La Franja

LO NÚMERO

Quan jo era menut entràvem a escola a les nou del matí i eixíem a la una de mesdia. Dispués de dinar, tornàvem de tres a cinc de la vesprada. Tots los dies lo sinyor maestre, a la una menos cinc, mos dieve:

—“Los que tengan que ir a sacar número, ya se pueden marchar”.

Aquell dia, vaig eixir corrent com una centella. Ma mare m’havie encarregat d’anar a traure número al forn, perquè a l’atre dia havie de pastar. Quan vaig arribar a la porta del forn, ja n’hi havie deu o dotze dones esperant a que eixire el forner en la bossa dels números. Ere una bosseta de roba tan gastada que no se sabie quin ere lo seu color original, però entonces estave marron. Dins de la bossa hi havie uns cartonets redons, mal retallats, del tamaño d’un gosset gran (moneda de 10 cèntims de pesseta). Cada cartonet tenie escrit un número de l’1 al 4, que corresponie als turnos d’enfornar. Normalment lo forner coïe quatre voltes al dia i, a cada turno, enfornave lo pa de quatre o cinc dones. Però aquell dia no hi havie prou dones per als quatre turnos, així que els números dels cartonets només arribaven hasta el 3.

La gent esperàvem al forner defora del forn, apoyats de cul a la paret, als dos costats del carrer. A la una en punt, José (lo forner) eixie en la bosseta, mos la posave davant, clavàvem la mà a dins i traíem un cartonet cada un.

Lo forn de Fórnols (edifici de dos plantes a l’esquerra de la foto)

Les dones a les qui els havie eixit lo número 1, enfornarien lo pa a l’atre dia a les set del matí, les que havien tret lo número 2, a les nou i les que tenien lo número 3, a les onze. Jo vaig traure lo número 2, de manera que ma mare s’haurie d’eixecar a les cinc del matí per a tindre la pasta preparada i els pans fets per a enfornar a les nou en punt.

LO LLEUTE

Quan vaig eixir d’escola a les cinc de la vesprada, ma mare me va enviar a buscar lo lleute a casa de ma tia Petra. Cada tres o quatre cases teníem lo lleute mancomunat. Lo lleute ere la pasta fermentada de mig pa. Ere groguinós i molt agre, degut a les bactèries de la fermentació. Lo guardaven dins d’una olla de ceràmica que s’anaven passant entre tres o quatre cases, lo dia que havien de pastar. Les dones incorporaven lo lleute a la nova pasta perquè la contaminare del ferment i la fare créixer en un parell d’hores.

Olla del lleute

Al moment d’enfornar, la pasta havie d’estar fermentada “al punt”. La fermentació correcta ere un dels factors més importants perquè eixire un bon pa. Consistie en una combinació de temps i temperatura. Per això, a l’hivern, la pasta tardave més temps en pujar, encara que posaven un braser davall de la pastera per a accelerar lo procés.

La pastera

Quan la pasta estave a punt, ma mare separave mig kilo i el ficave a la olleta que vindrien a buscar, quan pastaren, ma tia Petra o la tià Maria de Caborça, que compartien lo mateix lleute. Com se pastave cada deu o dotze dies, lo lleute sempre estave renovat i mai se posave massa agre. En aquella època, no se coneixien ni s’empleaven levadures químiques.

LO FORN

Segurament l’edifici del forn de Fórnols és dels siglos XII-XIII, quan se va formar la vila, perquè forme part del segundo circuit de l’antiga muralla. Quan jo era menut, lo forn ere un local ample i de cobertes molt altes, sostengudes per una arcada apuntada, típica del gòtic. Arrimada a una de les parets laterals, hi havie una taula molt llarga, d’uns 10 o 12 metros, perquè les dones formaren los pans i, al mig, hi havie un troç lliure per a poder moure sense dificultat la pala d’enfornar, que tenie un mànec molt llarg.

Forn medieval de Las Cuevas de Cañart

Històricament, los flares de Calatrava se reservaven en exclusiva la propiedat i el servici dels molins de farina i dels forns de coure pa. Al siglo XIX, eixes propiedats van passar a mans dels Ajuntaments. Flares i Ajuntaments concedien a subhasta l’explotació dels forns, a canvi de pagar un albitre anual. Normalment s’adjudicaven a veïns que tenien poca terra i, d’eixa manera, podien minjar lo pa que cobraven en espècie per coure lo de tots.

Antigament, tamé existie la figura dels “allenyadors”, que s’ocupaven d’arrebassar llenya pel monte i portar-la-hi al forner. Com los forners, los “allenyadors” tamé cobraven en pans. Una acta de l’Ajuntament de Fórnols de 23/11/1936, feta al constituir-se la col·lectividat anarquista, mencione la faena dels “allenyadors”:

“Se acordó que el horno se aleñará por los Grupos que trabajan en Colectividad, cobrándoles a los que no son del colectivo, como anteriormente se venía haciendo, a razón de un pan por cada veintiséis y no darán bollo al hornero”.

Allenyadors

A l’època de la que parlo (1950-1960) ja havie desaparegut la figura dels “allenyadors”, que encara existien l’any 1936, en plena guerra civil. Quan jo anava a traure número, lo mateix forner s’encarregave de fer la llenya. La seua faena consistie en tindre lo forn calent i enfornar i coure los pans que portaven les dones. Elles, en lo seu taulell, portaven los pans a boca de forn, los posaven a la pala del forner i los arreplegaven en canastes quan eixie cuita la fornada.

Lo taulell de ma mare en les seues inicials: MC (Miguela Caldú)

Ademés, als anys 50, lo forner ja no cobrave en espècie sinó en diners, lo qual tenie conseqüències per als funcionaris (dotors, maestres i secretaris). Quan lo forner cobrave en espècie, suposo que venie als funcionaris lo pa que li sobrave però, al cobrar en diners, no hi havie pa a la venta. Per això, quan jo era menut, los funcionaris havien de comprar farina i buscar a una dona de la vila que pastare per a n’ells.

FORNERS I PANADERS

Los primers forners que recordo eren dos germans mossos jóvens, los Parres, que vivien en sa mare viuda al Carrer de Baix. Eren pitos, presumits i molt correctes en la gent, però pronte van emigrar a Barcelona.

Quan jo anava a traure número, lo forner ere José Omella, un bon xic, callat i treballador, però de salut molt fràgil. La seua condició dolentissa fae que, a voltes, tinguere un caràcter agrinyós, però tenie molta paciència en les dones i ere molt apreciat a la vila. Mentres los seus germans l’Honorio i Paco li van ajudar a fer la llenya, va anar tirant, però quan van entrar a treballar a la mina de la Vall d’en Lluna va tindre que dixar el forn.

Cap a l’any 1955-1956, una família sancera, los Cachirulos de La Fresneda, va vindre a Fórnols per a fer-se’n càrrec del forn. La seua arribada va suposar per a Fórnols una injecció d’aire nou, perquè eren una gent alegre, oberta i innovadora en tots los sentits. Per a fermentar la pasta, van introduir l’ús de la “pastilla” (“levadura” de cervesa) i se van dedicar a pastar i a vendre el pa fet i cuit.

La tià Generosa i lo tió Andrés (més coneguts com los Cachirulos), eren un matrimoni madur; ell fae la llenya i ella movie el cotarro i portave la part comercial. Tenien dos fills mossos: l’Esteban, que fae de forner, i la Matilde (“la Cachi”), que ere alegre com unes castanyetes. Ere una xica guapa i simpàtica i tenie una figura seductora; ampla de pitralera i cadera i estreta de cintura. Portave vestits molt ajustats en escots vertiginosos per a l’època. Los mossos se tornaven llocos per ballar en ella, perquè s’arrimave més que les xiques de Fórnols. Pronte va trobar un nòvio al qui tots envejaven. Encara que van festejar durant un temps, al remat la seua relació no va acabar en res serio.

Los Cachirulos tamé tenien un xic de dotze o tretze anys, una mica més gran que jo, que li dieven Andrés. Ell mos portave rails de regalíssia que collie a la vora del riu de La Fresneda i mos va amostrar a jugar al tello (un joc que consistie en traure cartonets d’un quadre pintat a’n terra en un clarion, llançant la sola d’una espardenya). Tamé mos explicave, sense manies, aspectes de la vida sexual que natros sempre havíem tratat de manera més púdica i vergonyosa. Se veu que l’ambient de La Fresneda ere molt més liberal que el de Fórnols.

Los Cachirulos van revolucionar lo sistema de producció del pa que havie durat set o vuit siglos. Poc a poc, la gent va anar dixant de pastar a casa i enseguida mos vam acostumar al pa tendre de cada dia. Va ser aixines com les dones se van lliurar d’una de les faenes més pesades que havien soportat durant siglos.

Entrats los anys seixanta, quan los Cachirulos van emigrar a Blanes (Girona), se va tancar lo forn de Fórnols per a sempre i se va tindre que portar lo pa d’atres viles. Des d’entonces, lo local del forn ha quedat sense ús i s’ha fet servir per a vàrios servicis públics, com una cabina telefònica, una tenda multiservici, una biblioteca i un consultori mèdic.

Pedro J. Bel

Els centres educatius aragonesos comptaran el pròxim curs amb un nou projecte didàctic que impulsa la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó, centrat en la flora i la fauna de la Comunitat. Aragó Natural és un projecte dirigit a la comunitat escolar que pretén oferir eines suficients perquè els docents puguen treballar en la classe o fora d’ella la fauna i la flora del territori aragonès. A aquesta iniciativa es pot accedir a través de la pàgina web  http://aragonnatural.lenguasdearagon.org/
i que es complementa amb una sèrie de fitxes descarregables en castellà, aragonès i català d’Aragó, així com tres cartells en gran format que seran distribuïts a tots els centres públics de la Comunitat.

Aquest projecte compta amb la col·laboració de la Direcció General de Canvi Climàtic i Educació Ambiental del Govern d’Aragó, la Fundació Caixa Rural d’Aragó i la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia, de la Universitat de Saragossa.
A la presentació va assistir el conseller d’Educació, Felipe Faci, que digué que la iniciativa “forma part d’una concepció oberta i integradora de la cultura aragonesa, en la qual té una importància fonamental el respecte a les maneres d’expressar-se de cada comarca”. Per això cadascú dels animals, arbres, plantes, etc., que són objecte d’estudi es reconeixen pel seu nom científic en llatí  i la forma en què es denominen en les tres llengües d’Aragó (aragonès, castellà i català d’Aragó), fins i tot a vegades s’inclouen variants segons les zones.
El projecte pretén, a més, ser un instrument útil per a l’ensenyament transversal de matèries com ara Ciències Socials i/o Ciències Naturals en Educació Primària, atès el currículum aragonès, així com per a la seua integració en diverses matèries de l’Educació Secundària i el Batxillerat, fonamentalment en Biologia o Geologia. Per a tot això es fan servir com a suport els recursos interactius i les possibilitats que internet ofereix avui, perquè els alumnes continuïn explorant la matèria de manera autònoma.
El conseller Faci l’ha qualificat com “un excel·lent recurs” i un “projecte territorial” i ha destacat la seva vocació didàctica. Per la seua part, el director general de Política Lingüística, José Ignacio López Susín, ha manifestat la importància d’un projecte que no sol serveix per a alumnat i professorat, “sinó per a tots els amants de la naturalesa”, i va   subratllar que “ara s’ha de veure com ‘Aragó Natural’ s’adapta als currícula d’Aragó”.
En la presentació va estar també el director de la Fundació Caixa Rural d’Aragó, José Antonio Artigas, el qual es felicità per aquesta aliança que servirà “per a ajudar a conèixer i reconèixer el nostre ric patrimoni natural”.
L’optimització per a mòbil de la pàgina web permet un ús universal per a arribar a totes les persones en qualsevol lloc. Per a la seva promoció en els centres, s’han realitzat tres cartells, dedicats a la flora, la fauna terrestre i els ocells, que es distribuiran en tots els centres de la Comunitat Autònoma, a més de biblioteques públiques i centres socials i culturals de diferents comarques. També poden descarregar-se i imprimir-se des de la pàgina web aragonnatural.lenguasdearagon.org on està allotjada tota la informació sobre el projecte (característiques de les espècies incloses, el seu nom en les llengües d’Aragó, vídeos il·lustratius i fins i tot cançons o contes relacionats).
Per a la recopilació de versions autòctones en aragonès i en català de cada ítem, forçosament seleccionades entre les moltes variants existents encara que es troben alguns al·lòfons, els tècnics de la direcció general de Política Lingüística han comptat amb l’aportació de col·laboradors voluntaris de tots dos idiomes. Per part del català han col·laborat, entre altres, Héctor Moret, Merche Llop, Antonio Bengochea, José María Alcober, Teresa Lombarte  i Màrio Sasot.