món acadèmic ha definit històricament. El que hi ha és la llengua aragonesa i el LAPAO. I a més, a Aragó es permet l’ensenyament de català, que és una llengua estrangera (aliena a Aragó, clar). 
des dels inicis del Regne i més enrere, parlem una llengua d’arrels aragoneses que, en essència, resulte ser la mateixa que parlen a València, Mallorca, Barcelona, Perpinyà, Andorra… Una llengua patrimonial de l’Aragó, que es va escriure per tots els pobles de la Franja fins a l’arribada dels Borbons; i des dels anys seixanta del segle passat, i més al recobrar la democràcia, s’ha tornat a escriure i estudiar, però en una certa (a)normalitat. Perquè en trenta-vuit anys de democràcia, els successius governs d’Aragó no han tingut el valor de reconèixer completament les dos llengües fundacionals del nostre país.
Sobre els lectors que segueixen la columna no tenim dades absolutes, però si que sabem, pel que ens conten uns i altres, que les nostres ocurrències i reflexions les llegeix amanta gent per tot lo Baix Aragó on arribe el setmanari.
Una prova més de com s’escrivia la nostra llengua en el passat, podria ser el document de 1452, on don Joan, rei de Navarra i lloctinent general dels regnes peninsulars en nom de son germà el Rei d’Aragó Alfons V, donava la notícia, des del poble de Sos, del naixement del seu fill Ferran, el futur Rei Catòlic:
“Certificam vos que huy, data de la present, a les dos hores apres mig jorn, en aquesta villa de Sors la illustrissima, molt cara e molt amada muller, ha parit hun fill, e por la gracia de Nostre Senyor ella es fora de tot perill del part… De la villa de Sors, a deu de març, any mil CCCCLII. El rey Johan” (del llibre: Fernando de Aragón –DGA– J. Ángel Sesma Muñoz, 1992).
