Skip to content

Source: El aragonés en peligro de extinción: charremos sin pampurrias

El aragonés es una lengua que corre serio peligro de desaparición, como indica la UNESCO. Si queremos evitar su desaparición se ha de hacer algo porque no hacer nada también supone su muerte. La pérdida del aragonés es la pérdida de una parte de la cultura aragonesa como lo son la jota, el traje ansotano, el mudéjar, o los cuadros de Goya.

Nuestro Estatuto de Autonomía indica que las lenguas de Aragón constituyen “una de las manifestaciones más destacadas del patrimonio histórico y cultural aragonés”. Según un artículo publicado en este periódico por el diputado de Ciudadanos, Carlos Trullén, éste se olvida de citar el Artículo 7.2 que habla de elaborar una ley para promover, recuperar, enseñar y difundir las lenguas propias de Aragón. La ley actual en la que se está desarrollando la política lingüística es una ley aprobada por el PP y el PAR, unos partidos nada sospechosos de nacionalistas o pancatalanistas, esta ley contempla la creación de la Academia Aragonesa de la Lengua (AAL). El diputado naranja achaca a Lambán de entregar a CHA y al pancatalanismo la AAL, pero de los 15 miembros tan solo 1 es militante de la CHA y 5 de los miembros elegidos por las Cortes necesitaron del voto PP, por lo que la afirmación del diputado naranja es una opinión sin ninguna prueba firme.

Como se refiere el diputado Carlos Trullén, no hay que politizar las lenguas. Por ese mismo motivo, ¿por qué no hacemos cumplir el Artículo 7.2 del Estatuto de Aragón? o ¿por qué no se ejecuta una ley ya aprobada y que en estos 10 años no se ha reformado? ¿Por qué lo que es válido y defienden Ciudadanos y PP en Valencia o Galicia no lo es para Aragón?

Aragón es posiblemente el sitio de España y puede que de Europa con más lenguas: ansotano, cheso, aragüesino,  aisino, chaqués, serrables, panticuto, fobano, chistabino, belsetán, patués, grausino, foncés, somontanense y un largo de etcétera, una falacia defendida por algunos partidos para justificar que no existe el aragonés, de este modo lo que no existe no se puede proteger ni conservar. Todos nosotros podemos ver en Aragón TV como personas de Ansó y Aínsa pueden comunicarse perfectamente en aragonés a pesar de sus dialectos diferentes, del mismo modo que un vallisoletano se puede comunicar con un peruano porque a pesar de hablar diferentes dialectos hablan el mismo idioma.

Muchos aragoneses se sorprenderían al descubrir que hay varios centros educativos de Aragón en que la lengua vehicular es el catalán y el aragonés. También se sorprenderían al saber que miles de niños aragoneses reciben clases semanales en lengua aragonesa, algunos en horas lectivas y otros de manera extraescolar. Esto se ha logrado gracias a los propios padres que quieren que sus hijos aprendan en su lengua materna, que la hablen y la sientan.

Entonces, ¿dónde está la polémica o el nacionalismo en que los padres tengan la libertad de elección de la lengua que sean escolarizados sus hijos? Tal vez como dice el diputado Trullén deberíamos de dejar de politizar la lengua y oponerse a lo que quieren muchos pueblos aragoneses: que las administraciones dieran herramientas para la conservación de nuestras lenguas en las comarcas donde se hablan y que no se hiciera de nuestras lenguas propias un objetivo de división, sino un motivo de protección y orgullo.

Source: Se multiplican las advertencias para que los brotes no colapsen los centros de salud del Matarraña

Source: La asociación de Segundos Residentes de Beceite insiste en exigir acceso gratuito al Parrizal y La Pesquera

Natxo Sorolla Publicat el 20/8/2021 al Viles i gents de La Comarca)
En un any la humanitat ha estat capaç de crear vacunes per a sufocar una epidèmia global. I això que vacunar és una innovació popularitzada fa només dos segles. Tots intuïm la idea contraintuïtiva que té a la base: al cos li posem una miqueta d’allò roín. Això és suficient per a estimular-li que creo anticossos, i aixina evito, o reduïsque, el contagi real. Però ara ja parlem d’ARNm i altres paraulotes. Este salt per a la humanitat ha sigut possible per l’aplicació del mètode científic. Un mètode que pot ser aplicat a qualsevol camp: físic, social… I és que la ciència sempre veu més lluny perquè estem als muscles de gegants, és a dir, sempre partix de la muntanya de coneixement anterior. Comprove les noves hipòtesis. I és transparent en divulgar mètodes i resultats, per a que puguen ser replicats. Per tant, bona part de la potència científica està en revisar el que s’ha publicat i divulgar els resultats propis. De fet, habitualment se parle de «publish or perish», és a dir, o es publique, o es mor (acadèmicament parlant). I la cita és la moneda de canvi bàsica entre científics. La publicació també és una manera de poder avaluar objectivament lo treball dels científics: sempre passe el filtre d’almenys dos experts anònims, perquè els iguals són la millor forma de filtrar la qualitat del que s’està publicant. Però el món de la publicació científica no és tan transparent com haurie de ser. Bona part de la investigació la paguem entre tots en diners públics, però es publique a les millors revistes científiques privades, que poden cobrar molt per llegir un article, o per publicar-lo en obert. De fet, l’avaluació de quines són les millors revistes també es fa en uns rànquings dominats per dues grans editorials privades, en un mètode d’inclusió que ni és públic, ni és transparent, i és anglocèntric: per exemple poden excloure revistes perquè no són en anglès, per més qualitat o cites internacionals que tinguen. Cal dir que cada vegada és més intens lo debat per a millorar la transparència i el servei públic de la publicació científica, i també els mètodes d’avaluació. Però no serà fàcil. De moment és lo millor dels pitjors sistemes. I alguna pandèmia anem resolent. Poc a poc…

Source: Los alcaldes piden voz y más tiempo ante el avance de las propuestas de parques eólicos

Source: Nonaspe construirá un nuevo depósito para mejorar y abaratar el abastecimiento de agua

Source: Resultados de la búsqueda de «viles i gents»

Vida

Un insecte minúscul vola pel damunt lo llibre que estic llegint. No em puc estar de ventar-li una manotada

Carles Terès

Una exposició especial

Enguany l’Associació Amics de Nonasp celebre el seu 25 aniversari, i este fet m’anime a parlar d’un record lligat al què és lo seu projecte més important: lo Museu.

Estela Rius

Ja toca

Ramón Segura, el president de la Diputació Provincial de Terol (DPT) nascut a Vall-de-roures l’any 1891 i mort l’estiu de 1936 a Terol

Lluís Rajadell

Armes de paper, coronels de corbata

Mos permitix conèixer més enllà de les paraules perdudes entre los records dels vells, i aventurar-nos en mons boirosos que no hem viscut, però que, d’alguna manera, formen part de la nostra herència; i segueixen bategant amb lo present, modelant…

Luismi Agud

Mesquí insòlit (Festes d’estiu)

En çagueries dels anys seixanta, al juliol, la gent del territori, encara solia parlar de la collida del gra, de si ja es veien forasters per les carreres

Tomás Bosque

Aragonès, llengua, estat (i Losantos)

Diu Losantos que «un dialecto grotesco al que llaman aragonés, de dos valles pirenaicos, se va a enseñar donde ya no se enseña ni inglés»

Source: ENS HA DEIXAT MAGDA GODIA – Lenguas de Aragón

Source: Carmen Alcover, José Bada y Mercedes Llop, miembros de la Academia Aragonesa de la Lengua

Source: La CHE alerta de contaminación por nitratos en al menos tres ríos

Source: La biblioteca perduda del Matarranya

Source: Un dignatario budista en Monroyo

Source: ‘Unatra academia’ (Una altra acadèmia) – Les aigües turbulentes

 

Notícia rellevant en relació a les llengües catalana i aragonesa. El passat dijous 29 de juliol el govern d’Aragó va nomenar els primers membres de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua. Aquesta entitat fou creada el 2013 per la llei d’ús, protecció i promoció de les llengües aragoneses, la que es va inventar el lapao. Afortunadament, els seus estatuts (2018) ja van entrar en raó i parlen d’aragonès i català d’Aragó. L’Acadèmia es constituí com a “institució científica oficial en l’àmbit de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies” i té per competències “establir les normes referides a l’ús correcte de les llengües” i “assessorar les institucions sobre l’ús correcte de les llengües i la seva promoció social”. Està dividida en dos instituts, un per cada llengua, que tindran funcions més específiques (proposar normes gramaticals, inventariar el lèxic, estimular l’ús de la llengua o vetllar pels drets lingüístics). Com es pot comprovar, l’existència d’aquesta Acadèmia suposa “a priori” un avenç en el dificultós procés de normalització tant de l’aragonès com del català de la Franja. És d’esperar, però, que la coexistència amb l’Institut d’Estudis Catalans no origini cap mena de disfunció, solapament o conflicte.Els flamants membres catalans d’aquesta Acadèmia seran aquests:

Carme Alcover Pinós (Mazaleón, 1952). Doctora en Filologia. Tècnica de llengües del Govern d’Aragó (fins 2017) i coordinadora del Seminari Permanent de llengua catalana. Fou membre del Consell Superior de les Llengües d’Aragó.

Javier Giralt Latorre (Barcelona, 1967, originari de Sant Esteve de Llitera). Doctor en Filologia Hispànica. Tesi sobre Contribució a l’estudi de les fables de la Llitera. Professor titular de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa. Fou membre del Consell Superior de les Llengües d’Aragó.

Mercedes Llop Alfonso (Nonasp, 1957). Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació i mestra. Escriptora en català d’Aragó, ha guanyat en dues ocasions (2010 i 2020) el Premi Guillem Nicolau del Govern d’Aragó.

Maria Teresa Moret Oliver (Mequinensa, 1974). Doctora en Filologia Hispànica. Tesi sobre Documentació històrica aragonesa del segle XV. Professora de català a l’Escola Oficial d’Idiomas d’Alcanyís i de la Universitat de Saragossa.

Ramon Sistac Vicén (Barcelona, 1958, originari de Camporrells). Doctor en Filologia Catalana. Professor de dialectologia catalana de la Universitat de Lleida.

Són dades fornides pel Govern d’Aragó, però hi ha altres dues informacions que poden ser d’interès: Maria Teresa Moret (foto) és l’autora de la primera tesi presentada en català a la Universitat de Saragossa, i Ramon Sistac és membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Source: Jorge Gay vuelve a La Codoñera

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja