Skip to content

Origen: Increment de turistes a Queretes-Matarranya | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 2 de setembre del 2017)

Entre altres funcions que tenim encomanades los membres de l’Associació Cultural Medievo de Queretes està la de fer de punt d’informació de la vila. Ho fem en horari de 10h30m fins les 13h30m, los dissabtes, diumenges i festius, des del mes d’abril al de setembre ambdós inclosos. De manera sistemàtica apuntem la procedència de les persones que demanen lo nostre suport i d’estes relacions de dades podem extreure una interessant informació estadística.  Com tot en la vida lo turisme també evoluciona i avui vull referir-me a la tendència de la procedència dels turistes que ens visiten. Son dades de Queretes però crec que es poden fer extensibles al conjunt de la comarca del Matarranya. Fa no molts anys teníem una procedència majoritària de visitants originaris de Catalunya, desprès de la banda de Castelló i València i en molta menor quantia de l’Aragó. De la resta d’Espanya eren visites a comptagotes. Estos tres, quatre anys últims les dades registrades ens marquen una tendència de canvi important. Los visitants catalans segueixen sent los majoritaris però la proporció ha canviat radicalment. Hi ha un augment significatiu del valencians, però sobre tot destaca un increment notable dels visitants aragonesos de les tres províncies. Se veu que, ja sigui pel conflicte català o per la propaganda que ens fa la televisió aragonesa, los nostres conciutadans han descobert que hi ha alguna cosa més que los Pirineus per a gaudir de vacances o fer turisme de cap de setmana sense sortir del nostre estimat Aragó. Més val tard que mai. També hi ha un increment notable de visitants de la resta d’Espanya. Molts de Logroño, probablement per ser lo poble de naixement del cardenal Juan José Omella, i cada dia més de Madrid i del País Basc. Fins i tot de llocs més allunyats d’Andalusia i Galícia.  Sembla que lo radi de la circumferència que marcaria la procedència dels nostres visitants es va eixamplant de manera progressiva. Qui ho fa possible? Aquesta dada no la tenim recollida, però jo al menys ho pregunto. Lo boca a boca i les xarxes socials són los principals elements de difusió i propaganda. Per a la zona d’Aragó, a més, seria la televisió autonòmica amb los seus programes divulgatius. Per part catalana, si bé el Matarranya surt diàriament en la predicció del temps, crec que el canvi de denominació de “Els Ports” en compte dels “Ports de Tortosa – Beseit” no ens ha anat gens bé. En tot cas l’increment de visitants es espectacular i, si no m’equivoco, serà una de les principals fonts d’ingressos dels nostres pobles.

Juan Luís Camps  

Origen: Els atemptats de Barcelona i Cambrils | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 26 d’agost del 2017)

Segur que el lector estarà ben informat dels atemptats terroristes del dijous dia 17 d’aquest mes. Només vull fer esment a un parell de fets que es van produir. En primer lloc vull destacar l’acurada actuació dels Mossos d’Esquadra. Van desarticular en un temps record una organització terrorista que anava molt més enllà d’allò que en un principi es va suposar. La informació als mitjans sempre va ser concreta i clara, sense ultrapassar els límits del que es podia fer públic. El cap dels mossos donava confiança i seguretat amb les paraules precises. La posta en escena del president de la Generalitat, del conseller d’Interior i del major dels Mossos, en les diferents rodes de premsa en català, castellà i anglès, donava la impressió d’una informació d’un Estat Català independent. Cal no oblidar les guàrdies urbanes i els serveis auxiliars. Poca o cap coordinació  amb la Policia Nacional i la Guardia Civil, les dues institucions ho diuen. No oblidem pas que fins a data d’avui els Mossos d’Esquadra no tenen informació directa d’Interpol –mai no ho ha volgut el Govern Espanyol– tot i que la té l’Ertzaintza. Si algú vol trobar alguna fallada en l’actuació del Mossos, que es contesti primer aquesta “irrellevant” pregunta: i si el cos dels Mossos hagués disposat de 500 unitats més i dels 688 milions d’euros que el govern de l’Estat els deu?

L’altre fet que vull destacar és la gran reacció de la comunitat musulmana de Catalunya en contra dels atemptats. A més de la gran quantitat de manifestacions individuals i de representants de les comunitats locals o de associacions d’àmbit més gran; va tenir lloc la manifestació des de la plaça de Catalunya i per la Rambla on les entitats organitzadores van voler deixar clar que l’islam no té res a veure amb els atemptats i van demanar que es faci una autocrítica i es treballi per ajudar a integrar els joves: “Que puguin sentir que Catalunya és la seva terra”. S’ha d’aprofitar aquesta rebelió per integrar les comunitats musulmanes als plans educatius, d’assistència i formació dels joves musulmans catalans i dels nouvinguts, en comptes de estigmatitzar-los, però cal no oblidar qui finança el terrorisme. De l’actitud de la ciutadania catalana qualsevol lloança que es faci serà poca. El Govern Espanyol s’esforça per fer-se visible.

 José Miguel Gràcia   

Origen: Demografia variable | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 19 d’agost del 2017)

A l’agost les vacances alcancen lo seu punt culminant. Molta gent se mou cap a diverses destinacions, entre les quals lo medi rural, que rep la visita de turistes ocasionals i, sobretot, de viatgers que tornen a les viles de les quals són originaris ells mateixos o els seus avantpassats i a on encara molts conserven la casa familiar. Allí es troben en parents, amics i records, i poden disfrutar tant de la tranquil·litat pròpia de l’entorn com del tràfec de les festes patronals, habituals d’este mes. Viles i pobles d’Aragó dupliquen la seua població i inclús les que no arriben ni al centenar d’habitants en època laborable poden multiplicar-se per deu, omplint cases i hotels com als bons temps, abans dels grans èxodes del segle XX i del degoteig continu dels raders anys. Este trasbals demogràfic, puntual i periòdic, afecta les persones i, alhora, les infraestructures i els serveis locals: los espais d’oci estan plens i les tendes, bars o restaurants treballen més que cap altra època de l’any. Segurament la majoria dels visitants que tenen raïls a estes zones despoblades no voldrien residir allí més temps del que dura l’esbarjo estiuenc: lo poble està bé com a destinació de duració controlada. No hi ha treball, la vida a l’hivern és dura, l’àmbit rural implica dinàmiques particulars i ritmes diferents als urbans, i ells ja formen part d’un altre món personal i laboral. Tot i que alguns potser lamenten no poder quedar-se més enllà de la temporada. També resulta difícil endevinar la sensació que patissen los que hi viuen tot l’any: alegria pels retrobaments i pel revifament humà?, ofec per l’alteració de la tranquil·litat diària?, pena quan este esclat s’apaga i tornen a quedar-se buits los carrers? Més difícil encara és la predicció de quantes generacions durarà este moviment d’anar i tornar estacional, i si la presència permanent al territori rural, ara tan dèbil, decreixent i envellida, podrà mantindre les estructures que permeten fer-lo habitable a ells i als residents passatgers.

María Dolores Gimeno

Origen: Reflexions sobre la Franja davant el procés català – Terra Veu

LA CALA DE SOPEIRA I EL GOLF DE CASTELLONROI

Un tema tan polèmic com és la independència de Catalunya pot inquietar milers de catalans, pot neguitejar-los o excitar-los d’una manera especial, essent la seva terra la que pot desprendre’s de la resta de l’Estat espanyol. Així és com també en el territori que fa frontera, l’anomenada Franja de Ponent, hi ha una situació d’incertesa generalitzada. Què és el que passaria amb aquest formós territori de parla catalana (o més aviat de parla indecisa, de llengua dubtosa, oi, senyors del govern d’Aragó?) si Catalunya es fes independent? Què passaria amb aquesta variant dialectal tan especial?

Des del punt de vista personal, essent filla d’una mare nativa d’Albelda (La Llitera) i d’un pare nadiu de Vilanova de Segrià (El Segrià), residint a aquest segon, estic vivint una situació d’autèntica incertitud. Els meus avis, que ambdós viuen a la població de la Franja han desenvolupat una actitud satírica envers aquest tema. Tot sovint parlen sobre la possible platja a la Llitera, si Catalunya se’n desprèn definitivament. També fan menció de l’impost de duanes que hauríem de pagar quan, cada dissabte, anem a comprar el deliciós pa de pagès del forn de Chaquín. “Al final, potser ens sortirà més car el pa que la gasolina!” diuen a tall d’ironia.

Deixant de banda les infinites paròdies que poden fer-se al respecte, la veritat és que no em sento precisament inerme puix que, des de l’àmbit de la sociolingüística, es troben desconcertats, essent per a ells una situació molt especial i molt nova.

Tot i així, però, es preveu que les coses a la Franja de Ponent no canviïn gaire. El que sí que pot succeir és que des de l’Aragó, en general, s’adopti una postura bel·ligerant i rancuniosa amb el conjunt de Catalunya. “Jo crec que la gent de Franja continuarà fent la viu-viu com ha fet durant tota la seva història, és a dir, jugar amb dues baralles, que és allò que en diuen fer-se l’andorrà.” advera el doctor en filologia catalana Ramon Sistac i Vicén en una entrevista.

I vosaltres què en penseu gent de la Franja, prendríeu el sol a la cala de Sopeira, o bé us manifestaríeu al golf de Castellonroi?

Origen: Se paraliza el ambicioso proyecto de la planta de purines de Peñarroya | La Comarca

El Periódico de Aragón

POLÍTICA FICCIÓN O DEBATE POLÍTICO

Creen que la sanidad, el comercio y la industria se verían perjudicados. Los pueblos fronterizos creen que la vecina comunidad no llegará hasta el final

En Mequinenza, el río Segre y el Ebro hacen de frontera con la comunidad de Cataluña. – EL PERIÓDICO / LA INTERSECTORIAL

F. V. L.
04/09/2017

Los pueblos y ciudades aragoneses situados en la frontera con las provincias de Lérida y Tarragona, en la denominada Franja, no conciben una Cataluña independiente. Para sus habitantes y representantes, la vecina comunidad no es un abstracto ente político, sino un territorio cercano, cotidiano y omnipresente con el que mantienen estrechas relaciones sociales y comerciales.

Por eso, los vecinos de Montanuy, Fraga, Binéfar, Mequinenza o Maella no creen posible que el día 2 de octubre próximo, tras la eventual celebración triunfal del referéndum de autodeterminación, la Generalitat instale, como figura en sus planes, puestos de control y barreras en las carreteras que conducen a Pont de Suert, Lérida, Gandesa o Batea. Sencillamente, no ven que Cataluña sea otro país el mes que viene.

«No contemplo ese escenario», reconoce Miguel Luis Lapeña, alcalde socialista de Fraga, que considera que si, finalmente, Cataluña se independizara, «sería muy perjudicial para todos». Piensa, por ejemplo, que la asistencia sanitaria que muchos fragatinos reciben en Lérida se resentiría. «Quizá no nos dejaran ir a sus hospitales», conjetura.

Además, Lapeña se pregunta qué ocurriría con los fondos europeos que se destinan al pago de los excedentes de fruta. Y tampoco sabe qué pasaría con los numeroso fragatinos que trabajan en Lérida y, viceversa, con los leridanos que lo hacen en la ciudad del Cinca.

Son muchas las incógnitas que despierta el proceso soberanista en la Franja, pero el alcalde de Fraga cree que no será necesario despejarlas. «Es un referéndum ilegal y, por lo tanto, totalmente inviable», subraya.

Muy cerca, en Torrente de Cinca, su alcalde, José Evaristo Cabistañ (PSOE), piensa de forma parecida. «No puede pasar que el 2 de octubre sean independientes», dice. «Somos dos comunidades con muchas relaciones», explica. «Nuestras economías están muy imbricadas y existen muchos matrimonios mixtos, catalán con aragonesa y aragonés con catalana», continúa.

Aun así, a Cabistañ, como a todos los alcaldes aragoneses de la zona limítrofe, le parece que el «panorama es preocupante» y que pueden producirse muchos problemas a un lado y otro de la hipotética frontera. «¿Habrá que pagar aranceles?», inquiere. «¿Y qué pasará con la Política Agrícola Común? ¿Y con las subvenciones?», añade.

Magdalena Godia, alcaldesa de Mequinenza, también del PSOE, considera que la cuestión de la independencia catalana ha entrado en un terreno «complicado y fuera de lugar». «No creo que nos afecte porque espero que no prospere», afirma.

Godia destaca que su localidad «tiene mucho en común» con los vecinos pueblos catalanes, de los que solo está separada por un puente que salva el río Segre. «Hay sindicatos de riego conjuntos, se hacen muchas actividades con ellos y, socialmente, estamos muy entremezclados», explica.

Esas relaciones de buena vecindad son la tónica general en toda la raya catalano-aragonesa, si se excluye el problema de los bienes eclesiásticos retenidos en museos de Lérida y Barcelona.

En Montanuy, cerca del valle de Arán, la dependencia de los servicios de Cataluña es total, subraya Esther Cereza (PSOE). «Vamos a Pont de Suert al médico, al instituto, a comprar…», enumera. Hasta tienen que llamar a los bomberos de la vecina comunidad en caso de emergencia.

La alcaldesa está bastante segura de que esto no variará, de que Cataluña «no llegará tan lejos». Si se independizara, señala, los vecinos de Montanuy y los pueblos de su término verían cómo se complicaba su vida hasta extremos casi cómicos. «Tendríamos que mostrar el pasaporte continuamente», bromea, «pues las carreteras pasan de una comunidad a otra cada pocos kilómetros».

En Maella, mucho más al sur, casi en el otro extremo de una frontera administrativa que mide unos 400 kilómetros, la deriva independentista es calificada de «despropósito y locura de cuatro iluminados».

«No creo que se lleve a efecto la separación de España y tampoco veo instalada una frontera a 16 o 17 kilómetros de aquí», declara Jesús Zenón Gil, alcalde de la población por el PP.

A esa distancia se halla, precisamente, Batea (Tarragona), un pueblo cuyo alcalde sometió a pleno el pasado mes de julio la unión a Aragón como forma de protesta por la falta de atención que el pueblo recibe de las autoridades de la Generalitat.

Más al sur todavía, en Calaceite, ya en la provincia de Teruel, su alcalde, José María Salsench (PP), no cree que se pueda llegar a celebrar el referéndum. Su pueblo tiene el corazón partido entre Aragón y Cataluña, pues en los años 60 y 70 muchos de sus habitantes emigraron a Barcelona y su área metropolitana en busca de trabajo y futuro.

«Ellos y sus descendientes vienen en verano y, aunque el 90% se siente más catalán que aragonés, no quieren perder sus raíces aragonesas», explica.

Para Salsench, el dilema que plantea el referéndum no es una cuestión trivial. «Estamos ante un problema grave», recalca.

En cambio, en Aréns de Lledó (Teruel) los vecinos hacen chistes con los habitantes de Horta de Sant Joan (Tarragona). «De momento, nos lo tomamos a broma, hasta hablamos de hacer contrabando y de pasarles lo que necesiten», cuenta María Ángeles Vaquer, la alcaldesa socialista.

El pueblo está en el límite justo entre ambas comunidades, basta cruzar el río Algars para estar ya en Cataluña. Por eso existen unas relaciones muy intensas con los del pueblo de al lado. De hecho, no faltan los residentes de Aréns de Lledó que poseen tierras en el municipio tarraconense.

Y es precisamente ese contacto diario, amistoso y comercial lo que hace que ellos no se tomen en serio el debate sobre el futuro advenimiento de una Cataluña independiente.

CUESTIÓN ESTATAL

Además, en Aragón muchos ciudadanos pueden sentir que la cuestión no les concierne directamente. El alcalde de Binéfar, Alfonso Adán, del PSOE, sostiene que la escisión que plantean los independentistas es de tal magnitud que no incumbe a su localidad.

«Me es imposible pronunciarme sobre ese tema, es algo que concierne al Estado, no a un municipio», razona. En cualquier caso, él espera que no se llegue a la ruptura, por lo que tampoco ve pertinente hacer conjeturas sobre lo que pasaría en el caso de que Cataluña consumara ilegalmente su reto nacionalista. «Si se llegara a ese punto, habría que ver cómo quedan las cosas», afirma cautamente.

Fa temps que volíem anar-hi. Conéixer una part del nostre país ben desconeguda. El Matarranya, comarca aragonesa de parlar català, forma part de la Franja de Ponent. Un territori ben pròxim, no nom…

Origen: Descobrim el Matarranya | Pols d’estels

Origen: Tierra de barrenaus: A vispra d’a grafia DGPL

El 22 de juny la regidora del PP a Saragossa, María Navarro, intervenia en el ple de l’Ajuntament per “lamentar que la capital destinés 25.000 euros dels pressupostos en crear una oficina municipal per difondre la llengua aragonesa, quan segons el PP hi ha altres prioritats “.

No hem hagut d’anar molt lluny per trobar un d’aquests esdeveniments en què la RAE (Acadèmia de l’Espanyol) es pot gastar tot el pressupost d’aquesta nova oficina de l’aragonès en algunes hores. Aprofitant la recent aparició dels estatuts de la nova Acadèmia Aragonesa de la Llengua, també per l’època de juny, revivim la campanya de la RAE “Publicitat a Espanyol“.

En aquest cas la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola celebrava una jornada de debat sobre “¿Se habla español en la publicitad?” En el seu luxós saló d’actes. La jornada va estar presentada pel president de la RAE (Darío Villanueva), seguida pel president de l’Acadèmia de la Publicitat (Fernando Herrero) i acabada per Carlos Baldao, ex-subdirector general de Banco Popular. Banc que fins fa poc es dedicava a subvencionar campanyes d’aquest tipus, abans que es declarés “inviable” i a punt de la fallida; venut al Santander per un 1 euro, obligat pels observadors de la Comissió Europea. Més de 300.000 accionistes van perdre la seva inversió.

A les jornades, la RAE va exposar les necessitats de “protegir” i “salvaguardar” l’espanyol de les llengües foranes, més que més l’anglès, amb els recursos que fossin necessaris. Per a això anaven a comptar amb l’ajuda laboral de l’Acadèmia de la Publicitat i econòmica del Banco Popular.

Com sempre en aquests casos lamentem el “tractament desigual” dels partits polítics que es neguen a “preservar” el patrimoni lingüístic aragonès, però que veuen amb bons ulls els recursos destinats al mateix fi amb el Castellà.

Origen: Són tots iguals | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 25 d’agost del 2017)

El passat 19 d’agost moria a l’Hospital d’Alcanyís l’artista calaceità d’adopció Ferran Blanco. Nascut a Lleida el 1930 i, després d’haver treballat en diferents faenes, és a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat quan va decidir dedicar-se plenament a la pintura i al gravat. Amb vint-i-cinc anys se’n va anar a París per formar-se i allà aprengué l’ofici i la passió per la creativitat artística, a través de la seua adscripció al moviment surrealista, molt de moda a la capital de França en aquella època. Cap al 1971 va descobrir Calaceit i la Fonda Alcalà on hi passava amb la dona llargues temporades, fins que es comprà l’actual casa al carrer Maella, el més singular de la població. El 1992 va jubilar-se i s’instal·la definitivament a Calaceit on participà activament en la vida cultural de la vila. A la Fundació Noesis, obra del francès Didier Coste, serà l’encarregat del taller de gravat i col·laborarà en les seues publicacions i també amb l’escriptor i amic Ángel Crespo, resident també a Calaceit, per a qui il·lustrarà amb gravats alguns dels seus treballs literaris. Serà dels primers socis de l’Associació Cultural del Matarranya i vicepresident del 1994 al 1996 i des d’esta coincidència en l’entitat que hem mantingut una llarga amistat. El 2008 l’Ajuntament de Calaceit va organitzar una gran exposició dedicada al lleidatà amb una selecció de gravats, pintures, collages i escultures on es podia seguir l’evolució de l’artista a través de la seua producció. L’última exposició col·lectiva en què va participar Ferran Blanco amb gravats va ser el 2015, a la sala Art&mes a la capital cultural del Matarranya, en la mostra ‘Calaceit referent d’artistes’. El bar del Raconet de la Plaça té exposats una bona mostra permanent dels seus gravats. Ferran me’ls va mostrar en una trobada casual amb el personatge el passat mes de febrer.

Carles Sancho Meix

Origen: La “doctrina” | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 4 d’agost del 2017)

A l’edat de sis anys la meua vocació sacerdotal prosperave feliçment. Deurie ser una vocació més induïda que espontània, però era molt jovenet i no m’ho plantejava. De manera que assistint a la “doctrina” vaig començar a preparar la Primera Comunió, que hauria de prendre dos anys més tard, quan en tinguera vuit.

Però va coincidir que el 1957 va vindre a Mont-roig, de visita pastoral, monsenyor Casimiro Morcillo, arquebisbe de Saragossa. De tan notable esdeveniment en tinc un borrós record, però ma mare contave que, entre els diferents actes, es va convocar a la iglésia als catecúmens de la Primera Comunió. I es veu que també hi van assistir els pares. Tots atents, l’arquebisbe va voler comprovar la preparació i la maduresa de les criatures i els va fer una sèrie de preguntes sobre les nocions més elementals de la fe recollides al catecisme. I va resultar que el menut Tonyin en va respondre unes quantes amb una vivor i una seguretat que resultaven molt xocants venint de tan candorosa criatura. L’arquebisbe va quedar gratament sorprès ja que aquell xiquet aparentave ser dels més jovenets entre els neòfits. I va preguntar:
-Pero este niño que edad tiene?
-Seis años -li van respondre.
-Pues con seis años está suficientemente preparado para la Primera Comunión; que la tome este año!

Com és natural, la inesperada decisió de l’arquebisbe va omplir de satisfacció als pares i a tota la família. I així va ser com, de pressa i corrent, ho van haver d’amanir tot per a un aconteixement familiar tant destacat com ere la Primera Comunió del futur “curica”. Entre altres coses l’uniforme de marineret que vaig estrenar tan gloriosa jornada i que, content com un gínjol, vaig lluir una bona temporada com a robeta de mudar. Exactament fins que se’m va quedar menuda. I és que el burret creixie però l’albarda no.

J. Antonio Carrégalo

Origen: Comienza la reparación del campanario de Fórnoles | La Comarca

La primera jornada del Mequinensa Internacional Film Festival, celebrada este viernes, ha estado dedicada a la animación y a los videoclips, sección esta última que se estrenaba en el certamen. Un taller de minutometrajes ha sido el protagonista de la segunda jornada. La tercera y última jornada se celebrará este domingo con la entrega de…

Origen: Mequinensa despliega la alfombra roja para llenarse de cine – AraInfo | Diario Libre d’Aragón

Origen: Esclops i sabates | L’esmolet


Pallisses de Torredarques, un patrimoni també en descomposició (© Carles Terès, 2014)

Fa uns dies, vam reunir un grapat d’antics masovers del terme de Torredarques per a què ens expliquessin els jocs i comèdies que es representaven als bureos. Vaig xalar de valent tot escoltant el català tan ric que empraven. No vaig poder evitar, però, una certa tristesa perquè sabia que per a la majoria això no tenia importància. Algun d’ells fins i tot ja havia trencat la transmissió lingüística amb els néts. Encara hi ha persones de tota edat i formació que veuen la deserció de l’idioma com una manera de progressar, d’estalviar-se burles i problemes —se’n podria dir, en homenatge a la cançó d’Al Tall, «efecte Tio Canya».

Potser aquesta tristor l’arrossegava perquè feia poc que havia vist un programa sobre Occitània on, després de mostrar-nos castells i paisatges, el presentador visitava la fira d’un poble. Allà conversava amb uns jubilats de la zona que, ben endiumenjats, passejaven entre les paradetes. En un moment donat els va preguntar per què no parlaven occità entre ells. El més eixerit li va respondre amb to paternal:

—Mira noi, mon pare i abans mon iaio calçaven esclops. Jo, en canvi, puc lluir aquestes sabates tan boniques. Oi que seria un ximplet si continués amb els esclops, podent anar ben calçat? Doncs amb l’occità passa igual, és un esclop que ja no val per a res, mentre el francès és una sabata còmoda i moderna.

—I per què no podem tenir-ho tot, sabates i esclops? —vaig exclamar—. Esclops ergonòmics, lleugers, de colors…! —Però, és clar, a l’altra banda de la pantalla ningú no m’escoltava.

Mentre conduïa cap a Alcanyís, vaig recordar un estiu de finals dels 70 a Queretes. L’amic d’un de la colla havia vingut de Madrid i li ensenyàvem el poble. El noi no parava de repetir-nos “¡Vaya pueblo tan bonito que tenéis!”, “¡Qué casas tan chulas!”. Nosaltres, adolescents capficats en cabòries més carnals, mai no ens hi havíem fixat. Era “lo poble” i prou, un grapat de cases velles i carrers irregulars, lluny de la lluentor de la ciutat. Aquelles lloances del madrileny em van fer mirar-ho tot amb uns altres ulls.

Queretes des del “castell” (© Carles Terès, 2008)

Han passat dècades, i ara, Queretes i moltes viles del país fan força goig. Està clar que hi ha voluntat de salvaguardar el patrimoni material. Amb una morterada d’euros, uns tècnics i uns obrers tot queda de pel·lícula.Però, què passa amb la llengua, el monument més valuós que tenim? Mantenir-lo no costa un cèntim, però en canvi veiem com Aragó es dessagna lingüísticament de manera inestroncable. Ni els beneficis que el bilingüisme aporta al cervell, ni les oportunitats laborals en terres veïnes, eviten que moltes parelles escamotegin als fills el tresor del seu idioma. El meu amic sociòleg me n’explica el perquè, i me’l crec (n’és un expert), però segueixo sense entendre-ho.

Al final viurem en pobles de pedra repicada i fanals de ferro forjat, però sense la llengua que vehicula la cultura dels avantpassats, que n’és l’ànima. Una closca buida. Una postal.

Publicat a El Salto Aragón, n.4, agost de 2017

Origen: Pregó de Ramón Mur a les Festes d’Alcanyís | Lo Finestró

Vídeo: https://www.lacomarca.tv/gala-damas-y-pregon-alcaniz-2017/

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja