Skip to content

Source: Passió pel conte a Barcelona » Temps de Franja

// M.D. Gimeno Puyol

La llibreria Documenta de Barcelona va reunir el dilluns 26 de novembre uns quants apassionats dels contes. Es tractava precisament de la presentació de Passió pel conte (Voliana Edicions, 2018), un recull de 32 relats breus, precedit de 6 reflexions sobre el gènere, à càrrec d’un total de 36 autors, que va congregar alguns d’ells i un bon nombre d’assistents. L’editor i també contista Jordi Solé Camardons va fer una reivindicació del conte, “fruit d’un impuls”, envers la novel·la, “fruit d’un projecte”; l’extensa relació dels seus contistes preferits era la prova de la seua vitalitat i qualitat dins de la literatura catalana, tot i que va constatar un cert menysteniment al moment actual, en què triomfen best sellers de moltes pàgines. Amb reflexions similars Isidre Grau —Premi Sant Jordi 1985, de Sabadell, amb vincles familiars a Beseit— va destacar la quantitat de contes que es publiquen, a pesar de la manca de prestigi entre llibreters i grans editorials, gràcies a les petites i als blocs, que han democratitzat i difós la seua escriptura; i comentar aspectes de la poètica, canvis de moda i sensibilitat. A continuació, Mònica Miró Vinaixa, professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu de Barcelona, va vincular poesia i conte ja que compartissin “la fogonada” detonant de la seua escriptura i la provocació d’un “efecte” singular en la seua lectura.

L’acte va continuar amb tot un recital, ple de sensibilitat i mestria: poemes a càrrec de la rapsoda i poeta lleidatana Montse Gort —amb casa a Torredarques— i, per suposat, contes de tres de les autores: Eva Arnal, Elisenda Solsona i Mercè Pardo. La tria no estava dins del llibre editat per a què el lector en descobrire de nous i tinguere el gust de sorprendre’s. En fi, lo conte d’autor està bé viu a les pàgines tan ben editades per Voliana i a les lectures orals compartides pels amants de la literatura assistents a la presentació, entre els quals Marta Momblant, recent Premi Guillem Nicolau. Una presentació que va esdevenir al mateix temps una bona ocasió de retrobar o conèixer franjolins errants.

 

Recital de Montse Gort, rapsoda, poeta, sòcia d’Ascuma. / Marta Momblant

Source: Crida per col·laborar a l’«Styli locus» de gener 2019 » Temps de Franja

//Artur Quintana

Per al número de gener d’Styli locus, el suplement literari semestral de Temps de Franja, els del Consell de Redacció fem una crida a la gent de les lletres catalanes de l’Aragó perquè ens envien textos inèdits —o arcaics ressuscitats— de poesia, prosa, teatre, assaig. El tema de la pàgina 1 és la figura del Comte N’Arnau, un tema al qual en Josep Maria de Segarra i Castellarnau deia que cada generació de la gent de les lletres catalanes hi havia de contribuir. Tanmateix podeu contribuir a l’Styli locus del gener escrivint de qualsevol tema, arnauenc o no. Styli locus té una extensió de quatre pàgines, de les quals la primera va dedicada al Comte n’Arnau i l’escriurà na Josefina Roma. Penseu que convé —ep, si pot ser!— que els vostres textos siguen breus i els hauríeu d’enviar no gaire més tard que el 15 de desembre. I si no podeu escriure res, podríeu dir-ho als vostres amics, coneguts i saludats.

—Tota sola feu la vetlla, viudeta igual!

—No la faig jo tota sola, Comte N’Arnau!

Els xenoglosofòbics (que sovint ignoren que ho són) no entenen les llengües com una riquesa, sinó com una nosa. Uns aliats poc recomanables si el que volem és la pervivència de la nostra manera de denominar —i per tant concebre— el món.

Falsos amics
Alifara de Clarió, Mont-roig 2013. Foto: Carles Terès

Permeteu-me una pregunta: Si els catalans hagueren renunciat al seu idioma o l’empraren només oralment i en àmbits domèstics, hi hauria catalanofòbia? Sospito que no, o no de la manera que ara es manifesta. Per això crec que, en comptes de catalanofòbia, seria més escaient parlar de xenoglosofòbia, és a dir, por o aversió cap a les llengües diferents de la pròpia.

Aquí a l’Aragó en tenim un bon exemple. Mentre mantinguem lo nostre català reclòs en entorns informals i familiars, tot va bé: no l’escrivim, no l’usem en esdeveniments oficials, ni en la litúrgia religiosa, ni tan sols quan cantem los números del bingo a la festa major. Tampoc l’anomenem pel seu nom acadèmic, sinó que hem interioritzat que allò que parlem és un xapurriat, una barreja impossible de sistematitzar de valencià, tortosí, català, aragonès, llemosí, castellà i tots els ingredients que vulgueu afegir-hi. Tot plegat molt entranyable, molt nostre, molt diminut. Ara bé, quan ens atrevim a escriure’l, a parlar-lo davant un micròfon, a publicar-lo en programes de festes, a fer-ne els pregons, a retolar-ne els carrers o a reclamar-lo a l’escola, aleshores deixa de tindre gràcia… ho va resumir molt bé el nostre paisà Jiménez Losantos: «El chapurriau es simpático, mientras no toque las narices».

Continuar llegint… Falsos amics – AraInfo | Diario Libre d’Aragón

Un grupo de niños del CRA Alta Ribagorza de Benasque enseña a un grupo de escolares franceses a hablar Patués, aragonés del valle oscense. Y los estudiantes galos enseñan a los aragoneses a hablar Occitano. Un intercambio lingüístico que explican en Despierta Aragón, de Aragón Radio, Carmen Castán, una de las profesoras de Patués, y Natalie, una de las profesoras de Occitano.

Source: Del Patués al Occitano: intercambio lingüístico entre escolares – Despierta Aragón – 4 – Programas – Podcasts y Audios – Aragón Radio – Podcasts y Audios

Source: Valderrobres es uno de los 20 pueblos ‘maravilla rural’ de España

Source: Llibres premiats enguany per la DGA | Lo Finestró

 

Dijous 6 de desembre, dins del Programa de la Fira del Llibre de Montsó, tindran lloc els actes següents

11:30 Obertura de fira
12:30 Inauguració
13:00 Pregó a càrrec de Sandra Araguás
13:30 Reconeixement i presentació dels llibres premiats enguany per la Direcció General de Cultura i Patrimoni de la DGA
• Premi Miguel Labordeta 2017. Maria Pilar Benítez Marco, per la seva obra ‘Morfosintaxis humana’.
• Premi Guillem Nicolau 2018. Marta Momblant Ribas per la seva obra Arbàgel. Un revolt de l’amor. (En català).
• Premi Arnal Cavero 2018. Chesús Aranda Guerrero per la seva obra ‘Simien d’Umanistas, recentment traspasat.
• Premi de les lletres aragoneses 2017. Jose Luis Corral Premi de les lletres aragoneses

Source: 30 barcos y 60 participantes en la II Fayón Challenge – La Comarca

Source: Llengües minoritàries, l’espanyol en perill! | Viles i Gents

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 17 de novembre del 2018)

Les llengües minoritàries molesten a molta gent, que les considera inútils, si més no perilloses. Per a què hem de conèixer el català, el basc, el gallec o el “bable”, si ja tenim l’espanyol? quina pèrdua de temps! Això deuen de pensar molts europeus: per a què conèixer l’espanyol, si ja tenim les nostres de primera categoria: anglès, francès i alemany? Molts espanyols presumeixen de que la llengua nacional és la segona  més parlada del món. Però només cal anar a qualsevol país europeu per adonar-te’n de la poca importància que té a Europa, on gairebé res hi ha escrit en espanyol en els seus monuments patrimonials o en els seus museus. Tot és en anglès que, curiosament, quan el Regne Unit faci efectiu el “Brexit”, no serà la llengua nativa de cap país europeu (amb l’excepció d’Irlanda, que el considera constitucionalment llengua secundària). També es dona la paradoxa de la UEFA, que, malgrat que la lliga espanyola és la més potent d’Europa i els equips espanyols els més presents en els campionats europeus, té com a llengües oficials el francès, l’anglès i l’alemany. També en el mercat dels discos està tot escrit en les llengües anteriors a les que cal afegir l’italià. Però no, el gran enemic de la llengua espanyola són sempre les llengües minoritàries hispàniques, sobre tot el català (especialment a l’Aragó i a València, es nega la seva existència), però també l’apregonés, el basc o l’asturià. Curiosament anomenades “conservadores”, aquestes persones consideren que les llengües minoritàries són com els animals en perill d’extinció, que el que haurien de fer és seguir la seva tendència, és a dir, extingir-se (o conservar-se engabiats, com a peces de museu). Perquè aquestes llengües són inútils i molestes, com els óssos formiguers, panda,  polars o pirinencs, els ornitorincs, els orangutans o la tonyina roja; o perilloses com el tauró blanc (el català). Però aquests que menyspreen o maltracten les llengües minoritàries, també són els principals llepaculs dels poderosos, i mai voldran admetre que el principal problema de la llengua espanyola no hi és a Espanya, si no a Europa, sotmesa a la anorreadora força de la llengua de l’imperi ianqui.

Antoni Bengochea

Source: Etimologia | L’esmolet

L’etimologia és l’estudi de l’origen i evolució de les paraules. És una disciplina molt útil per a entendre el món que ens envolta, atès que el llenguatge és la representació de la realitat en tots els seus aspectes, des de l’objecte més banal al sentiment més complex.

Aquest és un dels motius pel que considero que no s’hauria d’abandonar l’estudi de les llengües clàssiques en l’ensenyament obligatori, perquè, entre altres coses, ens permeten conèixer d’on ve allò que diem, que tot sovint equival a saber d’on venim nosaltres. El món esdevé més ple, més diàfan, més entenedor.

Una mostra ben clara de l’interès que pot suscitar l’etimologia, és la il·lusió que ens fa als pares saber la procedència dels noms que posem a les nostres criatures. Volem noms bonics, a voltes arrelats a la tradició familiar, però també que el seu significat s’acosti a la idea que ens hem fet de la seua personalitat.

L’etimologia és també matèria de reivindicació. Fa uns mesos, uns amics bascos, ens enviaren un fil de Twitter amb un llistat de més de trenta paraules en eusquera amb la seua explicació en castellà. S’hi podia llegir, per exemple «En euskera no decimos “febrero”, decimos “otsaila”, que más o menos se traduce como “mes de los lobos”, and I think that’s beautiful»; o «En euskera no decimos “oficio”, decimos “ogibide”, que más o menos se traduce como “camino hacia el pan”, and I think that’s beautiful». Molta gent ho va pensar, que era ‘beautiful’, perquè el fil es va fer viral, amb més de 8.000 repiulades i 15.000 likes, i va animar a euskalduns i euskofílics a fer més aportacions. M’atreviria a pronosticar que més d’una es va sentir esperonada a aprofundir una mica més en la bellíssima llengua basca. L’autor del fil, per si el voleu consultar, és un poeta i filòleg anomenat Jásier (@TheJasier).

Si ens centrem en aquest nostre país aragonès, estic segur que quan esbrinem l’origen de la denominació “chapurreau”, entendrem moltes coses. El significat ja el sabem, ens l’explica la RAE (Chapurrear: Hablar una lengua con dificultad y cometiendo errores). Però, amb el cor a la mà… algú pot creure que una comunitat de parlants, espontàniament, prengui la decisió de denominar despectivament l’idioma que els han transmès a casa, que defineix el món que els envolta? Només se m’acut que l’ocurrència la tingués un foraster, indignat en comprovar que la gent dels nostres pobles feia servir una llengua que desmentia la imatge d’un Aragó definitivament castellanitzat. No és un fenomen exclusiu del nostre país: la història és plena de viatgers que han definit com a «lladrucs», «brams», «galimaties» o «xapurrejats» les parles diferents de la seua, tan polida i civilitzada. És allò del supremacisme.

Sé que, en llegir això, els meus amics sociòlegs m’il·luminaran sobre els motius que porten els membres d’una comunitat a assumir aquests prejudicis cap a la llengua pròpia. Però no us canseu; continuaré sense entendre-ho.

Alcanyís, octubre de 2018. Publicat a AraInfo, octubre de 2018

Pelotari. Euskadi, 2016. / Carles Terès

Source: El patués cruza la frontera de la mano de los alumnos del CRA Alta Ribagorza – Aragón_hoy

Un grupo de 35 escolares del CRA Alta Ribagorza viaja hoy a Francia para compartir experiencias en la variedad del aragonés del Valle de Benasque –patués- y en occitano con sus compañeros de la Calandreta de Tarbes, en Laloubère

El CRA Alta Ribagorza –que agrupa las escuelas de Benasque, Castejón de Sos, Cerler, Laspaúles y Sahún- da un paso más en su internacionalización con un intercambio de alumnado con la Escuela Calandreta de Tarbes, en la localidad francesa de Laloubère. Un grupo de 35 escolares de 3º a 6º de Primaria del Valle de Benasque viajan hoy hasta el país vecino, donde convivirán tres días con jóvenes franceses y compartirán experiencias en las dos lenguas propias de estos territorios: el patués (aragonés benasqués) y el occitano. El encuentro está cofinanciado por el programa Erasmus + KA229 de la Unión Europea y se realiza en estas dos escuelas porque ambas imparten enseñanzas en lenguas extranjeras –inglés y francés-, pero también fomentan el aprendizaje de lenguas autóctonas y minoritarias, como son el patués y el occitano.

Durante la primera jornada, los estudiantes participarán en juegos y dinámicas enmarcados en el año europeo del patrimonio cultural y en un taller sobre las lenguas románicas a ambos lados de la frontera. Habrá también actividades lúdicas como una caza del tesoro bilingüe y cuentacuentos en patués y occitano.

El viernes comenzará al son de los instrumentos propios de ambos países, a los que seguirán cantos y bailes tradicionales y talleres sobre la Navidad. El intercambio terminará el sábado con juegos tradicionales, actividades de dibujo y una exposición de los trabajos.

Este centro es veterano en los intercambios escolares y se ha convertido en motor de convivencia transfronteriza, en especial, con la localidad francesa de Luchon. Allí, trabaja desde hace quince años con el Collége Jean Monnet dentro de un proyecto de cooperación transfronteriza subvencionado a través del programa Poctefa.

El CRA Alta Ribagorza fomenta también el aprendizaje de idiomas a través de otros programas como los proyectos eTwinning, gracias a los que se mantiene contacto con escuelas de Francia, Inglaterra, Irlanda, Eslovaquia, Finlandia, Italia, Turquía, Lituania y Rumanía, entre otros.  En concreto, este curso se desarrolla el proyecto “Here we are on the way to Erasmus +” con la Sønderborg International School de Dinamarca. También con este centro danés se trabaja en el marco del Proyecto Erasmus + KA1 para la movilidad de docentes.

Fotos:

 

// Glòria Francino

Qui m’ho havia de dir, que després d’un any de remenar entre documents jurídics del segle XVII relacionats amb el Monestir de Santa Maria d’Alaó, en general escrits en castellà, per la família de notaris Gironza de Roda d’Isàvena, m’havia de trobar amb una referència a un document d’Areny del segle XVI escrit en català!

La major part dels protocols notarials del segle XVI i XVII relacionats amb el monestir de Sopeira o tal com se l’anomena en els documents “Real Monasterio de Nuestra Señora de la O”, estan redactats en llengua castellana de l’època —sense seguir una normativa ortogràfica, que es va aprovar per la Real Academia Española al segle XVIII—, tret d’alguns en llatí.

Tot i això, es detecten les traduccions del català parlat a la zona de la Ribagorça en aquell moment en algunes expressions com “cabo de año” per a referir-se a la missa d’aniversari de la mort d’una persona, el cap de l’an. Utilitzen encara la -ss- doble, per a distingir el so de la -s- sonora ,com en les paraules ‘cassa’ per casa, Betessa per Betesa, hi ha dubtes en l’ús de certes grafies Llebot, Llebod, i molts més exemples. En casos de toponímia es nota quan fa la traducció del català al castellà, per exemple, Serrado de los Corrales per a dir Serrat dels Corrals o bé camino de la Sierra pel camí de la Serra També en molts casos de la microtoponímia en les quals es manté la forma oral autòctona, així: la cassa de Vicentcassa de Monchela Plana del PonCampolafrau —actualment diem Compalafrau—, Junque, per Junquer… En molts documents del segle XVII apareixen personatges del moment com Francisco Fondevila i Jusepe Fondevila de Sobrecastell, ja que eren “infanzones”. Continuar llegint… Joies lingüístiques » Temps de Franja

L’Ajuntament de Fraga, la editorial Prames i el Grup Percal presenten el llibre-catàleg “Percal. La moda de les nostres jaies”, un vistos i exhaustiu estudi que mostra el mon de la vestimenta típica de Fraga feta en cotó estampat. Més de 300 dissenys recopilats i articles sobre fabricació, iconografia, comercialització i usos. La presentació es farà el dia 30 de Novembre, a les 18:00 hores, al Palau Montcada de Fraga.

Presentación del libro “1978-2018. Constituzión Española. Estatuto d’Autonomía d’Aragón, en lengua aragonesa” y a la conferencia “Constitución, Estatutos y Pluralismo Lingüístico: Una obra aún inconclusa” que tendrá lugar el próximo día 29 de noviembre

Source: L’home de fraganyó » Temps de Franja

// Parici Barquín

Va passar. Juro que no ho he somiat. Va passar i, a més a més, va passar durant un concert de “Los Trogloditas”. Ni en los meus somnis més humits podria haver arribat a imaginar una conversa de tal envergadura a un concert de “Los Trogloditas”, i és que, a camins, la columna del Temps de Franjame la regalen pel carrer i no tinc ni que esforçar-me lo més mínim, només he de passejar o assistir a esdeveniments pa sentir-me com aquell pagès que camina per un bancal de mullarerers que ja havia collit, i va trobant aquells mullareros que, oblidats, han madurat a l’arbre i li regalen un moment de dolçor sublim.

Així que sento algú que diu: “lo fragatí no se pot escriure”. Me vaig quedar com lo gat al mondongo i vaig intentar parar més orella i mirar qui era, però los primers acords de “El ritmo del garaje” m’ho van impedir. Allí havíem anat a escoltar i a ballar a “Los Trogloditas” i me vaig ficar a ballar, però no me van impedir reflexionar sobre lo que acabava de sentir:

Al cap me van vindre imatges dels habitants de Fraga passejant pel poble, com si fossin autèntics “homes de fraganyó”. Vestits en pells de bèsties i fent valls rituals al voltant de fogueres i comunicant-se únicament en llenguatge oral, ja que no podem escriure la nostra llengua. L’única manera que tenim eixos habitants de Fraga é aventurar-mos a les fosques coves de les serres del voltant i, il·luminats per la tènue llum d’oli, tractar de deixar alguna empremta que no desparegue de la memòria. Tal que allí trobarem representada una sèrie de figures que figura que són una revista: “Temps de Franja” li diuen. També trobarem enmig de tot una bestiola en cap de suro, representant un tarat que escriu mentre va solsint.

Confesso que, com que tinc certs pensaments primitivistes de connexions en la natura i demés “jipiades”, me vaig seduir a mi mateix en eixa elucubració alcohòlica, però alguna cosa me va fer tornar a la realitat. La realitat é que no veig un gran moviment de persones cap a les coves de les serres, armats en llums d’oli i pigments, preparant una gran performance prehistòrica, cosa que ben mirat me resultaria atractiva. Lo que veig són colles de joves en cares de son, anant cap a mestra a aprendre a escriure correctament una llengua que els é pròpia. I ja ficats també veig reflectit al vidre de la finestra, a un cap de suro que fa cara de bestiola mentre pica tecles com si sàpigues de què està parlant. Però això encara ho ha d’anar solsint.

 



L'home de Cromanyó. / CC Dr. Hans-Günter Wagner

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja