La Franja

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 4 d’agost del 2012)

En Jesús Moncada és vist per molts només com a escriptor, malgrat que sempre ha estat pintor i escriptor, si bé amb èpoques de més predomini d’una activitat artística sobre l’altra: del 1960 al 1980 el dibuix i la pintura, i a partir del 1981 la literatura. Tanmateix la pintura queda arraconada des del moment quan, als inicis de la dècada dels vuitanta del segle passat, Moncada decideix dedicar-se quasi exclusivament a la literatura, i no ha començat a ser coneguda i degudament valorada fins després de la mort de l’artista el 2005. En aquest sentit tenen un gran paper els llibres que passo a comentar. Prames de Saragossa i Pagès Editors de Lleida, dues editorials que si no existissen ja, s’haurien d’inventar, han presentat aquests darrers mesos una part molt considerable de l’obra moncadiana, centrada en la producció d’aquest autor com a pintor i dibuixant. Prames ha publicat en la seua col•lecció As tres Serols–Las Tres Sorores–Les Tres Sorors el volum Jesús Moncada. L’univers visual. Llapis, tinta i oli. El Universo visual. Lápiz, tinta y óleo, llibre d’art amb nombroses reproduccions amb la coloració corresponent: des dels linòleums en blanc i negre als olis de colors llampants, sempre perfilats. El poeta i crític d’art Pedro Pablo Azpeitia classifica la producció pictòrica d’en Moncada en tres èpoques cronològicament determinades que anomena Quaderns negres, Quaderns grisos i Quadern eclèctic, de dibuixos els dos primers i de pintura el tercer, i marcats tots ells per l’expressionisme, i en el cas del tercer també per la pintura metafísica, sense abandonar-hi mai, això sí, l’expressionisme. Pagès Editors recull a Dibuixos i caricatures de Jesús Moncada a cura de Mercè Biosca i amb pròleg de M.P. Cornadó 150 mostres a tot color d’aquesta activitat de l’artista desenvolupada a partir de 1982, i que fins ara havia estat escassament divulgada. És tracta de dibuixos concebuts com a dedicatòries de llibres seus a amics i companys, il•lustratius també de la pròpia literatura i d’aspectes quotidians de l’artista, amb els seus alter ego: la Xuta Cassandra, el Cocodril Nelson i el Menjapedres. Ambdós llibres: un encert i un plaer.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 d’agost del 2012)

Així és com s’anomena a Roma, però val la pena preguntar-se el perquè. En primer lloc cal dir que cap ciutat té tant patrimoni i que les riqueses artístiques repartides pels palaus i les esglésies són gairebé inigualables.
Però tres són les obres que fan a Roma especialment única (i les tres relacionades amb l’Esglesia catòlica-cristiana): El Coliseu, el Panteó i la Capella Sixtina. Cap ciutat del món pot presentar tres obres d’aquesta magnitud. La relació de l’Església amb la Capella Sixtina és obvia, però la que té amb les dos obres de la Roma imperial és totalment oposada: gràcies a l’Església (que el cristianitzà al segle VI) el Panteó és el monument més ben conservat de l’antiguitat clàssica; gràcies a l’Església (que el considerà un enemic de la cristiandat i l’espolià en varies ocasions), el Coliseu és una ruïna (il•lustre, però ruïna).
El Coliseu i el Panteó són dos obres Mestres de l’arquitectura i de la enginyeria. Més harmoniós, equilibrat i artístic ( i espiritual i còsmic) el Panteó, punt de partida de tots els edificis cupulars, observatoris, planetaris, etc., i primer edifici de l’historia que donà importància arquitectònica a l’espai interior; més grandiós i espectacular el Coliseu, macroestructura de peu de cinquanta metres d’alt i cinquanta i cinc mil persones de cabuda, punt de partida de tots els estadis moderns. Els dos eren edificis d’utilitat pública i es van construir en un temps curt (quatre anys el Panteó i sis o set el Coliseu). Bellesa, monumentalitat i matemàtiques al servei de d’utilitat pública. La ciència i l’art al servei del futur.
El treball pictòric de la Capella Sixtina representa l’esforç d’una persona per imposar la seva llibertat individual sobre el poder omnímode de la jerarquia eclesiàstica, obrint noves portes a la humanitat. I assoleix l’harmonia entre allò que és sagrat i allò que és profà, entre la transcendència espiritual i d’humanisme, el cristianisme i el paganisme, fent palès un estudi gairebé científic —física i psicològicament— de l’ésser humà, presentat com diu la bíblia: a imatge i semblança de Deu.
Roma ofereix moltes coses més, però només en aquestes tres en té prou per representar d’utòpica, però molt humana idea de l’eternitat.
Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 d’agost del 2012)

Ara són dies de festes majors a moltes poblacions de la nostra terra, que es dediquen als diversos sants patrons que presidixen altars, capelles i celebracions. Ben sovint des de la fundació de cada poble, i sobre un substrat pagà, s’han anat passant un seguit de tradicions religioses: misses, professons, folclore… Tot configura una manifestació col•lectiva que es manifesta en públic. Mos mudam als actes principals i preparam los millors plats: guarnim lo nostre vestit i la taula. I enramam carrers i cases particulars de diverses maneres perquè tot ha de demostrar alegria festera amb color i luxe.
En l’evolució de la festa patronal tradicional s’han anat incorporant elements laics lligats al moment, i així es programen nous actes musicals o esportius i també s’afegixen símbols moderns. Abans los dies previs a la festa, les dones preparaven los llançols més ben bordats o la millor colxa de ganxet de la família per ficar-ho al balcó, i més si pel carrer havia de passar la professó. Les amigues i veïnes, que coneixien les millors peces de l’artesania local, en les ocasions festives podien tornar a mirar-se-les. Algunes cases continuen enramant-se així, expressió d’uns temps en què les mans femenines s’ocupaven en manufactures artístiques, però a poc a poc, ja des de l’anterior règim, s’han anat imposant les banderes. Contemplar ara les que pengen als balcons particulars resulta un curiós exercici sociopolític. Tenim aquells que fiquen només una bandera o una altra, o l’estatal o l’autonòmica de les quatre barres, i qui, més integrador, posa les dues, amb o sense escut, però també algun atrevit reivindica un altre sistema amb la tricolor republicana. No hai vist exhibida cap estel•lada per les viles de la Franja Sud. També observo la moda de guarnir-se amb banos, barrets, samarretes, cinturons i rellotges amb los colors roi i groc hispànics, amb o sense bou Osborne, no sé si fruit d’una afirmació identitària, de la passió esportiva per la Roja extesa a l’expedició olímpica o de l’atracció del top manta de les paraetes ambulants dels immigrants africans a les nostres festes.

María Dolores Gimeno

Fa pocs dies uns quants joves del Matarranya han decidit oferir (a preu de cost i a través del grup de Facebook “Matarranyejant”) unes samarretes amb la llegenda “Sóc del Matarranya i parlo català”. I ho fan per a mostrar la voluntat que es mantingue la denominació de català a la nova llei de llengües d’Aragó. És com dir allò tan obvi i antic de: “sóc aragonès i parlo català”.
Jo també sóc del Matarranya i parlo català. Per tant, celebro la iniciativa. Però això, que pareix tan elemental, hi ha persones de bona fe que, per desconeiximent o per causa dels prejudicis, es neguen a considerar-ho. Interiorment s’autoexcusen pensant que no voldrien ser vistos o catalogats com a aragonesos de segona pel fet de parlar una llengua denominada “català”. I això és així per causa de les connotacions pejoratives que determinats col•lectius li han adjudicat a tal denominació durant els raders decennis. Com si ser aragonès fore un obstacle per a poder parlar català. Com si els aragonesos de parla catalana no forem tan aragonesos com qualsevol altre. Però estan també aquelles altres persones que no volen ni sentir-ne parlar. Entre estos hi ha els anticatalanistes recalcitrants. Aquells qui, invariablement, neguen en públic tindre res contra Catalunya, quan lo cert i segur és que el seu anticatalanisme els hi done vida. Ells senten la permanent necessitat de reivindicar lo seu aragonesisme d’eixa manera. “Tu parla com vullgues —argumenten—, mentres no digues que és català. Li pots dir com te dono la gana, però mai català. Ah!, i sobretot tingues en compte que només val per a parlar, que esta llengua no es pot escriure”.
Lamentablement la polèmica sobre el català a Aragó va pel camí d’eternitzar-se. Tot indique que als negacionistes, però particularment als d’eixa corrent que es dediquen a la política, els interesse mantindre-la viva passant per damunt dels criteris científics i de la raó.

(Publicat a La Comarca el 24 d’agost de 2012).

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 d’agost del 2012)

No penseu que aquest títol es refereix a països africans o a zones allunyades del nostre país; ben al contrari, fa referència a nosaltres, a la pell de brau. No fa massa temps vam conèixer que hi ha dos milions dos cents mil nens a Espanya dins del que es considera pobresa o en gran risc de estar-hi, altrament dit, que viuen en llars per sota del llindar de la pobresa segons l’OCDE. I el que és més greu, aquesta xifra, que ha augmentat un deu per cent en dos anys, s’ha assolit quan el nombre global de nens disminuïa, per reducció de la taxa de naixements i per el retorn dels emigrants als seus països d’origen. Només tres països europeus, Romania, Letònia i Bulgària ens superen en aquesta esfereïdora taxa de pobresa. En un país amb 6 milions d’aturats i amb 1,7 milions de llars on tots els seus membres són a l’atur, no podria ser d’altra manera.

Per establir el llindar de la “pobresa relativa”, els experts ordenen de menor a major els ingressos de les famílies de tot un país i seleccionen el valor situat al centre (la mitjana). D’aquesta manera, les famílies amb ingressos que no arriben a un determinat percentatge d’aquesta xifra es consideren en situació de “pobresa relativa”

A banda de l’exactitud o coherència del sistema de càlcul, no hi ha cap mena de dubte que la pobresa en general i l’exclusió social augmenten dia rere dia a Espanya. I són els nens els més fràgils del sistema, els subjectes passius sense veu, però que en el futur reflectiran amb cruesa les conseqüències, perquè, a més, la pobresa familiar va acompanyada del deteriorament de la sanitat i de l’ensenyament. Per entendre de debò què és la crisi econòmica, hauríem de deixar a part, al menys de quan en quan, paraules com decreixement econòmic, retallades, atur, prima de risc, dèficit i deute públic, rescat, FME, BCE, Bundesbank, CEE; i pensar que, en la Espanya actual, molts nens hauran de deixar el menjador escolar per no poder-lo pagar, que a classe estaran més desatesos perquè seran més, que no podran tenir tot el material escolar necessari, que es quedaran sense beques, que els Ajuntaments reduiran les ajudes, etc., etc. I potser també, alguns nens aniran a dormir mal sopats o gens sopats. Això són també els efects de la crisi.

José Miguel Gràcia