Lo dissabte 13 i el domenge 14 de novembre s’ha presentat a la Torre de Vilella, al Matarranya, en bon éxit de públic, lo documental Lo Chapurriau dirigit per Ferran Rañé, ben conegut artista barceloní en arrils torredanes —un agüelo seu ere de la Torre— i realitzat per Gemma Blasco. A cada un d’estos dos dies s’hi han projectat 4 capítols d’una duració de quinze minuts cada un. Jo no hi vai assistir per raons òbvies, si bé he pogut informar-me’n ben complidament en persones que hi van ser presents. Tots ells m’han explicat que el documental ere ben fet. Pel cartell del documental, distribuït pel territori, en Rañé ha comptat en l’ajuda de la Diputació de Terol, de la Comarca del Bajo Aragón i de l’Ajuntament de la Torre de Vilella, institucions totes regides pel PSOE, segons tinc entés, entre d’altres més.
En una entrevista des de Temps de Franja a en Rañé se li va preguntar si no trobe absurd que un intel·lectual com ell, inevitablement ben informat, titulo lo seu documental Lo Chapurriàu, conegut qualificatiu infamant per a designar ixe patrimoni tan íntimament aragonés que és lo català de la Torre de Vilella, d’agon ell té a gala declarar que venen ancestres seus. I este qualificatiu encar resulte més contradictori quan afirme que fa el seu documental pal foment i estudi del parlar de la Torre de Vilella, una llengua que, en tota la raó del món, qualifique d’espléndida, i que sap que es trobe en avançat procés de substitució per parlars castellans. Atrapat en flagrants contradiccions l’actor va intentar ixir-se’n, com un nou Ponç Pilat, dient que ell no entrave en això de si català o xapurriau, i afegint: quina ha de ser la gramàtica que per a escriure’l [lo xapurriau] és un tema que s’haurà de debatre, tot fent veure que ignore que la gramàtica del català fa segles que es va establir pa a tots els territoris agon se parle —la Torre inclosa, és clar.
Lo film és parlat totalment en català —fet que cal subratllar— subtitulat en castellà en l’ortografia acadèmica d’ixa llengua. Quant al títol i als crèdits observo que són en català i en castellà, escrits en el primer cas en una ortografia-ficció de base castellana, i en el segon en l’ortografia acadèmica d’ixa llengua. S’hi presenten conviarses sobre el català propi dels actors i la cultura que ixa llengua conforme, en especial la camperola tradicional, però no només. Al primer capítol ixen assentats al voltant d’una mesa tres persones originàries de localitats que els seus termes fan boga en lo de la Torre de Vilella: de la Codonyera, representada per José María Celma, qui ja pels anys seixanta del segle passat havie informat àmpliament del seu català al meu company Artur Quintana —sí, aquell que els de la revista torredana Eco del Barranfondo qualifiquen de sicari al servei de l’imperialisme català; de la Ginebrosa hi parle la coneguda escriptora en llengua catalana Carmeta Pallarés, i de la Canyada de Beric ho fa una senyora que, malauradament, no conec. En tots los siat capítols restants han actuat de la mateixa manera los torredans, entre ells Nieves Velilla, gran narradora, que té textos publicats a Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa, entre altres llibres.
Lo Chapurriàu, este documental que os he presentat, pot ser ben profitós sobretot per a les escoles des d’Aiguaviva de Bergantes a l’Alguer i de Bono a Guardamar, si més no, i ben útil pals estudiosos, especialment pals lingüistes. I ixo a pesar de les manipulacions a què l’ha sotmès en Ferran Rañé. Només s’han d’aplicar al documental uns canvis mínims, com titular-lo Lo català de la Torre de Vilella, o, si més no, La llengua/Lo parlar del Bergantes i el Mesquí, i escriure com cal els textos catalans dels crèdits, i, ixo sí, que les institucions turolenques del PSOE que l’han promocionat i la Direcció General de Política Lingüística no amàgon el cap davall de l’ala com fins ara i reacciónon com cal. Ja se sap que, com diu la dita, “Pagant Sant Pere cante!”.
Cartell de presentació “Lo chapurriàu”, en lo curiós accent obiart a la ‘a’ (una concessió al fabrisme?)
A pesar de los gritos constantes de diputados del PP y que los 3 de Vox abandonaron el Pleno, me expresé en castellano, aragonés y catalán, por la protección de nuestras lenguas y variedades lingüísticas propias.
Acabo de intervenir en las Cortes de #Aragón en castellano, aragonés y catalán. Los diputados del PP no han parado de gritarme en todo el rato. Los 3 de Vox se han ido.
Seguiremos charrando y vivindo, mirando de trobar dialogo y protección d'as nuestras luengas. Habrá vídeo. pic.twitter.com/pDPFj7YdzH
Durant aquest estiu hem vist passar diferents notícies i comunicats relacionats amb el nomenament oficial de l’Acadèmia aragonesa de la llengua (27 juliol), uns més encertats que d’altres. En general alegrant amb una notícia molt esperada, com el nomenament oficial dels 15 primers membres de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.
No obstant una minoria amenaça des de llavors amb desestabilitzar la política interna aragonesa. En concret, voldríem denunciar la multitud de missatges i comunicats contra Institut Aragonès de l’Català, en gran part des de l’entorn de l’chapurrianismo i negacionisme de la llengua catalana a Aragó.
Posicions negacionista que en gran part es mouen al voltant de la dreta i un partit com el PAR, que amenaça de bolcar el seu president Arturo Aliaga en un Congrés que es farà en els pròxims mesos, i de pas a un quadripartit aragonès que per a un sector d’aquest partit ha traspassat tota les fronteres, acceptant l’existència de l’català a Aragó. Els crítics d’aquest partit demanen un canvi en la direcció d’aquest, i explorar vies de col·laboració amb Ciutadans.
A les ja típiques al·lusions a la conservació de les modalitats o fablas; i el finançament i sous per als membres d’aquesta Acadèmia. Cosa de el tot rebutjable, ja que segons els estatuts de l’AAL dels membres no tenen sou, i només es pagaran les despeses de viatge i dietes si cal (que normalment no caldrà perquè es preveu la participació telemàtica).
Una allau de notícies, procedents de la ja típica maquinària propagandística chapurrianista, va arribar al voltant de la segona setmana d’agost. La majoria relativa a la creació d’aquest Institut Aragonès de l’Català que només buscava desestabilitzar la política aragonesa des del fanatisme ascientifico.
Entre elles l’elaboració d’un comunicat de part de totes les alcaldies que el PAR posseeix a les comarques de Baix Aragó i Matarranya (Codonyera, la Ginebrosa, La Canyada de Beric, Fórnols, Ràfels, Penyarroya de Tastavins, Fontdespatla i Torredarques). A més dels regidors en El Torricó, Vall de l’Tormo, Tamarit de Llitera o Aiguaviva, i algun altre Comitè i Assemblea local sense representació en els seus ajuntaments (Fonz, Azanuy o Saragossa). Exigint la supressió de la Institut Aragonès de l’Català i la creació d’un organisme que protegeixi i reguli el “chapurriau”, altrament portarien aquesta Creació cap als Tribunals.
Des Esfendemos as Luengas tornem a insistir que s’acabi amb aquesta politització de la llengua, especialment a les comarques orientals aragoneses i molt en particular des de l’entorn social de l’PAR. I es faci cas a la comunitat científica per definir la llengua que es parla a les comarques orientals d’Aragó.
L’Operació Chapurriau es va posar en marxa fa un temps, en la participació destacada del PAR, los Amics del Cha…, torredans de la capital ajudats per l’actor català Ferran Ranyé, la Comarca del Bajo Aragón, que posa los diners. Fins ara ha resultat un combat dialèctic prou intens i entretengut, on els convidats a escriure declaracions contraries al Català d’Aragó, han explicat de totes les maneres possibles que no els agrada gens lo nom «català», i no tenen cap interès ni volen saber-ne res d’escriure’l ni de parlar-lo en públic. I qui haurà guanyat en eixe combat? Pos ja veurem si els negacionistes tenen aguant per defensar les seues fluixes posicions molt més temps perquè, de moment, els comentaris de centenars de lectors de la Comarca digital, majoritàriament són favorables als que defensem el nom i la unitat de la llengua, que és el que diuen les Acadèmies, la Universitat i la pròpia Llei del Patrimoni Cultural Aragonès.
Han passat un munt d’anys –molts segles– de quan es pensava i raonava que la terra era plana. Els filòsofs i científics van anar desmuntant aquelles creences. Recordem la teoria heliocèntrica de Copèrnic i de Galileu, creador de la teoria científica, condemnat per heretgia per demostrar que la terra i els planetes giraven al voltant del Sol. No oblidem, però, que encara resten terraplanistes recalcitrants pel món, especialment als EEUU. Traslladem-nos al segle XXI, avui mateix, hi ha negacionistes del COVID i dels vaccins. Alguns han sofert els efectes d’aquest virus, tot i així, encara es dediquen a negligir l’efecte preventiu evidentíssim dels vaccins. Tot és una conxorxa internacional per dominar el món, diuen. I ara em referiré als txapus, també negacionistes. Què volen aquesta gent que venen a “preservar” la llengua, el català franjolí? La defensen no parlant-la en públic? La defensen no escrivint-la? La defensen trencant la unitat lingüística? La defensen anomenant-la barroerament? Amb aquests “defensors” no en calen d’atacants. Si voleu analitzar perquè existeixen els txapus per les terres franjolines haureu de seguir un rumb similar al de Ulisses. No us espanteu, l’aventura serà només un simulacre. El viatge serà a peu per la Franja i no amb vaixell per l’estret de Messina. Això sí, trobareu els propis Escil·la i Caribdis. Escil·la té sis o més caps disposats a la lluita: un, els dels ignorants lingüístics de bona fe, i els altres caps, dels falsos ignorants, dels que diuen “txapurriat parlat, no escrit”, dels qui s’hi oposen a la ciència, dels polítics aprofitats, dels que afirmen que volen parlar mal i dels que falsegen la historia. Compte amb tots ells, perquè en alguna ocasió han boicotejat el dret d’informació i reunió a un grup de ciutadans i s’han querellat quan han considerat oportú. A l’altra banda de l’estret trobareu a Caribdis, un remolí gegant de mar que es forma un parell de vegades al dia i que en el nostre cas és la gran corrent de fòbia al català. Ulisses va perdre sis mariners a Escil·la i el remolí Caribdis s’engolí el vaixell, tot i que Ulisses es salvà. Tan de bo salvem el català de la Franja o d’on sigui. Defensar una llengua és parlar-la, escriure-la, ensenyar-la i anomenar-la pel seu nom.
Rañé impulsa una sèrie documental que segrega el parlar de 7 pobles del Baix Aragó del català i del de la resta de pobles de la Franja
La Franja de Ponent viu un moment lingüísticament molt sensible. S’estan multiplicant al territori els moviments i iniciatives que neguen l’existència del català allí. Intents acientífics de minoritzar-lo i rebatejar-lo atorgant-li el nom de ‘xapurriáu’ o aragonès oriental. Atacs que compten amb el suport de partits polítics com el PSOE, PP, Ciutadans, Vox i el PAR i els diners públics d’administracions locals, comarcals, diputacions i del mateix Govern d’Aragó.
El negacionisme, desgraciadament, ha comptat amb aliats inesperats des del Principat. Gent catalanoparlant, sorprenentment, del món de la cultura i que, almenys públicament, mai havien exhibit cap posicionament polític bel·ligerant amb el catalanisme ni amb la llengua catalana. L’escriptora i periodista cultural lleidatana Cristina Capdevila negava en una entrevista al ‘Diario de Teruel’ que el català i el què es parla a la Franja siguin el mateix idioma. Adoptava el terme segregacionista “xapurriáu”, i es referia a ell com “una llengua que no compta amb una gramàtica escrita i que només es transmet de forma oral”, esborrant d’un plomall la figura i trajectòria bibliogràfica d’autors com Jesús Moncada, Desideri Lombarte, Francesc Serés o Mercè Ibarz.
Un altre català, l’actor Ferran Rañé, amb arrels a La Torre de Vilella, està impulsant una producció audiovisual ‘Documentales de Torrevelilla. Lo Chapurriáu’, on es defensa que “la llengua pròpia” de La Torre de Vilella “i sis pobles de la comarca del Baix Aragó és el xapurriáu”. El projecte ha rebut finançament de l’Ajuntament, governat pel PSOE, de la comarca, també socialista, i sobretot, l’entusiasme de la consellera delegada comarcal de Patrimoni i Llengües, María José Gascón, del PAR, coneguda pel seu anticatalanisme. De l’existència d’aquesta sèrie documental negacionista ens en vam fer ressò el passat 28 d’abril a Racó Català, i ara dues setmanes després, en una entrevista al digital ‘Temps de Franja’, Rañé no només no aprofita l’ocasió per recular en els seus plantejaments acientífics sinó que aprofundeix en marcar distàncies entre el català i el xapurriáu. A més, ara s’atreveix a segregar-lo també del parlar de la resta de la Franja de Ponent i es refereix al valencià com si fos una llengua diferenciada.
L’actor ficat a productor exhibeix una ignorància superlativa en qüestions bàsiques com la diferència entre llengua i variant dialectal, l’origen del català, el fet de creure que les fronteres naturals entre comarques o territoris delimiten l’àrea d’influència d’un idioma o la seva reclamació d’una gramàtica pròpia per escriure el xapurriáu. A més, intenta defugir qualsevol polèmica, atribuint les seves poca-soltades al que diuen tercers o refusant aprofundir en el que se li pregunta. A les seves respostes hi predominen els “n’hi ha qui diu”, “si hi ha gent que diu que”, “hi ha gent que diu” i similars quan el periodista intenta, sense sortir-se’n, que vagi més enllà i s’atreveixi a explicar aquestes diferències inexistents entre català, el parlar del Baix Aragó i el de la resta de pobles de la Franja, que també considera que tenen un caràcter diferenciat.
Malgrat és finançat amb diners públics, comptar amb el beneplàcit d’una de les principals veus anticatalanes a la zona, María José Gascón, i donar validesa a l’agenda lingüicida del segregacionisme, Rañé, en un exercici de cinisme, li lleva qualsevol intencionalitat política a un projecte documental que trosseja el mapa dialectal català: “Al documental no entrem en cap valoració política, ni tan sols de política educativa. Es reflectirà com es parla i els temes que van sortint en la conversa. És un documental que se centra a donar testimoni del parlar. El xapurriáu és una llengua molt expressiva, que té recursos musicals i expressius altíssims. Si hi ha gent que diu que és català, valencià o occità, sobrepassa aquest projecte i no hi entrem”.
Quan se l’interroga sobre el fet que la totalitat dels estudis acadèmics consideren que la llengua del Mesquí és català, Rañé introdueix una resposta completament acientífica: “En això n’hi ha molts matisos. N’hi ha dos pols oposats. Hi ha gent que diu que abans que Catalunya fos un país, ja existia Aragó i que el que es parla a Barcelona és l’aragonès de Barcelona. I una altra postura diu que el que es parla aquí és català. No entrem en absolut en aquesta qüestió. Per a mi, sempre ha estat una llengua que s’ha autodefinit per la gent que la parla amb orgull i naturalitat dient: ‘parlem xapurriau’. No entrem en més consideracions”.
Rañé, embolica que fa fort, es despenja amb una nova segregació, la del català del valencià, quan delimita aquest xapurriáu a les set poblacions del Baix Aragó, i li qüestionen si el que parlen als 55 pobles restants de la Franja catalanoparlants és la mateixa llengua que ell defensa: “La interpretació que en fa cada lloc no és la mateixa. Per a mi, sempre ha estat clar que el xapurriáu és més proper al valencià. Però també n’hi ha qui diu que el valencià és català, i en això no entrem”.
Ferran Rañé, actor descendent de la Torre de Vilella
// Lluís Rajadell
L’actor català prepara una sèrie de documentals amb suport de l’Ajuntament, la Comarca del Baix Aragó i associacions locals per a mostrar la parla del poble, que no entra a valorar si és català.
L’actor català Ferran Rañé. / F. R.
Ferran Rañé encapçala un equip que, el proper mes de juny, gravarà a la Torre de Vilella una sèrie de documentals titulada Documentales de Torrevelilla. Lo chapurriau que, a partir d’una sèrie de converses entre persones del poble, vol deixar constància de la parla local, que Rañé considera «amenaçada». Hi col·laboren l’Ajuntament, el Museu Històric, el CB Torrevelilla i la Comarca del Baix Aragó.
Tan malament està la parla del Mesquí com per a gravar un documental per conservar-ne la memòria?
El meu avi era de Torrevelilla i la gent del cinema descendent de Torrevelilla, com jo, volem fer un documental amb la col·laboració de l’Ajuntament sobre el xapurriau, perquè està amenaçat. Volem donar el protagonisme i la veu a la gent que el parla habitualment. Cuidant molt la imatge i el so. Seran uns documentals sense presentadors. Hi haurà tres convidats al voltant d’una taula per parlar entre ells de manera amable, com si ho feren en un banc o jugant una partida de cartes. Hi haurà vuit temes proposats que ells aniran desenvolupant. D’una hora de gravació en quedaran 15 minuts per cada documental. Ho fem perquè el xapurriau és una llengua amenaçada.
Per què està amenaçada?
Per diverses causes. La primera, que el castellà passa a ser la llengua vehicular per tothom, en part perquè els matrimonis es fan amb persones d’altres poblacions castellanoparlants i cada vegada el parla menys gent.
Quina serà la mecànica de les vuit xarrades previstes?
Es tracta que l’espectador pugui sentir el millor possible la conversa, només amb la presència dels invitats. Serà una conversa espontània. També hi haurà un darrer capítol amb tres persones més joves que explicaran les dificultats per les que passa la llengua, si la parlen amb els fills o no, i explicaran els problemes. També hi haurà una taula amb tres adolescents que parlaran de les penyes, de la seua educació, etc. Prepararem un plató per a les xarrades, que es faran totes en un cap de setmana. Si els documentals surten bé, n’hi ha la possibilitat de fer-los de nord a sud, amb pobles que parlin les llengües d’Aragó. Però no hi ha res concretat al respecte.
La parla de la Torre de Vilella pot arribar a desaparèixer?
Si no es fan coses, sí. Al documental no entrem en cap valoració política, ni tan sols de política educativa. Es reflectirà com es parla i els temes que van sortint en la conversa. És un documental que es centra en donar testimoni del parlar. El xapurriau és una llengua molt expressiva, que té recursos musicals i expressius altíssims. És reflex de la personalitat de la gent, que s’expressa a través de la seva llengua materna, i ens preocupa que estigui amenaçada.
Quina solució hi ha per a conservar-la?
Això es un altre tema, que va més enllà dels documentals, que es centren en donar testimoni de la llengua de set poblacions del Baix Aragó històric —Aiguaviva, la Codonyera, la Ginebrosa, la Sorollera, Bellmunt de Mesquí, la Torre de Vilella i la Canyada de Beric—. També hi ha diferències mínimes entre els pobles del xapurriau que són enriquidores i que ajuden a que se sàpiga d’on és la gent per la forma de parlar. Un capítol dels documentals va d’això, al parlar de la vida social amb gent d’altres pobles com la Canyada, la Codonyera i la Ginebrosa. El problema és paregut a tots els municipis.
«Hi ha gent que diu que el que es parla a Barcelona és l’aragonès de Barcelona»
Per què parla al seu projecte de xapurriau si tots els estudis acadèmics sobre la llengua del Mesquí la consideren català?
En això n’hi ha molts matisos. N’hi han dos pols oposats. Hi ha gent que diu que abans que Catalunya fos un país, ja existia Aragó i que el que es parla a Barcelona és l’aragonès de Barcelona. I un altra postura diu que el que es parla aquí és català. No entrem en absolut en aquesta qüestió. Per a mi, sempre ha estat una llengua que s’ha autodefinit per la gent que la parla amb orgull i naturalitat dient: «parlem xapurriau». No entrem en més consideracions.
El documental inclourà una transcripció del xapurriau. Quina ortografia i quina gramàtica utilitzarà per aquesta transcripció?
És possible que no es faci la transcripció en xapurriau. El que és important és sentir-lo parlar. Posarem, segur, subtítols en castellà per a la gent que no l’entén. Aquests són imprescindibles, però no vull una saturació de subtítols.
Però si, finalment, manté la transcripció del xapurriau, quina ortografia utilitzarà?
La que utilitza el nostre especialista en xapurriau, Juan Segura, que és de Torrevelilla, per a les publicacions. Però no hi haurà transcripció, per evitar la saturació de lletra. El castellà fa falta, però l’única qüestió que pretenem és mostrar a qui parla el xapurriau i sentir perfectament les converses al voltant d’una forma de vida que està desapareixent pels avenços socials i per la substitució pel castellà. Crec que s’hauria de fer un treball a les escoles. Em preocupa que la gent senti parlar-lo. Quina ha d’esser la gramàtica per escriure’l és un tema que s’haurà de debatre.
Pot contribuir a conservar el xapurriau l’ensenyament del català que es fa a les escoles de molts pobles de la Franja?
No ho sé. Parlo de que, a l’escola, els nanos treballin amb la gent que parla el xapurriau, la llengua local. Que sentin parlar en la llengua local. És un treball paral·lel al que es pugui fer sobre gramàtica o sintaxi.
«Hi ha qui diu que el valencià és català»
La llengua dels set pobles del Mesquí als que es refereix és la mateixa que es parla les comarques veïnes dels Ports de Morella, Matarranya o Terra Alta?
Per diferents comarques n’hi ha diferents matisos i no entrem en aquest debat. Parlem del xapurriau, que es parla al Baix Aragó històric. Estem preocupats per un idioma que hem sentit parlar des de petits, que és preciós, té una força increïble i que està amenaçat. Quan es perd un idioma es perd un patrimoni immaterial, i això és gravíssim. No tinc cap problema en anomenar xapurriau la llengua del Mesquí, d’on soc descendent. El nostre objectiu és reunir a gent del cine de Torrevelilla per fer uns documentals perquè la gent es vegi molt bé, que no hi hagi un punt de vista superior d’un presentador i que còmodament parlin de coses socials, de vida particular i de tradicions en xapurriau. Si hi ha gent que diu que és català, valencià o occità, sobrepassa aquest projecte i no hi entrem.
Però no creu que el Mesquí, el Matarranya, els Ports de Morella o la Terra Alta parlen la mateixa llengua, independentment del nom?
Però la interpretació que en fa cada lloc no és la mateixa. Per a mi, sempre ha estat clar que el xapurriau és més proper al valencià. Però també n’hi ha qui diu que el valencià és català, i en això no entrem.
No l’incomoda que «xapurreat» textualment vulgui dir «idioma mal parlat»?
No, és l’autodefinició de la llengua per la pròpia gent que la parla. La gent, encara que xapurriau va poder començar amb un to despectiu des del punt de vista dels castellanoparlants, l’ha adoptat i des de ben petit he sentit que la gent del poble d’una manera natural i orgullosa diu «natros parlem xapurriau». Natres, com a gent de cinema, donem pas a la imatge de la gent que el parla habitualment i mostrem com sona una llengua amenaçada que és molt expressiva i forma part de la personalitat de la gent. Aquí acaba la nostra aportació. També és un documental de costums, que en molts casos són comuns a la denominada «España Vaciada».
De l’infern patit a Auschwitz Primo Levi va escriure un testimoni esfereïdor que, alhora, constituís una dolorida reflexió sobre la condició humana titulat Se questo è un uomo (1947)
De l’infern patit a Auschwitz Primo Levi va escriure un testimoni esfereïdor que, alhora, constituís una dolorida reflexió sobre la condició humana titulat Se questo è un uomo (1947). Quan los presoners queden reduïts a la supervivència animal, desapareixen los valors de la solidaritat i la empatia inherents a la humanitat, i l’home dixa de ser-ho també entre els altres condemnats a l’extermini: «Qualsevol que hagi esperat que el seu veí acabi de morir per emportar-se un quart de pa, també és, sense culpa seva, més lluny del model de l’home pensant que el pigmeu més cru i el sàdic més atroç», diu l’escriptor italià. Lo 20 de març mos va dixar un home bo, Josep Anton Carrégalo, fill de Mont-roig, de qui mos queda a la memòria la seua personalitat amable amb tots, lliure de prejudicis ideològics, i la seua excepcional tasca d’investigador, creador literari i activista cultural. Per amor al seu poble natal va impulsar l’associació Sucarrats i va estudiar el seu folklore amb treballs molt reconeguts pels especialistes. Temps de Franja, revista amb la qual va col·laborar, li va dedicar una sentida necrològica i s’hi ha reeditat l’entrevista que el 2009 li va fer Artur Quintana. Pocs dies desprès, lo blog pretesament cultural del «Chapurriau» va publicar una altra necrològica on s’alternaven la llista de mèrits del mont-rogí i expressions difamatòries amb voluntat de ferir: «Estire la garra lo folclorista Carrégalo», és l’eloqüent títol, sota el qual se fa etimologia de mal gust amb lo seu cognom i es menysprea a d’altres estudiosos, en la línia d’alguns articles del blog. Sortosament, les xarxes socials s’han convertit en tribunes personals que poden difondre qualsevol idea sense filtres, però també permeten que opinions malaltisses o comentaris vulgars, denigrants o d’odi que abans se quedaven a la barra del bar ara es llànçon desacomplexats a l’esfera pública. I poden arribar a casos d’abjecció tan deshumanitzada com este, que tracta d’emportar-se el bon nom del veí que acaba de morir.
Col·lectius Lo cresol i Viles i gents, Associació Cultural Sucarrats i Associació Cultural del Matarranya
Rebo la fotografia d’un ban, escrit sobre foli blanc i clavat aquest a la paret entre quatre xinxetes. És el manifest del ‘lloc’ sobre el dia de la llengua materna. No porta signatura, no és datat més que en la referència del text al 21 de febrer, tampoc no porta segell i és difícil saber si es ban, pregó municipal o manifest corporatiu d’algun colectiu social o professional. En aualsevol cas, és cartell o pòster anònim sense que ningú no pugui entendre per què aquest tipus de manifests no porten alguna identificació. És que el seu autor o autores s’avergonyessen d’haver-lo escrit i difós?
Transcorreguts dos dies de la publicació d’aquesta informació a ‘Entre Páginas’, Artur Quintana me comunica que el pasquí sobre el dia de la Llengua Materna aparegué clavat amb quatre xinxetes sobre la porta de l’Ajuntament de La Codonyera, la que dona a la carrera del Pare Faci. És a dir que l’anònim va aparèixer sobre la porta de la casa consistorial d’un ajuntament que permet i consent l’enganxada de cartells anònims per les parets d’els edificis de la localitat, inclosa la casa de la vila.
L’anònim meçquinenc, enganxat a la paret amb quatre xinxetes, diu així: “Día internacional de la lengua materna. Hoy, día 21 de febrero, es el día de la lengua materna. Nuestra lengua materna es la que nos enseñaron nuestros padres cuando éramos pequeños y, en La Codoñera, se llama chapurriau . Ha sido, y es, una lengua de transmisión oral desde hace muchos siglos, de padres a hijos. Queremos seguir hablándola así y escribirla también con unas normas, pero sin que se desvirtúe y se pierdan nuestras peculiaridades. Nuestra lengua es una riqueza cultural y patrimonial que tenemos en el Aragón oriental y queremos que se siga llamando chapurriau, como siempre se ha dicho. A mucha honra y orgullo. Aúpa el chapurriau, como lengua materna, en su día internacional”.
De veritat volen que el seu xapurriau s’escrigue? Abans no era així, tal i com figura a la pancarta de la foto. “Queremos seguir hablándola así y escribirla también con unas normas…”. Quines normes? Eixa norma universal de tots els idiomes segons la qual en castellà hablar se escriu així encara que se pronuncia ablar, en inglès before s’escriu tal qual però se diu bifor i en català el carrer escrit pareix carré amb accent agut quan s’escolta? Acliu-vos, amics defensors del xapurriau perquè no fa tant que defensaveu només un idioma local parlamentat pero no passat a paper amb el llapis, la ploma, la màquina de cinta entintada o el ordenador.
Es, de totes formes, molt gratificant de comprovar que aqueix idioma “chapurriau, como siempre se ha dicho” sigue defensat per tants alcaldes, mestres d’escola, catedràtics de filologies diverses, doctors, legisladors, magistrats, rapsodes sols en castellào i moltes il·lustres i il·lustrades personalitas més. Només els falta comptar con un o altre acadèmic en esta o aquella acadèmia. Tot aplegarà. Així de contents i satisfets estan tots els defensos del xapurriau “de siempre”. Per cert, també seria interessant d’investigar sobre el concepte de ‘sempitern’ aplicado al caso que ens ocupa. Cert és que ells, els “chapurriaunadores” estan feliços com anisses, igual que el tort que se sent satisfeto amb el seu ull de vidre.
J més m’estimo de quedar-me amb l’acordo del Consell Insular de Formentera (Illes Balears) a favor de la unitat de la llengua catalana perquè como dieva m’ agüelo, citant en Juan Moneva i Pujol, “Aixó que en Bellmunt en diuem xapurriau es català, la mateix llengua que se parla, amb totes les variables que se vullga, en Aragó, Catalunya, Balears o València”. No cregueu pas que m’agüelo i Moneva eren abrandats catalans separatistas, sinó aragonesos de cap a peus”.
*Text cedit per l’autor. L’original en castellà el podeu llegir al seu blog Entre páginas.
Continuo capficat en trobar l’origen de la paraula que, segons alguns, denomina el meu idioma, és a dir «chapurriau» (ho escric amb grafia castellana perquè és es veu que és com cal fer-ho). En algun article anterior ja ho he indagat des de l’òptica de l’etimologia, que és inapel·lable, però com que ningú no em llegeix (potser perquè escric en «chapurriau» en comptes de castellà, que és el que ha de fer un bon chapurriauparlant), no n’he obtingut resposta. Així doncs, m’he permès de molestar un parell de lingüistes eminents per a què m’expliquin d’on trauen les llengües la seua denominació, és a dir, el seu glotònim. El pensament més estès és que ho determina el lloc on s’originen (Castella pel castellà, Portugal pel portuguès…). Però hi ha massa casos on això no és aplicable. En el que ens ocupa, per exemple, això no funciona, perquè no tinc constància de cap territori present, pretèrit ni mitològic anomenat Chapurrilàndia que hagi pogut ser l’origen del nom de la nostra estimada llengua.
Els experts em van dir que el més freqüent és que siga el grup humà que el parla qui dona nom a l’idioma. Com el tema és apassionant, he seguit estirant del fil. Al remat, he vist que molts d’aquests grups humans no es compliquen la vida i s’autoanomenen «la gent», «nosaltres la gent», «la gent dels prats», «els del cap dret», «la gent de la costa, «tots els hòmens»…
En moltes ocasions, però, els pobles i llurs llengües són coneguts per la denominació que els han donat els altres, sovint des d’un punt de vista pejoratiu. És paradigmàtic el gentilici que donen els pobles eslaus als alemanys: Němci (en txec) o Niemcy (en polonès), que significa ni més ni menys que ‘els muts’, que és una manera molt bèstia de dir que no parlen com nosaltres.
Un exemple que m’ha resultat molt familiar l’he trobat a l’altra punta de món, a l’Àfrica més meridional. Quan els neerlandesos van arribar a la zona on fundarien la Colònia del Cap, s’hi van trobar unes persones que parlaven una llengua que, com és lògic, els resultava incomprensible. Així que, sense pensar-s’hi gaire, els van anomenar ‘hottentot’, de l’expressió hotteren-totteren (‘balbucejar, quequejar’). El nom veritable del poble i l’idioma és khoikhoi («humans dels humans» o «humans veritables»), però es veu que no se’ls va ocórrer preguntar-los-hi.
En definitiva, si els alemanys són ‘muts’ per als eslaus i els khoikhoi ‘tartamuts’ per als europeus, d’on deu vindre el nom «chapurriau»? Ho cavil·laré, a veure si per fi en trobo l’entrellat, però em temo que l’etimologia no deixa lloc a gaires dubtes.
