Vall-de-roures és un poble menys tranquil des que Octavi Serret va començar a atreure visitants -de municipis propers i no tan propers- a les presentacions de llibres i trobades que organitza a la llibreria que porta el seu cognom i que va aixecar la persiana per primera vegada el 1982, quan només tenia 16 anys. Són tres quarts de nou d’un dimecres i Serret acaba d’abaixar la persiana.

Ja ha acabat tota la feina del dia?

La feina no s’acaba mai. Plegar a aquesta hora és normal, però hi ha dies que acabo més tard. Pràcticament visc a la llibreria. Quan acabo pujo les escales i entro a casa. La tinc al pis de dalt.

Suposo que també està plena de llibres.

No tant com podria. En tenim molts a les golfes. Sempre que pujo un llibre a casa la dona em diu: “Quan l’acabis el tornes a baix!” Des de fa un temps, a casa només s’hi queden els títols imprescindibles.

Amb 51 anys ja ha rebut el Premi Nacional de Cultura (2009) i ara una Creu de Sant Jordi. Són dos reconeixements molt importants.

Quan vaig rebre el Premi Nacional els veïns no sabien gaire què era i va passar una mica desapercebut. Amb la Creu de Sant Jordi he quedat parat de veure que la reacció ha estat tan positiva: hi ha gent que m’ha agraït la feina que he fet des de la llibreria, i d’altres que tot i no compartir gaire o gens les meves idees se m’han acostat i m’han felicitat.

Parli’m dels inicis de la llibreria. Vostè encara era menor d’edat quan Serret va començar a funcionar.

Als 13 anys vaig decidir que deixava l’escola i al cap de poc vam començar a voltar amb el meu pare per les papereries de la comarca per veure quin model ens agradava. La primera botiga, la del 1982, era més una papereria que una llibreria, per indicacions del pare.

Per què va triar el negoci dels llibres? ¿No li van dir que era molt sacrificat?

Vaig voler obrir una llibreria perquè havia llegit tots els llibres de casa i l’única manera de poder llegir més i gratis era muntant el meu propi negoci. Una de les primeres novel·les d’adults que havia llegit -i de la qual no devia entendre gaire cosa- era ¿Arde París?, de Dominique Lapierre i Larry Collins. Més endavant vaig al·lucinar amb Tiburón, de Peter Benchley. I vaig passar una etapa en què m’encantava tot el que tingués a veure amb el Triangle de les Bermudes, amb l’Atlàntida i els ovnis. La literatura que més m’ha agradat és la d’aventures, la ciència-ficció i la fantasia. Hi ha hagut temporades que he llegit molta filosofia i psicoanàlisi, d’altres que m’ha picat per la història… La meva curiositat per llegir no s’acaba mai. L’únic món en què m’ha costat entrar és el dels clàssics grecs.

La llibreria Serret se li devia fer petita de seguida.

Vaig canviar de local el 1986. Però la llibreria Serret d’ara també és menudeta. Té 46 metres quadrats plens de llibres. Hi tinc entre 40.000 i 50.000 títols de fons, dels quals n’hi ha uns 15.000 sobre les Terres de l’Ebre i el Matarranya, la meva gran especialització. A part d’això tinc un magatzem ple de llibre vell: quan hi ha fires i festes els trec i intento vendre’ls a dos o tres euros.

Serret, però, fa temps que també és una llibreria virtual.

Fa més de 20 anys que vaig muntar la pàgina web i vaig començar a vendre-hi llibres. Hi tinc més de 160.000 títols classificats i els puc servir fàcilment, perquè tinc eines per localitzar els que estan descatalogats. Soc molt bo perseguint tota mena de llibres.

¿Podríem dir que és una espècie de detectiu literari?

La comparació m’agrada! Diguem que els hiverns donen per a molt, quan ets en un poble com el meu. Tinc clients de l’Aragó, de Catalunya, de València i també de Madrid. Normalment es posen en contacte amb mi a través de la web o per telèfon.

Expliqui’m un dels seus casos.

Fa un parell de setmanes un home va entrar a la llibreria buscant un assaig del 1992 sobre els jueus. Mentre sortia per la porta ja l’hi havia trobat. El vaig comprar a un particular que el tenia en venda i el vaig revendre al meu client.

¿La persecució de llibres és un volum de negoci important?

Dos anys enrere vaig estar a punt de tancar i una sèrie de comandes de llibre descatalogat em van salvar.

Serret té una bona representació de la producció en llengua catalana, però no sempre ha sigut així.

Els primers llibres que em van arribar en català de les publicacions del govern d’Aragó em van sorprendre. Pensava que ningú els voldria i els vaig amagar sota el taulell. Llavors va venir un amic, el Carles Sancho, i me’ls va demanar. Em va dir que els deixés al lloc dels altres llibres: “Hem de fer que es venguin. Són els nostres llibres i la nostra llengua”, em va dir. I aquestes paraules em van obrir els ulls. A poc a poc vaig començar a fer possible que els clients no trobessin estrany llegir en català.

Se n’ha sortit?

Encara hi ha gent que no entra a Serret perquè sap que hi ha llibres en català. Però hem anat a millor.

Un llibreter ebrenc el definia afectuosament com el “més canalla ” dels llibreters. Per què?

Jo no diria canalla. Agosarat sí. Soc el llibreter més agosarat que conec. Vaig massa ràpid i em plantejo coses grans. Sovint, quan intento posar en marxa les idees que porto al cap… no se m’entenen.