El cas del català a la Franja | Griselda Oliver i Alabau
La situació del català a la Franja és un cas complex dins del panorama lingüístic del territori catalanoparlant, ja que, encara que la llengua gaudeix d’una certa vitalitat a la zona, des del punt de vista legislatiu està completament desprotegida perquè mai ha estat reconeguda de manera oficial. I això ho constata el “VII Informe sobre la situació de la llengua catalana” (2014), que apunta que la nova Llei de Llengües d’Aragó (3/2013) “resulta especialment lesiva pel reconeixement i l’estatus normatiu de la llengua catalana a la Franja” (2014: 59).
Aquesta nova llei, que derogava l’anterior Llei de Llengües (10/2009), la qual, al seu torn, sí que regulava l’ús, la protecció i la promoció de l’aragonès i el català com a llengües pròpies de la regió, “evita en tot moment donar nom a les llengües que es parlen a l’Aragó i parla sempre de «lenguas y modalidades propias de Aragón»” (2014: 111), si bé es compromet a garantir l’ús, la protecció i la promoció d’aquestes “modalitats”. A més, preveu la creació d’una Acadèmia Aragonesa de la Llengua, òrgan que té competències per “establir unes normes i una gramàtica pròpies per al català parlat a l’Aragó, com si fos una llengua diferent” (2014: 69).
Així, a banda de deixar el català en una situació d’involució sense precedents en el reconeixement de la llengua des del punt de vista jurídic, ha repercutit de manera negativa en l’ensenyament de la llengua a la zona. Durant l’inici del curs del 2014 es va voler prohibir l’assignatura de llengua catalana, que ja era optativa, a l’IES Matarranya de Vall-de-roures. Tanmateix, davant de la mobilització dels pares i dels alumnes, el departament d’Ensenyament va acordar que els alumnes fessin una hora de català i una altra de francès, tal com constata l’“InformeCAT”, publicat per la Plataforma per la Llengua.
Tot i aquests atacs, la llengua a la Franja continua gaudint de certa vitalitat, tal com demostren els últims resultats sociolingüístics del Cens del 2011 a l’Aragó, segons els quals un 10% de la població de la comunitat declara entendre el català i l’aragonès, mentre que a la Franja el percentatge varia significativament: un 53,9% sap parlar català, i un 19,4% són parlants d’aragonès. Tal com denuncia, doncs, Joaquim Torrent en el seu article “Més sobre la Franja, encara”, “aquest territori continua tenint la més alta proporció d’habitants catalanoparlants del nostre domini lingüístic —toquem fusta!— i és alhora Aragó l’única comunitat autònoma de l’Estat que no ha reconegut plenament i d’una manera efectiva i explícita els drets lingüístics de tots els seus habitants”.
Aquesta vitalitat, doncs, es veu estroncada per la gestió d’un govern que ha maldat per esborrar qualsevol denominació que impliqui el terme català a la legislació aragonesa. Aquests atacs explícits contra aquesta denominació contrasten amb l’última intervenció pública de la consellera Dolores Serrat, com recull Natxo Sorolla a “La consellera del LAPAO parla català a la Franja”: “Segons han confirmat públicament los candidats locals, la consellera utilitzava el català de Ripoll per a interactuar amb ells. Tot i que s’enteston a dir que a la Franja no es parla català, i que no hi ha res més diferent del català que el nostre parlar autòcton, etc., al final l’identifiquen en allò que la romanística internacional ho ha fet sempre”. Es tracta, en paraules de Sorolla, d’un nou cas de “postureo LAPAO”.
La consellera Dolores Serrat (PP) va ser qui va gestionar la segona Llei de llengües (2013) i qui ha perseguit la denominació del català a qualsevol legislació aragonesa, i qui va crear la figura de la Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental de la Comunidad Autónoma. La consellera és de 
