Acabo de intervenir en las Cortes de #Aragón en castellano, aragonés y catalán. Los diputados del PP no han parado de gritarme en todo el rato. Los 3 de Vox se han ido.
Seguiremos charrando y vivindo, mirando de trobar dialogo y protección d'as nuestras luengas. Habrá vídeo. pic.twitter.com/pDPFj7YdzH
— Nacho Escartín Lasierra (@Laenredadera) September 9, 2021
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentSense cap mena de formació o experiència audiovisual, vaig decidir gravar i editar aquest documental per donar veu a la saviesa dels majors. Els ancians són un tresor: escoltem-los.
Blanca de Maella
Figuera a l’entrada del poble de Maella.
El que resta del castell al fons
Figuera rebrotada de la soca.
Figues a l’arbre (Maella 14-Agost-2007).
Figa típica de la varietat.
Figa típica de la varietat.
Figa típica de la varietat.
Del meu terrat, any 2015.
Autofèrtil (partenocàrpica)
Figues d’estiu a partir de la segona quincena d’Agost..
Varietat amb característiques properes a la Bourjassot Blanca.
És originària de Maella, poble de l’Aragó de parla catalana a tocar de Batea.
Les figues seques de Maella varen ser durant molt de temps més famoses i apreciades que les de Fraga. Eren anomenades i conegudes per Cervantes.
Varietat unífera. Arbre de creixement important que cal controlar amb esporgades per millorar-ne la qualitat dels seus fruits. Suporta bé les baixes temperatures.
Fruit de pell dura blanca verdosa. Fulles penta-lobaulades i tri-lobulades en proporcions semblants.
Fulles resistents amb marges serrats i pilositat apreciable al revers.
Fruit d’una exquisida dolçor, carn vermella i aromàtica. Si bé va ser principalment utilitzada per assecar és de les més bones per menjar fresques.
Es comença a collir a mitjans d’Agost. En tardors caloroses n’arriben a madurar fins a finals d’octubre.
Aquesta figuera, supervivent i centenària és testimoni d’un passat que aviat serà del tot oblidat.
Sembla reivindicar, cada cop que és tallada, el seu lloc en la memòria d’aquest poble, rebrotant de nou amb molta més força.
Fulla típica de la varietat.
Durant aquest estiu hem vist passar diferents notícies i comunicats relacionats amb el nomenament oficial de l’Acadèmia aragonesa de la llengua (27 juliol), uns més encertats que d’altres. En general alegrant amb una notícia molt esperada, com el nomenament oficial dels 15 primers membres de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.
No obstant una minoria amenaça des de llavors amb desestabilitzar la política interna aragonesa. En concret, voldríem denunciar la multitud de missatges i comunicats contra Institut Aragonès de l’Català, en gran part des de l’entorn de l’chapurrianismo i negacionisme de la llengua catalana a Aragó.
https://www.elconfidencial.com/espana/2021-08-16/creacion-institut-aragones-del-catala_3232950/
Posicions negacionista que en gran part es mouen al voltant de la dreta i un partit com el PAR, que amenaça de bolcar el seu president Arturo Aliaga en un Congrés que es farà en els pròxims mesos, i de pas a un quadripartit aragonès que per a un sector d’aquest partit ha traspassat tota les fronteres, acceptant l’existència de l’català a Aragó. Els crítics d’aquest partit demanen un canvi en la direcció d’aquest, i explorar vies de col·laboració amb Ciutadans.
https://www.elmundo.es/espana/2021/08/09/610fd960e4d4d8a7788b463b.html
https://www.hoyaragon.es/noticias-aragon/institut-aragones-del-catala/
https://www.hoyaragon.es/noticias-aragon/par-institut-aragones-catala/
https://www.lavanguardia.com/politica/20210814/7661566/catalan-aragon-mito-sisifo.html
A les ja típiques al·lusions a la conservació de les modalitats o fablas; i el finançament i sous per als membres d’aquesta Acadèmia. Cosa de el tot rebutjable, ja que segons els estatuts de l’AAL dels membres no tenen sou, i només es pagaran les despeses de viatge i dietes si cal (que normalment no caldrà perquè es preveu la participació telemàtica).
Una allau de notícies, procedents de la ja típica maquinària propagandística chapurrianista, va arribar al voltant de la segona setmana d’agost. La majoria relativa a la creació d’aquest Institut Aragonès de l’Català que només buscava desestabilitzar la política aragonesa des del fanatisme ascientifico.
Entre elles l’elaboració d’un comunicat de part de totes les alcaldies que el PAR posseeix a les comarques de Baix Aragó i Matarranya (Codonyera, la Ginebrosa, La Canyada de Beric, Fórnols, Ràfels, Penyarroya de Tastavins, Fontdespatla i Torredarques). A més dels regidors en El Torricó, Vall de l’Tormo, Tamarit de Llitera o Aiguaviva, i algun altre Comitè i Assemblea local sense representació en els seus ajuntaments (Fonz, Azanuy o Saragossa). Exigint la supressió de la Institut Aragonès de l’Català i la creació d’un organisme que protegeixi i reguli el “chapurriau”, altrament portarien aquesta Creació cap als Tribunals.
Des Esfendemos as Luengas tornem a insistir que s’acabi amb aquesta politització de la llengua, especialment a les comarques orientals aragoneses i molt en particular des de l’entorn social de l’PAR. I es faci cas a la comunitat científica per definir la llengua que es parla a les comarques orientals d’Aragó.
Esfendemos as Luengas continue reading…
// Artur Quintana i Font
La vesprada del diumenge 15 d’agost i dins de les Jornades Culturals de la vila matarranyenca de la Codonyera s’ha presentat al seu Poliesportiu Lo crimen de les Torretes, la segona novel·la d’en José Ramón Molins Margelí, soci d’ASCUMA i ben conegut pel seu magnum opus de La Codoñera en su historia (1995-2020). A la novel·la, emmarcada dins la tètrica panoràmica bèl·lica del primers tres quarts del nostre tràgic segle XIX, Molins descriu, amb gran desplegament de detalls, la vida de quatre generacions de la família Bayod, llauradors de la vila matarranyenca de la Sorollera, des del anys de maduresa del besavi Nemesio a principis del XIX fins al 1879 en la joventut dels besnets Pedro i Sebastián. Aquell era un àmbit on per a la pagesia La idea de libertad era una palabra extraña, confusa y desconocida […] Su cultura tradicional era la que habían implantado los órganos del poder, el gobierno y la iglesia […] con métodos basados en el poco diálogo, la falta de confianza, el respeto absoluto y el miedo, i on malgrat tot, i més que més els sovintejats disbarats de les elits, el poble pla va saber mantenir, estoicament, això sí, la continuïtat i la vida: Que remei toque mes que aguantá. Mentre en Molins va descabdellant amb minuciositat els petits i grans fets de la vida dels Bayod, des d’infanteses, d’enamoraments, casoris, parts, maldecaps econòmics, de parella —i ací amb ple erotisme descrit des de la visió femenina i la masculina— i fillada, bèl·lics, mentre ho fa, doncs, hi presenta el gran retaule de la vida comunitària a la Sorollera i encontorns d’aquells anys, amb el costumari del pas de l’any, i la convivència plena amb la natura humanitzada i la salvatge. Aquesta actitud ja es manifestava plenament a Florencia, la primera novel·la d’en Molins, si bé allà amb un cert mecanicisme, on l’autor a voltes prenia els diferent fets de la vida del personatge central, Florencia, com a pretext, o estímul si ho preferiu, per a exposar relats etnogràfics, amb la conseqüent pèrdua del fil narratiu. És un mecanicisme que en aquesta segona obra l’autor ha sabut superar esplèndidament, conjuminant harmònicament la vida oculta dels Bayod, que ens desvela encertada i detalladament fins a la més profunda intimitat, amb la pública, i amb la immensa panoràmica de la cultura camperola i la natura matarranyenca dins el marc de les quasi inacabables carlinades. El lector hi descobrirà molts ressons de la unamuniana Paz en la Guerra, conscients, o no, per part de l’autor.
El títol del llibre, Lo crimen de les Torretes, podria fer creure als lectors que ens trobem davant d’una novel·la negra canònica, perquè l’autor en el pròleg suposadament datat del setembre del 1900, ens fa la descripció prou detallada del lloc i data del crim, de les víctimes i llurs noms, i és lícit esperar que n’anirà desbrossant el camí fins a trobar-ne finalment els assassins. Però no es pas així, o no ben bé: perquè no es reprèn el fil del crim de les Torretes fins a la pàgina 444, o si vull ser més precís a la 451, quan ja no en queden més que 21 per a presentar-nos-en els criminals. A les més de 400 pàgines anteriors de l’obra és on en Molins desenvolupa les vides i espais dels Bayod, tal com més amunt he mirat de descabdellar. Tanmateix no oblida d’anar fent passar les diverses generacions dels Bayods pel lloc del crim, el Mas de Roio de la partida del Pallargüelo en terme de Bellmunt i a tocar del de la Codonyera, on creixen esponerosos els únics testimonis dels assassinats, les oliveres centenàries, i on a les primeres nits que hi passaven els infants sentien, premonitòriament, la por i la basarda del crim. L’autor aconsegueix així de mantenir un prim fil argumental de novel·la negra. Hi ha altres factors estructurals de l’obra, com la insistència en la cama de forja con farolillos de ceràmica on foren engendrats quasi tots els Bayod, o el darrer paràgraf de cada capítol, meditatiu i en prosa poètica. En tot cas quan el lector observa que ja no falta gaire per acabar el llibre, i encara no s’hi ha desvelat l’autoria de el crim, se sent empès adeleradament i amable en saber-ne el desenllaç.
El crimen de las Torretas/Lo crimen de les Torretes és escrit, com indica el títol, en castellà i en català, i concretament 482 pàgines en castellà d’Aragó, evidenciat en els nombrosos mots propis d’aquesta variant: aladre, descogar, botiguero, fiemo, farinetes, galarcho, pigota borde, pelaire, caldo de presa…, i construccions com el que àton com a partícula interrogativa: —Que pasa algo?, o l’ús sovintejat de frases del tipus: toda contenta. En català d’Aragó, escrit sempre en cursiva, n’hi ha un total de 2 pàgines amb una dotzena escassa de breus diàlegs, i amb molts mots solts distribuïts per quasi tot el llibre, ço que fa que, si bé llur presència siga escassa, és però constant. Majoritàriament el text català és escrit en grafia castellana, llevat dels casos quan l’autor els ha tret del llibre Lo Molinar, que aleshores són en grafia catalana. En l’edició del llibre han col·laborat els ajuntament de la Canyada de Beric, de la Codonyera i la Sorollera.
El tema del crim del Piló dels morts, com és conegut popularment a la zona lo crim de les Torretes, havia estat tractat anteriorment el 2005 per en Josep Miquel Gràcia Zapater, conegut escriptor, rapsode i publicista de la Codonyera, a les pàgines 207-218, del seu poemari Fets i temps de la Codonyera.
Dotado con 3.000 euros, su objetivo es reconocer la labor en fomento de la difusión del catalán de Aragón
La Dirección General de Política Lingüística del Gobierno de Aragón ha hecho público hoy el fallo del Premi Guillem Nicolau, cuyo objetivo es reconocer la labor en fomento de la difusión del catalán de Aragón. El galardón, dotado con 3.000 euros, ha recaído en esta ocasión en el periodista Lluis Rajadell.
El Premi Guillem Nicolau reconoce una obra de creación literaria en cualquier género (narrativa, poesía, teatro, ensayo) escrita en catalán de Aragón en cualquiera de sus variedades.
La obra ganadora en esta ocasión se titula Terra Agra. El Jurado –presidido por el jefe de servicio de Política Lingüística, Francho Beltrán, siendo vocales la ganadora de la anterior edición Merche Llop, así como Ramón Mur y Javier Rodes, actuando de secretaria Azucena López– ha elegido esta obra porque “aporta una nueva reflexión sobre hechos históricos, de una manera original y creativa, a través de relatos cortos vinculados al territorio que trasladan al lector a medio camino entre la realidad y la ficción”.
Terra Agra aborda una temática que va desde el mundo rural al urbano con una cronología que abarca desde los años 30 del siglo XX hasta la actualidad. La Guerra civil, la preguerra y la posguerra están en el núcleo del libro. En los diálogos se refleja el habla dialectal de la comarca aragonesa del Matarranya donde se ambientan los hechos.
Lluis Rajadell
Redactor de Heraldo de Aragón en Teruel desde 1990, se inició en la prensa escrita unos años antes, como corresponsal del periódico La Comarca, en su localidad natal (Valderrobres).
Trabajó en la explotación agrícola familiar hasta los 24 años, cuando comenzó a dedicarse al periodismo.
Es licenciado en Geografía e Historia y ha publicado los libros Tret de la memoria (1992), Mort al monestir (2003), A la vora del riu (2003) y 1956, l’any de la gelada (2019), todos ellos escritos en catalán, su lengua materna y La ternura del pistolero. Batiste el anarquista indómito (2017), en castellano.
Source: La opacidad de la luz
Esto ocurre, incluso, en zonas que han venido apostando desde hace décadas por la calidad ambiental de su territorio y han sabido generar economías boyantes y puestos de trabajo. Un caso paradigmático de esto último es la comarca del Matarraña, en la provincia del Teruel, la llamada Toscana española por su singular belleza paisajística y monumental. Fue la primera en España en pilotar un Contrato de río que puso de acuerdo a todos los agentes de la zona sobre qué querían hacer con su agua –que es tanto como decir qué quieren hacer con su tierra–, la misma que elaboró una Carta del paisaje que ha sido ejemplo en media Europa, y la que limitó la urbanización desmedida para preservar el desarrollo. Todo ello en aras de la sostenibilidad del territorio y su apuesta por un turismo de calidad. Pero hoy esta estrategia está amenazada por proyectos de megaparques eólicos que acabarían con buena parte de la economía de la zona. Se manifestarán el 16 de octubre en Madrid junto a otras plataformas que han surgido en otras zonas.
El pasado sábado, en un curso sobre periodismo económico organizado por la Universidad de Verano de Teruel y dirigido por la periodista Eva Dafior y el sociólogo y alcalde Ignacio Urquizu, tras la conferencia del periodista científico y director de sostenibilidad de Red Eléctrica, Antonio Calvo Roy, el debate del público no versó sobre otra cosa: “Renovables sí, pero no así”. No sin acuerdos con los territorios, no sin transparencia, y no sin participación. Es imprescindible que la instalación de los gigantescos molinos atienda a razones, que se preserven aquellos lugares donde priman las consideraciones medioambientales y económicas, y que donde sí sea posible su ubicación –y no faltarán lugares para ello– las gentes que los habiten perciban contraprestaciones adecuadas y no míseras migajas. Hace falta información, honestidad y unas reglamentaciones acordes con la naturaleza “verde” del desafío que se está afrontando.
El problema no es nuevo, pero las soluciones son lentas, la necesidad de acelerar la transición energética urgente, y los plazos para presentar alegaciones a proyectos de enorme complejidad, informados a menudo en plenas vacaciones de Navidad o verano, no superan el mes. ¿De verdad alguien llama a eso “participación”?
Aproximadamente la mitad de de los 140.000 millones de los fondos Next Generation irán a parar a las energéticas. Si no se invierten de acuerdo con los territorios y el respeto a las cuestiones ambientales, su ejecución se verá comprometida y su implantación se retrasará. En el asunto de la factura de la electricidad, como en el de la instalación de renovables en el territorio, son necesarios mucha luz, muchos taquígrafos, y recordar aquello de “vísteme despacio, que tengo prisa”.