La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentSource: El aragonés, oficializado – Aragón – El Periódico de Aragón
El aragonés, oficializado
El aragonés, oficializado –
Eloy Sánchez Clemente
30/12/2018
No había alusión específica en el Estatuto de Autonomía de Aragón, si bien su artículo 13 señalaba que «Todas las personas tienen derecho… al disfrute del patrimonio cultural. Todas las personas y los poderes públicos aragoneses tienen el deber de respetar el patrimonio cultural y colaborar en su conservación y disfrute». En la reforma de 1996 se disponía que «Las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón disfrutarán de protección. Se garantizará su enseñanza y el derecho de los hablantes en la forma que establezca una Ley de las Cortes de Aragón para las zonas de utilización predominante de aquellas».
Un gran escándalo se montó al aludir de manera estrafalaria y camuflando la realidad de esas lenguas: «El catalán que se habla en la Franja de Aragón será llamado a partir de ahora LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) y el aragonés LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica)». Es imposible discurrir algo más atrabiliario y ofensivo.
El nuevo Gobierno de mayo del 2015, presidido por<b> Javier Lambán</b>, del PSOE, con el apoyo de CHA (decisiva presencia de José Luis Soro como consejero), supuso un giro espectacular, al que debemos añadir el nombramiento como director general de Política Lingüística del Departamento de Educación, Cultura y Deporte a José Ignacio López Susín, un veterano jurista y estudioso del aragonés. Una de sus primeras medidas fue una jornada de trabajo en noviembre del 2015 sobre La aplicación al aragonés del Marco Común Europeo de Referencia para las Lenguas con un grupo de profesores de la universidad, la inspección educativa de la DGA y once asociaciones del sector. Explicó su gestión en la Comisión de Educación el 25 de octubre del 2016, informando sobre «el convenio de colaboración con la Universidad de Zaragoza para el impulso del aragonés», y sobre las «decisiones tomadas y/o previstas a corto y medio plazo por el Gobierno de Aragón en materia de protección y puesta en valor de las lenguas aragonesas».
Para disponer de una normativa clara, la DGPL recurrió al arbitraje de tres lingüistas de fuera, y resumió su informe provisional y lo publicó en el BOA como grafía provisional hasta que la academia opinase, mezclando criterios etimológicos, fonéticos, etc. Grupos y estudiosos manifestaron que no las emplearían. Eran los mismos que se habían ido del anterior consenso (unas rápidas reglas de 1974 de carácter fonemático, y las Normas gráficas de l’aragonés, aprobadas en 1987 en el I Congreso ta ra normalización, que venían a ratificar, mejorando y completando, aquellas), liderado por el Consello d’a Fabla Aragonesa.
Es magnífica la ya citada web Lenguas de Aragón (Charrar, hablar, parlar), en que cuelgan vídeos en aragonés y en catalán de Aragón, y otros contenidos didácticos, culturales e históricos. El sábado 14 de abril se celebró en Zaragoza la I Feria Agora x l’aragonés, con la participación de REA. Fue un espacio de encuentro para particulares, asociaciones, negocios e instituciones, y un escaparate del panorama de iniciativas en pro del aragonés de los distintos colectivos.
Se ha convocado el premio Braulio Foz de cómic en aragonés (por cierto: está a punto de salir una edición privada de ¡Tintín en aragonés!). Y hay en las redes, además de una Biquipedia en aragonés, un traductor automático Apertium y otros varios recursos. La DGPL ampara un diccionario de aragonés en internet, sufragado en 2/3 por el proyecto europeo Linguatec. Y un Curso on line de lengua aragonesa, con la colaboración de la Cátedra Johan Ferrández d’Heredia de la Universidad de Zaragoza. Un hecho sigificativo es que el Decreto del Gobierno de Aragón otorgando en mayo pasado el premio Chuana Coscujuela, justificaba el galardón… ¡por primera vez, en aragonés!
En mayo del 2017, el BOA publicó los estatutos de la Academia Aragonesa de la Lengua (compuesta por 15 miembros vitalicios y sin sueldo, elegidos por el Gobierno de Aragón, las Cortes y la Universidad de Zaragoza entre especialistas de prestigio) que velará por el correcto uso del aragonés y el catalán, consideradas «lenguas propias» de la comunidad. Se incorpora al Instituto de l’aragonés y el Institut del catalá d’Aragó. Sus dictámenes gozarán de «criterio de autoridad» y colaborarán en la formación del profesorado. Va despacio y preocupa, pues el ambiente sigue enrarecido y tenso por críticas y enfrentamientos de algunos de los mejores conocedores del aragonés como Chesús Vázquez <b>Obrador</b>, <b>Anchel Conte</b> o<b> Chusé R. Usón</b>.
Source: Gegants i capgrossos | Viles i Gents
(Publicat a La Comarca el 2 de novembre del 2018)
En unes fotografies de Vall-de-roures, del 1926, apareixen a la plaça, per a la festa major, els personatges més populars per als xiquets que participaven en les animades cercaviles per la població. Eren els tradicionals gegants i capgrossos que s’acompanyaven de la banda de música municipal vestida de rigorós uniforme i gorra de plat. En una d’estes fotos, al centre i davant dels gegants, es veuen un grup de set dones jóvens, vestides elegantment, que pareixen les probables amfitriones dels actes festius organitzats per l’ajuntament. En una altra instantània, els capgrossos, d’aspecte poc agradable i simpàtic, estan acompanyats per la canalla. En altres dos fotos la comitiva festiva està a casa Pallarés, esperant el pas de la processó religiosa, amb creu i peanyes, que passa pel carrer Pla en direcció al carrer del Carme. Els gegants representen el rei i la reina, amb capa i corona, i els capgrossos en són sis: un senyor amb barret de copa, un baturro amb mocador al cap, una dona guerxa, un personatge desdentegat i dos més, un d’ells pareix una dona. Tota la gent que acompanya la comparsa va ben mudada, els hòmens amb camisa blanca, ajustador i, alguns, el cap amb gorra, uns pocs amb mocador. Segons ham escoltat a la gent més gran els gegants i els capgrossos van desaparèixer de les festes patronals durant la revolució del desembre del 1933. Els revoltats, profundament antimonàrquics, van llançar els reis al riu des del pont de pedra i, després, els hi van seguir els capgrossos. Els xiquets, en córrer la notícia per la vila, van anar a veure com baixaven els seus personatges populars arrossegats per la corrent d’aigua del Matarranya sense que ningú s’atrevire ha salvar-los de morir ofegats. I pareix que els nostres transmissors, que durant els fets revolucionaris eren menuts, conservaven una bona memòria perquè els aquells tradicionals personatges mai més van formar part dels actes festius.
Carles Sancho Meix
Source: Anna | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el 3 de novembre del 2018)
Anna Heller, la besàvia dels meus fills, va néixer a Leipzig l’any 1861, ciutat del regne de Saxònia, un dels molts estats en què es trobaven aleshores dividits els Països Alemanys. Quan tenia 10 anys, el 1871, després de la Guerra Franco-Prussiana, una gran part dels Països Alemanys s’unificaren i fundaren Alemanya; en quedaren fora un muntó de països, i encara ara no s’ha aconseguit la unificació de tots els alemanys. Això últim no afectà gens l’Anna que des del 1871 passà a ser ciutadana alemanya d’Alemanya i ho fou fins a la seua mort el 1930. Va tenir sort de morir aquell any perquè només que hagués viscut cinc anys més, fins al 1935, s’hauria trobat que per les Lleis de Raça de Nuremberg –que no eren lleis sinó un muntó d’ignomínies decretades pel nou Estat Nacional-Socialista Alemany– li haurien arrabassat la nacionalitat alemanya, perquè un avi seu era gitano. L’honor i la puresa de la raça ària alemanya no permetia que en formés part algú que era quarteró gitano, com la besàvia dels meus fills. D’haver viscut encara més anys, fins a la Segona Guerra Mundial, hauria estat internada en un camp de concentració i molt probablement assassinada. Son fill, l’Erich, avi dels meus, com que només tenia un besavi gitano gaudia de l’honor i la puresa de la raça ària alemanya, i així va poder fer de funcionari alemany de justícia dins de la Polònia ocupada durant la Guerra. L’Erich no responia gaire bé al tipus alemany suposadament ari: sí que era prou alt i tenia els ulls blaus, però era més aviat fosc de pell i amb uns cabells molt negres. I és així que mentre caminava per la voravia d’una ciutat polonesa li van venir de cara dos oficials de les SS, que en veure que ell no s’apartava per a deixar-los passar, li van etzibar una bufetada que de poc si no cau, perquè es pensaven que era polonès. Quan van saber que era funcionari alemany de justícia, li van presentar excuses. De tota manera va tenir sort que no sabessen res del seu besavi gitano.
Artur Quintana
Source: L’amenaça estàndard | Viles i Gents
(Publicat a La Comarca el 16 de novembre del 2018)
Los defensors del xapurriau a ultrança estan molt preocupats pel perill de desaparició de la llengua del Matarranya desnaturalitzada per la imposició del català estàndard. Però los exemples de convivència d’una llengua normalitzada en les variants dialectals se poden trobar per tot el món, de fet són la norma. Només cal mirar a la potència i vitalitat de l’andalús encara que a Andalusia la normalització del castellà se remunta a la Reconquesta. La normalització comporta l’ensenyament de l’estàndard castellà i la seua utilització en les relacions en l’Administració i en totes les comunicacions escrites de caràcter oficial així com als mitjans de comunicació. Però, al carrer, viu i perviu en força l’andalús. No ha desaparegut ni desapareixerà. No se l’ha menjat l’estàndard. No entenc perquè haurie de passar lo contrari en lo català i lo xapurriau. Per cert, determinar l’àmbit geogràfic d’este suposat dialecte xapurriau no serà fàcil. Els defensors de la seua existència afirmen que se parle a Aiguaviva (Baix Aragó) però n’exclouen Arnes (Terra Alta), encara que la parla del primer poble està molt més diferenciada que la del segon respecte del parlar de la capital del Matarranya, Vall-de-roures, per posar un exemple.
Però, acceptant que l’estàndard català és una amenaça per al xapurriau -o dit d’una altra manera, la parla de la comarca del Matarranya-, corre perill lo 10% de característiques que lo diferencien del català normatiu. Respecte del vocabulari, no n’hi ha cap discrepància. Tan catalanes son ‘granera’ i ‘espill’ com ‘escombra’ i ‘mirall’, les dos primeres del català matarranyenc i les dos segones del barceloní. Per tant, consumada l’assimilació de la nostra forma de parlar per l’estàndard català s’haurà perdut el 10% de la nostra llengua. Però els defensors del xapurraiu no estan preocupats, o no ho manifesten, per l’evident i comprovable substitució del que s’ha parlat al Matarranya des de l’Edat Mitjana pel castellà, un procés que, a la llarga, eliminarà el 100% del nostre patrimoni lingüístic. Preocupa més una dubtosa retallada del 10% que una segura desaparició.
Lluís Rajadell
Source: Llengües minoritàries, l’espanyol en perill! | Viles i Gents
(Publicat al diario de Teruel el dissabte 17 de novembre del 2018)
Les llengües minoritàries molesten a molta gent, que les considera inútils, si més no perilloses. Per a què hem de conèixer el català, el basc, el gallec o el “bable”, si ja tenim l’espanyol? quina pèrdua de temps! Això deuen de pensar molts europeus: per a què conèixer l’espanyol, si ja tenim les nostres de primera categoria: anglès, francès i alemany? Molts espanyols presumeixen de que la llengua nacional és la segona més parlada del món. Però només cal anar a qualsevol país europeu per adonar-te’n de la poca importància que té a Europa, on gairebé res hi ha escrit en espanyol en els seus monuments patrimonials o en els seus museus. Tot és en anglès que, curiosament, quan el Regne Unit faci efectiu el “Brexit”, no serà la llengua nativa de cap país europeu (amb l’excepció d’Irlanda, que el considera constitucionalment llengua secundària). També es dona la paradoxa de la UEFA, que, malgrat que la lliga espanyola és la més potent d’Europa i els equips espanyols els més presents en els campionats europeus, té com a llengües oficials el francès, l’anglès i l’alemany. També en el mercat dels discos està tot escrit en les llengües anteriors a les que cal afegir l’italià. Però no, el gran enemic de la llengua espanyola són sempre les llengües minoritàries hispàniques, sobre tot el català (especialment a l’Aragó i a València, es nega la seva existència), però també l’apregonés, el basc o l’asturià. Curiosament anomenades “conservadores”, aquestes persones consideren que les llengües minoritàries són com els animals en perill d’extinció, que el que haurien de fer és seguir la seva tendència, és a dir, extingir-se (o conservar-se engabiats, com a peces de museu). Perquè aquestes llengües són inútils i molestes, com els óssos formiguers, panda, polars o pirinencs, els ornitorincs, els orangutans o la tonyina roja; o perilloses com el tauró blanc (el català). Però aquests que menyspreen o maltracten les llengües minoritàries, també són els principals llepaculs dels poderosos, i mai voldran admetre que el principal problema de la llengua espanyola no hi és a Espanya, si no a Europa, sotmesa a la anorreadora força de la llengua de l’imperi ianqui.
Antoni Bengochea
Source: Classes de literatura comparada | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de novembre del 2018)
Per un tuit del passat dia 13 ham sabut que a Javier Lambán li agrada la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza “que como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”: lo nostre president, expert en la literatura comparada a Catalunya. Des de Tweeter, aparador de la imatge pública, comprimida i a l’instant, se presenta: “Doctor en historia. Lector entusiasta”, i no para de piular miniressenyes (Patricia Highsmith, Pérez-Reverte, etc.), més d’un llibre alhora, viatges de curta i llarga distància, fragments de premsa afí i una agenda política ben plena. Tants desplaçaments dixen bastant temps per llegir! Una altra piulada seua l’endemà troba l’excepció per haver nascut a un costat de la ratlla: “el mejor novelista en catalán, Jesús Moncada, era aragonés orgulloso de serlo”. ¿Ho deu de dir al Camí de sirga, que Lambán afirma haver llegit en català? Tres dies més tard, beneït per Juan Bolea a El Periódico de Aragón, se ressitua a la casella de partida: “Que decir eso no denigra ni a la hermosa lengua catalana ni a la gran comunidad de Cataluña, también”. Xufla, xufla… Eixe escriptor gadità resident a Saragossa (Premio de Novela Corta Alcalá de Henares i II Premio Abogados de Novela) explica la fórmula conjunta de la quantitat i la qualitat literària dels escriptors catalans en castellà: per vendre més. Des dels Mendoza i Marsé, als germans Moix, Cristina Fallarás i Idelfonso Falcones, o l’estereotip del català pesseter compartit per tutti quanti. Este embolicat argumentari, que dispara a discreció (los escriptors menors “apesebrados” de la Generalitat i els que fora de Catalunya, oh sorpresa, responen entrevistes en castellà), pretén edificar un cànon literari sobre criteris extraliteraris, igual que els tuits presidencials. Perquè si és cert que hi ha literatures amb més escriptors i lectors o més ressò acadèmic i crític, convertir-ho en orgull nacional per coincidència amb la llengua pròpia resulta mesquí i absurd, i evidencia lo mateix supremacisme —o “fascismo pancatalanista”— que critica. A l’autonomia de l’estètica i no a la pàtria dels 26 autors seleccionats, invoca El canon occidental de Harold Bloom.
María Dolores Gimeno
(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 7/12/2018)
Natxo Sorolla
Fa uns dies escrivia aquí que els pobles del Matarranya i la Franja que ixen a les estadístiques no són los més pobres d’Aragó (Favara, Maella, Calaceit i Saidí) perquè els estudis no incorporen los pobles menors de 1.000 habitants. I el número de persones que viuen a un municipi se correlacione en les rendes que tenen eixos habitants: los pobles menors de 1.000 habitants tenen només 12.000€ anuals de renda per persona, però els majors de 500.000 habitants dupliquen eixa renda per habitant, a 26.335€ per cap.
Però hi ha una cosa en la que no sempre pensem. Quina és la causa, i quina és la conseqüència? Lo que haig escrit més amunt porte a pensar que el número d’habitants d’un municipi és la causa, i les rendes són la conseqüència. Si un municipi té pocs habitants, té més pobresa. Però crec que és més realista pensar-ho a la inversa: si una àrea té rendes baixes, tindrà menys habitants. Posem-mos en lo cas d’una àrea agrícola de l’interior els anys 40, que té unes rendes baixes, associades a una agricultura sense mecanitzar, i que està expulsant a la seua població jove a zones industrialitzades. Si li posem nom, ho entendrem: los municipis del Matarranya es van despoblar, i els del Baix Llobregat se van expandir. I és que fa 150 anys l’Hospitalet de Llobregat tenie tanta població com Vall-de-roures en l’actualitat (!).
Però també s’ha de dir que la cosa no és tant senzilla com invertir la relació, i dir que més riquesa → més població. Perquè aquell territori que atrau població, també atrau gent jove, en ganes de viure, en talent i enginy, que aporte noves idees, i que pot acabar creant-te negocis de gran rendibilitat. A nivell global tenim un exemple a Silicon Valley, punt de reclutament de jóvens enginyers per Google, Intel, Apple… Per tant, l’equació se fa circular: més riquesa → més població → més riquesa → …
I és que a nivell local tenim altres exemples: les capitals de comarca (Vall-de-roures, Binéfar…), i les segundones, que en lo seu moment van ser contentades en lo títol de «capitals culturals» (Calaceit, Tamarit de Llitera…). Segurament que una de les raons bàsiques per a fer-se capital ere la mida del municipi: a més mida, més opcions de fer-se capital. Però una vegada s’és capital, hi ha més opcions d’incrementar la població a costa dels altres (concentració de servicis, etc). Ho diu l’aforisme anglès: los rics, se fan més rics (i els pobres, se fan més pobres). Esta és la cruga realitat. Ser el primer és important. Encara que sigue per poquet. Sempre i quan se vulgue créixer ;-)