
El passat 19 d’agost moria a l’Hospital d’Alcanyís l’artista calaceità d’adopció Ferran Blanco. Nascut a Lleida el 1930 i, després d’haver treballat en diferents faenes, és a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat quan va decidir dedicar-se plenament a la pintura i al gravat. Amb vint-i-cinc anys se’n va anar a París per formar-se i allà aprengué l’ofici i la passió per la creativitat artística, a través de la seua adscripció al moviment surrealista, molt de moda a la capital de França en aquella època. Cap al 1971 va descobrir Calaceit i la Fonda Alcalà on hi passava amb la dona llargues temporades, fins que es comprà l’actual casa al carrer Maella, el més singular de la població. El 1992 va jubilar-se i s’instal·la definitivament a Calaceit on participà activament en la vida cultural de la vila. A la Fundació Noesis, obra del francès Didier Coste, serà l’encarregat del taller de gravat i col·laborarà en les seues publicacions i també amb l’escriptor i amic Ángel Crespo, resident també a Calaceit, per a qui il·lustrarà amb gravats alguns dels seus treballs literaris. Serà dels primers socis de l’Associació Cultural del Matarranya i vicepresident del 1994 al 1996 i des d’esta coincidència en l’entitat que hem mantingut una llarga amistat. El 2008 l’Ajuntament de Calaceit va organitzar una gran exposició dedicada al lleidatà amb una selecció de gravats, pintures, collages i escultures on es podia seguir l’evolució de l’artista a través de la seua producció. L’última exposició col·lectiva en què va participar Ferran Blanco amb gravats va ser el 2015, a la sala Art&mes a la capital cultural del Matarranya, en la mostra ‘Calaceit referent d’artistes’. El bar del Raconet de la Plaça té exposats una bona mostra permanent dels seus gravats. Ferran me’ls va mostrar en una trobada casual amb el personatge el passat mes de febrer.
Carles Sancho Meix
Origen: La “doctrina” | Viles i Gents
(Publicada a La Comarca el 4 d’agost del 2017)
A l’edat de sis anys la meua vocació sacerdotal prosperave feliçment. Deurie ser una vocació més induïda que espontània, però era molt jovenet i no m’ho plantejava. De manera que assistint a la “doctrina” vaig començar a preparar la Primera Comunió, que hauria de prendre dos anys més tard, quan en tinguera vuit.
Però va coincidir que el 1957 va vindre a Mont-roig, de visita pastoral, monsenyor Casimiro Morcillo, arquebisbe de Saragossa. De tan notable esdeveniment en tinc un borrós record, però ma mare contave que, entre els diferents actes, es va convocar a la iglésia als catecúmens de la Primera Comunió. I es veu que també hi van assistir els pares. Tots atents, l’arquebisbe va voler comprovar la preparació i la maduresa de les criatures i els va fer una sèrie de preguntes sobre les nocions més elementals de la fe recollides al catecisme. I va resultar que el menut Tonyin en va respondre unes quantes amb una vivor i una seguretat que resultaven molt xocants venint de tan candorosa criatura. L’arquebisbe va quedar gratament sorprès ja que aquell xiquet aparentave ser dels més jovenets entre els neòfits. I va preguntar:
-Pero este niño que edad tiene?
-Seis años -li van respondre.
-Pues con seis años está suficientemente preparado para la Primera Comunión; que la tome este año!
Com és natural, la inesperada decisió de l’arquebisbe va omplir de satisfacció als pares i a tota la família. I així va ser com, de pressa i corrent, ho van haver d’amanir tot per a un aconteixement familiar tant destacat com ere la Primera Comunió del futur “curica”. Entre altres coses l’uniforme de marineret que vaig estrenar tan gloriosa jornada i que, content com un gínjol, vaig lluir una bona temporada com a robeta de mudar. Exactament fins que se’m va quedar menuda. I és que el burret creixie però l’albarda no.
J. Antonio Carrégalo
Mequinensa despliega la alfombra roja para llenarse de cine – AraInfo | Diario Libre d’Aragón
set. 4La primera jornada del Mequinensa Internacional Film Festival, celebrada este viernes, ha estado dedicada a la animación y a los videoclips, sección esta última que se estrenaba en el certamen. Un taller de minutometrajes ha sido el protagonista de la segunda jornada. La tercera y última jornada se celebrará este domingo con la entrega de…
Origen: Mequinensa despliega la alfombra roja para llenarse de cine – AraInfo | Diario Libre d’Aragón
Origen: Esclops i sabates | L’esmolet
Pallisses de Torredarques, un patrimoni també en descomposició (© Carles Terès, 2014)
Fa uns dies, vam reunir un grapat d’antics masovers del terme de Torredarques per a què ens expliquessin els jocs i comèdies que es representaven als bureos. Vaig xalar de valent tot escoltant el català tan ric que empraven. No vaig poder evitar, però, una certa tristesa perquè sabia que per a la majoria això no tenia importància. Algun d’ells fins i tot ja havia trencat la transmissió lingüística amb els néts. Encara hi ha persones de tota edat i formació que veuen la deserció de l’idioma com una manera de progressar, d’estalviar-se burles i problemes —se’n podria dir, en homenatge a la cançó d’Al Tall, «efecte Tio Canya».
Potser aquesta tristor l’arrossegava perquè feia poc que havia vist un programa sobre Occitània on, després de mostrar-nos castells i paisatges, el presentador visitava la fira d’un poble. Allà conversava amb uns jubilats de la zona que, ben endiumenjats, passejaven entre les paradetes. En un moment donat els va preguntar per què no parlaven occità entre ells. El més eixerit li va respondre amb to paternal:
—Mira noi, mon pare i abans mon iaio calçaven esclops. Jo, en canvi, puc lluir aquestes sabates tan boniques. Oi que seria un ximplet si continués amb els esclops, podent anar ben calçat? Doncs amb l’occità passa igual, és un esclop que ja no val per a res, mentre el francès és una sabata còmoda i moderna.
—I per què no podem tenir-ho tot, sabates i esclops? —vaig exclamar—. Esclops ergonòmics, lleugers, de colors…! —Però, és clar, a l’altra banda de la pantalla ningú no m’escoltava.
Mentre conduïa cap a Alcanyís, vaig recordar un estiu de finals dels 70 a Queretes. L’amic d’un de la colla havia vingut de Madrid i li ensenyàvem el poble. El noi no parava de repetir-nos “¡Vaya pueblo tan bonito que tenéis!”, “¡Qué casas tan chulas!”. Nosaltres, adolescents capficats en cabòries més carnals, mai no ens hi havíem fixat. Era “lo poble” i prou, un grapat de cases velles i carrers irregulars, lluny de la lluentor de la ciutat. Aquelles lloances del madrileny em van fer mirar-ho tot amb uns altres ulls.
Queretes des del “castell” (© Carles Terès, 2008)
Han passat dècades, i ara, Queretes i moltes viles del país fan força goig. Està clar que hi ha voluntat de salvaguardar el patrimoni material. Amb una morterada d’euros, uns tècnics i uns obrers tot queda de pel·lícula.Però, què passa amb la llengua, el monument més valuós que tenim? Mantenir-lo no costa un cèntim, però en canvi veiem com Aragó es dessagna lingüísticament de manera inestroncable. Ni els beneficis que el bilingüisme aporta al cervell, ni les oportunitats laborals en terres veïnes, eviten que moltes parelles escamotegin als fills el tresor del seu idioma. El meu amic sociòleg me n’explica el perquè, i me’l crec (n’és un expert), però segueixo sense entendre-ho.
Al final viurem en pobles de pedra repicada i fanals de ferro forjat, però sense la llengua que vehicula la cultura dels avantpassats, que n’és l’ànima. Una closca buida. Una postal.
Publicat a El Salto Aragón, n.4, agost de 2017
L’incendi es va declarar la matinada de diumenge a les 4.30 hores i va ser intencionat. Una persona de nacionalitat espanyola és identificada com la responsable directa del succés Disgust, i dels grossos, el que es va viure la matinada del dissabte al diumenge a Pena-roja. Un foc intencionat va cremar dos cotxes a la […]
Origen: Un foc intencionat creme dos cotxes a Pena-roja – Ràdio Matarranya