La Franja

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de gener del 2018)

Aquest Nadal he assistit, amb companys matarranyencs, a una esplèndida representació del Cant de la Sibil·la precedint la Missa del Gall a la Catedral del Mar de Barcelona plena a vessar. El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic de melodia gregoriana que pren origen en textos dels primers anys del cristianisme, on els profetes de l’Antic i del Nou Testament i alguns gentils, entre els quals la sibil·la Eritrea, són cridats a declarar l’arribada del Crist. És documentat per tota l’Europa Occidental des del segle X. La Sibil·la és representada  per un sagalet vestit de donzella,  modernament també per una sagala o una dona, que amb una espasa a la mà anuncia el Judici Final. A la nostra Corona es representà en llatí des del segle XI: Jaca i Ripoll; del XIV són les primeres versions en romànic (català). El Concili Tridentí (1565) les va prohibir, i només s’ha mantingut  justament a la nostra Corona, a Mallorca i l’Alguer. A altres territoris no s’ha recuperat fins a la segona meitat del segle passat, però amb empenta: 17 localitats a Catalunya, a Maó i 8 del  País Valencià, sorprenentment allà ja que les representacions són en  català i és sabut que les jerarquies eclesiàstiques valencianes s’han mostrat en moltíssims casos ben poc respectuoses amb la llengua del fidels. Al nostre país no s’ha recuperat enlloc, malgrat que fins a Trento s‘hi celebrava. Només s’ha cantat algun cop en  llatí jaquès, i en català al Matarranya, però cap església no ho fa regularment. És per això que Plácido Serrano, que n’ha editat un CD seguint un manuscrit llatí jaquès, s’exclama: Por qué el Canto de la Sibila […] no se incorpora a los acontecimientos anuales, en este caso la Navidad, de igual manera que se incluye  a los calendarios de actividades de Mallorca, Valencia o Cataluña?  Tenim versions del Cant en català  i aragonès, i  encara que no en tinguéssem en castellà, molts poetes ens en podrien fer. Només cal proposar-s’ho i tindrem Cant de la Sibil·la en català a la Franja, i en altres indrets en aragonès i en castellà.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel el 3 de febrer del 2018)

He escoltat a alguns catalans no independentistes queixar-se de que es senten tractats a la seva terra com si fossin una anormalitat, com si fossin un no-res; en resum: com si no fossin.  Però aquest discurs el coneixem molt bé els franjolins aragonesos que no volem renunciar als nostres arrels culturals. Els que presumim de llengua catalana a l’Aragó, fa molts anys que hem d’anar amb més que prudència en donar les nostres opinions en públic i anar molt amb compte amb allò que diem, com ho diem i on ho podem dir. I aquí m’atreveixo a opinar conscient de que no em llegeix gairebé ningú. És cert que a Catalunya s’han establert dos bàndols enfrontats, però aquí, a l’Aragó, el problema és que només hi a un bàndol, i nosaltres formem part d’un cul de sac molt minoritari que, segons en quins ambients, gaudim d’una mica de comprensió per part de certes persones amb una sensibilitat diferent a la molt majoritària. Si els catalans no independentistes, més o menys la meitat de la població de la nació veïna, es senten maltractats, us podeu imaginar com ens sentim nosaltres que som com l’agulla del paller, que només es fa visible quan punxa a algú. Perquè a Catalunya pots emprar el català i el castellà amb dret a que et responguin en qualsevol de les dos llengües; aquí no. El castellà gaudeix a Catalunya d’oficialitat, d’ensenyament obligatori, de tota la premsa  y de totes les cadenes de radio i televisió espanyoles, de gairebé tot el cinema en espanyol, milers de llibres a les llibreries, etc. Aquí podem donar gràcies a l’actual govern de que ens ha reconegut el dret a la existència, i algunes engrunes més com l’esquifit projecte Moncada o el Premi Guillem Nicolau (amb el govern del Lapao ni això); algunes classes optatives de català (com una llengua estrangera i rara); cap renglera a la premsa (o alguna anecdòtica com aquesta); cap minut als mitjans de comunicació audiovisuals… Puc entendre els mals de cap de molts castellanoparlants i dels no independentistes a Catalunya, però, malgrat tot, quina enveja que els tinc! Clar, com estan tan mal avesats a tot arreu!

Antoni Bengochea