Durant segles, la masturbació ha segut considerada com un acte immoral. Los nostres avantpassats creïen que el perniciós “vici solitari” ere l’origen de l’acné i de la caiguda del cabell, o, el que ere encara pitjor, de malalties que podien desembocar en greus problemes respiratoris, que et podien dixar tísic, o en la dissolució lenta però progressiva de la massa cerebral. Los representants de la Iglésia posaven especial èmfasi en alliçonar-mos en esta matèria, presentant l’àmplia gama de perjudicis morals, però també físics, que podie comportar l’exercici de l’onanisme. Ells, contra el pecat de la peresa pregonaven constantment la virtut de la diligencia. Però jo penso que allò ere solament una excusa per a fer-mos saltar del llit just al moment de despertar-mos, com a forma ideal d’evitar els mals pensaments i els tocaments impurs que esdevindrien inevitables si mos hi quedàvem fent la pereola. Recordo amb afecte aquella vesprada quan mon pare es va decidir a parlar-me’n. Ere el rader dia de les vacacions, precisament aquell en què havia de tornar a Morella a l’inici d’un nou curs. Deuria tindre onze anys. I avui em puc posar en la situació dels meus progenitors: durant setmanes li haurien donat voltes i més voltes a la qüestió sense trobar ni el moment ni les paraules adequades per a explicar-m’ho. I ho va fer en l’últim instant, quan ja no li quedave més remei, mentre passejàvem per les Vendes esperant lo cotxe de línia. Certament, mon pare hi va posar la millor voluntat. Lo seu posat transcendental donave a entendre que allò que em volie explicar devie ser una cosa important. Però el cert és que va emprar tantes paràboles i tantes metàfores que em vaig quedar “in albis”. Va ser al cap de poc temps que ho vaig comprendre tot. Concretament quan un amic em va explicar qué volie dir exactament allò de pelar-se-la, cascar-se-la o fer-se una palla de lo que tant parlaven, entre escoltetes, los grans d’escola.