La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentOrigen: LA “3era CAMINADA DELS MOCADORS” JA ESCALFA. : Noticies de la terreta
LA “3era CAMINADA DELS MOCADORS” JA ESCALFA.
L’Associaciò pel Patrimoni de la Terreta ja està en marxa amb la preparació de la 3ª edició de la Caminada dels Mocadors- Caminada de ronda a la Terreta el proper 15 de Maig .
Més informació
patrimonidelaterreta@outlo
Detalles de la caminata al Congost de Mont-rebei, uno de los parajes naturales más impresionantes de España.
Origen: Mont-rebei, el impresionante desfiladero que separa Aragón y Cataluña | El Magacín
Conservado totalmente intacto y con paredes verticales de hasta 500 metros de altura encontramos en la sierra del Montsec, en Lérida (Lleida), uno de los parajes naturales más impresionantes de España; el Congost de Mont-rebei (o desfiladero de Mont-rebei), que presume de ser el único gran desfiladero de Cataluña conservado prácticamente intacto, y donde el cauce del río Noguera Ribagorzana atraviesa un cañón de paredes de hasta 500 metros de altura y con una anchura de hasta tan solo 20 metros en algunos puntos. Este lugar es también famoso por ser la línea divisoria entre las comunidades de Cataluña y Aragón.
Un camino excavado en la roca de las inmensas y verticales paredes del Congost, nos permite disfrutar de unas vistas espectaculares. Se trata de un camino bastante estrecho pero que tiene instalados unos pasamanos en la pared para mayor seguridad.
Camino excavado en la roca del desfiladero de Mont-rebei
No solamente se puede visitar a pie, sino que también se puede hacer en kayak partiendo del embalse de Canyelles, viendo el desfiladero desde otra perspectiva diferente. Incluso, lo interesante podría ser una ruta combinada de kayak y caminata, sobretodo en verano donde se puede uno dar un refrescante baño después. Nosotros no hicimos kayak pero la verdad es que no nos faltaron ganas al ver otros aventureros haciéndolo. Lo dejamos para la próxima.
Embalse de Canyelles y desfiladero de Montrebei al fondo
El Congost de Montrebei también es un lugar frecuentado por aficionados a la escalada, aunque por la cantidad de aves rapaces que anidan en sus paredes, como el quebrantahuesos, es desaconsejable esta actividad en determinados meses del año.
La ruta que hicimos
La Masieta – final del Desfiladero de Montrebei (1h 15’) – Segundas pasarelas de Montfalcó (2h30’)
Se puede explorar este paraje realizando una ruta sencilla, que no requiere una gran preparación física, ya que el desnivel durante la ruta no es muy elevado, pero sí es importante no aventurarse si se tiene mucho vértigo ya que hay momentos de mucha impresión incluso para gente sin vértigo como nosotros. No se trata de una ruta peligrosa, pero sí hay que tener cierta precaución, sobretodo si se va con niños. Aunque no nos olvidemos, no es el ToysRus ni el Imaginarium y, a pesar de ser perfectamente factible, con niños muy movidos y/o desobedientes, mejor no arriesgar. De hecho vimos a varias familias con niños, que disfrutaban muchísimo de la excursión.
Desfiladero de Mont-rebei
Nosotros le dedicamos a la ruta en unas 6 horas yendo tranquilos, disfrutando del paisaje, haciendo fotos y parando a comer sentados en la sombra.
Empezamos la ruta desde el aparcamiento de “La Masieta” en Puente de Montañana (coordenadas GPS: 42°05’50.3″N 0°41’46.1″E), donde nos pidieron 4 euros por aparcar nuestro Opel. En el parking hay aseos y una caseta de información donde te dan mapas y todo tipo de información necesaria para la visita.
Después de caminar unos 45 minutos siguiendo el GR1 llegamos al desfiladero. Una vez pasado el desfiladero entero (30 minutos), seguimos la ruta hasta el desvío que va a Montfalcó donde el camino se convierte en un descenso hasta llegar al Congost de Siegé (20 minutos), punto donde vuelve a estrecharse el cauce del río y donde un puente colgante de 36 metros de longitud, construido en octubre del 2012, comunica las dos orillas balanceándose a nuestros pasos, uno de los atractivos de la ruta. Desde este punto las vistas del desfiladero y del paisaje son impresionantes.
Puente colgante en el Congost de Siegé
Seguimos hacia las pasarelas de Montfalcó. Alcanzamos las primeras después de caminar otros 20 minutos, esta vez de “subida infernal”, como dijo el chico de la caseta de información. Las primeras pasarelas fueron uno de los momentos más impresionantes de la excursión por el hecho de descender una pared vertical de mucha altura por una pasarela de madera estrecha, que nos hacía temblar las piernas a todos. Algo de adrenalina para el cuerpo por una infundada sensación de peligro. Una vez abajo seguimos 15 minutos hasta la segunda pasarela, no menos impresionante que la primera.
Pasarelas de Montfalcó
Advertencia para aquellos que lleváis perro: las pasarelas son un momento complicado no solo para nosotros, también para nuestras mascotas, y es muy probable que os toque cogerlas en brazos, si es un perro pequeño no habrá problema pero con perros grandes podríais quedaros sin bajar, ellos no se ven seguros y se resisten porque las lamas de las pasarelas están algo separadas y las escaleras son de huella muy pequeña y empinadas.
Pasarelas de Montflacó
Bien, en este punto paramos a comer y la vuelta, deshaciendo el camino que nos había traído hasta este punto, ya fue más rápida ya que no paramos tanto a hacer fotos, nos dejamos de tanto “selfie” con nuestra súper cámara deportiva Sony, y el paisaje ya lo conocíamos, así que parábamos menos a contemplarlo.
Vistas del embalse de Canyelles
La verdad es que las fotos, a pesar del iPhone 6s, no le hacen justicia a este rincón que, como veis, no tiene desperdicio, así que hay que verlo en persona. No hay excusa para no visitarlo.
La temperatura en la qual la llengua s’inflama [Quim Gibert] 
La temperatura en la qual la llengua s’inflama
«La gent que les llegeix (novel·les) queda descontenta de la seva pròpia vida, i alberguen desitjos de viure d’una altra manera, cosa que mai no podrà ésser en la realitat (…) Tots hem d’ésser iguals. Només s’arriba a la felicitat si tothom està al mateix nivell. Per això hem de cremar els llibres, Guy Montag. Tots els llibres». Amb aquest to parla el cap de bombers a un oficial de l’escamot, a Farenheit 451 (1996), un excel·lent film de François Truffaut, ambientat en una societat futurista.
La majoria dels capitosts de la política espanyola han decidit que la seva democràcia consisteix, en els millors dels casos, a ajudar a ben morir el català, l’èuscar, aragonès, l’asturià, l’occità… Tots els idiomes constitucionalment inferioritzats, que ben mirat també alberguen desitjos de viure d’una altra manera. I així, quedar igualats en castellà, que és una forma de controlar el que aprèn el poble. En definitiva, que els catalanoparlants de la Franja siguin analfabets en la seva llengua és el nivell de la felicitat. El contrari, és la infelicitat.
- Llengua i cultura popular és el títol de la jornada sobre dignificació lingüística, que el Casal Jaume I de Fraga convoca per al segon cap de setmana de març, amb la presència de la contista Nadia Ghulam i dels pedagogs Joan Soler i Amigó, Jaume Cela i Juli Palou.
En aquesta línia, és possible que molts polítics de la Franja de Ponent estiguin convençuts que el català no serà mai una llengua d’ús habitual a les institucions de govern de la Franja. Ni llengua vehicular de l’escola a Saidí, Lo Campell o Nonasp. Ni res de res. El darrer cas és el d’un alt càrrec del PSOE, que fou convidat el passat gener en una escola de primària de Fraga, que es presenta com a trilingüe. Malgrat ser fragatí de socarel, durant la seva intervenció es va adreçar als alumnes de 6è., que són alhora els seus convilatans, en castellà. És veritat que quan es va obrir un col·loqui, també va fer servir el català. Una vegada més, la part formal, la conferència, allò suposadament important, fou en castellà. El sobrant… en català. Així ningú podrà dir que l’esmentat polític, que sembla una llagasta de tan arrapat a l’escó, ha ignorat la llengua. Un bon exemple de diglòssia per als estudiosos de la substitució lingüística i el despotisme il·lustrat.
El drama del senador socialista és que els alumnes, a mesura que madurin, no tardaran adonar-se’n, en tant que ciutadans, que els seus drets lingüístics són trepitjats. I faran bé a reclamar justícia. El saber continua fent nosa.
Llengua i cultura popular és el títol de la jornada sobre dignificació lingüística, que el Casal Jaume I de Fraga convoca per al segon cap de setmana de març, amb la presència de la contista Nadia Ghulam i dels pedagogs Joan Soler i Amigó, Jaume Cela i Juli Palou.
Montag, el protagonista de Farenheit 451, passa de ser un bomber que executa cegament les ordres del govern, consistents a cremar llibres, a ser una persona curiosa. Els dubtes l’assalten. Sobretot, a propòsit de la suposada felicitat.
«Creuant voreres, pujant al tren/ sents el que esperes, quan parla la gent/ És màgic, és meravellós/ Que ens menteixin així/ Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç», fa així una tonada de Màgic, cançó de Joan Colomo.
Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir
Foto: Crónica de Aragón
Ara pareix que als secessionistes lingüístics volen fer un referèndum a tot Aragó per a que se decidís si els ciutadans aragonesos de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya parlem català o aragonès oriental. Es a dir que lo que parlem naltres ho te que decidir tot Aragó? Clar, així tamé podem arreglar si el Segre es afluent del Cinca o viceversa, clar, el dret a decidir-ho tot.
Si els partits i organitzacions de la dreta castellana tenen que venir a la nostra casa a dir-nos que lo que parlem es lo que ells diuen, això se’n diu imposició (i no la campanya del PP en contra del català a la Franja).
Si els partits i organitzacions de la dreta castellana tenen que venir a la nostra casa a dir-nos que lo que parlem es lo que ells diuen, això se’n diu imposició (i no la campanya del PP en contra del català a la Franja).
Volen saber la voluntat dels aragonesos de si parlem català a la Franja? Pos fem-ho, així podrem sabre què han votat a cada municipi de la Franja de Ponent i avere si coincidís en lo que diuen en Osca, Binèfar, Graus, Alcanyís o Saragossa. I, de pas, tamé podríem votar sobre si la terra es rodona? o si existeixen els coloms? Però això no els interessa a la gent de PNHC o de FACAO; ells volen tenir el resultat total per a que decideixi la ciutat de Saragossa, degut al seu major pes poblacional, la “llunyana capital” des d’on poca informació se té de la Franja, més enllà del conflicte aquell “que hi ha uns quadres a Lleida que pertanyien a les parròquies franjolines i que les han de posar al museu de Barbastre”.
Ara el Govern aragonès tornarà la llei de llengües de 2009 i, potser dintre de quatre anys, a la de 2013 i aixi seguirem fins que ja no parli ningú català (que es lo que volen) o que arribi el dia de que ja no permetem que ens tractin com a objectiu polític de les baralles entre el govern d’Aragó i la Generalitat de Catalunya. Naltres hem esperat 30 anys a que ens reconeguin la nostra llengua, i als dos dies ens van treure el reconeixement.
Aragó té el gran problema de que no reconeix la pluralitat lingüística i la seva riquesa patrimonial, de fet es neguen a creure en ella, correm el perill de que la nostra llengua es perdi, el PNHC te molt clar que fora de la Franja té un gran suport institucional i popular (sí, a una part gens menyspreable dels aragonesos els hi fa trempar l’anticatalanisme). De naltres depèn solament de mantenir la nostra llengua, el nostre dret a l’hospitalització a l’Arnau de Vilanova de Lleida, i de naltres nomes depèn que quedem condemnats a seguir en aquest estira i arronsa que han fet durant 40 anys Aragó i Catalunya.
PD: Que es això del “Català d’Aragó”? Per si les mosques pensem que és de Conca? La política aragonesa sempre ens ha de deixar amb perles com el LAPAO o l’aragonès oriental, ara a la llei de Patrimoni de l’Aragó diu que parlem “Català d’Aragó”, sincerament prefereixo això que el LAPAO, però jo em pregunto, no poden dir que parlem català i ens deixem de ximpleries? Què passa, si li dieu català sense el matís “d’Aragó” potser els catalanoparlants de l’Aragó ens convertim en independentistes catalans? Seriositat, si us plau…
José R. Noguero de Llano (Moviment Franjolí per la Llengua)
El CRA Algars visitó las instalaciones del grupo de comunicación La COMARCA el martes 2 de febrero de 2016 donde vieron como se hace radio, periódico y televisión online. Los alumnos lo pasaron genial y nosotros también.
Origen: Visita CRA Algars a La COMARCA
Será lengua vehicular a través de un programa piloto en centros oscenses. Deberán tener la aprobación de la familia y no supondrá coste extra alguno
J. OTO
02/02/2016
Entre tres y cuatro colegios aragoneses impartirán, a partir del próximo curso, una asignatura en aragonés. Así lo establece la orden publicada ayer en el BOA por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Universidad de Zaragoza para el fomento de la investigación de esta lengua mediante la implementación de un programa piloto.
El proyecto, que incorpora el aragonés a la enseñanza obligatoria como lengua vehicular, se aprobó en Consejo de Gobierno del Ejecutivo autonómico el pasado mes de octubre y no supondrá ni la generalización ni la obligatoriedad de estudiar en esta lengua. De hecho, solo se dará en aquellos centros –del Pirineo y prepirineo- que dispongan de profesorado que tenga el aragonés como lengua nativa y siempre que las familias así lo deseen. Además, según confirmaron ayer fuentes del Departamento de Educación, la implantación no deberá suponer coste extra alguno.
En principio, estos centros seleccionados darían una materia en aragonés –que generalmente sería Plástica o Educación Física–, aunque también podría aplicarse la enseñanza en esta lengua solo a algún tema de una materia sin extenderla a toda la asignatura.
“La lengua aragonesa se encuentra en una precaria situación, como reconocen el Consejo de Europa y la Unesco, en grave riesgo de desaparición y entre las acciones imprescindibles para detener este proceso se encuentran las que se derivan de la enseñanza reglada, especialmente en Infantil y Primaria”, esgrime la orden. Por eso, el grupo de investigación de Educación para la Lectura, Literatura Infantil y Juvenil y Construcción de Identidades (ELLIJ) de la Universidad de Zaragoza y la dirección general de Política Lingüística del Gobierno aragonés apuestan por este proyecto.
El programa piloto, denominado Rosario Ustáriz en honor a una escritora en lengua chesa, está diseñado para desarrollarse en un periodo de 3 cursos escolares e incluye dos fases. La primera, de contextualización, se llevará a cabo el próximo curso y estudiarán los diferentes centros docentes susceptibles de introducción del proyecto y se realizará una labor de información y sensibilización de la comunidad educativa. La segunda, de implementación, tendrá lugar en los cursos 2016-17 y 2017-18.
Origen: Morir d’èxit | L’ esmolet
Morir d’èxit
Advertiment explícit a l’entrada del fossar de la Codonyera
Hi ha una màxima —i si no, s’hauria d’inventar— que diu que tot projecte és condemnat a morir per esgotament, per fracàs o per excés d’èxit. Esta darrera opció, aparentment contradictòria, se’m fa evident sempre que ens plantegem de fer una visita a Ikea o Decathlon. No sé a vostès, però a mi em fa una mandra immensa haver d’anar-hi, malgrat que són plens de productes atractius, que transmeten estímuls agradables, que anticipen una experiència il·lusionant i engrescadora —un habitatge bonic i endreçat, una aventura a la muntanya…—. I tot a l’abast de la mà. Potser he perdut la sensació de novetat (ja saben, allò de ‘m’exalta el nou i m’enamora el vell’ que escrivia el mestre Foix). En canvi, davant la perspectiva d’una expedició a qualsevol d’estes grans superfícies, m’envaeix l’angoixa de ficar-me dins un lloc ple de gent, on m’hi estaré més temps del que voldria i on segurament acabaré comprant alguna cosa que, en realitat, no em cal. I el cop de gràcia: les cues a les caixes. No pretenc fer una defensa a ultrança del comerç de proximitat, que, com en totes les coses, n’hi ha de millor i de pitjor, sinó il·lustrar amb un exemple com un model de negoci, si té ‘massa’ èxit i no sap evolucionar, pot acabar col·lapsant-se.
Esta premissa és la que es desprèn també del ‘Principi de Peter’, que afirma que les persones que fan bé la seua feina van ascendint a llocs de major responsabilitat fins que arriben al seu nivell màxim d’incompetència; és a dir, van tenint èxit, van millorant la seua posició professional i econòmica, fins que assoleixen un punt on ja no tenen la capacitat ni la preparació per exercir la tasca que els han encomanat.
El món de la creació també és ple de cadàvers exitosos. Artistes efímers que es cremen en una cançó esbombada fins al fàstic o velles glòries condemnades a autoplagiar-se per a seguir a la cresta de l’onada. Allò del ‘best-seller’ versus el ‘long-seller’.
Potser resultarà que és més difícil gestionar l’èxit que el fracàs.
La Comarca, columna «Viles i gents», 29 de gener de 2016
Adiós #LAPAPYP #LAPAO
Bienvenius #Aragonés #Català#AragoneseLenguageshttps://t.co/V7XVZhvvLP pic.twitter.com/fyHg0WcGkM— Miguel Anchel Barcos (@mabarcos_) February 3, 2016
Origen: El Temps
Natxo Sorolla, sociòleg // Robert Bonet/Directa
«A la Franja, avancem cap a una substitució lingüística que pot ser ràpida»
02/02/2016
Natxo Sorolla (Pena-roja de Tastavins, 1980) és sociòleg especialitzat en sociolingüística. Professor de la Universitat Rovira i Virgili, acaba de llegir la seua tesi ‘Tria de llengües i rols sociolingüístics a la Franja des de la perspectiva de l’anàlisi de xarxes socials’. «Els qui ara tenen 20 anys són la primera generació a la Franja que no són majoritàriament catalanoparlants», adverteix
H a investigat el comportament lingüístic de xiquets de sisè de primària. Una de les conclusions a les què arriba és que es detecta un canvi de comportament sociolingüístic al Baix Cinca i la Llitera, els dos territoris investigats. Què està passant amb els parlants joves de la Franja?
-La recerca tracta d’investigar la transmissió familiar, el procés de substitució o manteniment entre generacions. Normalment el que tenim són esquemes de tres generacions, on hi ha uns avis que parlen català i tenen fills als quals parlen català però aquests parlen castellà als seus fills per alguna raó. El que fa la meua tesi és incorporar un altre element d’anàlisi com són les xarxes socials, en la seua vessant d’interaccions personals.
El que la investigació en sociolingüística demostra és que en la població adulta de la Franja, no hi ha trencament de la transmissió. Nosaltres el que volíem investigar eren les interaccions quotidianes entre les persones més joves. I el que eln hem trobat és que entre un 20 i un 25% dels joves catalanoparlants parlen entre ells en castellà, amb la qual cosa es produeix un canvi, un punt d’inflexió que indica que es trenca la norma de comportament bàsica per assegurar la llengua en les relacions endogrupals.
-Quines intueix que són les causes d’aquest trencament?
-Junt a altres investigadors, vam analitzar alumnes de primer de primària l’any 2007 i els he seguit durant sis anys. Les causes exactes per les que açò passa no les sabem, però tenim algunes intuïcions. Per exemple, pot passar que tots dos alumnes s’han conegut a l’escola i com que allí es parla en castellà, és aquesta la llengua que utilitzen a l’hora d’interactuar. Hi ha també l’element de la immigració, que pot provocar que «per respecte» es parle castellà perquè tothom s’hi entenga.
-Abans deia que aquest canvi de comportaments podien indicar un punt d’inflexió. Un punt d’inflexió cap a on?
-Si es confirma que aquestes dinàmiques estan passant, avancem cap a la substitució lingüística, què pot ser ràpida. Ens trobem ja en l’escenari en el qual una persona deixa de parlar català amb la seua parella i després als seus fills.
-En definitiva, el principi del final?
-Sí, d’alguna manera, sí. Podria ser el punt d’inflexió en el qual els pares deixen de parlar català als fills.
-Hi ha formules per revertir aquests comportaments socials?
-Una de les coses que hem detectat és que aquesta és la primera generació on els catalanoparlants no són majoria. Les enquestes de població adulta ens diuen que hi ha al voltant d’un 50% de la població adulta que parla català a la Franja. Als anys 90 aquest percentatge era molt superior. En canvi, en aquesta generació de persones que ara estaran al voltant dels 20 anys, el que ens trobem és que els catalanoparlants ja no són majoria. Per tant, les dinàmiques socials d’abans ja no serveixen. Ara el català ja no és la llengua majoritària i hegemònica del carrer, amb la qual cosa és perd el reforç principal de qualsevol idioma. Així doncs, el que correspon per potenciar l’ús del català és fer allò que fan totes les societats modernes: potenciar l’ús del català a l’escola. És ací que s’ha de posar l’accent. L’escola de la Franja ha de permetre bilingüitzar tota la població, és a dir que els catalanoparlants aprenguen a escriure i expressar-se en català amb total correcció i que els castellanoparlants també aprenguen aquesta llengua.
-La setmana passada les Corts aragoneses van aprovar eliminar les denominacions de Lapao per referir-se al català. A més, s’han incorporat el català i l’aragonès al currículum educatius i s’estudien mesures per a la normalització del professorat en aquestes llengües. Aquestes mesures van en la línia adequada?
-El redactat del que s’acaba d’aprovar millora el que es va aprovar l’any 99, quan es va arribar al màxim consens legislatiu en matèria de llengües. L’actual redactat concreta que les llengües i modalitats lingüístiques de les què parla l’Estatut i l’actual Llei de Llengües són l’aragonès i el «català d’Aragó». La denominació per al català és particularista, i potser no contribueix a alimentar la unitat de la llengua. Hi ha un rerefons anti-catalanista en tot plegat. Però amb tot i amb això, el nou redactat és important perquè suposa un avanç, ja que ni l’Estatut ni la Llei de Llengües actualment no especificaven quines eren aquestes llengües.
Per tant és un pas endavant.
Sí, ho és, però serà fàcil de tombar des del punt de vista legal si hi ha un canvi d’actitud envers la llengua. Sé que pot semblar una opció molt discutible, però jo, a hores d’ara, no sóc partidari de tornar a debatre a les Corts una nova Llei de Llengües. Cada volta que s’entra en aquest debat, els parlants el que perceben és que hi ha un conflicte i un problema. La Llei de Llengües del PP i PAR -la segona que es va fer- tenia molt d’estrafolari en allò de la denominació de la llengua, però no va canviar tant en el contingut de quins eren els drets lingüístics dels parlants. En la legislació actual ja es diu que s’ha d’afavorir l’ensenyament de les llengües pròpies. Ara l’aragonès s’està incorporant al currículum educatiu i en teoria, a curt termini, es farà el mateix amb el català.
A hores d’ara hi ha projectes bilingües a Fraga i Tamarit. En aquests municipis hi ha una assignatura en català. És molt poc, però és el màxim al que s’ha arribat i facilita que els alumnes vegen el català no només com una llengua apta per a la parla sinó també com una llengua apta per a l’aprenentatge.
-Aquest model és suficient per revertir aquest fenomen de substitució lingüística de què em parlava?
-Si és suficient no ho sabem. Hem fet algunes anàlisi que demostren que hi ha alumnes que amb aquestes assignatures, han passat a comunicar-se en català. Visualitzar el català com una llengua útil facilita que deixe de ser vist com una llengua estranya, secundària. La situació actual és la que és. El màxim que hem assolit a l’Aragó és donar el català com opcional a l’escola. És difícil que puga aspirar-se a res més quan cap partit polític aragonès no ho duu en el seu programa.
-La conclusió, en tot cas, és que la supervivència del català a la Franja està a mans de l’escola.
-A la Franja, com a tots els territoris. No sabem si l’escola és suficient, però aporta la base per poder començar a treballar.