La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentSource: Un TFG sobre lèxic dialectal de Mont-roig defensat a la UNIZAR » Temps de Franja
// Maite Moret Oliver*
Divendres 9 de juliol es va defensar a les 12:30 del matí a l’aula 1 de la Facultat de Filosofía y Letras de la Universitat de Saragossa, el Treball de Final de Grau (TFG) titulat «Flora y etnobotánica en Monroyo/Mont-roig (Teruel): un estudio léxico dialectal», l’autora del qual és Kàtia Benaiges Saura, de Mont-roig de Tastavins, i el director en Dr. Javier Giralt Latorre, titular de Filologia Catalana d’aquesta Universitat.
Kàtia Benaiges va confegir un excel·lent treball de dialectologia en què se centrava ‒a partir de les enquestes realitzades a diverses persones de la seua vila entre 60 i els 94 anys‒ en la recopilació dels noms autòctons de les plantes que creixen al terme de Mont-roig, especialment les de tipus medicinal i llurs propietats. L’estudi de camp i l’anàlisi des d’una perspectiva diatòpica, ha estat la base de la seua investigació que ha obtingut una nota de 10 amb menció de Matricula d’Honor; de fet, el tribunal format per tres membres del Departament de Lingüística i literatures hispàniques, ha alabat el treball tant de l’autora com del director.
Esperem la publicació dels materials que ha trobat aquesta mont-rogina i desitgem que la seua dedicació a la filologia i el seu interès per la lingüística la retornin a l’estudi del català d’aquestes contrades un cop acabi el seu «Màster en Lingüística Teórica y Experimental» a Vitòria.
Kàtia Beanaiges Saura defensant el seu TFG davant del Tribunal. / Maite Moret
El Dr. Javier Giralt Latorre i Kàtia Benaiges Saur. / M. M.
*Professora Associada de la Universitat de Saragossa
Source: Aragonès, llengua, estat (i Losantos) (Viles i Gents) | Xarxes socials i llengües
Natxo Sorolla
Publicat a La Comarca el 9/7/2021
Diu Losantos que «un dialecto grotesco al que llaman aragonés, de dos valles pirenaicos, se va a enseñar donde ya no se enseña ni inglés», i que «el chapurriau es un dialecto vágamente emparentado con el valenciano, ni siquiera con el catalán». Però no tos fixeu en l’elefant a l’habitació. Fixeu-tos que no és gens innocent la definició les dos llengües pròpies com a “dialectos”. És evident que les llengües i les fronteres polítiques estranyament coincideixen. Però també és cert que «una llengua és un dialecte en un exèrcit». Lo poder no defineix les llengües, però hi té un impacte molt important. Allò que Sabina definiria com «yo no quiero contigo ni sin ti».
Guillermo Tomás Faci, professor de la Universitat de Saragossa, i arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ha publicat una obra en un propòsit immens: entendre les relacions entre poder i llengua en la formació medieval de l’aragonès. A El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (2020) demostre en dos arguments que l’aragonès es va distingir tant com la resta de varietats del llatí veïnes: castellà, català, occità. Lo primer argument és que existeix una llengua escrita comuna i diferenciada que, acompanyant al Poder, arrenque en la compilació dels Furs d’Aragó l’any 1247, i es difon per un exèrcit d’escrivans públics que reprodueixen este model de llengua prestigiosa, que és la scripta. Lo segon és que els parlants són conscients de la singularitat lingüística del que denominen aragonès, i provoquen, per posar un exemple, acalorades discussions entre l’aristocràcia aragonesa i la catalana sobre les tries lingüístiques a les Corts d’Aragó. Però este procés tant clar de singularització de l’aragonès se difumine per la substitució global que pateix 200 anys més tard. I segurament que per això un periodista d’origen aragonès pot acabar maltractant-lo com a «dialecto grotesco».
Però a Tomás també li interessen les anomalies. I no només tracte les varietats occitanes parlades a Jaca, en les que es va redactar els seu Fur. També es llance a explicar per què les nostres varietats del llatí al Matarranya, Baix Cinca, etc., a pesar de pertànyer a la mateixa comunitat política, històricament mai acaben per encaixar en la «llengua aragonesa». Tomás expose que les nostres viles usen la scripta catalana ja abans de la consolidació de la frontera política (al s. XIV), perquè per als seus parlants ja són varietats prou diferents de l’aragonès. I en les discussions posteriors sobre el dibuix d’esta frontera política apareixen arguments diversos, però mai la llengua escrita que use cada vila.
Però és esta «anomalia» del català la que acabe consolidant la segona hipòtesi del llibre. L’aragonès desapareix dels textos escrits en un procés ràpid a partir de mitjans del segle XV, i el català a Aragó ho fa una miqueta més tard i de manera diferent, però en un procés clarament diferenciat al del català a Catalunya o el País Valencià. Esta evidència per a Tomás demostre que les raons de substitució de l’aragonès no es produeixen perquè les varietats aragoneses i castellanes siguen (més) pròximes, si no que la raó de la substitució és política, perquè afecte a totes les llengües que pertanyen a la mateixa unitat política.
Lo llibre manté una posició pessimista sobre el futur de la llengua aragonesa. Esperem que s’equivoco, en això. Però com ell diu, «pase el que pase, la lluita hará valeu la pena». I els Losantos continuaran tenint lo micro obert.
No fa tant de temps, 7 anys, que els organismes internacionals i Europeus alertaven sobre la situació de desemparament en que es trobaven llengües com l’aragonès, en greu perill de desaparició i amb una inversió discriminatòria amb sol 2 cèntims per habitant en llengües pròpies de Aragó (aragonès i català), 24.700 € a l’any.
El canvi de govern el 2016 va propiciar la creació de la DGPL de la mà de Lambán (PSOE) i Susín (CHA). Apressat per la preocupant situació de l’aragonès i pressionat per Instàncies Europees i Institucions de defensa de parlants, van decidir pujar les partides d’Educació, la inversió en llengües pròpies i presentar un pla de emponderament per l’aragonès i català.
Després de 5 anys no podem dir que la inversió per al català, però sobretot per l’aragonès, es trobi en una situació òptima. Molt lluny de les seves llengües minoritzades veïnes, amb una inversió que rondarà els 685.000 € per 2021 (incloent sous) en comparació amb 1’5 M € que sol pressupostar el govern Asturià, els 7 Mill. de govern Galego, els 2 Mill. Navarros o 4,7 Mill. Valencians, que a més compten amb les ajudes dels 111 Mill. € d’Euskadi o 93,5 Mill. € de Catalunya.
Sembla que tots aquests reduïts pressupostos aragonesos, per a una llengua pròpia i exclusiva d’Aragó com l’aragonès (cap altre govern va a fer res per ella) és motiu suficient per un diari com ABC, i la seva delegació a Aragó (Roberto Pérez), per atacar i criticar aquesta inversió. Amb l’únic objectiu de criticar l’existència d’aquesta oficina i justificar la creació a Madrid de l’Oficina de l’Espanyol, on només Toni Cantó cobrarà 75.800 € a l’any.
Tot això no seria tan preocupant, si a les ja citades xifres no afegíssim ni més ni menys xifra de 174 milions d’euros amb que l’Institut Cervantes compte com a pressupost per a 2021, més el pressupost de la RAE (ampliat en els últims anys, i després de l’rescat de Govern Sánchez a 2019) i la subvenció d’Ajuntaments i Governs com l’aragonès a aquesta institució, amb al fet que Javier Lambán ens va enlluernar l’últim desembre (scenficación amb rei d’Espanya inclosa).
A l’octubre arribava la informació que l’Institut Cervantes augmentaria el seu pressupost en 40,3%, fins als 174 milions d’euros, gràcies al fet que els pressupostos generals de l’Estat s’incrementarien en 2021 la seva dotació en 50 milions d’euros nets. Tota aquesta inversió s’afegiria als comptes sanejats de la RAE, que el govern de Sánchez es va encarregar de fer visible després de la seva visita a l’abril de 2019 i la scenificación del “rescat” del seu Govern, amb 5 Mill. €.
Esfendemos as Luengas
Web: http://esfendemosasluengas.wordpress.com
Twitter: @esfende_las
Source: Lògiques turístiques | Viles i Gents
(Publicat a La comarca el 25 de juny del 2021)
Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, mirant les fotos que havia fet, me vaig quedar pensant en la gran quantitat de persones desconegudes que hi apareixien. Moltes d’elles, fent fotos. Tot seguit me va assaltar lo pensament invers: a quantes fotos de gent desconeguda deuria d’estar jo?
Suposo que en aquell moment de fer la foto me va deure d’importar poc que la Fontana di Trevi estès a rebentar de turistes, que igual que jo, volien fer-se una foto davant del monument. L’objectiu no ere aconseguir una estampa idíl·lica i sense gent pel voltant com la d’Anita Ekberg i Marcello Mastroianni a La Dolce Vita. En absolut. L’única finalitat ere poder fer la foto i ensenyar-la a l’arribar a casa o ficar-la a Instagram… (però això ja és un altre tema).
Estant ficats de ple en lo paper de turistes, mos fem i fem (a seques) fotos davant de qualsevol cosa: paisatges, monuments, places… tot val. Disparam vint-i-cinc, cinquanta fotos en poc temps. Que més done, són gratis, i si alguna no la volem ja la «borrarem», no? És curiós que, a voltes, quan anem a fer turisme, perdem una mica lo control i el sentit sobre les coses. Per fer una foto, mos oblidam de mirar sense cap pantalla pel mig i de «disfrutar» lo que tenim davant nostre.
Però com dic, lo del turista no és més que un paper que assumim inconscientment en estes ocasions perquè, pensant-ho fredament, mos faríem, sense més ni més, una foto davant de la missa o de la plaça del nostre poble?
Lo turisme és una indústria de creació d’imatges que entén la fotografia com l’instrument perfecte per donar forma al discurs del desig, i per tant, lo destí turístic és una imatge construïda per generar la necessitat d’anar-hi. I anar-hi sense fotografiar-se a tot arreu no té gràcia… Mira, aquí hi ha poca gent! Mos fem una foto?
Estela Rius
Source: A galdades | Viles i Gents
(Publicat a La Comarca el 18 de juny del 2021)
L’alcalde de la Torre del Compte i periodista Alberto Díaz, ha tingut la bona idea de gravar una sèrie d’entrevistes amb la gent més vella del poble per guardar la memòria d’una generació que desapareix i que ha viscut una època molt dura de guerra, postguerra i dictadura i també una seguida d’anys de progrés i pau. Però totes les entrevistes s’han fet en castellà. Es conservaran els records, però no la forma de parlar, que no és una part menuda del bagatge cultural dels entrevistats i de tot el poble. En tot cas, una galtada a la llengua.
L’ajuntament, la Comarca del Baix Aragó i l’associació CB Torrevelilla han posat en marxa un interessant projecte per a gravar audiovisuals sobre converses de la gent gran parlant de la vida del poble en el català local per a conservar-lo amb tota la seua expressivitat. El projecte vol conservar la parla autòctona, amenaçada per la substitució pel castellà. El principal promotor de la idea, l’actor Ferran Rañé, descendent de la Torre de Vilella, qüestiona que la llengua del poble siga la mateixa que la dels Ports de Morella, el Matarranya o la Terra Alta. Té clar que és una altra cosa, xapurriau. I defensa que tingue la seua pròpia gramàtica i ortografia, inventades sense cap recolzament acadèmic. Una altra galtada.
La novel·la ‘Muladar’, que acaben de publicar Ángela Puntes i José Ignacio Villacampa, està ambientada al Matarranya, una comarca que els autors han volgut homenatjar. Però llevat d’unes quantes referències turístiques poc més situa al lector al Matarranya. No se’n troba cap al·lusió a la llengua de la comarca. La manca de qualsevol pista relacionada amb el principal tret cultural comarcal és manifesta, i el relat, encara que engrescador, perd credibilitat. Clatellot.
Amb iniciatives benintencionades li cauen tres galtades a la maltractada llengua del Matarranya i el Mesquí.
Lluís Rajadell