La Franja

Source: Noms discriminats | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

El nom, repeteixen els psicòlegs, és un tret identitari molt potent de la persona: jo sóc Artur perquè me’n dic, si em digués Arturo, Arthur, …, ja no fóra jo, sinó un altre. És per aquest fort valor identitari que no trobareu mai a faltar un capítol dedicat als noms propis de persona en cap dels moltíssims manuals de discriminació per part de la llengua castellana de les altres llengües espanyoles. Per la gran difusió d‘aquests manuals pels potents mitjans de comunicació ha arrelat fortament entre la població que els noms de les persones han de ser només en castellà: res de Pietros ni Chusés i encara menys Peres ni Joseps! Aquesta dèria persecutòria de molts de nosaltres m‘ha tocat rebre-la personalment en  diverses ocasions. Vaig néixer quan la República, en anys d’una certa tolerància lingüística. Mos pares em van inscriure al registre amb el nom d‘Artur. Encara no havien passat tres anys, el triomfal govern espanyol eixit de la sedició i rebel·lia del juliol del 1936, sense consultar si hi estàvem d’acord,  em va canviar el nom Artur per Arturo. Quan anys més tard la monarquia democràtica ara vigent, sorgida amb permís de la citada triomfal sedició, arribà al poder, no em restituí el nom, i em va seguir anomenant Arturo. És més, quan anys més tard, cansat d’esperar un canvi que no venia, vaig presentar la meva partida de naixement on posa clar i català que em dic Artur, reclamant que em tornessin el meu nom, em va dir que res de restitució. Segueixen posant-me Arturo als papers. A la nostra filla li vam posar Guiomar i com que s’escriu igual en castellà i en català, van acceptar el nom. Amb el fill Marc –encara eren temps no monàrquics- ens van advertir que su hijo deberá llamarse Marcos. I així seguim: Marcos en la paperassa espanyola i Marc en l‘alemanya i en català. De la meva néta Rudja de nom guilequi i del meu nét Dariusch –nom persa- no m’han escrit dient del consolat que s’haurien de dir Alba i Darío. Re, més coses que passen.

Artur Quintana

Source: “És la frontera: una altra mentalitat, una altra actitud…”* » Temps de Franja

Source: Cloenda Serretenca del Juliol » Temps de Franja

Source: Uns ‘Espills trencats’que també són nostres* » Temps de Franja

Source: Rotund èxit de l’Acambalachous 2018* » Temps de Franja

Source: Espills trencats, presentat al Centre Aragonès de Barcelona » Temps de Franja

Source: Transversal » Temps de Franja

Source: La teua llengua te necessite » Temps de Franja

Source: Iaies, mares, filles » Temps de Franja

Source: La salema » Temps de Franja

Source: “Per a mi, estimar, relacionar-se, viure, és una manera d’estar vinculada al món”* » Temps de Franja

Source: Bèlgica 1956: el relleu de la catàstrofe* » Temps de Franja

Source: Desconnexió* » Temps de Franja

Source: 1968-2018 » Temps de Franja

La llista amb els noms tradicionals dels 160 tresmils del Pirineu aragonès ha complert 1 any. Si en una primera presentació va fer bullir els comentaris més intransigents … després d’un any, les crítiques continuen des dels sectors més reaccionaris.

Escriptors de muntanya com Alberto Martínez ja estan acostumats a aquesta intrasigencia; des d’espais que no solen respectar la toponímia tradicional aragonesa, ni les llengües pròpies; Desnivel, Grandes Espacios, Heraldo de Aragón, Heraldo de Huesca, Diario de Levante, El Mundo de los Pirineos, FAM, …

No és que ens sorprenguem, però sí que ens ha servit per recolzar-nos en la idea d’aquesta neo-elit cultural, que intenta tenir la muntanya com un parc d’atraccions, amb via ferrades, hotels-refugis per a turistes, estacions d’esquí, … sense prestar gens d’atenció a la gent que tradicionalment ha viscut allà i viu.

No és de difícil trobar la típica oratòria sense sensibilitat, d’un guia de muntanya o guarda de refugi, negant l’existència de l’aragonès i / o català. Per descomptat que també la pertinença de la toponímia a aquest domini lingüístic.

Per a Alberto Martínez cims aragoneses han estat ara disfressades cometent un “atentado al recuerdo de los descubridores de las regiones altas aragonesas, el conjunto de apellidos de conquistadores ha sido suprimido (Ramond, Russell, Brulle, Le Bondidier, Beraldi,…) y desposeídos de sus picos”.

Segons Alberto l’única raó és que “els nacionalistes estan forts després les muntanyes” (no sabem si es refereix a aquests nacionalistes que “van conquerir” les muntanyes fa algunes dècades o als que modifiquen els noms dia sense altre en els mitjans de comunicació). No obstant això, els muntanyencs (aquests que no s’han preocupat durant dècades per saber com parla la gent que viu en aquestes muntanyes) continuaran trucant a les muntanyes com ells vulguin.

A sobre, Alberto augura una baixada en el turisme (de què ens sonen aquests auguris entre la gent contrària a les llengües minoritzades ?!) des de França, “tot i que els francesos mai han intentat treure toponímia tan hispana com” Luz”a la Bigorra occitana !!

Per acabar, fa esment a clubs tan prestigiosos com Peñalara (Madrid), que segons Alberto “va ser creat precisament amb el obchetivo de millorar la

vida dels / les muntanyencs / es”. El club Peñalara, es basa més en declaracions de la Fed. Aragonesa de Monaña, per reafirmar-se en l’innecessari d’aquest canvi, basant-se en una falta de demanda per part dels muntanyencs / es. Com si les Vies Ferrades, els pantans, les Lleis de Caça, de Depuració d’aigües o de Medi Ambient, … sí que ho fossin.

Típiques excuses i declaracions de clubs de muntanya que mai han fet res per la vida dels muntanyencs, que han “arrasat” la cultura popular d’un poble i que no han prestigiat com cal les llengües pròpies d’Aragó. Un cop vam saltar la frontera navarresa i catalana, la diferència és palpable en aquest aspecte.

—