Javier Vilarrubí, abogado de la FACAO y concejal del PAR en Monzón, se posiciona a favor de mantener a Franco como “Alcalde Honorario Perpetuo” e “Hijo Adoptivo de la Ciudad de Monzón”,
Los paristas no quieren participar de iniciativas “en blanco y negro” del equipo de gobierno que puedan reabrir viejas heridas
Javier Vilarrubí y Jesús Guerrero del PAR sosteniendo los carteles con las cifras del paro en una rueda de prensa reciente / Economía
Los Concejales del Partido Aragonés en Monzón, Jesús Guerrero y Javier Vilarrubí, anuncian que ausentarán del pleno, que este jueves se celebrará en Monzón, cuando se vaya a abordar la propuesta de Cambiar Monzón sobre la derogación a Francisco Franco Bahamonde de los nombramientos como “Alcalde Honorario Perpetuo de este Ayuntamiento” y como “Hijo Adoptivo de la Ciudad de Monzón”, que datan de 1953.
Desde el PAR de Monzón manifiestan que “no queremos ser cómplices de iniciativas arcaicas y trasnochadas para nuestro pueblo y pediremos al Alcalde de Monzón y a sus socios de gobierno que trabajen por un Monzón próspero y de futuro, en lugar de crear un Monzón sin empleo y dividido, tras observar la tendencia negativa que los datos de empleo auguran para nuestra ciudad en el corto plazo”.
En consecuencia los concejales del PAR instarán al Alcalde durante el pleno a “no podemizar la ciudad” dando juego a sus socios de gobierno, por el “alto coste económico, social y emocional que pueden tener iniciativas arcaicas y populistas para los vecinos de Monzón, y que no son productivas para el pueblo y sus vecinos”. “El Ayuntamiento debe gobernar pensando en todos los vecinos y no sólo en unos pocos”, concluyen los paristas.
Por último los concejales del PAR en el Ayuntamiento, Jesús Guerrero y Javier Vilarrubi, plantearán de nuevo la convocatoria del Consejo Económico y Social de Monzón de forma urgente, tras la mala tendencia de creación de Empleo en la ciudad.
La Sedició del juliol del 1936 triomfà a gairebé tot l‘Aragó, però aviat es va recuperar la meitat del territori per l’arribada de voluntaris catalans i valencians, entre els quals diversos escriptors, Pere Calders, Lluís Capdevila, Joan Sales, que poc o molt han estat recordats entre nosaltres darrerament. Res no sabíem del periodista empordanès Narcís Lloveras i Plaja (La Bisbal d’Empordà 1876 – Ceret 1947) que des del setembre del 1936 fins a l’agost del 1937 va publicar cròniques del nostre front, principalment des d’Alcanyís i també des de primera línia –Blesa, Portalrubio, Huesa del Común, Muniesa, Azuara, …, de les quals se n’han recuperat fins ara 18 del diari L’Autonomista de La Bisbal, i una del diari del front Catalunya Antifeixista, i que es poden llegir senceres al llibre Narcís Lloveras. Cronista republicà d’en Jaume Guillamet (Barcelona: Fundació Irla 2017). Anteriorment havia treballat com periodista a L‘Autonomista de la seua vila natal i a d’altres diaris catalans des del 1922. En esclatar la Sedició en Lloveras, que tenia força experiència militar adquirida en quatre anys de guerra contra els sobiranistes filipins a finals del XIX, s’allistà voluntari al front i fou destinat a la columna Macià-Companys amb seu a Alcanyís. Participà en diverses accions bèl·liques fins que, segurament vista la seua edat –tenia 60 anys-, passà a actuar de corresponsal al front. Amb el triomf dels sediciosos, que li havien requisat els béns i engarjolat el fill en no trobar-lo a ell, en Lloveras es va refugiar a Ceret on va viure per sempre més, sense poder reveure mai la família. A les cròniques descriu amb detall la vida al front, tant a la reraguarda a Alcanyís, com als pobles no lluny de primera línia, sense estalviar escenes macabres com en preguntar qui tenia cura d’enterrar els molts cadàvers que veia en terra de ningú, un milicià aragonès ens contestà ràpidament: “Aquí de enterradores se encargan los buitres”. Esmenta sovint la germanor entre aragonesos i catalans en defensa de la República, o, quan cal, canta –tenia bona veu- una jota alcanyissana a unes infermeres que en romangueren astorades.
Los cerca de 200 vecinos de la localidad zamorana de Porto de Sanabria han dicho “basta”. No piensan seguir aguantando los “desplantes” y el “olvido” en el que los ha sumido la Jun
La Sedició del juliol del 1936 triomfà a gairebé tot l‘Aragó, però aviat es va recuperar la meitat del territori per l’arribada de voluntaris catalans i valencians, entre els quals diversos escriptors, Pere Calders, Lluís Capdevila, Joan Sales, que poc o molt han estat recordats entre nosaltres darrerament. Res no sabíem del periodista empordanès Narcís Lloveras i Plaja (La Bisbal d’Empordà 1876 – Ceret 1947) que des del setembre del 1936 fins a l’agost del 1937 va publicar cròniques del nostre front, principalment des d’Alcanyís i també des de primera línia –Blesa, Portalrubio, Huesa del Común, Muniesa, Azuara, …, de les quals se n’han recuperat fins ara 18 del diari L’Autonomista de La Bisbal, i una del diari del front Catalunya Antifeixista, i que es poden llegir senceres al llibre Narcís Lloveras. Cronista republicà d’en Jaume Guillamet (Barcelona: Fundació Irla 2017). Anteriorment havia treballat com periodista a L‘Autonomista de la seua vila natal i a d’altres diaris catalans des del 1922. En esclatar la Sedició en Lloveras, que tenia força experiència militar adquirida en quatre anys de guerra contra els sobiranistes filipins a finals del XIX, s’allistà voluntari al front i fou destinat a la columna Macià-Companys amb seu a Alcanyís. Participà en diverses accions bèl·liques fins que, segurament vista la seua edat –tenia 60 anys-, passà a actuar de corresponsal al front. Amb el triomf dels sediciosos, que li havien requisat els béns i engarjolat el fill en no trobar-lo a ell, en Lloveras es va refugiar a Ceret on va viure per sempre més, sense poder reveure mai la família. A les cròniques descriu amb detall la vida al front, tant a la reraguarda a Alcanyís, com als pobles no lluny de primera línia, sense estalviar escenes macabres com en preguntar qui tenia cura d’enterrar els molts cadàvers que veia en terra de ningú, un milicià aragonès ens contestà ràpidament: “Aquí de enterradores se encargan los buitres”. Esmenta sovint la germanor entre aragonesos i catalans en defensa de la República, o, quan cal, canta –tenia bona veu- una jota alcanyissana a unes infermeres que en romangueren astorades. 
