Skip to content

Source: Salsench: «Siempre he dicho y he actuado tal y como pienso»

Source: Arrancan señales de la A-231 en Cretas y pintan proclamas independentistas

cartel aragon

El cartel anunciador de Aragón y Provincia de Teruel ha sido cortado con una sierra

Los hechos han ocurrido de madrugada. Las pintadas hacen referencia a Sijena y proclaman lemas pancatalanistas

Finalmente y después de la guerra de carteles entre las administraciones aragonesa y catalana, aparecen varios carteles en el lado aragonés derribados y boicoteados. Varios individuos han arrancado el cartel informativo de Comunidad Autónoma de Aragón y Provincia de Teruel que se encontraba instalado en el límite entre Aragón y Cataluña. De igual modo han arrancado el nuevo cartel instalado por el Gobierno de Aragón en el que aparecía información de las localidades de Valderrobres, Alcañiz y Monroyo. Este segundo cartel habría intentado ser lanzado al río Algars y se encuentra en estos momentos a punto de caer al río. “Estamos muy sorprendidos y dolidos. Somos aragoneses y Cataluña es nuestra vecina y siempre hemos tenido una relación excelente. Me cuesta y me niego a creer que hayan sido vecinos nuestros los autores de este acto de gamberrismo”, explicó Asunción Giner, Teniente Alcalde del Ayuntamiento de Valderrrobres.

sijena

Las pintadas y proclamas aparecidas hacen pensar que los autores no son de localidades vecinas

Dada la solidez con la que estaban instaladas las señales los autores de los hechos han empleado distinto material. En el caso del cartel de Aragón los postes de acero tienen sendos cortes que han sido llevados a cabo con maquinaria. De igual modo han aparecido varias pintadas en las que aparece una estelada y pone “La Franja es Catalunya” y “Devolvednos Sijena”. Esta última pintada haría pensar que los autores de los hechos no son de los pueblos vecinos de la Terra Alta dado que el denominado conflicto de los bienes de Sijena apenas tiene repercusión mediática en la comarca aragonesa del Matarraña y en la catalana de la Terra Alta. No obstante tan solo es una suposición y tampoco se tiene la certeza de que hayan sido los Comites en Defensa de la República que hace escasos días amenazaron con llevar a cabo acciones vandálicas en Aragón. Tampoco se descarta que hayan sido vecinos de la comarca vecina o que hayan contado con apoyo interno.

cartel aragon cataluña

Los dos carteles han sido arrancados esta pasada madrugada

Todo ello después de que laa Generalitat de Catalunya retirase la señal informativa ubicada en el puente sobre el río Algars, en territorio aragonés con las distancias kilométricas de Valderrobres -escrito en catalán Vall-de-Roures- y Morella después de que el Gobierno de Aragón colocase sin previo aviso una nueva señal informativa en la que aparecen Valderrobres, Alcañiz y Monroyo tapando, de este modo, el cartel colocado por la administración catalana.

nuevo cartel dga

El nuevo panel instalado por DGA está a punto de caer al río Algars

Por su parte operarios de Carreteras de la administración autonómica vecina procedieron a retirar el cartel siutado en el eje Alcañiz-Tortosa de la A-231 -llamada T-330 en el lado catalán- el martes por la tarde. Fuentes de la propia Generalitat confirmaron que el cartel se instaló en durante la década pasada y añadieron que en su día se instaló en la margen izquierda del río Algars -término aragonés de Cretas- por considerar que era el lugar más adecuado al existir pocos metros antes varias señales viarias. De igual modo la Generalitat asumió el asfaltado y mantenimiento del puente que comparten ambas Comunidades Autónomas, hecho habitual en este tipo de infraestructuras compartidas en las que una de las dos administraciones -sea provincial o autonómica- se hace cargo de la totalidad del tramo.

abe recordar que desde el Gobierno de Aragón argumentaron que la instalación de la nueva señal obedece a que la anterior- instalada por la Generalitat- no ofrecía información suficiente, omitiendo indicar Alcañiz y Monroyo, pero sí Morella. Vecinos y conductores llevan varios años reivindicando que se indique Alcañiz en la parte catalana del eje Tortosa-Alcañiz que transcurre por la  C-12 y la T-330. Hasta el momento el tramo carretero que discurre por Cataluña no cuenta con ninguna referencia a la capital bajoaragonesa, pero sí a Morella, pese a tratarse de la única vía que comunica las ciudades de Alcañiz y Tortosa, a la sazón hermanadas desde 1972. Hecho que podría responder a la visión nacionalista de los Països Catalans en los que Morella y Valderrobres sí que estarían incluídos pero Alcañiz no.

No es la primera vez que el lugar es objeto de acciones vandálicas por parte de radicales. El pasado mes de agosto el cartel de Aragón apareció con una pintada en la que se podía leer ‘lladres’, ladrones en catalán. De igual modo en 2017 aparecieron pintadas unas tijeras -en las que se empleó maquinaria especializada- en el mismo puente y que han sido borradas en su mitad del lado aragonés pero no en el catalán.

Source: Morro anuncia que la mejora de la N-232 en Monroyo se abrirá antes acabar marzo

El govern de l’Aragó ha col·locat un cartell d’informació viària en castellà a pocs centímetres de la retolació en català que hi ha des de fa més d’una dècada a la carretera T-333, a Arnes (Terra Alta), al límit administratiu entre les comunitats autònomes de l’Aragó i Catalunya. El senyal en català indica el quilometratge fins a Vall-de-roures (Matarranya) i Morella (els Ports/País Valencià), però el nou descarta Morella i inclou Mont-roig (Matarranya) i Alcanyís (Baix Aragó), amb la nomenclatura en castellà. Justament les queixes d’Alcanyís al govern aragonès perquè no apareixia a la senyalització de les carreteres catalanes serien el motiu per col·locar-ne un de nou en castellà. El Departament de Territori ja ha retirat el seu cartell i el situarà al terme municipal d’Arnes.

L’Ajuntament d’Arnes va descobrir amb ‘sorpresa’ la decisió de govern de l’Aragó i ha gestionat amb el Departament de Territori traslladar el primer senyal al seu terme municipal, a l’altre costat del riu Algars, que dibuixa la frontera administrativa entre Catalunya i Aragó. Des del consistori lamenten que no s’hagi intentat un acord per incloure Alcanyís al cartell existent i que s’optés per tapar el senyal en català.

‘Diari d’un judici polític’, per Josep Casulleras

Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol

‘Va ser una sorpresa perquè no se’ns havia advertit i hem demanat explicacions a través de la delegació territorial del govern als responsables del govern de l’Aragó que asseguren que s’havia demanat fa molts anys i que ara el departament de Carreteres aragonès ho ha concedit’, ha explicat el batlle d’Arnes, Joaquim Miralles. ‘El cartell de Vall-de-roures i Morella no descartem posar-lo al terme municipal d’Arnes perquè no quedi allí, sense cap ús’, ha afegit.

Justament aquesta ha estat la decisió de Territori, com han confirmat a l’ACN fonts del Departament, i ahir a darrera hora es va treure el cartell que quedava amagat i s’estudia ubicar-lo i recol·locar-lo a la part catalana de la T-333, carretera que es prolonga al Matarranya com A-231.

La Generalitat hauria col·locat la senyalització el 2005 al terme de Queretes (Matarranya) perquè va assumir el manteniment del pont que travessa el riu Algars. La retolació en català tampoc hauria agradat els municipis aragonesos.

Source: L’Aragó tapa la informació viària en català a la frontera administrativa a Arnes i el govern la retira – VilaWeb

MAGAZIN 9 de març de 2019.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia), el temps atmosfèric / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40-11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer.
11:55- 12:30.- Àgora:”Llistes obertes, llistes tancades?, circunscripció comarcal, provincial, regional, única?”. Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Ramón Arbona, Joaquín Meseguer, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Cunicultura. Michel Campanales
12:40- 12:55.- Corresponsal a Casp. Néstor Fontoba.
12:55- 13:10.- Esports. José Manuel Pelegrín Juan Carlos Valén i Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- Parlarem amb Tere Costa, presidenta de Les Dones Favaroles, i amb integrants de l’associació, amb motiu del 8 de març, dia de la dona.
13:25- 13: 40.- Entrevista a Jorge López Martínez, saragossà afincat a Faió. Pertany a la societat de pescadors “La Reixaga” . Va participar representant a Espanya en el Campionat del món celebrat a Sudàfrica, del 8 al 16 de febrero de 2019.
13:40 – 14.- Entrevista a Jemma Markham, propietària de l’hotel de la carena Relais & Chateaux: “La Torre del Visco”; amb motiu de ser guardonada al congrés de la carena, celebrat a Canada, com a “Dona de l’any”.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Luis Valén, Ramón Arbona, Néstor Fontoba, José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén, Ramón Oliver, Michel Campanales, Marcos Calleja i Elías Satué.

Source: Beceite sube a 10 euros el acceso regulado al Parrizal del río Matarraña

Source: “Real Zaragoza, si us plau”, respuesta ‘zasca’ al FC Barcelona

En la cuenta de Twitter del club catalán, se nombra como ‘Saragossa’ al club zaragocista, líder de la División de Honor de Juveniles.

Collage Bar Si us plau
Tuit del FC Barcelona en el que nombra como ‘Saragossa’ al Real Zaragoza. Superpuesta, abajo, la respuesta del club aragonés.
Twitter FCB/RZA

El Real Zaragoza ha respondido con un ‘zasca’ contundente y simpático al FC Barcelona a través de su cuenta de Twitter en alusión al evidente error del club azulgrana al nombrar al club aragonés como “Saragossa” en el extracto de la clasificación de la División de Honor de Juveniles, donde el equipo zaragocista es líder en el grupo que comparte, entre otros, con el cuadro culé.

Desde la administración de las redes sociales de la entidad blanquilla, en el tuit que el Barça introdujo este lunes reseñando la situación de la categoría juvenil con el ‘Saragossa’ como primer clasificado por delante del Barcelona y el Espanyol (no Español, nombre en castellano que mutó hace un par de décadas largas, en 1995), se contestó de manera lacónica pero certera:

“‘Real Zaragoza’, si us plau” (Real Zaragoza, por favor), dice el texto del club zaragozano, que va acompañado de dos emoticonos, uno con un guiño y otro con el pulgar hacia arriba, animando a nombrar bien al Real Zaragoza, con su denominación oficial, en español, que nada tiene que ver con el topónimo en catalán de la ciudad zaragozana.

El FC Barcelona, tras varias horas, no ha respondido ni ha modificado su error. Una circunstancia que, durante muchos años, en los 80 y bien entrados los 90 del siglo pasado, se vivió cada vez que el Real Zaragoza visitaba el estadio azulgrana, el Camp Nou. En esa fase temporal, en los marcadores luminosos del campo siempre se nombraba al equipo aragonés como ‘R. Saragossa’, algo infundado por motivos obvios y que se rectificó mucho tiempo después cuando alguien entró en razón en el club catalán. Ahora, en 2019, alguien ha vuelto a irse por la misma línea errática con este tuit que está siendo respondido masivamente desde otros lugares, principalmente desde Aragón.

Y es que llega justo horas después de que Gerard Piqué se quejara públicamente de que el periodista Carlos Herrera (COPE) lo llamase Gerardo y, por el contexto de la crítica (aludía a sus alusiones políticas tras el partido de Copa en el Bernabéu) lo entendió como una ofensa de la que el locutor rectificó posteriormente y pidió disculpas.

Hace largo tiempo que, en el resto del territorio español, todo el mundo del fútbol (y del deporte en general) tiene asumidos los nombres en catalán de los clubes y así son citados y escritos: RCD Espanyol, Girona FC, Lleida, Gimnàstic de Tarragona, Joventut de Badalona, Terrassa… Y otra cosa es la cita cuando se alude a las ciudades, que sí se nombran en español, obviamente: Gerona, Lérida, Tarrasa… En el FC Barcelona, este matiz se le ha escapado a alguien de las manos y el Real Zaragoza se lo ha recordado. Por el momento, sin éxito alguno en su reacción… no así en la del resto de usuarios de Twitter.

Source: Les “Heroides” d’en Guillem Nicolau | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de gener)

El proppassat desembre l’editorial Barcino ha presentat als Amics dels Clàssics, a Barcelona, la primera edició de les Heroides de Publi Ovidi Nasó  en traducció catalana d’en Guillem  Nicolau, conegut també  com el Rector de Maella, el màxim representant de les lletres aragoneses medievals en català i un dels primers autors del nostre incipient humanisme. Un escriptor el nom del qual ha servit per a batejar l’únic premi que s’atorga al nostre país a obres literàries en llengua catalana d’autors aragonesos, o que se senten  vinculats a nosaltres –com és ben sabut es tracta d’un premi guadianesc, o sia sotmès als aires polítics que bufen un dia o un altre. No sabem on havia nascut en Guillem Nicolau,  ni tampoc on va morir. Però sí  sabem que era rector de Sant Esteve de Maella almenys des del 1375 i que seguia essent-ne quan va morir el juliol del 1392 o poc abans.  Malgrat que l’autoria de les Heroides i de la Crònica de Sicília per part d’en Guillem Nicolau és ben establerta des de fa més d’un segle, fins al passat desembre no se n’havia imprès cap d’aquestes obres. L’edició aquesta és, doncs, el primer text d’en Guillem Nicolau que podem llegir sencer sense que hàgim de recórrer als manuscrits originals –fins ara només n’existien alguns fragments impresos. Aquesta, a cura d’en Josep Pujol, és també la primera edició crítica que se n’ha fet. I no es tracta només de comparar els dos originals que s’han conservat de la traducció d’en Nicolau, el de París, sencer, i els pocs fragments del de Barcelona. En Pujol hi publica també les nombrosíssimes glosses que havia versionat en Nicolau, i que en la còpia de la seua traducció que ha arribat fins a nosaltres no s’han conservat,  per més que han quedat evidències que el text era glossat per en Nicolau. L’original glossat de les Heroides va ser traduït sencer al castellà, i una part de les glosses s’integraren en el Tirant lo Blanc. A partir d’aquestes dues fonts en Pujol ha pogut reconstruir el text original glossat d’en Nicolau.

Artur Quintana

Source: Lo Baix Aragó deprimit | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca l’1 de febrer del 2019)

Fa temps que no hi ha notícies bones, lo que se’n diu bones, pel Baix Aragó Històric. Quan no se cuquen les olives, com ha passat enguany, dels préssecs que als supermercats costen dos i tres euros el quilo, los agricultors reben la misèria de trenta o quaranta cèntims; i els cultius del secà per damunt dels sis-cents metres prompte seran territori exclusiu de les cabres salvatges i els jabalins; qui sap si en possibilitats futures de fer un parc d´animals a un costat i altre de la carretera de Morella, on viu tan poca gent. Perquè s´hauran de fer coses més originals si volem que el turisme sigue un sector que atragui fortes inversions o, com a mínim, un complement segur d´altres activitats econòmiques.

Parlant d´atraure visitants al BAH, vegem el cas de la famosa “nit del foc” de Castellseràs. A veure qui endevine quants autobusos plens de turistes van vindre a vore la Foguera Monumental? Estem parlant de la foguera més gran i coneguda de totes les festes d´hivern de la Comunitat. Una festa, si no ho sabíeu, declarada d’interès turístic, on mai falten al balcó de l´Ajuntament, a l´hora de calar-li foc, el President del Govern d´Aragó o algun conseller. Voleu saber quants autobusos? cap. Lo que vol dir que no s´han de plantejar les coses de qualquer manera, ni acabar la funció en notícies dolentes que espanten a la gent. Canviant de poble però no de tema: algú sap en quin punt està el projecte de la Tirolina més llarga d´Europa, que ficaria Fondespatla en la primera divisió del turisme d´aventura?.

Però encara pitjor que no tenir notícies bones, és tenir-les tant rematadament dolentes, com la parada total i definitiva de la Tèrmica d´ací al juny del 2020. O la terrible mort d´Iranzo i els dos GC que, en més bona voluntat que coneiximent del perill, perseguien al criminal ells solets, sense cap cobertura aèria ni terrestre de les poderoses forces de l´Estat.

Tomàs Bosque

Source: Jóvens rurals: invisibles? | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de febrer del 2019)

Acaba de publicar-se a França Les invisibles de la République (París, Robert Laffont, 2018), un assaig de 224 pàgines escrit per Salomé Berlioux i Erkki Maillard. Ara els  autors, membres de l’associació Chemins d’avenirs —Camins de futurs—, estan fent l’habitual promoció editorial als principals programes televisius francesos. Però el seu contingut va més enllà, perquè l’obra té la intenció de conscienciar d’un problema i apunta a l’acció immediata. I és que tracten dels “invisibles” francesos: 2.3 milions que ara tenen de 15 a 19 anys d’edat, un 60% de la joventut francesa, que viuen a viles o pobles i ciutats xiconines, lluny dels centres de decisió política i econòmica. Estan preparats, i no obstant, la seua ubicació a la “perifèria” suposa una sèrie d’obstacles al seu futur professional en una etapa vital crucial. Falta d’informació en l’orientació escolar, exclusió de les xarxes econòmiques, mitjans de transport difícils, fractura digital, etc., són los temes que es revisen per concloure que estos jóvens queden fora del debat públic. Sense les mateixes possibilitats de poder realitzar lo seu potencial que els que viuen a les grans ciutats, patissen un “determinisme social” injust, contrari a la igualtat d’oportunitats, a la qual tots haurien de tindre el dret. En este sentit, l’associació Chemins d’avenirs (www.cheminsdavenirs.fr), fundada per la jove Berlioux, coautora del llibre, realitza xerrades orientatives i d’acompanyament entre els adolescents rurals que, amb la figura de “padrins” o tutors, miren d’extreure el potencial dels jóvens de la França perifèrica: reprendre l’explotació agrícola dels pares, crear la pròpia empresa o també la simple voluntat d’emergir sense encara ninguna vocació concreta. Després d’un primer any pilot, en què han acompanyat 300 jóvens, enguany ho ampliaran a 500, dins d’un projecte de tres anys per crear un “ecosistema d’èxit”. Sempre a l’avantguarda de les idees, l’actual França de les armilles grogues vol fer visibles i iguals los invisibles. Perquè la pèrdua de les seues oportunitats és també la de bona part del país. Encetarem també nosaltres este debat tan necessari?

María Dolores Gimeno

Source: Un fang enganxós | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 8 de febrer del 2019)

És com si s’haguere aixecat la templadora i del fons de la sèquia eixire una solada marró, espessa, enganxosa i pudenta. Sempre havie estat allí, però fins que no s’ha aixecat la templadora no havie eixit a la llum. Estave amagada sota una aigua clara, tranquil·la i profitosa per a tots.

L’emergència de Vox, la gran sorpresa de les eleccions andaluses -i qui sap a on arribarà a les properes eleccions municipals i autonòmiques-, ha destapat els sentiments de molts ciutadans que fins ara estaven dissimulats davall d’una capa de prudència i racionalitat. La sensació que les opinions més radicals i agressives estan recolzades per una formació política amb cara i ulls i que creix imparable ha animat a persones que creiem raonables, sensates, moderades i progressistes a exterioritzar discursos reaccionaris, extremistes i intolerants. Sempre havien estat allí, al sòl de les seues ànimes, però ara ja els poden airejar sense avergonyir-se’n. Alguns diuen que s’acabe el temps del “políticament correcte”, però caldrie dir que potser s’acabe el temps de la convivència, de la tolerància i de la solidaritat.

Persones que teníem per centrades i tolerants parlen a cara descoberta que les feminazis volen oprimir i humiliar els barons -ve al cap aquella cançó del “lobito bueno al que maltrataban todos los corderos”- o com els immigrants només venen a aprofitar-se’n de les ajudes que tan esforç coste de mantenir als espanyols de profit o de com els catalans, que es creuen superiors, es mereixen un bon “repàs” o que la clau del progrés del país està en suprimir totes les comunitats autònomes -tot al contrari d’aquella vella aspiració d’apropar l’administració als administrats- i en fomentar la caça i els bous.

Tot estave amagat sota el corrent superficial de les aigües tranquil·les de la convivència i la tolerància. I ara el fangutxeral acumulat al fons de la sèquia ix a plena llum. Si alguna cosa té de positiu este aflorament és que ens ajuda a conèixer les verdaderes opinions de la gent que ens envolta. Les verdaderes, no les que imposave la correcció política. I fan por.

Lluís Rajadell

Source: La lenta carrera de Javier Camarena | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de gener del 2019)

Fa poc debutava a la Comunitat Aragonesa (amb èxit anunciat) l’aclamat tenor mexicà Javier Camarena. Es presentava com el tenor del moment i es parlava de la seva “carrera meteòrica”. És cert que és el tenor del moment, el més mediàtic (amb Jonas Kaufmann), però això de la “carrera meteòrica” és molt, molt discutible. Als 25 anys, quan va debutar Pavarotti, el senyor Camarena encara estava estudiant i es presentà a un concurs de cant on no va passar de la primera eliminatòria. Als 29 (edat en la que Fleta estrenà la Turandot a la Scala essent considerat un dels millors tenors del món) guanyà el concurs de Cant de Mèxic, que només el va capacitar per anar a estudiar a Zurich. En aquesta edat Pavarotti, Carreras, Domingo o Juan Diego Flórez ja havien cantat als millors teatres del món (aquests dos últims varies vegades).  Finalment pogué debutar a Zurich als 31 anys, quan Alfredo Kraus (ell mateix considerava que l’hi havia costat d’arrencar) ja havia cantat amb la Callas. Mentre el seu compatriota Rolando Villazón feia una veritable carrera meteòrica arreu del món, Camarena va romandre cinc anys a Zurich perfeccionant el seu art i actuant fora en teatres de segona fila. Després de molta disciplina i estudi, i de molta, molta feina, finalment debutava amb un paper secundari a les “Noces de Figaro” d’en Mozart al Metropolitan de Nova York. Tenia 35 anys. Poc després faria una substitució d’un primer paper en aquest mateix teatre i debutava a Salzburg. Per fi la seva carrera es llençava. Malgrat tot hauríem d’esperar 2013 (36 anys) per gaudir-lo en el Liceu en el segon repartiment, a l’ombra d’un Villazón en franca decadència. L’any següent debutaria triomfalment a Madrid. Ara, als 42 anys, se’ns presenta en una forma òptima. Darrere d’ell, molt treball i molta paciència. Que el futur sigui fructífer per a aquest extraordinari belcantista que mai ha cantat la majoria de les òperes més conegudes i que quan tenia 20 anys, no hagués passat ni la primera fase de Got Talent.

Antoni Bengochea

Source: La panaderia | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 15 de febrer del 2019)

Va ser al desembre de 1951 quan mon pare, a l’edat de trenta-i-tres anys, es va llicenciar voluntàriament de la Guàrdia Civil. Ell i la mare s’havien casat a Mont-roig sis anys abans, i en lo moment de tornar a la vida civil tenien dos fills, l’Elenita i el Tonyin, tan menuts que cabíem los dos en un cornaló de sària. I es van establir a Mont-roig i van obrir una tenda d’ultramarins a casa Sastrón, al carrer Gigantes, alhora que regentaven un café situat al mateix edifici.

Pero, emprenedors com eren, a les raderies dels anys cinquanta van pensar en obrir una panaderia com a complement de la tenda. A Mont-roig no n’hi havie hagut mai, i la viabilitat del nou negoci ere una incògnita, ja que la pràctica totalitat de les famílies elaboraven lo seu pa a casa i el portaven a coure al forn de la Vila. Finalment es van decidir i en poc temps ja produïen un centenar de pans cada dia. Ara, el procés ere molt laboriós i complicat: primer pastar a mans, a casa Sastrón, en una gran pastera; después pujar la massa al muscle, embolicada amb manils i en grans canastes, al forn municipal; allí tallar, pesar, arredonir i enfornar; i, una vegada cuit lo pa, baixâ’l una atra volta a casa Sastrón per a vendre’l.

Clar que allò comportave un tràfec inacabable. Pero els dubtes inicials es van esbargir pronte. I en vista del constant increment del volum de les amassades van comprar una màquina de segona mà. Ara bé, degut al volum i al pes de la pastadora, es van vore obligats a canviar la ubicació del pastador a la planta baixa de l’hostal de la Placeta, la casa de mons iaios, que estave més lluny del forn que l’atra.

Tal circumstància va vindre a complicar novament la labor. I van haver de trobar una alternativa al trasllat de les canastes de la pasta hasta el forn. I és en este punt quan entre en escena el burret propietat de mon iaio, ja que el pare va idear uns argadells especials per a carrejar dos canastes cada viatge, sense més esforç per a les persones que carregar, descarregar i conduir l’animalet pels empinats carrers. Una solució rudimentària pero molt pràctica en aquella época.

José A. Carrégalo

Source: Pau | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 22 de febrer del 2019)

He tingut el privilegi de fer la traducció a la nostra llengua del llibre Records per a la pau, d’en José-Ramon Bada, editat per la comarca del Baix Aragó-Casp dins la col·lecció Mangrana. L’autor ha volgut que estes memòries d’un xiquet de la guerra —com ell mateix es defineix— estiguessin a l’abast dels lectors en l’idioma amb què, a Favara, va «aprendre a parlar i a escoltar per primera vegada». Aquell xiquet esdevindria, anys a venir, una de les ments més lúcides del nostre país. Va ser el primer conseller de cultura del govern d’Aragó i a qui hem d’agrair que s’imparteixin classes de català a les nostres viles.

En Pepe Bada, Pepito en aquells temps, va viure en pròpia pell els desastres de la guerra: van assassinar son pare pel sol fet de ser «de missa» i van deixar la mare sola, a càrrec de quatre criatures. No puc imaginar el dolor d’aquella dona, la desesperació, la impotència. Quin mal havia fet en Josep, el seu marit, per merèixer aquella fi? I, malgrat eixa catàstrofe, en Pepito es va convertir en una persona d’esquerres i, sobretot, en un militant radical per la pau i per la reconciliació. Al llibre hi llegim les vicissituds de la seua família, dels veïns, de les persones que passen per la seua vida, i les reflexions que tot plegat li suscita. No hi ha bons ni dolents, sinó una gamma de grisos infinita. Hi ha l’assassinat del pare i de tots els seus germans, però també l’afusellament brutal dels segadors favarols a Saragossa o les humiliacions a les famílies dels vençuts durant la llarga postguerra. Fets que cal recordar per què no tornin a passar. Al capdavall, diu l’autor, la guerra la van perdre tots i no hi ha vencedors ni vençuts, sinó només víctimes. I a totes les víctimes de la guerra els devem la pau. No la pau de l’oblit —la drecera més curta per a repetir les errades— sinó la de la reconciliació.

Potser perquè als líders actuals, tan joves, els queda molt lluny tot això, els seus discursos estan buits de raons i plens d’arengues per carregar contra qui no pensa com ells, si cal a cop de bandera. Els aconsellaria de llegir el llibre, però si els fa mandra, només els caldria una conversa amb en Pepe Bada.

Carles Terès

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja