Viles i gents, publicat a La Comarca (2/8/2024)
Natxo Sorolla
Quina llengua parlen a Suïssa? Un pot bloquejar-se i preguntar: «lo suís no és cap llengua, no?». A algú altre li pot vindre al cap que «Suïssa és multilingüe. Parlen alemany, francès… italià… i no sé quina més». I efectivament, la quarta és lo«romanx», una llengua que a les nostres orelles mos sone a un italià en moltes paraules paregudes a les nostres. Però Suïssa no és «tan» diversa lingüísticament com per a haver-se guanyat esta fama. A principis de segle XX los que parlaven alemany eren una gran majoria, aproximadament un 70%. Al voltant d’un 20% parlaven francès, i entorn d’un 8% parlaven italià. I el romanx són uns 60.000 parlants, com la població de la Franja, representant menys de l’1% de la població de la confederació.
I és que la minoria més potent, la francòfona, té un volum similar a la cinquena part de la població que vivia als territoris catalanoparlants d’Espanya també a principis del segle XX. Los parlants d’italià són equivalents a la desena part de la població que vivia a Galícia. I els parlants de romanx poden ser equivalents a qualsevol de les altres llengües parlades a Espanya: occità, aragonès, o asturià. Però cada realitat ha seguit camins oposats.
En realitat allò que ha fet guanyar a Suïssa la fama de país plurilingüe és lo respecte constitucional que tenen per la diversitat interna. I és que les quatre són llengües nacionals, i per això, a Suïssa els servicis estan disponibles en les quatre. L’Estat està obligat a dirigir-se als ciutadans en estes llengües. Perquè la unitat administrativa i política bàsica són los «cantons», que conformen la «Confederació Helvètica». La major part són monolingües. I els pocs que reconeixen diferents llengües, tenen divisions territorials internes segons la llengua. Per tant, Suïssa es regeix pel principi de «territorialitat»: un territori = una llengua. Si algú va a viure a un «cantó» sap que el més patriòtic és adaptar-se a la llengua del cantó.
Tot això ha permès que a nivell internacional Suïssa siga un referent en la convivència calmada de comunitats lingüístiques, i que el seu volum es mantinga relativament estable al llarg del temps. Suïssa, com diu aquella dita, bones bardisses fan bons veïns.
Continuar llegint… Suïssa: bones bardisses fan bons veïns | Viles i Gents
Diuen que no hi ha hivern sense fred ni estiu sense calor. Quan arribe esta última, una de les solucions més efectives per sufocar-la és remullar-se a l’aigua, com pot ser la del riu. Als pobles que en tenim, sabem bé lo que és això, igual que ho sabien los nostres avantpassats. Continuar llegint… Del riu a la piscina | Viles i Gents
Vall-de-roures ha passat de tindre quatre carnisseries obertes al mateix temps a no tindre’n cap, un canvi operat entre els primers anys vuitanta del segle XX i l’actualitat, al mateix temps que la seua població passava de 1.900 habitants a 2.500. Mentre la demanda de carn i dels seus derivats creixia per damunt del 25%, d’acord amb l’augment de la població, l’oferta tradicional d’estos productes ha caigut un 100%. A començaments dels anys vuitanta, els supermercats no existien o existien en una versió embrionària, mentre que ara son la principal forma d’omplir la cistella del consumidor.Continuar llegint…Sense carnisseries | Viles i Gents
Any 1757. Victor Mirabeau, filòsof il·lustrat francès, inventà una paraula que es tornaria clau poques dècades després: «civilització». El concepte es va estendre com la pólvora als cafès intel·lectuals francesos, alemanys, britànics o espanyols. De repent, Europa havia descobert una forma per identificar-se a ell mateixa: el món civilitzat.Continuar llegint…Bàrbars i civilitzats | Viles i Gents
En un món cada vegada més connectat i divers, les festes locals reflecteixen la riquesa cultural que ens envolta. Amb una població que abraça diverses tradicions, creences i costums, les celebracions festives esdevenen punts de trobada on les diferències es converteixen en oportunitats d’enriquiment i comprensió.Continuar llegint…Un viatge cultural a través de les festes | Viles i Gents
Matí de Sant Joan / abans que eixire el sol, / mos vam alçar del llit / i vam anar a la Font. Mos vam rentar la cara / com un bateig d’amor. Aquell ventet fresquet / i aquell raig d’aigua clara / van trencar la dolçor / d’aquella nit sagrada».
Així comença el poema d’amor que Desideri Lombarte va escriure l’estiu de 1981 quan només tenie 44 anys i ja estave abocat a la màxima intensitat creativa perquè ere ben conscient del seu delicat estat de salut. Havie d’aprofitar el temps i ho va fer tan bé que quan la mort el va enxampar, el 1989, ens va deixar un munt de llibres i de treballs de poesia, investigació, teatre, etnografia… que en fan un referent essencial de la cultura aragonesa en català.Continuar llegint…Matí de Sant Joan, 2024 | Viles i Gents
En molts pobles petits estan traient els bars, i això representa una pèrdua enorme per a les comunitats locals. El bar no és només un lloc on prendre una cervesa o un cafè; és un centre de reunions, de trobada, un lloc on es comparteixen notícies, alegries i tristeses.Continuar llegint… Sense bar | Viles i Gents
No patiu, no m’he passat (encara) al catalanglish. Senzillament he fet una fusió de les paraules ‘ànima’ i ‘animal’, ambdues amb el mateix origen: animam, terme llatí que denominava tant l’ànima (substància espiritual distinta del cos físic) com l’alè o respiració que ens distingeix dels vegetals.
La nostra tradició monoteista afirma que el creador només va creure oportú de dotar d’ànima els homo sapiens. Per contra, moltes religions —més antigues que la nostra— atorgaven a les bèsties qualitats espirituals. És possible que si haguéssim conservat aquesta visió de la vida, no se’ns passaria pel cap que la tortura d’un animal fos un espectacle.Continuar llegint…Ànimals | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juny del 2024)
En l’adveniment de les eleccions europees de juny de 2024, Europa s’enfronta a un escenari carregat de desafiaments inèdits que amenacen la seva cohesió democràtica. Un dels temes que ressalta especialment en aquest context –i que ens afecta de manera directa– és el tractament de les llengües minoritàries, com el català, en les institucions europees. Malgrat les promeses repetides, com les del PSOE que suggerien un suport a l’oficialitat del català a la Unió Europea, la realitat és que aquesta qüestió continua “encallada”. La falta d’avanços concrets demostra una vegada més que les promeses en períodes electorals sovint es queden en l’aire sense materialitzar-se. Paral·lelament i segons els diversos baròmetres electorals, observem un augment preocupant de l’extrema dreta a Europa, una tendència que sens dubte pot afectar negativament la diversitat cultural i lingüística del continent.Continuar llegint…Juny incert a Estrasburg –i arreu | Viles i Gents
L’altre dia estava present en una conversa en la qual participaven persones del poble d’una certa edat i alguns altres més pròxims a la meua. Los més grans es referien en tota naturalitat a determinades partides del terme municipal pel seu nom (Los Vilars, lo Pinyeral, la Serena, Vernola…), mentre que alguns dels més joves se’ls quedaven mirant incrèduls per no poder ubicar aquelles parts del terme municipal del seu poble a les que els altres feen referència. Algun inclús va confessar en veu baixa que mai havie sentit aquells noms.Continuar llegint…Topònims | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de maig del 2024)
Ensenyar català com a aragonès, o com aconseguir la quadratura del cercle? És fàcil: només cal que observeu què fan a les escoles de l’Alt i Mitjà Isàvena. L’any 1984 va ser possible per primera vegada des de feia segles d’ensenyar català a les escoles del nostre país que ho demanessen. Les de l’Alt i Mitjà Isàvena no ho van demanar. L’any 1997 es va introduir l’ensenyament de l’aragonès a les escoles i ben aviat la de les Paüls demanà l’ensenyament, no pas del català com corresponia, la llengua pròpia i històrica de les Paüls, sinó de l’aragonès que no n’és ni pròpia ni històrica. Les escoles d’Isàvena i Lasquarri, seguint l’exemple de la de les Paüls, també demanaren més endavant l’ensenyament de l’aragonès. La Conselleria d’Educació va estar d’acord amb aquests nyaps, sense fer cabal de les denúncies d’aquesta situació del tot contrària als dictàmens dels romanistes especialitzats en aragonès i en català, i que van des de Saroïhandy, Alcover, Griera, Krüger, Moll, Alvar, Coromines, Haensch, Veny, Sistac, Nagore, Moret H. i MT., Francino, Latas, …Continuar llegint… Ensenyar català com a aragonès | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de maig del 2024)
Les colonitzacions jueves a Palestina provenen del segle XIX, però es van pontenciar sobre tot en el període de domini britànic, de 1917 a 1948. Enfonsats els països antijueus (nazis i feixistes) al final de la Segona Gran Guerra, les potències guanyadores, encapçalades per Estats Units i el Regne Unit, van creure convenient crear l’estat israelià. Malgrat que molts jueus no n’estaven d’acord (ni ho estan) per raons diverses, un cop expulsats els habitants indígenes, es van quedar els nous vinguts. Els invasors no van obligar als palestins a fugir, ja que es podien quedar en el territori del nou estat, clar que sotmesos a la nova autoritat, com ciutadans de segona i amb els drets molt retallats. La propaganda del nou estat va ser que els palestins van marxar motu proprio per por a patir una guerra. En resum: 700.000 palestins van haver de marxar, sobre tot dels territoris de Jerusalem i Tel Aviv. Aquest fet és anomenat pels palestins Nakba (desastre, catàstrofe en àrab). Nosaltres tenim dos termes molt concrets: 1ª fase, invasió; 2ª, neteja ètnica. Aquest és l’origen del conflicte actual. Continuar llegint… Nakba | Viles i Gents
L’agricultura de sembradura és avorrida. No dic que no done faena, dic que done faenes poc variades, repetitives i concentrades en determinades èpoques de l’any. Llaurar, sembrar i recol·lecció. I així any rere any. La producció de gra és quasi un monocultiu a la major part de la província de Terol, que, degut al clima dur derivat de l’altitud, no pot cultivar pràcticament cap altra collita. Ara creix la truficulturaContinuar llegint…Agricultura avorrida | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de maig del 2024)
D’un temps cara ací, començo a entendre un sentiment molt intern que no sabia anomenar. Una sensació estranya que viu en mi des de fa molts anys i que, arran d’haver-la escoltat en altres persones, ha posat llum a això que sentia, m’ha fet sentir compresa i ha facilitat una certa reconciliació en allò que pensava, ere culpa meua. Soc d’eixes persones de la zona del Matarranya que, primer per estudiar i ara per treballar, fa anys que no viuen diàriament al poble. Vaig sempre que puc, tots els caps de setmana possibles i, encara així, hi ha alguna cosa que s’ha trencat, un fil prim que, en algunes ocasions, he sentit que es trencave i me deslligave de les meues arrels, d’allò que sempre he considerat casa meua i que tantes voltes m’ha ressonat al cap que senzillament soc d’ací, per molts anys que porta vivint fora, vivint lluny.Continuar llegint…Forasteres a casa | Viles i Gents
En realitat allò que ha fet guanyar a Suïssa la fama de país plurilingüe és lo respecte constitucional que tenen per la diversitat interna. I és que les quatre són llengües nacionals, i per això, a Suïssa els servicis estan disponibles en les quatre. L’Estat està obligat a dirigir-se als ciutadans en estes llengües. Perquè la unitat administrativa i política bàsica són los «cantons», que conformen la «Confederació Helvètica». La major part són monolingües. I els pocs que reconeixen diferents llengües, tenen divisions territorials internes segons la llengua. Per tant, Suïssa es regeix pel principi de «territorialitat»: un territori = una llengua. Si algú va a viure a un «cantó» sap que el més patriòtic és adaptar-se a la llengua del cantó.
Tot això ha permès que a nivell internacional Suïssa siga un referent en la convivència calmada de comunitats lingüístiques, i que el seu volum es mantinga relativament estable al llarg del temps. Suïssa, com diu aquella dita, bones bardisses fan bons veïns.
Continuar llegint… Suïssa: bones bardisses fan bons veïns | Viles i Gents
En realitat allò que ha fet guanyar a Suïssa la fama de país plurilingüe és lo respecte constitucional que tenen per la diversitat interna. I és que les quatre són llengües nacionals, i per això, a Suïssa els servicis estan disponibles en les quatre. L’Estat està obligat a dirigir-se als ciutadans en estes llengües. Perquè la unitat administrativa i política bàsica són los «cantons», que conformen la «Confederació Helvètica». La major part són monolingües. I els pocs que reconeixen diferents llengües, tenen divisions territorials internes segons la llengua. Per tant, Suïssa es regeix pel principi de «territorialitat»: un territori = una llengua. Si algú va a viure a un «cantó» sap que el més patriòtic és adaptar-se a la llengua del cantó.
Tot això ha permès que a nivell internacional Suïssa siga un referent en la convivència calmada de comunitats lingüístiques, i que el seu volum es mantinga relativament estable al llarg del temps. Suïssa, com diu aquella dita, bones bardisses fan bons veïns.
Continuar llegint… Suïssa: bones bardisses fan bons veïns | Viles i Gents