La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentLos Draps trauen un disc nou: Filagarxos (Spotify) https://t.co/uiLE7OLuuz
— Natxo Sorolla (@natxosorolla) April 15, 2020
"Mapes toponímics de la comarca del Matarranya" un projecte de @acmatarranya presentat al Recercat 2017 a Reus. @iramunt, @Barrull @figueras_nar @MontserratNdal @cultura_cat @iec @CECERIb @e_valls @natxosorolla, @karolus71 pic.twitter.com/1AEyVTa6MJ
— M. Carme Jiménez Fernández (@MCarmeJF74) April 15, 2020
Source: Les notícies de Temps de Franja 95
|
@AragonSolidario ha especificado ahora q traduce info para hablantes no "hispánicos": https://t.co/NS5NHtDnUp
Como puede aclarar @CulturaAragon o @jlmendivil no existen "lenguas hispánicas" (el catalán se habla en estados español y francés, p.e.).
Pero: https://t.co/ucHyyVNEXh https://t.co/6Xsy4WiVqK
— Apoyo Mutuo Aragón #IICongresoAM (@ApoyoMutuoAra) April 10, 2020
Source: BOA
2 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos
Fecha de Publicación: 17/12/18
Número de boletín: 242
Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA
Título: ORDEN PRE/1996/2018, de 5 de noviembre, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de La Ribagorza, por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua (aragonés y catalán de Aragón) y sus variedades dialectales.
Ver documento
3 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos
Fecha de Publicación: 10/12/18
Número de boletín: 237
Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA
Título: ORDEN PRE/1937/2018, de 5 de noviembre, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de Bajo Cinca/Baix Cinca, por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua catalana y sus variedades dialectales.
4 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos
Fecha de Publicación: 10/12/18
Número de boletín: 237
Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA
Título: ORDEN PRE/1942/2018, de 26 de noviembre, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de La Litera / La Llitera, por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua catalana y sus variedades dialectales.
5 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos
Fecha de Publicación: 9/08/18
Número de boletín: 154
Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA
Título: ORDEN PRE/1319/2018, de 16 de julio, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de Matarraña/Matarranya por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua catalana y sus variedades dialectales.
8 SECCIÓN I. Disposiciones Generales
Fecha de Publicación: 20/04/18
Número de boletín: 77
Organo emisor: DEPARTAMENTO DE EDUCACIÓN, CULTURA Y DEPORTE
Título: DECRETO 56/2018, de 10 de abril, del Gobierno de Aragón, por el que se aprueban los Estatutos de la Academia Aragonesa de la Lengua.
11 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos
Fecha de Publicación: 27/09/16
Número de boletín: 187
Organo emisor: DEPARTAMENTO DE EDUCACIÓN, CULTURA Y DEPORTE
Título: ORDEN ECD/1204/2016, de 1 de septiembre, por la que se convocan las ayudas a proyectos editoriales en las lenguas propias de Aragón (aragonés y catalán de Aragón) para el año 2016.
Source: Una Franja cada vegada més castellana – El Temps
Davant els posicionaments anticatalanistes del secessionisme lingüístic aragonès, un estudi del lingüista Esteve Valls demostra que la pèrdua dels trets dialectals de la Franja es deu a la progressiva castellanització dels seus parlants, que avancen cap a un perillós procés de substitució lingüística.
Comarques de Ponent, zona catalana d’Aragó, Aragó català, Franja de Ponent o, senzillament, la Franja. Tots aquests i més noms s’han fet servir per anomenar els territoris de parla catalana sota administració aragonesa i, per tant, plenament castellana. Fins no fa molt, tanmateix, la Franja era el territori amb el coneixement oral del català més universalitzat entre la població, a pesar de no ser llengua oficial i tenir una presència quasi nul·la en l’àmbit públic. El caràcter rural de la zona, caracteritzada pel despoblament i l’escassa immigració, mantingué durant anys el català —pejorativament anomenat xapurriau— com la llengua única de comunicació entre franjolins. Ara, la pressió de l’estàndard castellà i el desprestigi dels parlars autòctons encenen les alarmes davant un risc real de substitució lingüística.
Així ho evidencia Esteve Valls, lingüista de la Universitat Internacional de Catalunya, a La llengua escapçada, un treball sobre el grau de manteniment de les formes dialectals nord-occidentals a les quatre comarques de la Franja i les vuit comarques frontereres de Catalunya. Els resultats, premiats amb la cinquena beca Joan Veny, il·lustren com l’efecte frontera afavoreix un procés d’anivellament amb la llengua espanyola i, en conseqüència, una progressiva pèrdua de parlants en favor del que és considerat l’estàndard de prestigi. És a dir, el castellà.
L’Enquesta d’Usos Lingüístics a la Franja, elaborada per la Generalitat de Catalunya, reflectia que l’any 2004 el 71,1 % de la població manifestava tenir el català com a llengua inicial o primera llengua apresa. Aquesta tranquil·litzadora xifra va reduir-se més de 18 punts en els deu anys següents: l’any 2014, només el 52,8 % dels enquestats afirmava que era la seua llengua principal. Segons Valls, aquestes xifres no són tan greus si s’observen en conjunt, ja que “hi ha zones del País Valencià o d’Eivissa on la situació és encara pitjor”. L’alarmisme, tanmateix, sorgeix quan analitzem la distribució per edats. Les persones més grans, de 65 anys en endavant, són les que mantenen el català en major mesura, amb un 68,4 % de parlants. En canvi, a l’extrem contrari de la piràmide poblacional, només el 34 % dels informants d’entre 15 i 29 anys conserven el català com a llengua materna.
La pèrdua de catalanoparlants joves pot amenaçar una transmissió generacional que ara com ara es manté estable, amb petites alteracions. El 89,2 % dels habitants de la Franja que parlen català amb els progenitors transmeten la llengua als fills, mentre que entre els castellanoparlants aquest indicador es queda en un 87,5 %. A més, en un 63,9 % dels casos de bilingüisme familiar, es tendeix a privilegiar l’ús del català amb les generacions posteriors. Malgrat tot, també són diverses les llums d’alarma en observar que la intensitat d’aquest manteniment familiar s’ha reduït, encara que de forma molt matisada, mentre que el castellà ha recuperat algunes pèrdues de la dècada anterior.
Valls conclou que, més enllà dels habituals indicadors estadístics, hi ha canvis de normes i actituds que esdevenen símptomes de la malaltia d’una llengua. D’acord amb els resultats de l’estudi, el 25,4 % dels preadolescents que usen el català amb els pares parlen castellà entre ells. A més, el 67,6 % dels joves que utilitzen les dues llengües amb els progenitors també desenvolupen els anomenats rols castellanoparlants. En aquest sentit, el procés de substitució lingüística no es produiria per un trencament de la transmissió intergeneracional, sinó que s’estaria iniciant en les interaccions entre iguals.
Així mateix, hi ha una tercera via que permet detectar aquesta progressiva decadència: el grau de castellanització dels parlars dialectals de la Franja. Quan les varietats d’un bloc dialectal es troben dividides per una frontera que les situa sota la influència de varietats estàndard diferents, el més habitual és que a cada banda es convergisca amb els respectius models de prestigi. D’acord amb els resultats de la investigació, la majoria dels trets diferencials dels parlars nord-occidentals han reculat de manera molt notable al llarg de les quatre generacions de parlants estudiades. A més, arreu de la Franja, molts parlants tendeixen a pronunciar amb fonètica castellana, un fenomen que també s’observa a unes altres àrees de l’àmbit lingüístic català, com ara la comarca de l’Alacantí. L’adopció de mots procedents de la llengua espanyola ha estat massiva entre els parlants de les noves generacions.
Rep les novetats d’El Temps al teu correu:
Així doncs, allà on la vitalitat de la llengua és menor, l’erosió dels trets autòctons és superior. I, per contra, com més viva és la llengua en una comunitat i menors són els símptomes de substitució lingüística, menys interferida es troba aquesta varietat. En paraules de Valls, “la castellanització no hauria de comportar necessàriament un procés de substitució lingüística”, però, en el cas de la Franja, s’afegeix a la precarietat funcional i el desprestigi secular que històricament han caracteritzat el català a l’Aragó.
El marc legal
Un cop alliberats de l’intent d’espoli lingüístic del franquisme, la Declaració de Mequinensa, signada l’any 1984, va ser el primer pas cap a la protecció legal del català a la Franja, amb la creació d’una assignatura voluntària per al seu aprenentatge a nivell escolar. L’any 1999, la Llei de Patrimoni Cultural de l’Aragó dotà al català d’un cert reconeixement oficial i explícit. Deu anys més tard, la Llei de Llengües consensuada pel PSOE i la Chunta Aragonesista (CHA) va passar a definir l’aragonès i el català com a “llengües pròpies originals i històriques” de l’Aragó, encara que no va declarar explícitament la seua cooficialitat. La normativa fou aprovada amb els vots en contra del Partit Popular i el Partit Aragonès Regionalista (PAR), que s’oposaven a la denominació de català per a la llengua que es parla a les quatre comarques de l’Aragó oriental.
La negació de la unitat de la llengua portà al posterior Govern conservador a modificar la legislació l’any 2013. Invertint posicions, aquesta vegada tant el Partit Popular com el Partit Aragonés votaren a favor d’una normativa que evitava qualsevol referència a la catalanitat i que es referia als parlars propis de la Franja amb el terme Lengua aragonesa propia del área oriental, popularitzat amb l’acrònim LAPAO.
El propi Valls planteja com a objectiu del seu estudi “neutralitzar els postulats del moribund secessionisme lingüístic aragonès”, que concep l’estandardització del català com una amenaça per a l’autenticitat i la pervivència de les varietats de la Franja. Contràriament, l’evidència empírica d’aquesta investigació demostra que “la pràctica totalitat dels canvis detectats a la Franja —sempre en detriment de les formes patrimonials dels parlars autòctons— s’han produït per convergir sistemàticament amb les solucions pròpies de la llengua espanyola, mai —llevat d’algun cas anecdòtic— amb l’estàndard de la llengua catalana”.
L’any 2015, després de l’ascens a la presidència aragonesa del socialista Javier Lambán, es va anunciar la recuperació de la legislació de 2009. El propi Esteve Valls confessa que des d’aleshores “se n’està fent molt més, malgrat que continua sent insuficient”. Des del seu punt de vista, “cal actuar políticament per dignificar la llengua a la Franja” i “treballar de manera urgent perquè la gent jove senti la necessitat d’aprendre-la”. Ja fa més de trenta anys que a les escoles franjolines s’ofereix el català com a matèria optativa. Aproximadament el 70 % de l’alumnat de la Franja de primària i l’ESO l’estudia i en algunes àrees, com Fraga i voltants, la Llitera i la Ribagorça Oriental, el percentatge puja fins al 90-95 %. Llavors, què passa? D’acord amb l’investigador, això demostra la insuficiència d’una política lingüística que qualifica de “simbòlica i poc efectiva”, la qual no ha servit per dignificar el català ni per frenar un avanç castellanitzador que cada vegada sembla més inevitable.
Davant aquestes conclusions desesperançadores, l’estudi és una oportunitat per detectar les àrees més amenaçades pel procés de substitució lingüística, de manera que les comunitats afectades puguen treballar per revertir-lo abans que siga massa tard i evitar que la frontera política i administrativa, resultat de l’autonomització de l’estat, esdevinga també una frontera lingüística.
En un altre gest per la internacionalització i reflex de la realitat plurilingüe d’Aragó, el Govern d’Aragó ha volgut arribar als milers d’aragonesos/es que parlen altres llengües diferents a l’castellà. Per això ha editat una sèrie de documentació traduint el Reial Decret 463/2020 pel qual es declara l’Estat d’Alarma i les seves implicacions. A més es repartirà aquesta documentació entre institucions i associacions.
Cada vegada són més les indicacions de el Govern d’Aragó, a través del seu portal de el Servei d’Immigració o de l’Institut Aragonès d’Ocupació que, amb el ajuda dels Fons Estructurals d’Inversió Europeus, tradueixen les seves indicacions en diversos idiomes. Només la ja traduïda en setmanes anteriors sobre pautes higienicosanitàries vam poder veure-la en un petit format trilingüe (castellà-aragonès-català).
Des de “Esfendemos as Luengas” exigim que el Govern d’Aragó prengui en consideració les seves dues llengües pròpies “aragonès” i “català” per a l’edició d’instruccions de tot tipus, pautes higienicosanitàries, serveis socials comarcals, novetats laborals o recomanacions, … i si és necessitar faci ús dels recursos que la Unió Europa dóna per això.
Esfendemos as Luengas
Web: http://esfendemosasluengas.wordpress.com
Twitter: @esfende_las
Facebook: https://facebook.com/esfendemos.asluengas
|
Source: Les xiques que se rentaven les dents | Contalles de Fórnols
Les xiques que se rentaven les dents
[Versión en español al final del relato]
LA PILOTA DE FÚTBOL
Manolo és un cosí meu de Valljunquera que sempre ha segut bastant pito. Quan pujave a Fórnols, li agradave de portar alguna novedat per a impressionar-mos. Una volta, va pujar en una pilota de cuero; un balon de fútbol de reglament. Ere un d’aquells balons que portaven una regata lligada en tiretes de cuero, com una sabata, per a traure-li lo pitorro i poder-lo unflar.
Pilota de fútbol
Jo, molt sorprès perquè no n’havia vist mai cap, li vaig preguntar que d’a on l’havie tret, perquè a les tendes de les viles no en venien. Me va contestar que l’havie aconseguit gràcies a les xiques del tió Eugenio Foz, que estudiaven a Saragossa i se rentaven les dents. Son pare ere l’home més ric de Valljunquera. Molt estranyat, li vaig preguntar:
—Que se renten les dents, dius? —Ell va fer una risseta.
—Quina gorrinada! —Vaig cridar esgarrifat. Vaig pensar que se posaven a la boca lo sabó que sempre havia vist al greler de casa.
LO GRELER
En aquella època, la higiene personal ere molt parda. Teníem una tenalla d’aigua a la vora del greler. Cada dia posàvem mitja jarra d’aigua a la grela i mos rentàvem la cara i el coll sense sabó, per a traure-mos les llaganyes. Dispués, en la mateixa aigua, mos rentàvem les mans aprofitant los restos de les pastilles de sabó que les dones havien fet servir per a rentar la roba i s’havien quedat massa menudes. Ere un sabó que faen a casa en sosa càustica, solades d’oli i restos de cansalada de gorrino.
Lo greler de casa
Los domenges, baixàvem la grela del greler i, sentats a una cadireta, mos rentàvem los peus i les garres, hasta damunt del ginoll. Una volta al mes, mos rentàvem lo cap en sabó d’olor i mos l’esclaríem en aigua i vinagre. I eixa ere, per a tota la gent de les viles, la llimpiesa que mos fàem. Los jóvens tos preguntareu si no mos dutxàvem mai. I la resposta és que no. Encara que costo de creure, durant molts milers d’anys, la gent no se remullave mai la tripa ni atres parts més brutes. La primera volta que me vaig dutxar va ser als dotze anys, quan vaig anar al seminari.
CÀNTERS I ARGADELLS
A Fórnols teníem motivos per a no rentar-mos per la falta d’aigua que teníem. Quan xorraven les fonts de les places, s’havie d’anar a buscar aigua a la font en un cànter (de 12,5 litros de capacitat). I quan les fonts no xorraven, en llargues temporades de sequia, havíem d’anar a la font de Llavarco o a la del Pou d’en Pi, a casi mitja hora de camí; una hora entre anar, carregar i tornar. Hi anàvem en una burra aparellada en los argadells per a portar quatre cànters d’aigua (50 litros en total).
Jo vaig anar moltes voltes a Llavarco a buscar aigua en la burra i quatre cànters. Los arrimava a la font a rastres i quan los omplia, com no tenia prou estatura ni força per a carregar-los a la burra, li demanava ajuda a alguna de les dones que estaven llavant la roba als llavadors. Sempre vaig tornar en los cànters plens, sense cap problema.
Burra en argadells
Per si algun “urbanita” m’està mirant compassivament per damunt del muscle, li diré que a Barcelona tenien aigua corrent a les cases, però tampoc se dutxaven. Quan vaig vindre a viure a Barcelona, pels anys 60, encara hi havie moltes cases sense bany. Hi havie dutxes públiques a un subterrani de la Plaça Urquinaona i molta gent anave allí los dissabtes per a poder-se dutxar. Als anys 80, vaig rehabilitar dos pisos modernistes de l’Eixample de Barcelona i dono fe de que només tenien una tassa de vàter a un quartet menut i un lavabo per a rentra-se les mans a la punta del pasillo. En eixes condicions, és normal que m’esgarrifara quan me vaig enterar de que les xiques del tió Foz de Valljunquera se rentaven les dents.
PROFIDÉN
Manolo me va explicar que venien un sabó especial per a les dents, encara que ell mai l’havie vist. Tamé me va dir que la gent que se rentave les dents se les resfregave en un cepillet menut, especial per a n’eixa faena i que a les caixetes del sabó hi havie un vale retallable. Les xiques del tió Foz li donaven los vales a Manolo i ell los enviave per correu a una casa que li dieven “Profidén”. Aquells cartonets eren números per a participar a la rifa d’un balon de fútbol de verdat i, una de les voltes, va tindre sort i li va tocar a’n ell. Així va ser com vaig descobrir dos coses: que hi havie gent extravagant que se rentave les dents; i com eren los balons de fútbol de verdat.
Propaganda de Profidén
I ara, al feu-tos esta contalla a vatros, tos haig descobert que se pot sobreviure sense dutxar-se. I quina es la raó de que la gent de la meua generació estiguem vacunats contra moltes dolentures i pràcticament no tinguem al·lèrgies.
Pedro J. Bel