La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentOrigen: La justícia no és el bàlsam de Ferabràs | Lo Finestró
(Article publicat a la revista Compromiso y Cultura d’Alcanyís)
Sala Capitular de Sixena després de l’incendi de 1936. Foto de Josep Gudiol
Josep Miquel Gràcia
Allà per l’any 1748, Montesquieu va publicar l’obra L’Esprit des Lois on establí, com sabem, la divisió de poders de l’Estat en les tres ben conegudes branques: la legislativa, l‘executiva i la judicial. Totes tres són importants i necessàries, però cadascuna en el seu àmbit i actuant sense interferències. Quan algú dels tres poders envaeix els terrenys dels altres per desistiment, imprudència o manca de responsabilitat, els resultats solen ser injustos i antidemocràtics. Però, encara més, si se n’aprofiten d’ algú o d’alguns dels tres poders per resoldre temes que en res tenen a veure amb els poders de l’Estat com són les ciències, l’art o la tecnologia, els resultats solen ser catastròfics.
El tema és ben ampli, tot i que ara només em referiré a la justícia i, mitjançant un parell d’exemples, fer més visibles els seus límits, altrament dit, que la justícia no pot ser el bàlsam de Ferabràs –poció màgica que per tot serveix, la qual n’apareix al Quixot abastament, i prové d’una novel·la occitana de temàtica èpica carolíngia del segle XIII. Per començar, a Sancho Panza no li va anar massa bé.
Anem al cas dels dos exemples, dels quals en vull parlar: de plena actualitat, encara que ve de lluny, hem de qualificar el conflicte explícitament judicial, però tan o més tàcitament polític, com és el de les pintures i obres d’art, provinents del cenobi montnegrí de Sixena (Osca) reclamades insistentment pel govern d’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena a la Generalitat de Catalunya, i més concretament al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida (MdLL). En aquest cas, com en tants altres, només un acord amistós entre les partes hauria pogut posar fi al conflicte; doncs no, les peces d’art eren “de retop” a Catalunya i el seure’s al voltant d’una taula a negociar, escoltant les raons de l’altre, ja era perdre, pensarien ambdues parts, dic jo, quan ben al contrari, és guanyar. Les paraules robatori i espoli dirigides a Catalunya no han afavorit gens ni mica l’entesa, oblidant-se’n d’unes altres, com abandó i desídia secular –que han florit conseqüentment– referides a l’Aragó. En realitat el conflicte és doble, d’una banda estan les restes de les pintures murals de la Sala Capitular, salvades després de l’incendi de 1936 pel català Josep Gudiol, arquitecte i professor d’art, i que ara hi són exposades al MNAC de Barcelona, degudament restaurades i restituïdes. D’altra banda tenim 44 peces o obres d’art al Museu de Lleida, provinents d’una compra de l’any 1983 de la Generalitat a les monges sanjoanistes de Valldoreix, hereves del monestir de Sixena. Aquestes 44 obres estaven dipositades al Museu de Lleida des de l’any 1972. És mes que probable que si aquestes obres no les hagués preservat i comprat la Generalitat, les monges les haguessin venut a qualsevol antiquari per acabar les obres del convent de Valldoreix com ho vam fer amb joies i petits objectes valuosos. Que bé, ara no tindríem el conflicte!
Les dues jutgesses d’Osca que porten les causes separadament han dictat, fins avui, sentències favorables al Govern d’Aragó i a l’Ajuntament de Vilanova de Sixena. Cal no oblidar que el Tribunal Constitucional havia dictat una sentència el 2012, després de 24 anys, de tipus menys concret i favorable a la Generalitat. Cap de les raons de la Generalitat, que ha recorregut les sentències de les jutgesses d’Osca, han estat tingudes en compte. Malgrat que les sentències no són fermes, les magistrades han dictat ordres a fi i efecte que els dos museus catalans retornin ja les obres a Sixena –els terminis ja s’han esgotat. I ara entrem en allò que s’escapa de la justícia: quins són els coneixements o autoritat d’una jutgessa per avaluar els danys segurs, segons experts internacionals, d’arrencar i retallar les restes de les pintures murals del MNAC i portar-les a Sixena? Tindrà la Sala Capitular de Sixena, que s’està restaurat novament ara, les condicions, tant ambientals com de suport adequades? Els tècnics diuen que no. Llavors, abans de fer despeses improductives i pledejar a fons, no hagués estat més raonable consultar els tècnics i experts en art i provar d’arribar els polítics a acords amb la part contrària? La catalanofòbia ha jugat i juga el seu paper. El lloable gaudi de l’art és una altra cosa.
L’altre conflicte o plet es centra en la devolució de les 44 obres d’art a Sixena que ara hi són al Museu de Lleida. Recordem que 55 peces d’escàs valor artístic, no catalogades ni exposades ja han estat retornades a Sixena. La jutgessa ha declarat nul·la la compra de la Generalitat, fonamentalment per dos motius, perquè es va fer després de l’any 1923 –any de la declaració de Sixena com a Monument Nacional– i per la manca d’exercici del dret de retracte –no existia encara la DGA–, sense admetre almenys com a atenuant la insistència de les monges en vendre les peces, mitjançant el bisbe Malla, ni la conservació i protecció dels béns per part de la Generalitat durant tan llarg període. No cal dir que obres importants d’art de Sixena n’hi ha als museus d’Aragó, a altres museus espanyols i per tot el món. No és casualitat que tot el focus es centri sobre les de Catalunya. No vull deixar-me al tinter que Vilanova de Sixena va pertànyer al bisbat de Lleida fins l’any 1995, la qual cosa explica en gran part els fets. Ara ha sortit una nova dificultat en declarar-se el Museu de Lleida com a museu d’interès nacional, amb lo qual la sortida de pecs de la col·lecció esdevé força difícil. Per què no s’ha cercat una solució política que fes possible la interrelació del Museu de Lleida amb els museus aragonesos i amb exposicions temporals o temàtiques a Sixena, en una sala preparada a l’efecte, de béns de Sixena o més enllà dels de Sixena? Cercar una solució és el camí casi segur de trobar-la.
Posem-nos en el cas que in extremis i per la força, el Museu de Lleida ha de tornar les 44 obres d’art a Sixena. Per exemple, els tres sarcòfags s’haurien de col·locar a l’església per complir la sentència que diu que han de recuperar “la ubicació original”. I d’altres peces que la ubicació original ja no existeix? Fins on arriba la unitat indivisible del Monument Nacional? S’hi imagina el lector la quantitat d’euros que fan falta per convertir uns espais com els de Sixena –Sala Capitular, dormitoris i església– en un museu com caldria. Pensem també en el seu manteniment. Parlem-ne clar, el problema real que tenim va més enllà dels diners, i no és altre que la manca de visitants als museus, especialment els de les petites poblacions. I a més, no deixaria de ser una victòria pírrica el trasllat de les 44 peces, perquè la mateixa sentència, en fixar l’any 1923 com a punt crític, impedeix la recuperació d’obres emigrades a Saragossa, Osca, Toledo, el Prado i qui sap en quins llocs més, a part de les que hi ha al MNAC, es clar. M’agradaria conèixer l’opinió dels directors dels museus de Saragossa i d’Osca al respecte. Suposo que les competències de les jutgesses en poc poden ajudar en aquests problemes ben reals.
L’altre exemple que volia posar, on la política ha desistit o està utilitzant la justícia gairebé espuriament és el del procés català. Si un 80 per cent dels catalans desitgen decidir sobre el seu futur en el sentit de formar un estat propi o no, volen vostès un exemple més clar d’utilització de la justícia per part de l’executiu? Què s’està aconseguint jutjant càrrecs electes o inhabilitar-los? A quants s’han d’inhabilitar o empresonar? La democràcia no és perfecta, tot i que ofereix les urnes per resoldre els grans problemes. La justícia té unes altres tasques, també importants, però diferents. No incidiré més en aquest tema atenent que ja el vaig exposar en un ampli article en aquesta mateixa revista fa algun temps. Només volia portar-lo a col·lació com a exemple del tot adient al tema.
Reproducció de la Sala Capitular de Sixena . Foto de Josep Miquel Grácia
 |
| Lineas que demarcan el territorio extranjero más cercano. |
Pues bien, tanto si te has hecho la pregunta como si no, el mapa superior muestra qué país está mas cercano a cada punto de España. Dependiendo de donde vivas el mapa muestra cual es el país más próximo a ti. País o territorio británico de ultramar porque, como habrás podido comprobar he incluido Gibraltar porque me parece que tiene cabida, al fin y al cabo también cruzas una frontera. Pero ojo, Gibraltar no es parte integrante de Reino Unido, así que haber puesto UK en su lugar, técnicamente, no sería correcto.
Continuar llegint… ¿Qué país tienes más cerca? – Una breve historia
Demolidor editorial contra jutge cas pintures Sixena. Revista Locus Amoenus (UAB), una de les més prestigioses estat espanyol en hª de l'art pic.twitter.com/lALTMHNUVf
— Albert Velasco (@velasc_alberto) February 1, 2017
Haig tingut una alegria en veure que a la web Spanien für deutsche fan una revisió sobre l’aragonès (L’Aragonés – Das Aragonesische, traducció automàtica al català) i en l’apartat demolingüístic citen el recompte que vaig fer a partir de l’enquesta que l’equip de l’Euskobarómetro va fer per al Govern d’Aragó, cap a l’any 2001. La xifra a partir d’aquelles dades situa els parlants adults d’aragonès de l’Alt Aragó al voltant dels ~25.000, dels quals 13.000 en són parlants inicials.
Les dades del Cens de 2011 (més informació), q
ue hem treballat amb el Seminari Aragonès de Sociolingüística, apunten a una xifra de 22.556 parlants d’aragonès a tot Aragó, de totes les edats. Els resultats de les preguntes sociolingüístiques als censos sempre donen valors més baixos que els resultats de les enquestes, i em temo que les enquestes són més fiables que no pas els censos. En tot cas, cadascuna analitza universos diferents, i l’aborda amb metodologies distintes.
Origen: Torna el LAPAO | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de febrer del 2017)
Aquest dies observo renovada activitat del lapaisme, moviment de lingüísticaficció promogut pels partits de govern de l’anterior legislatura, especialment pel PAR, segons el qual a l’Aragó no es parla català, sinó LAPAO. El líder facaista Héctor Castro ha presentat amb èxit el seu programa de lingüísticaficció lapaista a Montsó, i quan aquesta columna es publicarà, probablement també ho haurà fet a Saragossa i a altres indrets del nostre país. La seua ideologia ha provocat el just rebuig per part de la lingüística i romanística internacionals, però malgrat això ha estat molt influent a la darrera legislatura i continua sent-ho ara gràcies a l’heretada Llei de Llengües. Per a polir una mica la mala imatge que té el glotònim LAPAO (Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental), pel cas també LAPAPYP (Llengua Aragonesa pròpia de les Àrees Pirenaiques i Prepirenaiques) per a l’aragonès, Castro faria bé d’adoptar la terminologia que li ofereix l’anònima lletra als lectors de la pàgina 5 del volum 5/6 de 2009-2010 de la revista De Lingva Aragonensi, òrgan de la Sociedat de Lingüística Aragonesa. S’hi declara que “Els objectius que mos vem marcar … preteneven afondir en el coneixement de les dos grans llengües romàniques originals d’Aragon (el ribagorçano i el aragonés)”. Com podeu veure de l’aragonès se’n diu “aragonès”, com cal, i no LAPAPYP, mentre que del català no se’n diu “català”, com caldria, ni tampoc LAPAO, sinó “ribagorçà”. Convindreu que “aragonès” i “ribagorçà” són més fàcils d’acceptar per la lingüística i la romanística internacionals que no LAPAPYP i LAPAO: “aragonès” és la correcta denominació per a la llengua aragonesa, “ribagorçà” segueix sent una denominació de lingüísticaficció per al català, però és un mot que existeix –s’anomenen així un dialecte de l’aragonès i un altre del català–, malgrat que segueix sent de lingüísticaficció: és com si per a anomenar el castellà en diguéssem “borjano” i per a l’aragonès “ansotano”. El terme “ribagorçano” per al català ve avalat per un important nombre de prestigiosos lingüistes, majoritàriament romanistes, com Saura, Flores, Colón, Casanova, Gargallo, Holtus, Metzeltin, Kremer, Lamuela, Moreno, Mott, Sistac i Suïls, entre altres. Tota una garantia de lingüísticaficció.
Artur Quintana
MAGAZIN 4 de febrer de 2017.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora : “ Públic- privat; on és la diferència, on és el límit?”. Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramon Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Cunicultura. Michel Campanales
12:40- 12:55.- Espais naturals. Vicente Roc
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén i Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- Corresponsal a Nonasp. Mario Rius
13:25- 13: 40.- El cine. Lifo Ros
13:40- 14.- Entrevista a Jesús Aznar Iranzo, Gran Maestro de la Gran Logia de Aragón- Gran Oriente de Aragón. Con él trataremos el tema de la Masonería.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Luis Valén, Ramón Arbona, Joaquín Meseguer, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Juan Carlos Valén, Michel Campanales, Vicente Roc, Mario Rius, Lifo Ros, Marcos Calleja i Elías Satué.
La demanda de actividades escolares en catalán y aragonés se desborda en Aragón | Diario Público
gen. 30Origen: La demanda de actividades escolares en catalán y aragonés se desborda en Aragón | Diario Público
La escasez presupuestaria de la comunidad deja sin financiación más de 150 iniciativas de escuelas e institutos de todo el territorio para enseñar las lenguas propias del país
EDUARDO BAYONA
ZARAGOZA .- La demanda de actividades en aragonés y catalán en los centros de enseñanza aragoneses ha desbordado las previsiones de la comunidad autónoma, cuyas estrecheces presupuestarias han hecho que casi dos tercios de las solicitudes presentadas por escuelas e institutos -161 de 251- se quedaran sin asignación económica.
Finalmente, el Gobierno de Aragón financiará 51 actividades de las 140 propuestas con cargo al programa Jesús Moncada para la difusión del catalán y 39 de las 116 reclamadas por los centros educativos en el programa Luzía Dueso de promoción del aragonés.
La desestimación de las 161 propuestas en ambos programas tiene, en todos los casos, el mismo motivo: la insuficiencia de recursos para atenderlas con los 7.000 euros de dotación asignados a cada uno de ellos. La partida, que incluía otros 6.000 para cubrir atrasos del año anterior, duplicada los fondos para financiar actividades en aragonés para este curso, en el que el Departamento de Educación recuperó las de catalán, eliminadas la pasada legislatura por el Gobierno PP-Par.
Crece el interés por las dos lenguas
Los elevados niveles de demanda en ambos casos han hecho que formaciones políticas como Puyalón reclamen una mayor dotación para ambos programas.
El alboroto que tradicionalmente acompaña a cualquier debate sobre el catalán en las instituciones aragonesas contrasta con la normalidad de su uso en la calle, donde entre 83.000 y 90.000 personas lo hablan o lo entienden, según la fuente sea el Seminario Aragonés de Sociolingüística o el INE, los cuales, respectivamente, cifran a los usuarios de la fabla en 44.000 y 55.000.
La elevada demanda de actividades en las lenguas propias de Aragón coincide con un incremento del interés de los alumnos por estudiarlas. Según explicaron fuentes de la Consejería de Educación, los 615 escolares que este curso estudian aragonés suponen un aumento del 5% con respecto al anterior. Los de catalán rondan los 3.400.
Ofrecen esta última lengua 33 escuelas e institutos de 20 localidades de la zona oriental de las tres provincias y la ciudad de Zaragoza, mientras que otros 12 que cubren 26 pueblos del Pirineo ofertan clases de aragonés. En ambos casos como lenguas optativas, aunque a partir de este año las dos pueden pasar a ser vehiculares .
Demanda fuera de las zonas de uso tradicional
Tanto el programa Jesús Moncada como el Luzía Dueso tienen como objetivo fomentar la enseñanza de las lenguas propias de la comunidad en centros públicos y concertados de Primaria, Secundaria y Adultos a través de actividades no regladas que incluyen desde manualidades a actividades literarias pasando por otras relacionadas con la salud emocional.
Los listados de ayudas aprobadas –llegarán a los 63 centros que las solicitaron- y denegadas ponen de manifiesto que el interés por la enseñanza de ambas lenguas no se reduce a sus respectivas zonas de uso común, sino que se amplía fuera de ellas.
Así, la Escuela de Idiomas de Zaragoza desarrollará una actividad en catalán sobre la poesía de la Franja oriental, la de Monzón (Huesca) organizará un taller de jabón en la misma lengua y el IES Goya realizará una convocatoria sobre los brujos y los curanderos del área este de la comunidad, mientras que otras diez propuestas fuera de su zona de uso quedaron aparcadas por falta de fondos.
Ocurre algo similar con el aragonés, que incluye convocatorias en lugares alejados de su área de influencia, entre las que se encuentran cabeceras comarcales como Ejea de los Caballeros, Calamocha, Cariñena, Utebo o Tarazona, además de las ciudades de Zaragoza y Huesca.
Torna la Cursa de la Franja – Memorial Joaquín Calucho. Un ventall de somnis i esforç!
>>> https://t.co/IsuyhbNGXU pic.twitter.com/R4LKHkzdL9
— C.A. Fraga Bajo Cinca – Sección Atletismo (@AtletismoFraga) December 29, 2016
Origen: Moviment Franjolí per la Llengua: Ruta pel Congost de Mont-rebei [Caminar per la Franja]
Ruta pel Congost de Mont-rebei
Fitxa tècnica
· Recorregut: Masieta – Alberg de Montfalcó – Masieta. La ruta no és circular.
· Distància (anada i tornada): 17 km
· Dificultat: Mitjà. Si es va amb nens s’ha de vigilar i no és un camí aconsellable per a persones amb vertigen.
· Desnivell positiu: 898 m
· Desnivell negatiu: 898 m
· Estat de la senyalització: Excel·lent.
Descripció:
Quan la Noguera Ribagorçana arriba al Montsec d’Ares, prop de l’Alzamora i Sant Esteve de la Sarga, el riu comença a fer-se camí entre la roca per travessar el massís. Excavant un dels congostos més espectaculars del sud d’Europa, el de Mont-rebei. Les aigües turqueses travessen l’estret, l’únic de Catalunya verge de carreteres, vies de tren i línies elèctriques. És un lloc màgic, espectacular, limítrof entre Catalunya i Aragó i en un excel·lent estat de conservació.
Tot i ser un entorn privilegiat, en els últims anys, el lloc està patint una excessiva massificació, causada segurament per la construcció de nous accessos que han atret un gran nombre de persones sense cultura de muntanya. Un espai com Mont-rebei ha de ser respectat, ho hem de cuidar entre tots i la seva explotació turística ha de ser sostenible. En un entorn de muntanya crida l’atenció sentir a gent cridar, observar llançaments de grans blocs de pedra al riu per mer divertiment, senderistes bevent cervesa, etc. Si això passa en dia laborable, no vull imaginar la situació d’aquest entorn en dies festius. Segurament, que les aigües siguin una frontera politicoadministrativa, posa les coses encara més difícils per regular el seu correcte ús. Entre dues comunitats que políticament no s’entenen massa amb grans polèmiques lingüístiques o amb els litigis per l’art religiós. I tot això, malgrat l’esforç de la gent de banda i banda del territori per millorar les condicions del seu entorn.
Per a realitzar la ruta partim des de l’aparcament de la Masieta, actualment regulat. Entre setmana la caseta es troba tancada, però en dies festius, deixar el cotxe costa uns 3€. El recorregut, a través del GR-1 es troba perfectament senyalitzat. En l’inici de la ruta disposem de dues opcions, la de l’esquerra, amb major desnivell, s’utilitza quan l’embassament de Canelles està ple. En canvi, la de la dreta, s’utilitza quan la presa està en nivells baixos i és més suau.
En uns pocs minuts arribem al primer pont penjant, on un cartell informatiu avisa de les actituds incíviques que no s’han de realitzar per no danyar l’estructura. Tot seguit ens trobem els primers cables de vida subjectes a la paret que asseguren el pas dels visitants al llarg del camí que travessa el congost. Encara que no els arribarem a fer servir a causa de l’amplitud de la senda. Si es va amb nens s’ha de vigilar i no és un camí aconsellable per a persones amb vertigen.
Caminant per aquest entorn un no pot evitar preguntar-se, com dimonis s’ho ha fet el riu per solcar aquesta roca tan dura. Antoni Nievas, supervisor del Congost de Mont-rebei de la Fundació Catalunya la Pedrera, explica que “fa uns quants milions d’anys quan es va formar el Pirineu va empènyer una sèrie de materials sedimentaris que van córrer uns 25 quilòmetres fins al Montsec, on es van aixecar formant la serra”. Els rius del moment van omplir aquest paisatge d’”un gruix de tres quilòmetres de còdols de riu sobre la Serra del Montsec”. El riu, que en aquell temps era d’unes grans dimensions i molt cabalós va tornar a netejar aquests còdols fins arribar a la roca mare. A partir d’aquí i al llarg de milers d’anys el riu “va començar a tallar el que coneixem com Congost de Mont-rebei”.
Aproximadament al quilòmetre 4 ens trobem un cartell indicador. Si ens desviem a l’esquerra ens portarà fins l’Ermita Romànica de la Pertusa que fa mil anys que ocupa una talaia privilegiada. Nosaltres agafarem el sender de la dreta camí del Congost de Siegué. Al poc temps i després d’un pronunciat descens arribarem a un segon pont penjant que ens porta de nou a l’Aragó. Des d’aquest punt les vistes sobre l’anomenada paret d’Aragó i de Catalunya, amb l’espectacular portal del congost al centre, són d’un encant inimaginable.
Ràpidament tornarem a guanyar desnivell a través d’un entretingut corriol que de seguida ens mostra el primer tram d’escales. Espectacular muntatge. El desnivell que guanyen les escales resulta molt fascinant, però els dubtes de la possibilitat de mantenir aquesta nova infraestructura són importants. De fet, nosaltres ens trobem amb tres graons trencats. Després de descendir aquest primer tram i uns 500 metres més endavant trobem unes segones escales que salven menys desnivell. Si seguim el camí podrem arribar, a través d’una preciosa pineda, a l’Alberg de Montfalcó.
Durant el retorn podem aprofitar per escapar-nos un segon a la Cova de Colomera amb un recorregut de 475m i 78m D+. També coneguda com Cova de les Gralles o Cova Palomera. La cavitat es troba enmig del congost de Mont-rebei i es puja a través d’un petit sender equipat amb cadenes. La cavitat ha estat objecte de nombroses campanyes d’excavacions que han tret a llum restes del neolític antic, neolític final i edat del bronze inicial. Des del neolític es va utilitzar com a estable d’animals domèstics, el que confirma les pràctiques ramaderes dels seus ocupants. Hi ha una tanca que protegeix les excavacions i restes arqueològiques. Tot i que en cas de voler-la visitar es pot sol·licitar permís. En tot just uns minuts vaig poder observar diversos ratpenats i un pela-roques a l’entrada de la cavitat, una espècie que no es deixa veure amb facilitat. En resum, una caminada molt recomanable, en un dels entorns més espectaculars que podreu gaudir. Això sí, aconsellable evitar dies festius i matinar si volem delectar-nos en aquest entorn amb tranquil·litat.
Més informació: rutespririneus.cat
Guillem Arnau San Martín Guiral (coordinador de “Caminar per la Franja”)
Origen: Inauguració dels espais restaurats i l’exposició a Sixena | Lo Finestró
Sala Capitular de Sixena. Fotografia d’El Heraldo
El president d’Aragó, Javier Lambán, acompanyat de la consellera d’Educació, Cultura i Esport, Mayte Pérez, el conseller José Luis Soro i l’alcalde Vilanova de Sixena han inaugurat avui els espais restaurats del monestir de Sixena, l’antic dormitori i la Sala Capitular. L’exposició només compta, per ara, amb els 51 bens retornats, —hi manquen dos encara—, provinents del MNAC. Sota la responsabilitat de Patrimonio de Aragón, les visites guiades per al públic comencen avui mateix i continuaran els divendres, dissabtes i diumenges en horari de 10.00 a 14.00 hores i de 17.00 a 20.00 hores. No s’ha complert el que es va dir, que serien les monges de Betlem les responsables. Aquestes seguiran obrint només els dissabtes l’església i el claustre, com fins ara.
El president aragonès, afirmant que era un dia històric, ha demanat a les institucions catalanes que actuïn amb el “sentit comú i amb l’alçada que cal exigir a qualsevol institució democràtica”, però ha insistit que no dubtarà a reclamar la intervenció policial si es produeix resistència al compliment de les sentències. Ha subratllat que les 95 peces del tresor artístics del monestir, van ser “espoliades” per Catalunya, i traslladades de “forma impròpia” al seu territori. Amb relació als frescos de la Sala Capitular, de la qual “mai havien d’haver sortit”, ha dit, van ser arrencats de forma “absolutament il·legal”. Tot i la manca de voluntat demostrada fins ara, ha dit Lambán, confia en què les institucions catalanes “estiguin a l’alçada” i ha desitjat mantenir una bona relació amb la comunitat veïna, ara bé, “sense haver de pagar el preu de renunciar als nostres drets”. No sé si les expressions “espoliades”, “absolutament il·legal”, “forma impròpia” i una presumpta manca de “sentit comú” contribuiran massa a mantenir una bona relació.
A les fotografies s’observa que el sostre de la Sala Capitular ha estat modificat o substituït per un altre convencional, i de les parets perimetrals s’ha arrencat la capa d’arrebossat que es va col·locar quan l’anterior restauració. La pedra ha quedat tota a la vista, completament nua. El sostre és pla i no hi ha entrades de llum com abans. En el seu origen, com sabem, l’estança estava arrebossada i després pintada, i el sostre amb el magnífic enteixinat mudèjar, que es convertí en cendres i fum l’any 1936.