Lo Matarranya és punt d’acollida de gent amb sensibilitat per la bellesa i l’autenticitat. Això és una sort, perquè podem conviure amb artistes, intel·lectuals, amants de la natura i del patrimoni històric, entre molts d’altres que han decidit instal·lar-se (ocasionalment o definitiva) aquí. Des dels “anys del boom” de Calaceit fins als nostres dies, s’han restaurat cases antigues, han reviscolat molts masos i per les vores dels camins hi han florit senyals turístics de tots colors.

L’arribada d’estos nous habitants ens enriqueix, atès que ens aporten altres maneres de viure i veure les coses. Fins i tot han fet que nosaltres mateixos tinguem una mirada diferent sobre el nostre entorn.

Hi ha un aspecte, però, en què alguns dels nouvinguts no han mostrat gaire sensibilitat. Em refereixo a un element fonamental en la idiosincràsia del Matarranya com és lo català que parlem. Generacions de matarranyencs han anomenat tot lo que ens envolta, tossals, barrancs, partides, fonts, coves, cingles, plantes i animals. Han construït també cases, corrals, ermites, esglésies i carrers; han traçat camins i aixecat marges de pedra seca… cada cosa amb lo seu nom, amb la seua història, amb les seues alegries i les seues misèries. Tot eixe rastre ens ha arribat en forma de paraules, que són la música del paisatge. És per això que no acabo d’entendre per què alguns dels nous pobladors, atrets per les característiques d’esta terra —n’hi ha que han voltat mig món abans de triar-la— no aprecien la bellesa d’esta banda sonora que es la llengua que la dibuixa.

El problema també deu vindre dels que vivim aquí i hi tenim les arrels. Potser no apreciem prou això que parlem, i ho veiem com una nosa que ens fa menys aragonesos que els castellanoparlants (quina paradoxa!). Només cal veure els senyals que ha posat ‘Senderos turísticos de Aragón’, depenent del nostre Govern autònom, per marcar els camins de la comarca. Dels que he vist fins ara, cap no respecta la toponímia del territori. Com si posar “Arroyo Los Prados” fos millor que posar “Riu dels Prats”, que és com n’han dit los pena-rogins des que hi ha memòria. Arrencar-li el nom significa escapçar una part fonamental del seu encant. Estimar el país és estimar el paisatge, sí, però també i sobretot el “paisanatge”, és a dir, les persones i la seua cultura. Si no, no serem res més que un decorat, un parc temàtic sense ànima.