La Franja

El nacionalisme espanyol -concretament, el nacionalista José María Aznar; més aviat, els seus assessors, perquè ell no hi arribava- es va apoderar del concepte “constitucionalisme” per sentir-se més còmode i legitimat encara. Ja no només eren “patriotes”, sinó, un pas més enllà, eren “patriotes constitucionals”. La broma macabra s’ha quedat reduïda en etiqueta fàcil a “constitucionalistes”. Els partits que defensen la unitat de la pàtria -la seua, no cal dir-ho— ara es diuen “constitucionalistes”. Tant se val si no són ni aparentment demòcrates. VOX és “constitucionalista” per la gràcia de Déu. I es queden tan amples.

El nacionalisme espanyol es va alterar -i molt- la setmana passada arran dels concerts de Bruce Springsteen a Barcelona. El cantant nord-americà no va afegir cap ingredient nou al seu ritual habitual. Springsteen considera Barcelona com la capital d’un país que es diu Catalunya. I no fa cap referència a cap altra realitat supranacional. Ni peninsular ni continental. Va saludar com sempre i va fer servir el català com ha fet sempre. Però aquesta vegada el nacionalisme espanyol baixa crescut després del que considera una victòria contra l’independentisme català -“els indepes”, en diuen ells, amb altivesa despectiva- i vol tallar d’arrel qualsevol brot que torne a portar les coses on eren abans. Abans de la repressió.

Per això el nacionalisme espanyol va tornar a repetir la jugada habitual, però ara amb més volum. O bé va manipular les gravacions on Springsteen saludava al seu públic amb un “Hola Barcelona!, hola Catalunya!” i va suprimir-ne la segona part o bé va afegir-n’hi una tercera: “Hola, Espanya!”. Quasi com Dagoll Dagom. Picant-los no paguen. Totes aquestes manipulacions de pa sucat en oli de colza no porten enlloc. Només fan pena o riure. Però la ràbia els supera.

Els comentaris nacionalistes espanyols per Twitter contra Bruce Springsteen queden per a la memòria que es mereix desmemòria. Les crítiques amb més pretensions són una altra cosa. Són pretensiosament rabioses. Entre totes aquestes n’hi ha una que mereix una atenció especial: la que subscriu a l’Heraldo de Aragón el veterà Matías Uribe. I demana l’atenció perquè Uribe és un bon cronista musical, un expert documentat i aparentment mesurat. I ara s’ha desbocat. El periodista adverteix al començament del seu article “Contraluces de Springsteen en Barcelona” que hi manté “un romanç musical intens que ve de 1974”. “Cap altre artista m’ha acompanyat tantes hores ni m’ha fet viatjar tant als seus concerts com ell”. Però tot l’amor es desfà quan mamprèn amb els retrets. Els retrets habituals: “Dos concerts amb guixades d’un catalanisme excloent”, es lamenta.

I quin és el “catalanisme excloent” a parer de Matías Uribe?: “Bruce era a Catalunya. Però a Espanya, no? ¿Quan, en vegades anteriors, s’ha presentat cridant el nom de la ciutat i tot seguit el de la regió: Andalusia, Aragó, València, Astúries, Castellà-Lleó … o Galícia, on per cert té enregistrat un dels millors concerts d’Espanya, en concret, al Monte do Gozo, de Santiago de Compostel·la, el 2009, i on, en terra amb, també, llengua pròpia, només va parlar gallec per a saludar (boas noites!) i després va parlar espanyol, molt espanyol, i va cridar al final Espanya, Espanya..! una vegada i una altra com un posseït? Mai”.

A part el desgavell sintàctic, Uribe no entén per què el seu Bruce no va entendre a Barcelona que trepitjava terra espanyola ni que no s’encanara empedreït a bramar “Espanya, Espanya!”. I a què ho atribueix?: “Em tem que, com acostuma a fer, la maquinària propagandística del catalanisme, i no diguem de l’independentisme, hi havia treballat a fons. Va ser el mateix promotor, Neo Sala, de Doctor Music, qui el va induir a ficar-se per aquest carril o van ser les instàncies governamentals les que hi van pressionar? Ho desconec. Però és possible, i se m’haurà de permetre una simple hipòtesi, que totes dues forces actuaren unides: les oficialistes per caçar la presa i la promotora per no trepitjar el call que puga entorpir la seua faena a Barcelona”.

Òbviament, el periodista aragonès descarta la pròpia iniciativa del cantant, que diu estimar, però que deu considerar un idiota insolvent: “No crec que Springsteen conega amb profunditat el problema que Catalunya té plantejat amb l’Estat espanyol i que per ell mateix prenguera la decisió de realitzar aquestes mostres lingüístiques [sic] de català i cap d’espanyol. Algú, em pense, l’hi va induir”. Tot “decebedor, molt decebedor”. A partir d’aquest moment el qui s’encarrila és Matías Uribe, que es desboca i arremet fins i tot contra La Vanguardia. Els efectes de la ira el porten a la crítica musical estricta: “Que avorrit per a un músic, per a un creatiu lliure com ell, lligar-se pràcticament totes les nits al mateix àpat!”. Les entrades, els preus, l’”ostentació pública de riquesa”, “l’esquerra caviar”… tot horrible, i ben garbellat i barrejat perquè el lector puga concloure que el Boss s’ha transformat en una idiotada prescindible i molesta.

Resseguint el fil de la sinècdoque, per Matías Uribe arribem a El Heraldo, el seu diari i el diari que imita Las Provincias en anticatalanisme amb ofici, i al remat, a una part de l’opinió pública aragonesa, que supura encara més aquest anticatalanisme des d’allò que hem convingut a denominar “procés”.

Com és l’anticatalanisme aragonès? Un dels més sentits, perquè és veïnal. L’anticatalanisme actual més incipient -no el covat, que ve de segles- se supura al País Valencià en els anys seixanta i setanta. Lligat a un muntó de factors que han estat ben estudiats en alguns llibres solvents, com ara els que han escrit Vicent Flor o Francesc Viadel. No és fàcil simplificar-lo, i encara menys despatxar-lo amb l’etiqueta “blaverisme”. Hi van coincidir, en aquells anys i en aquell moviment, interessos coincidents, com ara el de l’Estat -quan manava la UCD, però després també sempre present amb els governs de Felipe González-, el de les restes del franquisme -ben actives i ben situades en aquell moment- i una brasa d’autoestima malentesa que hi ser un gran brou de cultiu. Però l’anticatalanisme valencià, com l’aragonès, també s’explica pel veïnatge. La gallina de dalt caga a la de baix, però, si a més, són veïnes, ausades ma vida.

És el mateix cas d’Aragó. Hi ha una llarga història compartida, és cert, però també una història, igualment molt llarga, de recels i greuges que els pobres sempre paixen pitjor que els rics. Aragó ha estat un graner de gent que ha emigrat del camp a la ciutat. Saragossa, en primer lloc, però també València i Barcelona. Això genera un ressentiment, tant lícit i lògic com es vulga, però simplificador. És un ressentiment que José Antonio Labordeta -que el combatia- no va poder evitar en algunes de les seues cançons més referencials. Poc foc li cal a una part de la societat aragonesa per a encendre’s si es tracta de repescar vells rancors i antipaties. Qui vol sembrar odis sap com fer-ho. Aquesta antipatia -aquesta amargor- explica, per exemple, l’ús polític -el malvat ús- que en fa l’actual president aragonès -socialista, per cert- Javier Lambán. Les seues darreres referències a Catalunya són d’antologia. D’antologia de la mala bava. Com tots els que exploten la mateixa retòrica, Lambán “estima” Catalunya. A partir d’aquesta prèvia, el calibre de la munició que fa servir contra el catalanisme o l’independentisme depèn del dia. Els historiadors catalans són “mamarrachos, que alteran la historia para inventar naciones” i la Generalitat és “mentirosa”. Fins i tot Miquel Iceta és un “supremacista”.

Això sí, Francisco Lambán no qüestiona la integritat del català i el 2015 va derogar la llei dels seus antecessors del PP que va esquarterar-lo amb denominacions tan mamarrachas com el lapao. Allà se li va acabar el trellat. El president aragonès proclama que vol estendre ponts “entre Catalunya i la resta d’Espanya”. Però el bomber porta la metxa i la benzina. Ha jugat totes les cartes -les marcades i les desmarcades- en el conflicte perquè l’art que reivindica com a cent per cent aragonès acabara a Santa Maria de Sixena. I el seu “amor” a Catalunya va aconseguir abonyegar les relacions entre els dos governs arran de la celebració dels Jocs Olímpics d’hivern que havia de ser conjunta territorialment. El president aragonès interpreta molt bé l’amor violent.

En tota aquesta història hi ha, per acabar d’arredonir-la, la situació -que alguns volen conflicte- de la Franja. Això demanaria un altre llibrot carregat de bilis falsament aragonesista. Però, en tot cas, en els darrers anys i coincidint amb els tallafocs que l’Estat -i tots els seus braços- ha considerat necessari desplegar, “aragonitzar” la Franja s’ha convertit en un prioritat per a autoritats autonòmiques i locals. Els concursos de guiñote, les exhibicions de jotes ben aragoneses i les devocions pies públiques a la Mare de Déu del Pilar s’han multiplicat. Alhora que es disparaven les pintades reivindicant de nou noms estrambòtics per a la llengua catalana autòctona i rebutjant amb ira desfermada la unitat que Francisco Lambán considerava abans indiscutible.

L’anticatalanisme a Aragó -com al País Valencià- té segell propi. Un segell que rebenta segles d’història compartida. Aquest és un cas que demana l’anàlisi i la intel·ligència dels Flors o Viadels locals. De la gent sensata. I que exigeix des de Catalunya respostes parades des de la comprensió i la intel·ligència. En tenim prou?