Por estos días la prensa local anda reavivando la campaña para que unas obras de arte en poder de cierto obispado catalán sean entregadas a otro, aragonés. Gracias al obsoleto concordato del Reino de España con la Santa Sede de 1979, las sentencias del estado Vaticano son aplicables en territorio español. Este es el último argumento empleado por la Iglesia altoaragonesa, rama Opus Dei, para que las obras de arte mencionadas se depositen en Aragón. Porque todo proviene de la segregación de un antiguo obispado que compartía territorio de las dos comunidades limítrofes, efectuada supuestamente para adecuar los límites geográficos eclesiales y los políticos. Los llamados “bienes de la Franja” no son más que una excusa de la oligarquía aragonesa para mantener viva la llama del baturrismo, entre proyecto y proyecto de trasvase del Ebro.

Qualificant-la de castellanisme, el Diccionari català-valencià-balear done a la veu “tonto” el significat de “beneitot, curt d’enteniment, estúpid”, i afegïx que es tracte d’un mot de formació expressiva que indique la condició d’estupidesa per mitjà de la repetició de sons pròpia del qui no sap parlar bé. Certament, en eixa línia, abans la paraula “tonto” s’utilitzave per a referir-se a les persones d’escassa intel•ligència, sense que el seu ús comportare cap càrrega morbosa. Per contra, els raders decennis esta expressió ha adquirit molt mala premsa ja que ha acabat sent emprada, de manera gairebé exclusiva, com a insult. A casa nostra l’expressió “tonto” estave prohibida. Ere una paraula tabú degut a que la nostra germana gran, l’Elena, havie quedat greument incapacitada de per vida a causa d’un vessament cerebral conseqüència d’un lamentable accident que va patir en el moment de nàixer. Per tal causa, de ben menuts se mos van ensenyar que aquella ere una paraula horrible, grollera i impròpia de persones educades. Ara bé, lamentablement, les criatures d’aquell temps —com les d’ara— teníem la paraula “tonto” a la llengua contínuament. I jo, a pesar dels advertiments paterns i de les circumstàncies familiars, fora de casa no em quedava curt. I és que, per a la canalla, llevat d’un mateix, i de quatre escollits, tots los demés eren tontos. Però, pel que a mi respecta, tot allò va acabar un dia, als dotze anys d’edat, quan una persona major, al preguntar-me per ma germana Elenita em va dir, literalment, amb tota naturalitat —i estic convençut que sense cap mala fe—, estes paraules: I la Tonteta com està? Que la teniu ací a casa, la Tonteta? Allò per a mi va ser com una gerra d’aigua freda, com una forta sacsada. Allò em va arribar molt a dins i em va obrir els ulls, ja que va ser a partir d’aquella feta que me’n vaig adonar, amb molta tristor, de les negatives connotacions que podie comportar l’ús inadequat de determinades paraules.