La Franja i el procés del Principat : PSAN.
jul 1, 2014 a Revista Lluita | Imprimir
Preparant i pensant aquest paper, he llegit el que diu en Raimon a Vilaweb, repetint si fa no fa, el que ja havia avançat a l’entrevista d’El Temps sobre els efectes del procés de la Independència del Principat en el País Valencià: “… hi ha la possibilitat que es trenque alguna cosa més del que s’hauria de trencar”. Ací, però, no continuo amb l’admirat Raimon.
I a la Franja? Què s’hi pot arribar a trencar si Catalunya s’arriba a independitzar? Hi és present la qüestió del procés entre la gent de les comarques catalanoparlants de l’administració aragonesa?
Em sembla pertinent per entendre el que vull dir –tractant-se de la Franja, sempre cal fer-ne prèvies i aclariments– que hem de considerar la situació d’extrema precarietat de la catalanitat d’aquestes comarques catalanoparlants. D’una banda és certa encara la vitalitat de la llengua parlada al carrer a la majoria dels pobles; també és molt important l’ensenyament del català a l’escola des de 1985, amb percentatges superiors al 90% de la població escolar de primària. Ningú ja no s’atreveix a negar el nom de la llengua –no vull parlar ací de la “festa” del LAPAO– i s’ha imposat la identificació de la llengua catalana en tots els àmbits ni que siga a contracor. Encara en l’ordre positiu hem de valorar l’acció continuada de les associacions culturals implantades a totes les comarques, associades en la Iniciativa Cultural de la Franja, amb una publicació mensual, Temps de Franja, que ja ha fet 15 anys de vida.
Dit això, convé tenir present, però, que la vitalitat de la llengua oral no té la continuïtat assegurada i hi ha factors i evidències que la poden fer recular en poc temps. Per exemple, pensem que Fraga, la ciutat més gran presenta uns índexs de presència d’ús al carrer preocupants; també hem de tenir present la precarietat de l’ensenyament (opcional, 2 hores setmanals…) i, en relació a la consolidació de la “consciència catalanoparlant”, no podem oblidar la influència negativa dels poders públics i l’acció continuada dels partits polítics adversos, en coincidència amb les polítiques anticatalanes del PP arreu de tots els territoris (a l’Aragó amb la propina del PAR).
Quant a les associacions –i ja entrem en matèria–, són les grans defensores i impulsores de la llengua catalana a l’Aragó, però es mantenen cautes i temoroses davant la presa de posició de les “coses i causes” catalanes. I aquesta actitud de gran precaució a distanciar-se d’una aparença de convicció catalanista, que ha acompanyat aquests anys els comportaments de les associacions, avui també es deixa notar davant el procés sobiranista del Principat ni que siga en forma d’omissió. És a dir que no conec manifestacions de les associacions sobre la qüestió, sobre el procés català.
No cal ni dir de la posició dels partits de sempre, instal·lats a tot l’Aragó i també a la Franja, amarats de catalanofòbia i actius contra tot allò que ve de més enllà del Cinca i dels Algars.
Menció especial a la implantació recent de partits d’encuny català: Convergència Democràtica de la Franja (CDF) i ERC, aquest amb presència només al Matarranya. Aquests dos exemples de partits de matriu catalana, els membres dels quals demostren gran valor, ara per ara, no tenen un pes significatiu a l’hora d’escampar i influir prou en la difusió de les idees sobiranistes per bé que suposen un punt d’inflexió amb què caldrà comptar en el futur pròxim.
Seguint els mitjans, sense entrar al detall de les xarxes socials on et pots trobar amb truculències que aconsello estalviar-nos, Temps de Franja no té una línia editorial clarament decantada a favor del procés –ni de bon tros–, però sí que ha acollit algunes aportacions sobre la importància del procés cap a la Independència de Catalunya i els efectes positius per a la Franja. La primera al·lusió als efectes de la hipotètica futura sobirania catalana hi apareixia al número d’abril de 2013, on es referia a una xerrada de Joaquim Monclús al Campell (la Llitera) on va arribar a dir, segons el cronista, que “la supervivència de la Franja hauria de passar per acompanyar Catalunya en el seu procés emancipador”. Hi va afegir immediatament que caldria, això sí, que ho decidís la ciutadania dels pobles de les quatre comarques.
Continuant amb la publicació Temps de Franja, jo mateix hi escrivia en l’article corresponent al núm. 120 (gener 2014) que: “En el supòsit desitjat d’assolir la Independència, els canvis seran per a bé i d’ací l’esperança de tanta gent; una situació que beneficiarà, al meu parer, les comarques de la Franja i tot l’àmbit de les terres de parla catalana. No estic d’acord amb els qui veuen amb certa por els efectes de la hipotètica formació del nou Estat amb l’argument que l’Administració d’Aragó crearà problemes que ens afectaran de manera singular.”
Davant d’aquestes mostres que són el que són, no ens enganyem, a l’ambient hi sura un aire més enrarit (per al meu sistema respiratori, és clar), com es pot detectar en converses amb persones més o menys “il·lustrades” que fa quatre dies t’etzibaven, sense cap mena de vergonya, que els catalans estàvem manipulats per la TV3 i que seguíem els dictats dels interessos particulars i sospitosos d’Artur Mas. Passant a situacions més formals, en una reunió amb presència de persones significades de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, on es va plantejar la possibilitat d’organitzar una assemblea territorial de l’Assemblea Nacional Catalana a Fraga, es va posar en evidència la distància enorme amb les preocupacions i pors que –deien– ells tenen i que un plantejament com aquest seria un argument més a favor dels enemics de la llengua catalana…, i que serien més bastons a les rodes dels qui s’esforcen tant des del territori.
Per il·lustrar la situació, i acabar, faig esment d’un episodi que va tenir cert ressò a la premsa de ponent (Vilaweb també en va parlar): a Fraga, a les festes del Pilar d’aquest any passat, en una trobada ja clàssica de colles de gegants, responsables de la Comissió de festes van fer plegar l’estelada que portava un gegant (!) de la colla de Mollerussa (Pla d’Urgell), una colla que amb el gegant i l’estelada hi havien acudit els últims anys sense cap incident.
A la Franja, doncs, no és fàcil trobar bones vibracions a favor del procés. De fet, parlar-ne –no ja debatre-ho– provoca l’activació de totes les prevencions davant “lo” català, entès com el qui ve de Catalunya, el qui parla català principatí de qui no te’n pots fiar… I ara, com són aquests catalans, segur que amb la Independència ens voldran ocupar! Ja es veu que exagero i faig una mica d’esquetx de Polònia, però la cosa va d’aquest color i no ens hem d’estranyar gaire si tenim present totes les adversitats que suporta la Franja en relació a la catalanitat: la de les administracions, la de la ignorància cultivada de fa segles, amanida els últims temps amb campanyes barroeres com la d’espècimens pretesament polítics com la FACAO i els Nosotros no hablamos catalán; i, és clar, els interessos anticatalans dels partits polítics que manen a Saragossa. Una càrrega desproporcionada per a tan poca cosa com és la Franja. I si penso com en Raimon, a la Franja no es pot trencar gaire cosa més.
Francesc Ricart,
Casal Jaume I de Fraga
Article original a l’Heraldo de Aragón (10/2/15)
Article original a l’Heraldo de Aragón (10/2/15)
