Escric això el dia després de l’emissió del documental «Sixena: art de frontera», que ha estat realitzat per Eva Pelegrí i Àlex Francès. Les xarxes bullen. Les opinions flueixen. Hi ha qui no es mostra sorprès per res del que vam veure, mentre altres s’escandalitzen per algunes coses que es van mostrar i explicar. És un tema molt complex, amb múltiples derivades, i és normal que el ciutadà es perdi. Per això, cal agrair la tasca dels responsables del documental, que han hagut de glossar-ho tot en trenta minuts, quan segurament això no s’hauria aconseguit ni amb el doble de temps.
MAGAZIN 11 de febrer de 2017.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora : “Llegim els espanyols? ”. Joaquín Meseguer, Ramon Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Corresponsal a Maella. Yolanda Abad
12:40- 12:55.- Corresponsal a Casp. Néstor Fontoba
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín i Juan Carlos Valén
13:10- 13:25.- Acaba la temporada de Caça. Marcos V. Calleja, president de la societat de Caçadors de Favara.
13:25- 13: 40.- La festa del cine espanyol: Els Goyas . Lifo Ros
13:40- 14.- Entrevista als alcaldes de Nonasp(13:40) i Favara (13:50) per a parlar sobre les despeses municipals, en els consultoris mèdics, dels pobles que no són centres de salud.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Luis Valén, Ramón Arbona, Joaquín Meseguer, Yolanda Abad, José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén, Néstor Fontoba, Marcos Víctor Calleja, Lifo Ros, Marcos Calleja i Elías Satué.
La disputa entre els governs d’Aragó i de Catalunya per les obres d’art allotjades en el passat en el monestir de Sixena.
“Tornar els frescos a la seva antiga seu, des del punt de vista teòric, seria just. Però, ara, la història ha fet el seu camí i ja no tenen ni la mesura per tornar a les parets antigues. És una intervenció que seria molt nociva.”
Així de contundent és Gianluigi Colalucci, la màxima autoritat del món en pintura mural, quan es refereix a la sentència d’un jutjat d’Osca que obliga a traslladar una de les joies de l’art romànic del MNAC, els frescos del monestir de Sixena, al seu lloc d’origen.
En aquest “30 minuts” hem parlat amb experts per mirar de saber si hi ha riscos en el cas que els murals es restitueixin a la sala capitular d’aquest temple situat als Monegres. Hem donat veu tant a la part catalana com a l’aragonesa per analitzar des de tots els punts de vista un conflicte en què s’ha barrejat art i política.
En el reportatge també tractem la reclamació del govern aragonès i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, de les peces d’art que van sortir del monestir i que ara són al Museu de Lleida. En aquest cas un altre jutge ha sentenciat que les obres s’han d’entregar als antics propietaris.
El president a Espanya del Consell Internacional de Museus (ICOM) i director del Museu de Lleó, Luis Grau, qüestiona el fet que un patrimoni que s’exposa en un museu públic pugui retornar a mans privades a través d’un procés judicial finançat amb fons públics.
Ens aporten també la seva visió conservadors i restauradors d’art com Alberto Velasco, del Museu de Lleida, o Guillermo Torres, de l’Escola de Conservació i Restauració de Béns Culturals d’Aragó. A més, hem entrevistat persones que han estat clau en aquest litigi, com l’alcalde de Vilanova de Sixena, Alfonso Salillas, i l’advocat d’aquest ajuntament, Jorge Español, o els directors del MNAC, Pepe Serra, i del Museu de Lleida, Josep Giralt.
Un conflicte que va més enllà d’una simple disputa per unes obres art. Santi Vila, conseller de Cultura, afirma que “és evident que si no hi hagués el context polític que estem vivint i una llarga tradició de catalanofòbia, segur que aquest judici no s’hauria fet mai.”
Ens preguntem si realment un patrimoni que explica una història comuna de Catalunya i Aragó durant vuit segles ha acabat esdevenint una nova frontera.
Entre les moltes solucions per a la despoblació de la província de Terol amb les que s’ha especulat des de l’administració, poques tan desafortunades com la que l’any 1955 va aprovar el ple del Consell Econòmic Sindical i que l’any següent es va presentar al cap de l’Estat, el general Franco. Aquella “revolucionària” proposta preveia la desaparició de 107 nuclis de població i la deportació dels seus habitants a altres municipis més poblats o millor comunicats. La iniciativa, en perfecta sintonia amb la política que unes dècades després aplicarà, centuplicada, Ceaucescu a Romania, impactava sobre tot a les terres altes de la província. Al Baix Aragó i al Matarranya només hi figura un poble afectat, Lledó, que es volia desallotjar per transvasar els seus 417 residents a Queretes.
La proposta figura en el Pla Terol, que aspirava a desenvolupar la província per detindre la despoblació, que llavors començava a ser preocupant. El Consell Econòmic Sindical, un organisme presidit pel governador civil, Marcos Peña Royo, va decidir “l’aplicació total” de les tres fases del pla “concentracionista”, que eliminava un centenar de pobles amb menys de 500 habitants per, segons deia, garantir que els nuclis restants tingueren suficient població per assegurar-se la prestació del serveis bàsics. La ponència que recull aquell pla draconià per desplaçar a més de 30.000 persones afegeix que els pobles “amb cens molt reduït i ubicació suïcida” havien d’estar “assolats per estalviar-los una agonia perllongada” i els seus veïns, transvasats.
L’avortat Pla Terol de 1955-56 aplicava una recepta salvatge per afrontar la despoblació. Afortunadament, algú amb més enteniments que els dirigents provincials va arraconar aquell document al fons d’un caixó. Però, com es pot veure, la deportació dels habitants del medi rural per criteris economicistes ha tingut i té partidaris, alguns molt a prop de natres.
La foguera a la plaça per les festes patronals d’hivern ha sigut, des de temps immemorial, un dels moments més emotius de tot l’any. Perquè una gran fogata enmig del poble, en l’escorina que feie i un fred que s’hi gelaven les paraules, calentava els ànims de la població d’una manera especial, fins a tal punt que un acte tant quotidià com encendre foc per calentar-se o coure menjar, esdevenia en una celebració col·lectiva de festa principal on el foc ere un símbol molt potent de purificació i renovació de la natura, el desig que passo l’hivern i torno la primavera, i ritual propiciatori de la fecunditat del bestiar i dels camps. Sent l’arbre central que es crema enmig d’algunes fogueres representació de l’arbre de la vida.
A cada poble ho feien d’una manera: per portar del tossal a la plaça la llenya i els arbres centrals, per muntar la foguera en si i per encendre el foc; com també un repertori diferent de balls i música, com és el cas del “rodat” de Castellseràs, on els homes casats dansaven donant voltes quan les flames eren més vives, tapant-se la cara amb les mans, al compàs d’una dolça i repetitiva melodia de gaita per la que el gaiter ha de tindre uns bons pulmons.
La gent d’abans quan feien fogueres i ballaven pel seu rogle, no tenien ni idea del solstici d’hivern, tampoc sabrien explicar allò dels cicles solars, ni havien sentit parlar de Caro Baroja o d’altres estudiosos de les festes dels solsticis d’hivern i d’estiu. Tampoc tenien tanta llenya com ara tenim, ni tantes màquines per portar arbres grossos com rolls de moli difícils de moure i de cremar. Ni se’ls haguere ocurrit mai, per impressionar als forasters, d’encendre el foc amb gasolina, fent d’una simple i natural foguera un espectacle exageradament artificial i perillós.
La gent d’abans s’entenien millor que nosaltres en lo món simbòlic i en la recreació d’un costum de record del passat tant antic com la pròpia humanitat.
Sobre els atacs a PURNA pel seu treball a la Franja Els darrers dies, les militants de PURNA a la Franja han hagut d’aguantar un seguit de recriminacions via twitter pel treball que fan als s…
Dijous, 23 de febrer de 2017 a les 19:00. Sala Puig i Cadafalch de l’IEC. Carrer del Carme 47 de Barcelona
Natxo Sorolla
CUSC-UB, URV, UAB, Xarxa CRUSCAT-IEC
Durant els anys 80 i 90 s’explorà el potencial que l’anàlisi de xarxes socials tenia en sociolingüística (Gal, Milroy, Li Wei). Aflorà l’evidència que els atributs dels individus (sociodemogràfics, competències o actituds) no són suficients per a entendre les tries lingüístiques. Si la comunicació és bàsicament interacció social, per entendre-la no només cal estudiar l’emissor, sino també el receptor. Així, les xarxes funcionen com a plataforma sobre la qual flueixen les llengües. Quan la xarxa és densa, la cohesió social permet mantenir els vernacles enfront de les llengües i varietats difoses pels Estats-nació. Amb tot, el fort desenvolupament metodològic que l’anàlisi de xarxes ha tingut en les ciències socials no s’ha difós en la recerca sociolingüística.
En la nostra recerca, amb 245 alumnes de diferents poblacions de la Franja (Sorolla, 2016), ens hem servit d’esta metodologia per millorar la descripció dels rols sociolingüístics que desenvolupen els parlants, dibuixant amb major precisió els límits etnolingüístics. Això ens ha permès detectar un punt d’inflexió en l’hegemonia del català a la Franja, i l’emergència d’un procés de substitució lingüística. Acompanyarem esta exposició amb una reflexió sobre el potencial metodològic de l’anàlisi de xarxes socials en sociolingüística, especialment en els nous àmbits oberts en la societat informacional, o la societat xarxa.
Editorial de Locus Amoenus, una revista científica publicada pel Departament d’Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Publica articles d’història de l’art, anàlisi estilística i iconogràfica, estudis sobre fonts textuals i documentals i ressenyes crítiques de llibres i exposicions. Podeu revisar la resta d’articles a: http://revistes.uab.cat/locus/index
Gran demanda a les escoles i instituts de la Franja per fer activitats en català. El govern aragonès només finançarà 51 de les 140 propostes, per falta de pressupost. Aquestes activitats de foment del català en escoles i instituts de la Franja s’emmarquen dins del programa que porta el nom de l’escriptor de Mequinensa Jesús Moncada.
Purna, l’organització juvenil independentista aragonesa, va publicar el passat 1 de febrer una entrada a la seua pàgina de Curious Cat on explicava el seu posicionament respecte a la Franja. Ací la resposta completa:
¿Por qué asumís los límites territoriales autonómicos impuestos por el estado español y no los cuestionáis? Lo digo en referencia al hecho que decís defender que Fraga no es Països Catalans.
¿Quién ha dicho que asumamos los límites impuestos por el Estado? Lo que nos negamos a hacer es defender es un modelo de Estado-nación que parta de los postulados del nacionalismo lingüístico más liberal y rancio (¿sólo son aragonesas las personas del ámbito lingüístico aragonés?); una visión que ni se sostiene ni tiene fuerza o presencia alguna en la franja y el resto de Aragón.
Obviamente Fraga forma parte del ámbito lingüístico catalán (que no cultural), lo cual no supone ninguna contradicción dentro del proyecto nacional que defendemos, un Aragón trilingüe. Entender que la lengua catalana es propiedad exclusiva de la nación catalana es una idea que deja mucho que desear. Fraga es Aragón porque su gente se siente aragonesa (desde mucho antes que España impusiese sus fronteras).
En todo caso defendemos lo que siempre hemos defendido, que la franja decida qué es lo que quiere ser, y si llega el momento en que decide que quiere ser catalana, lo asumiremos.
En PURNA hay militantes de la franja que, como soberanistas, revolucionarias y anticapitalistas que se sienten aragonesas, han decidido militar en una organización que consideran tan propia de su tierra como lo es de las militantes del Sobrarbe, Moncayo, Somontano o Zaragoza.
Y repetimos, estamos por el derecho a decidir, perp día de hoy, le pese a quien le pese, la gente de la franja, en una muy amplia mayoría, se siente aragonesa.
En el comentari hi he trobat diferents fal·làcies i judicis de valor que cal esmenar.
Tot i que no els agrade admetreu, el projecte nacional aragonès coincideix amb els límits autonòmics imposats per l’Estat. El discurs del trilingüisme aragonès té l’objectiu de justificar la inclusió de la Franja dins d’Aragó, amb qui no té lligams de cap mena. La divisió territorial entre el Torricó i Almacelles té el mateix sentit que separar Alcanar i Vinaròs o Portbou i Cervera de la Marenda.
Per contrarestar la seua manca d’arguments a l’hora d’incloure la Franja en el marc nacional aragonès, l’Esquerra Independentista aragonesa utilitza el recurs d’equiparar els Països Catalans amb un projecte lingüístic. A la resposta, arriben a qualificar com a “postulados del nacionalismo más liberal y rancio” la relació que atribueixen als Països Catalans amb la Franja de Ponent. Com diu a la seua resposta, aquesta visió no es sosté a la Franja perquè no és certa. A més de l’aspecte lingüístic, des de l’Esquerra Independentista catalana es destaquen la cultura comuna, o les relacions socioeconòmiques per construir el marc nacional. No es defensa que, com diu Purna, la llengua catalana sigue un patrimoni exclusiu de la nació catalana. Si no, no s’explicaria el posicionament de l’EI respecte a l’Alguer, considerat part de la nació sarda, o la inclusió de les comarques castellanoparlants del País Valencià.
Com s’ha dit, la cultura és un aspecte molt important a l’hora de construir unes relacions fortes, siguen del tipus que siguen. Sent sabedors d’això, Purna s’afanya en assenyalar que “obviamente Fraga forma parte del ámbito lingüístico catalán (que no cultural)”. És a dir, entre Fraga i Lleida, dos ciutat catalanoparlants que comparteixen referents socials i populars, existeix un salt cultural internacional? En canvi, segons ell, Saragossa i Fraga sí que formen part del mateix àmbit cultural. Un disbarat.
Més endavant, Purna considera que “Fraga es Aragón porque su gente se siente aragonesa (desde mucho antes que España impusiese sus fronteras)”. L’afirmació, impossible de demostrar, és vaga i inconclusa. En canvi, sí que podem afirmar que quan l’Estat espanyol va imposar les seues fronteres provincials i autonòmiques, les viles de la Franja van quedar incloses dins d’Aragó per una arbitrarietat mal aplicada. Posteriorment també se van modificar els límits diocesans, amb centenars d’anys d’història, per fer-los coincidir amb el dibuix autonòmic. Com ha passat en altres punts dels Països Catalans, estes fronteres estatals, autonòmiques o provincials han intentat sempre provocar desconcert a partir de la confrontació identitària. La Franja no ha estat una excepció en esto procés de descatalanització.
Tot i així, dir des de l’EI aragonesa que la gent de Fraga se sent aragonesa és fer-se trampes al solitari. A la Franja, el sentiment majoritari és una aragonesitat lligada a ser espanyol. Afirmar que “a día de hoy, le pese a quién le pese, la gente de la Franja, en una muy ámplia mayoria, se siente aragonesa” com a argument legitimador de l’activitat de Purna al territori és llançar-se pedres al seu terrat. En primer punt, perquè reconèixer esta identitat com a pròpia els desautoritza com a organització d’esquerres i independentista. En canvi, si no s’hi identifiquen i consideren el sentiment dels franjolins com a imposat, estan reconeixent la legitimitat de l’EI catalana de reivindicar i treballar per un territori nacionalment assimilat, en referència al sentiment d’espanyolitat.
Pel que fa a l’últim punt, cal assenyalar que tots els ajuntaments de la Franja estan governats pel PSOE, el PP o el PAR, a excepció del d’Aiguaviva on governa Ganar Aiguaviva. El partit que històricament ha recollit el vot aragonesista, la Chunta Aragonesista, té representació a cinc municipis, tots ells al Matarranya: Maella, Nonasp, Queretes, la Torre del Comte i Vall-de-roures. Per altra banda, no existeixen assemblees de Puyalón ni de Purna a les comarques de la Franja.
