La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentEl BOA publica hoy la Orden que regula la convocatoria
Se trata de un reconocimiento de carácter honorífico
El Boletín Oficial de Aragón publica hoy la Orden que regula la convocatoria del Premio Desideri Lombarte, en su edición del año 2021. Este premio está destinado al reconocimiento a una labor continuada o de especial notoriedad e importancia, en cualquiera de los ámbitos sociales, culturales, deportivos, artísticos, económicos, etc. que supongan un destacado beneficio para el catalán de Aragón, teniendo especial consideración las actividades destinadas a la dignificación, difusión, investigación, enseñanza, expresión literaria, etc. del catalán de Aragón y constituya un modelo y testimonio ejemplar para la sociedad aragonesa. Esta iniciativa tiene periodicidad bienal y se convocara de forma alterna con el Premio Chuana Coscujuela.
El viernes pe'l maitino estaré a Castelló i per la tarde i el sábado a Valencia.
Este anyo he conoixiu a molta chent d'el País Valencià i he pensau a sovent en ir-hie! Ya me sulsiva!
Que ganas ninos! pic.twitter.com/xHcf8uWBml
— Jorge Pueyo (@jorge_pueyo95) May 19, 2021
🗺Valdeltormo/La Vall del Tormo ya cuenta con su mapa toponímico
Editado por la DG de Política Lingüística y la comarca @somosMatarranya recoge más de 200 entradas y un mapa con la ubicación de los diferentes términos.
PDF ⬇ https://t.co/CnXnbMviPH
ℹ https://t.co/pEc7xfBnOI pic.twitter.com/7DEYT4nFw0
— Gobierno de Aragón (@GobAragon) May 16, 2021
Source: Deu de quinze » Temps de Franja
// Patrici Barquín
Atenent a que tenim lo sistema numèric decimal com a referència a l’hora de fer comptes, celebraré los deus anys d’una explosió quasi revolucionària com va ser lo 15M, pa fer lo meu anàlisi particular sobre aquells fets.
Vaig tenir la sort de ser convidat (encara no acabo d’entendre com a un desustanciat com jo li va tocar tal honor) a fer una xerrada a la plaça Ricard Vinyes de Lleida, que era lo puesto agon estava l’acampada de la capital del Segrià. No detallaré més que les petites anècdotes que vaig veure i que encara ara me fan venir carn de poll:
Lo primer va ser la gran participació de les persones que estaven als balcons i finestres animant a tota la gent allí concentrada.
Lo segon va ser quan una dona d’edat molt avançada que caminava molt malament, ajudada per una gaiata i una dona més jove, va seure en un banc i va enviar a la xica jove a demanar-nos si la xerrada la podíem fer aprop del banc agon ella estava asseguda perquè la volia seguir.
Realment vaig sentir que alguna cosa grossa s’estava covant allà. Sobretot perquè hi havia persones de tota mena i ideologia, des de votants d’esquerres a votants de dretes i a no votants. Per primer cop no estaven “los de sempre”, de fet als de sempre no els vaig veure enlloc. No vol dir que no hi fossin, sinó que més aviat estaven en un segon pla. Hi havia gent de totes les edats escoltant, preguntant i intervenint sense cap ambició de ser protagonistes.
Crec sincerament, que allò va ser un moviment transversal, que va fer molta por als que tenen lo poder i la prova està en la càrrega policial ordenada per Felip Puig, alegant unes bajanades d’un partit de futbol. Càrrega que no va funcionar als que manen, perquè en poc temps, tornava a estar muntada l’acampada a la Plaça Catalunya.
Van ser uns dies en què es va trencar en la dialèctica derivada del Règim del 78 o de la Cultura de la Transició. Uns dies en què la paraula llibertat no tenia lo pes del franquisme que encara té a eixa democràcia plena de línies vermelles. Un dies en què la paraula democràcia va recuperar lo seu sentit primigeni. Uns dies en què la paraula violència no va poder ser utilitzada pa desarticular la dissidència i va quedar circumscrita al puesto que li correspon. En definitiva, van ser un dies pa somiar, perquè per primer cop des de feia molt temps, lo poble havia deixat de parlar en clau electoralista i començava a parlar d’allò que li afecta directament, i quan se dixa de banda la qüestió partidista é quan lo poble demostra la seua capacitat d’unió i treball.
Moltes són les persones que es pregunten que en queda, de tot allò, i bé é cert que lo sistema va reaccionar i va aconseguir desactivar o fer desaparèixer de la primera línia de l’actualitat aquell moviment i relegar-lo a la marginalitat, però queda lo record d’allò que vam ser capaços d’encetar i que no va donar temps a acabar. Queda el passat, però sense nostàlgia, perquè podem mirar al present i al futur si coneixem lo passat.
Apa, astí queda la meua reflexió. He de dir que ha quedat poc divertida, però anuncio que estic preparant una columna sobre cartografia que igual me queda més graciosa, però encara s’està solsint, que la temàtica no acompanya.
Source: Dels terraplanistes als txapus | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
Han passat un munt d’anys –molts segles– de quan es pensava i raonava que la terra era plana. Els filòsofs i científics van anar desmuntant aquelles creences. Recordem la teoria heliocèntrica de Copèrnic i de Galileu, creador de la teoria científica, condemnat per heretgia per demostrar que la terra i els planetes giraven al voltant del Sol. No oblidem, però, que encara resten terraplanistes recalcitrants pel món, especialment als EEUU. Traslladem-nos al segle XXI, avui mateix, hi ha negacionistes del COVID i dels vaccins. Alguns han sofert els efectes d’aquest virus, tot i així, encara es dediquen a negligir l’efecte preventiu evidentíssim dels vaccins. Tot és una conxorxa internacional per dominar el món, diuen. I ara em referiré als txapus, també negacionistes. Què volen aquesta gent que venen a “preservar” la llengua, el català franjolí? La defensen no parlant-la en públic? La defensen no escrivint-la? La defensen trencant la unitat lingüística? La defensen anomenant-la barroerament? Amb aquests “defensors” no en calen d’atacants. Si voleu analitzar perquè existeixen els txapus per les terres franjolines haureu de seguir un rumb similar al de Ulisses. No us espanteu, l’aventura serà només un simulacre. El viatge serà a peu per la Franja i no amb vaixell per l’estret de Messina. Això sí, trobareu els propis Escil·la i Caribdis. Escil·la té sis o més caps disposats a la lluita: un, els dels ignorants lingüístics de bona fe, i els altres caps, dels falsos ignorants, dels que diuen “txapurriat parlat, no escrit”, dels qui s’hi oposen a la ciència, dels polítics aprofitats, dels que afirmen que volen parlar mal i dels que falsegen la historia. Compte amb tots ells, perquè en alguna ocasió han boicotejat el dret d’informació i reunió a un grup de ciutadans i s’han querellat quan han considerat oportú. A l’altra banda de l’estret trobareu a Caribdis, un remolí gegant de mar que es forma un parell de vegades al dia i que en el nostre cas és la gran corrent de fòbia al català. Ulisses va perdre sis mariners a Escil·la i el remolí Caribdis s’engolí el vaixell, tot i que Ulisses es salvà. Tan de bo salvem el català de la Franja o d’on sigui. Defensar una llengua és parlar-la, escriure-la, ensenyar-la i anomenar-la pel seu nom.
José Miguel Gràcia
L’actor Ferran Rañé també qüestiona que català i valencià siguin el mateix idioma – Racó Català
maig 12Source: L’actor Ferran Rañé també qüestiona que català i valencià siguin el mateix idioma – Racó Català
Rañé impulsa una sèrie documental que segrega el parlar de 7 pobles del Baix Aragó del català i del de la resta de pobles de la Franja
El negacionisme, desgraciadament, ha comptat amb aliats inesperats des del Principat. Gent catalanoparlant, sorprenentment, del món de la cultura i que, almenys públicament, mai havien exhibit cap posicionament polític bel·ligerant amb el catalanisme ni amb la llengua catalana. L’escriptora i periodista cultural lleidatana Cristina Capdevila negava en una entrevista al ‘Diario de Teruel’ que el català i el què es parla a la Franja siguin el mateix idioma. Adoptava el terme segregacionista “xapurriáu”, i es referia a ell com “una llengua que no compta amb una gramàtica escrita i que només es transmet de forma oral”, esborrant d’un plomall la figura i trajectòria bibliogràfica d’autors com Jesús Moncada, Desideri Lombarte, Francesc Serés o Mercè Ibarz.
Un altre català, l’actor Ferran Rañé, amb arrels a La Torre de Vilella, està impulsant una producció audiovisual ‘Documentales de Torrevelilla. Lo Chapurriáu’, on es defensa que “la llengua pròpia” de La Torre de Vilella “i sis pobles de la comarca del Baix Aragó és el xapurriáu”. El projecte ha rebut finançament de l’Ajuntament, governat pel PSOE, de la comarca, també socialista, i sobretot, l’entusiasme de la consellera delegada comarcal de Patrimoni i Llengües, María José Gascón, del PAR, coneguda pel seu anticatalanisme. De l’existència d’aquesta sèrie documental negacionista ens en vam fer ressò el passat 28 d’abril a Racó Català, i ara dues setmanes després, en una entrevista al digital ‘Temps de Franja’, Rañé no només no aprofita l’ocasió per recular en els seus plantejaments acientífics sinó que aprofundeix en marcar distàncies entre el català i el xapurriáu. A més, ara s’atreveix a segregar-lo també del parlar de la resta de la Franja de Ponent i es refereix al valencià com si fos una llengua diferenciada.
L’actor ficat a productor exhibeix una ignorància superlativa en qüestions bàsiques com la diferència entre llengua i variant dialectal, l’origen del català, el fet de creure que les fronteres naturals entre comarques o territoris delimiten l’àrea d’influència d’un idioma o la seva reclamació d’una gramàtica pròpia per escriure el xapurriáu. A més, intenta defugir qualsevol polèmica, atribuint les seves poca-soltades al que diuen tercers o refusant aprofundir en el que se li pregunta. A les seves respostes hi predominen els “n’hi ha qui diu”, “si hi ha gent que diu que”, “hi ha gent que diu” i similars quan el periodista intenta, sense sortir-se’n, que vagi més enllà i s’atreveixi a explicar aquestes diferències inexistents entre català, el parlar del Baix Aragó i el de la resta de pobles de la Franja, que també considera que tenen un caràcter diferenciat.
Malgrat és finançat amb diners públics, comptar amb el beneplàcit d’una de les principals veus anticatalanes a la zona, María José Gascón, i donar validesa a l’agenda lingüicida del segregacionisme, Rañé, en un exercici de cinisme, li lleva qualsevol intencionalitat política a un projecte documental que trosseja el mapa dialectal català: “Al documental no entrem en cap valoració política, ni tan sols de política educativa. Es reflectirà com es parla i els temes que van sortint en la conversa. És un documental que se centra a donar testimoni del parlar. El xapurriáu és una llengua molt expressiva, que té recursos musicals i expressius altíssims. Si hi ha gent que diu que és català, valencià o occità, sobrepassa aquest projecte i no hi entrem”.
Quan se l’interroga sobre el fet que la totalitat dels estudis acadèmics consideren que la llengua del Mesquí és català, Rañé introdueix una resposta completament acientífica: “En això n’hi ha molts matisos. N’hi ha dos pols oposats. Hi ha gent que diu que abans que Catalunya fos un país, ja existia Aragó i que el que es parla a Barcelona és l’aragonès de Barcelona. I una altra postura diu que el que es parla aquí és català. No entrem en absolut en aquesta qüestió. Per a mi, sempre ha estat una llengua que s’ha autodefinit per la gent que la parla amb orgull i naturalitat dient: ‘parlem xapurriau’. No entrem en més consideracions”.
Rañé, embolica que fa fort, es despenja amb una nova segregació, la del català del valencià, quan delimita aquest xapurriáu a les set poblacions del Baix Aragó, i li qüestionen si el que parlen als 55 pobles restants de la Franja catalanoparlants és la mateixa llengua que ell defensa: “La interpretació que en fa cada lloc no és la mateixa. Per a mi, sempre ha estat clar que el xapurriáu és més proper al valencià. Però també n’hi ha qui diu que el valencià és català, i en això no entrem”.
