Skip to content

Malgrat la derogació, el PP ha aconseguit desactivar l’ambició de fer cooficials el català i l’aragonès a l Aragó

Origen: El lapao i el sostre de vidre | Cultura | EL PAÍS Catalunya

Els socialistes Miquel Iceta i Javier Lambán.

La notícia es feia pública el dia 2 d’aquest mes. Acompanyat a la foto pel socialista català Miquel Iceta, el president de la comunitat d’Aragó, el també socialista Javier Lambán, anunciava la derogació de la infame llei de llengües del PP, famosa per haver ocultat el nom de les “altres” llengües de la regió (com si no fossin pròpies) rere les sigles lapao i lapapip. Es posava així punt final al penúltim esperpent amb relació al reconeixement de la diversitat lingüística a Espanya per part de la dreta més cavernosa, i molts respiràvem alleujats en contemplar que, per fi, algú havia posat una mica de seny.

Un cop saludada la bona nova, però, rebrota el desencís en constatar que, de fet, som allà on érem, que el que recuperem no és altra cosa que poder dir les coses pel seu nom, i que se’ns planteja un escenari ben lúgubre si interpretem com un èxit la mera correcció dels disbarats, com si tens la casa que et cau al damunt però et felicites de no calar-hi foc. Així, davant la satisfacció que s’han fet les coses bé, de seguida desem al calaix la idea de fer les coses millor, no fos cas que ens fiquéssim en un jardí. El mateix Lambán era prou clar en la compareixença en què certificava la defunció del lapao i alhora aparcava qualsevol iniciativa que anés més enllà: “Es evidente que sólo puede haber una lengua oficial en Aragón, que es el castellano”.

I per què hauria de ser tan evident? Per què fa la sensació que, apel·lant a l’evidència, es desactiva el debat i es deixen els arguments adversos en els dominis de la ignorància? És una afirmació anàloga a la que va proferir un altre representant de l’esquerra, el candidat de Podem Pablo Echenique, que en campanya electoral, a la pregunta de si el català i l’aragonès havien de ser cooficials, va respondre amb un contundent “obviamente, no” que deixava com uns enzes tots aquells que pensessin el contrari. Anem ben malament si, mentre la dreta canvia el nom de les coses, l’esquerra es limita a tancar la discussió amb la suficiència del qui és clarivident.

No hi ha cap impediment ni polític, ni legal, ni intel·lectual perquè l’aragonès i el català siguin oficials allà on es parlen. N’hi ha prou a mirar a una comunitat veïna del mateix Aragó, a Navarra, per comprovar de quina manera es poden formular solucions ben simples a obstacles aparentment insalvables. És l’article 9.2 de l’Estatut d’autonomia vigent: “El vascuence tendrá también carácter de lengua oficial en las zonas vascoparlantes de Navarra”. Ja està, és així de senzill, així de fàcil, no cal res més per fer oficial una llengua pròpia justament allà on es parla, ningú diu que calgui fer-la oficial més enllà del propi domini lingüístic. Però es veu que no: l’ocurrència del lapao ha tingut com a corol·lari catastròfic la imposició d’un sostre de vidre amb forma de pèrdua d’ambició, de conformisme eunuc.

Molts diran que al català no li cal ser oficial a la Franja, que ja ho és a tres comunitats autònomes més, que allà només el parlen 30.000 persones, i que ja té qui el defensi, però estaran obviant que, de tota la catalanofonia, és el territori on es donen els percentatges més alts de coneixement de la llengua, d’ús social i de llengua materna. Gran paradoxa: la zona del domini lingüístic on tens més possibilitats de trobar-te un catalanoparlant és justament la que li atorga menys drets, cosa que hauria de fer enrojolar l’esquerra que abandera les obvietats, ja que la dignificació d’una llengua no és només un exercici de bonisme cultural en favor de la diversitat; és també una extensió dels drets dels ciutadans sota el principi d’igualtat.

I la mateixa reflexió val per l’aragonès, el pretèrit lapapip, mancat de normativa comuna, sense ensenyament obligatori, amb 13.000 parlants que fan el que poden, i el que és més important: ningú que doni la cara per ell. Només Aragó pot defensar l’aragonès, llengua romànica com el francès, l’italià o el mateix català i patrimoni immaterial únic que, com el dàlmata, pot acabar en els llibres d’història com a exemple de llengua neollatina extingida. Si no s’hi posa remei, això sí que serà una bona evidència.

Estant així les coses, convé preguntar-se finalment on són els apòstols del bilingüisme, on són els defensors de dotar les dues llengües d’un mateix territori d’una presència pública equivalent, perquè aquesta defensa només s’explicita quan es prejutja que la llengua que es troba en inferioritat és el castellà. On són els que prediquen el bilingüisme quan aquest bilingüisme comporta dignificar les altres llengües?

Origen: Innovar, com fumar porros, a destemps | Xarxes socials i llengües

(Publicat a La Comarca, 28/8/2015)

Natxo Sorolla

Los adolescents escomencen a fumar porros perquè els influencien los seus amics? Los jóvens malotes se trien entre ells? Fumar porros, l’obesitat, la felicitat, o tantíssimes altres qüestions personals, com la innovació tecnològica, tenen influència directa dels nostres amics. Per a l’adopció d’innovacions és més important lo comentari d’un amic que qualsevol anunci que et fóteguen a la tele. Hi ha grupets d’amics a on és habitual fumar, i grupets que mai fumen. L’únic que quede per respondre és si fumem per influència dels amics, o si els que tenen hàbits de fumar se seleccionen entre ells. Però ser el més guai de la colla per fumar canuts és similar al mecanisme pel qual una amiga de mitjana edat, que està concentrant l’atenció d’una conversa mentres explique a les companyes què és això del Facebook, té com a conseqüència una manada irrefrenable de senyores dirigides als seus fills demanant mòbil i Facebook. Encara que no tinguen clar per a què servix. L’avantatge és que la innovació tecnològica ha produït la major part dels canvis socials positius que coneixem. Seguir llegint… Origen: Innovar, com fumar porros, a destemps | Xarxes socials i llengües

 

Origen: Any 1923: “Se necesita médico para pueblo de la provincia de Teruel de habla catalán” | Xarxes socials i llengües

A partir de les notes de Pedro J. Bel, es va saber que el 16 de desembre de 1923 l’alcalde de Fórnols demanava un doctor per a la vila amb un anunci a La Vanguardia, i que hi especificava que la població era “de habla catalán”:

Doctor Fórnols habla catalán 1923Per a Artur Quintana, que situa l’origen de la denominació pejorativa de xapurriau a principis del XIX, això significaria que no és fins després de la Guerra Civil que es consolida la denominació de xapurriau. Una prova més que tomba allò de sempre li ham dit xapurriau i el xapurriau dels iaios dels nostres iaios

JORNADA CINGA FÒRUM 2015

EL PATRIMONI RELIGIÓS DEL BAIX CINCA: RETROBANT EL PASSAT

L’Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA ha organitzat per al dissabte 19 de setembre al Palau Montcada de Fraga una nova edició de les JORNADES CINGA FORUM on se reflexionarà sobre EL PATRIMONI RELIGIÓS DEL BAIX CINCA, un tema que recents esdeveniments han posat de força actualitat.

Se desenvoluparan durant tot el dia. Al maití d’una forma més teòrica i per la tarde amb una visita guiada.

Los dos primers ponents dissertaran sobre el què tenim al Baix Cinca, mentre que els dos segons ho faran sobre com s’està gestionant o com se podria fer-ho. Durant el descans se podrà gaudir de rebosteria que en el seu nom popular hi figura algun element eclesiàstic.

Com a novetat d‘enguany i a fi que els estudis presentats tinguen una incidència pràctica, cada ponent haurà de fer una proposta per tal de complir amb la segona part del títol: RETROBANT EL PASSAT.

La visita a l’ermita de Chalamera ens permetrà conèixer en directe les característiques d’est monument. El desplaçament es farà en cotxes particulars.

Les jornades estan obertes a tot el públic interessat i són gratuïtes. Tampoc cal inscripció prèvia.

El programa és el següent:

09:30 PRESENTACIÓ DE LA JORNADA. A càrrec de Pep Labat, president del Institut d’Estudis del Baix Cinca.

10:00 PATRIMONI RELIGIÓS I GEOLOCALITZACIÓ: LA COMARCA DEL BAIX CINCA. A càrrec de Josep Martínez París, professor de l’IES Baix Cinca.

10:45 PATRIMONI RELIGIÓS IMMATERIAL. A càrrec de Quim Guiral Satorres, historiador local.

11:30 DESCANS. Hi haurà rebosteria celestial: vi de missa, popetes de Santa Àgueda, pets de monja, ossos de sant…

12:00 LES IMMATRICULACIONS DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA: EL CAS DEL CE.I.CU. A càrrec de Paco Tejero Costa, historiador local.

12:45 GESTIONAR LA HISTÒRIA: POLÍTIQUES PATRIMONIALS. A càrrec de Montse Macià, ex-directora del Museu de Lleida i responsable de promoció patrimonial de la Diputació de Lleida.

16:00 VISITA GUIADA A L’ERMITA DE CHALAMERA. A càrrec de Quim Salleras, historiador local.

 
 
Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA
Fraga

 

cartell J CINGA 15.jpg

 

programa J CINGA 15_a.jpg

 

programa J CINGA 15_b.jpg

 

Origen: La llengua de la Franja

En quina llengua parlen a la Franja de Ponent? La pregunta pot semblar ximple, però ha aixecat molta polseguera les darreres setmanes. L’avantprojecte de llei de llengües que vol tirar endavant el govern aragonès, del Partit Popular, diu que l’idioma que parlen a la Franja de Ponent és l’aragonès oriental i no el català o un dialecte de la nostra llengua.

Aquesta avantproposta de llei ha posat a l’ull de l’huracà els veïns d’aquesta zona d’Aragó, a tocar de Catalunya, que no sap en quin idioma parla. Equip de reporters ha anat fins allà per constatar l’embolic que ha generat aquesta polèmica i la divisió que hi ha en el mateix territori sobre com anomenar l’idioma que utilitzen en el seu dia a dia.

Origen: El Mas del Llaurador

El Mas del Llaurador

  • Escrito por  Carles Sancho

El dimecres 12 d’agost el Mas del Llaurador, per unes hores, va ser protagonista al Matarranya i va tornar a recuperar la passada vitalitat. Una seixantena de visitants de totes les edats, principalment de la veïna població de Valljunquera, atrets per la programació de la 1a Escola d’Estiu que havia presentat l’associació de pares Clarió i l’AMPA de Valljunquera.

En la convocatòria vam fer una passejada pels carrers de la vila abandonada des de la dècada dels 60 i pels voltants. Vam anar a la font Bona on encara ofereix aigua cristal•lina al caminant i que fa uns quants anys era qui abastia la població del Mas. També anàrem a la font del Molí completament seca i amagada per la vegetació perquè ja no alimenta l’antic molí ara en runes ni a les basses que regaven els fèrtils horts del Prat del Mas abandonats des de fa dècades. El lloc evoca l’estança d’un destacament de les tropes republicanes de la 11a Divisió de Líster, allà amagades, que veien impotents com l’aviació italiana bombardejava el Mas sense cap objectiu militar i, per sort, sense població civil que ja havia marxat per l’imminent atac després del sagnat front a les Ventes de Valldalgorfa al març del 1938. L’església del Mas, dedicada a Sant Joan Degollat, va ser una de les poques edificacions de la població que van quedar intactes de l’acció militar i que encara ara vam poder veure i observar la seua espectacular construcció d’estil barroc. Va ser l’estança on oferírem als assistents una mostra del cançoneret del Matarranya. I ja fora del temple explicàrem breument la història de la vila i parlàrem dels personatges més rellevants que van tindre relació amb la població: el mestre i mossèn valldalgorfà José Pellicer, els constructors de les casetes de falsa cúpula i el capellà i músic vallejo León Andía. Una tarde d’estiu ben aprofitada i en bona companyia, en un lloc ple de records i evocacions.

Origen: Aiguaviva i Desideri Lombarte | Lo Finestró

42548659Enguany la 25a. Trobada Cultural del Matarranya promoguda i organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya, Clarió i l’Ajuntament d’Aiguaviva se celebrarà en esta vila del Bergantes el proper 4 d’octubre. Població d’estreta relació amb l’escriptor matarranyenc Desideri Lombarte que coneixia prou bé perquè va publicar el treball “Toponímia d’Aiguaviva. Primera aproximació (Aiguaviva del Bergantes)” en el Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica XLI, setembre 1990 –pàgs. 1 a 24- sense que l’autor el poguera veure’l imprès a conseqüència de la seua mort. I és que a la dècada dels vuitanta del segle passat el pena-rogí va conèixer, al barri d’Horta de Barcelona on vivia, “Cuadrau [Quadrat] Esteban Retabé, de 76 anys, llaurador, nat a Aiguaviva el 12 d’abril de 1912. Que va vindre a Barcelona l’any 1967.” Continua en l’introducció del seu treball Lombarte …”fa vint anys que viu a Barcelona, tot i que ha fet algunes estades temporeres al lloc, i aquesta circumstància pot donar peu a alguna influència del català barceloní, la qual cosa no fa més que remarcar l’afinitat absoluta i la proximitat que hi ha entre el català del Principat i l’arcaic catalanesc de la conca del Bergantes. I no ho dic com si això fos un miracle, que no ho és, ho dic pensant en tots aquells paisans nostres mal informats, que estan encara entestats en pensar que la llengua d’Aiguaviva o la de Vall-de-roures, com la de Fraga o la de Tamarit de Llitera, no tenen cosa a veure amb el català de la Plana de Vic, poso per exemple”. Afegeix en la introducció “jo aquí, de la mà del meu informador, [Cuadrau Esteban] només intento recollir i deixar constància de la toponímia aiguavivana, tal com ell me la va recitant, respectant al màxim la seua toponímia”… “Aquesta toponímia mereix una enquesta més extensa i contrastada, perquè és de llei fer-ho i perquè s’ho val. I, si les cames m’hi porten, la faré, l’enquesta” és per això que l’investigador titula “Primera Aproximació”. El treball metòdic de Lombarte recull les partides, els masos o masades, les ermites, els molins d’oli, l’horta o la vega, l’aigua, rius, barrancs, fonts…, coves i coberts, camins, carreres i noms de cases. També va fer un mapa de localització de la toponímia que el butlletí no va publicar i que, posteriorment, vam fer-ho a la revista Sorolla’t núm. 11, desembre 2000 –pàg. 31-. Potser seria interessant ara una nova edició completa del treball de Desideri Lombarte sobre Aiguaviva.

Carles Sancho

Ta comenzar o curso bi seremos iste chuebes en a Mostra d’Entitats que se i zelebra con motibo d’a Diada en l’Arc de Triomf. Seremos en o puesto lumero 97. Como de cutio meteremos una paradeta sobre lengua y cultura aragonesa. A Mostra comenza  dende as 9 d’o matino dica as 21 d’a nuei. Si tos agana pasar-tos á saludar, fer una charradeta u mercar bella cosa… http://www.gentdelaterra.cat/

 

Antimás tos informamos que, como gosa estar zagueramén, l’Asoziación Rebellar partizipará en os autos d’ OMENACHE A OS ARAGONESES CAITOS EN 1714 EN ESFENSA D´OS FUEROS Y A CORONA d´ARAGÓN. 

Fossar de les Moreres (Barcelona) 10:30.

Origen: La Codoñera del siglo XIX

“Es una obra en la que queremos que los vecinos conozcan su historia». Así de categórico se muestra José Ramón Molins, uno de los autores y vecino de La Codoñera que junto a Miguel Sanz, barcelonés de origen, han editado un quinto tomo sobre la historia de la localidad bajoaragonesa.

En esta nueva entrega los autores han reflejado en sus páginas los sucesos históricos centrándose en esta ocasión en el siglo XIX y en el proceso revolucionario. La Guerra de la Independencia, el Trienio Liberal y la Guerras Carlistas son explicadas en esta obra. También hacen referencia a personajes de la época como el alcañizanos Manuel Carnicer que proclamó en La Codoñera la I Guerra Carlista el 12 de octubre de 1.833.
Otros temas que se tratan hacen referencia a la crisis que tuvo lugar a finales del siglo XIX y al cólera. Ambos factores produjeron una merma en la población codoñerana. Este mismo libro se presentará el próximo 20 de septiembre en La Codoñera.

Origen: Nova Llei de Llengües | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de setembre del 2015)

El passat dimecres dia 2, en el transcurs d’una visita que va retre als seus companys de partit de Barcelona, el president Lambán va fer unes declaracions amb referència a la Llei de Llengües de l’anterior govern del PP i del PAR. Va qualificar de ridícula la denominació de LAPAO i LAPAPYP, les dos llengües minoritàries i minoritzades d’Aragó, català i aragonès. No repetiré —això ho dic jo, no Lambán— la quantitat de disbarats i estupideses que l’esmentada Llei descrivia i ordenava. De les ironies i befes fetes per part de lingüistes, escriptors, associacions culturals i qualsevol persona amb dos dits de front, no faré un catàleg, perquè seria immens. El cas és que Lambán va dir que en breu derogaran la Llei del PP-PAR i n’aprovaran una altra força similar a la del PSOE i la CHA del 2009. Quan Lamban fa aquestes declaracions cal entendre-hi que els altres partits de la coalició estan també d’acord, oi? Si alguna cosa vam criticar de la Llei del 2009 era la mancança d’oficialitat de les dues llengües pròpies —així es qualificaven—, català i aragonès. Doncs bé, el president va rematar la declaració a Barcelona dient que com era natural només hi haurà una llengua oficial a l’Aragó, el castellà. Benvinguda sigui una nova llei on s’anomeni català i aragonès al català i a l’aragonés, estableixi quantes més mesures de protecció, millor, i reconegui els drets dels parlants; tot i que una llei sense cooficialitat i amb manca d’obligatorietat en massa dels seus preceptes, corre el risc d’esdevenir paper mullat. El temps ho dirà. Com és natural també, només han trigat un dia en aixecar-se les veus irades del PP i del PAR i de la plataforma anticatalanista. La nova llei, sense conèixer-la, diuen, que fracturarà la societat, no és pas necessària i només crearà problemes. María Herrero, experta en llengües del PAR, torna a definir les llengües: la del nord (N) i la de la zona oriental (ZO). M. J. Ferrando del PP diu que per la nova llei s’hauran de gastar 40 milions en traductors. No sap que el gogle tradueix gratis. Ciutadans estaria d’acord en tot sempre que no hi surti la paraula català. Només unes mostres de l’Aragó anticatalanista i carrincló.

José Miguel Gràcia

Matèria, Temps i Esforç, el refugi dels millors valors

El valor de recuperar valors que ens fan millors

Un nou espai cultural de Barcelona s’omple de valors.

Benvolguts,

Us invito a participar de La xerrada “El valor de recuperar valors” que tindrà lloc dijous 10 de setembre a les 19h al nou espai cultural de Barcelona Els 4 Gats del Serret el nou espai cultural de Barcelona on Juanjo Fernández demostrarà que, més enllà de crisis –que s’han produït al llarg de tota la Història- els valors els vivim i els posem en pràctica cada dia. “Si bé és cert que hi ha obstacles, dificultats i “peròs” a l’educació en valors, no és menys cert que podem donar resposta al repte de trobar un valors fonamentals de referència, i viure’ls amb coherència perquè les noves generacions els visquin també amb autenticitat”, afirma Juanjo Fernández.

Respecte, Responsabilitat, Sinceritat, Solidaritat, Tolerància, Diàleg… tots tenim molt clar que els valors són molt importants, i que la seva absència és catastròfica: és la tan anomenada “crisi dels valors”. Molts d’aquests valors ja ens eren especialment propis en el món rural, i es poden encabir en tres grans conceptes: Matèria, Temps i Esforç. En la xerrada “El valor de recuperar valors” hi haurà l’oportunitat de descobrir aquests valors fonamentals, de comprovar que no és el mateix inculcar, transmetre, descobrir o educar valors, i de concloure que la nostra actitud esperançada és la millor eina perquè tornin a la família, a l’escola, a la feina i a tot arreu aquests valors que ens fan millors i que són garantia de futur.

Salut i llibres !!

Adjunto localització dels 4 GATS DEL SERRET en construcción

https://www.google.es/maps/place/Carrer+d’Arag%C3%B3,+108,+08015+Barcelona/@41.3842059,2.1531104,17z/data=!4m7!1m4!3m3!1s0x12a4a2862e319609:0xa81223b03e0cbc18!2sCarrer+d’Arag%C3%B3,+108,+08015+Barcelona!3b1!3m1!1s0x12a4a2862e319609:0xa81223b03e0cbc18

Octavio Serret – llibreria Serret

http://www.serretllibres.com/

http://www.serretllibres.com/autorsebrencs

http://es.linkedin.com/pub/octavio-serret/27/36b/4bb

http://www.facebook.com/llibreria.serret

http://twitter.com/serretllibres

http://es.slideshare.net/serretllibres

https://www.youtube.com/user/serretllibres/feed

http://www.serretllibres.com/forums

Origen: Soro se reúne con Fomento para reivindicar mejoras en la N232

Origen: CURSOS DE LLENGUA CATALANA A SARAGOSSA | Mas de Bringuè

La Casa Catalana de Saragossa organitza com cada any, en la seua seu del carrer Escosura 38,  cursos de Català per obtenir el certificat acreditatiu del coneixement del català corresponent als diferents nivells oficials atorgat per l’ Institut Ramon Llull.

Les classes dels nivells Bàsic (A2) i Elemental (B1) s’impartiran los dijous de 18: 00h a 20: 00h.

Los de nivell Intermedi (B2) i Suficiència (C1) es faran  los  dimecres de 17: 30h a 20: 30h.

L’ inici de les classes tindrà lloc lo dimecres 14 octubre de  2015.

Lo curs finalitzarà al maig de 2016 (el dia exacte depèn de les dates d’exàmens que es publiquen oficialment al febrer de cada any al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya coincidint amb la convocatòria de les proves).

Els períodes de vacances tant de Nadal com de Setmana Santa coincideixen amb el calendari escolar de la Comunitat Autònoma d’Aragó.

La superació de les proves convocades per l’ Institut Ramon Llull del Departament de Cultura de la Generalitat, permet obtenir un certificat oficial acreditatiu del coneixement del català del nivell corresponent.

Les proves tenen lloc en dissabte a la Casa Catalana de Saragossa.

Lo preu del curs es de 350 €.

Forma de pagament: 200 €  en formalitzar la inscripció i 150 € abans de l’ ú de desembre de  2015.

NOTA IMPORTANT: la impartició dels cursos està condicionada a la inscripció d’un mínim de 12-13 persones.

Origen: Nova Llei de Llengües | Lo Finestr

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de setembre del 2015)

El passat dimecres dia 2, en el transcurs d’una visita que va retre als seus companys de partit de Barcelona, el president Lambán va fer unes declaracions amb referència a la Llei de Llengües de l’anterior govern del PP i del PAR. Va qualificar de ridícula la denominació de LAPAO i LAPAPYP, les dos llengües minoritàries i minoritzades d’Aragó, català i aragonès. No repetiré —això ho dic jo, no Lambán— la quantitat de disbarats i estupideses que l’esmentada Llei descrivia i ordenava. De les ironies i befes fetes per part de lingüistes, escriptors, associacions culturals i qualsevol persona amb dos dits de front, no faré un catàleg, perquè seria immens. El cas és que Lambán va dir que en breu derogaran la Llei del PP-PAR i n’aprovaran una altra força similar a la del PSOE i la CHA del 2009. Quan Lamban fa aquestes declaracions cal entendre-hi que els altres partits de la coalició estan també d’acord, oi? Si alguna cosa vam criticar de la Llei del 2009 era la mancança d’oficialitat de les dues llengües pròpies —així es qualificaven—, català i aragonès. Doncs bé, el president va rematar la declaració a Barcelona dient que com era natural només hi haurà una llengua oficial a l’Aragó, el castellà. Benvinguda sigui una nova llei on s’anomeni català i aragonès al català i a l’aragonés, estableixi quantes més mesures de protecció, millor, i reconegui els drets dels parlants; tot i que una llei sense cooficialitat i amb manca d’obligatorietat en massa dels seus preceptes, corre el risc d’esdevenir paper mullat. El temps ho dirà. Com és natural també, només han trigat un dia en aixecar-se les veus irades del PP i del PAR i de la plataforma anticatalanista. La nova llei, sense conèixer-la, diuen, que fracturarà la societat, no és pas necessària i només crearà problemes. María Herrero, experta en llengües del PAR, torna a definir les llengües: la del nord (N) i la de la zona oriental (ZO). M. J. Ferrando del PP diu que per la nova llei s’hauran de gastar 40 milions en traductors. No sap que el gogle tradueix gratis. Ciutadans estaria d’acord en tot sempre que no hi surti la paraula català. Només unes mostres de l’Aragó anticatalanista i carrincló.

José Miguel Gràcia

Origen: El lapao i el sostre de vidre | Cultura | EL PAÍS Catalunya

El lapao i el sostre de vidre

Malgrat la derogació, el PP ha aconseguit desactivar l’ambició de fer cooficials el català i l’aragonès a Aragó

Els socialistes Miquel Iceta i Javier Lambán.

La notícia es feia pública el dia 2 d’aquest mes. Acompanyat a la foto pel socialista català Miquel Iceta, el president de la comunitat d’Aragó, el també socialista Javier Lambán, anunciava la derogació de la infame llei de llengües del PP, famosa per haver ocultat el nom de les “altres” llengües de la regió (com si no fossin pròpies) rere les sigles lapao i lapapip. Es posava així punt final al penúltim esperpent amb relació al reconeixement de la diversitat lingüística a Espanya per part de la dreta més cavernosa, i molts respiràvem alleujats en contemplar que, per fi, algú havia posat una mica de seny.

Un cop saludada la bona nova, però, rebrota el desencís en constatar que, de fet, som allà on érem, que el que recuperem no és altra cosa que poder dir les coses pel seu nom, i que se’ns planteja un escenari ben lúgubre si interpretem com un èxit la mera correcció dels disbarats, com si tens la casa que et cau al damunt però et felicites de no calar-hi foc. Així, davant la satisfacció que s’han fet les coses bé, de seguida desem al calaix la idea de fer les coses millor, no fos cas que ens fiquéssim en un jardí. El mateix Lambán era prou clar en la compareixença en què certificava la defunció del lapao i alhora aparcava qualsevol iniciativa que anés més enllà: “Es evidente que sólo puede haber una lengua oficial en Aragón, que es el castellano”.

I per què hauria de ser tan evident? Per què fa la sensació que, apel·lant a l’evidència, es desactiva el debat i es deixen els arguments adversos en els dominis de la ignorància? És una afirmació anàloga a la que va proferir un altre representant de l’esquerra, el candidat de Podem Pablo Echenique, que en campanya electoral, a la pregunta de si el català i l’aragonès havien de ser cooficials, va respondre amb un contundent “obviamente, no” que deixava com uns enzes tots aquells que pensessin el contrari. Anem ben malament si, mentre la dreta canvia el nom de les coses, l’esquerra es limita a tancar la discussió amb la suficiència del qui és clarivident.

No hi ha cap impediment ni polític, ni legal, ni intel·lectual perquè l’aragonès i el català siguin oficials allà on es parlen. N’hi ha prou a mirar a una comunitat veïna del mateix Aragó, a Navarra, per comprovar de quina manera es poden formular solucions ben simples a obstacles aparentment insalvables. És l’article 9.2 de l’Estatut d’autonomia vigent: “El vascuence tendrá también carácter de lengua oficial en las zonas vascoparlantes de Navarra”. Ja està, és així de senzill, així de fàcil, no cal res més per fer oficial una llengua pròpia justament allà on es parla, ningú diu que calgui fer-la oficial més enllà del propi domini lingüístic. Però es veu que no: l’ocurrència del lapao ha tingut com a corol·lari catastròfic la imposició d’un sostre de vidre amb forma de pèrdua d’ambició, de conformisme eunuc.

Molts diran que al català no li cal ser oficial a la Franja, que ja ho és a tres comunitats autònomes més, que allà només el parlen 30.000 persones, i que ja té qui el defensi, però estaran obviant que, de tota la catalanofonia, és el territori on es donen els percentatges més alts de coneixement de la llengua, d’ús social i de llengua materna. Gran paradoxa: la zona del domini lingüístic on tens més possibilitats de trobar-te un catalanoparlant és justament la que li atorga menys drets, cosa que hauria de fer enrojolar l’esquerra que abandera les obvietats, ja que la dignificació d’una llengua no és només un exercici de bonisme cultural en favor de la diversitat; és també una extensió dels drets dels ciutadans sota el principi d’igualtat.

I la mateixa reflexió val per l’aragonès, el pretèrit lapapip, mancat de normativa comuna, sense ensenyament obligatori, amb 13.000 parlants que fan el que poden, i el que és més important: ningú que doni la cara per ell. Només Aragó pot defensar l’aragonès, llengua romànica com el francès, l’italià o el mateix català i patrimoni immaterial únic que, com el dàlmata, pot acabar en els llibres d’història com a exemple de llengua neollatina extingida. Si no s’hi posa remei, això sí que serà una bona evidència.

Estant així les coses, convé preguntar-se finalment on són els apòstols del bilingüisme, on són els defensors de dotar les dues llengües d’un mateix territori d’una presència pública equivalent, perquè aquesta defensa només s’explicita quan es prejutja que la llengua que es troba en inferioritat és el castellà. On són els que prediquen el bilingüisme quan aquest bilingüisme comporta dignificar les altres llengües?

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja