Origen: Llengua llemosina | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de desembre del 2016)

Origen: Llengua llemosina | Lo Finestró

 (A publicar al Diario de Teruel)

El llemosí o llengua llemosina és un terme utilitzat a començaments del segle XVI per designar el català com a parent de l’occità, i més concretament, mitjançant un dels seus dialectes propi de la regió de Limotges. Als regnes de Mallorca i València s’utilitzava per designar el català arcaic o trobadoresc, tot i que en el transcurs dels segle XVI es va començar a aplicar tímidament al català contemporani.  Al segle XIX, a les Illes i al País Valencià va tenir un bon acolliment com a oportunitat de denominació unitària de la llengua evitant susceptibilitats per referències geogràfiques i dialectals. Alguns incloïen també l’occità. Tot i que, al segle XIX i principis del XX,  els estudiosos de romanística van anar desmuntant la identitat entre occità i català i el mot llemosí caigué en desús per la seva inexactitud històrica, filològica i altres motius. El mateix Marcelino Menéndez Pelayo, partidari del terme “lemosin”, el 1889 va defensar el de català. Posaré dos exemples de la utilització del terme llemosí: quan Mariano de Pano (1883) parla dels fets miraculosos de la fundació de Sixena a un illot enmig del pantà, format pel riu Alcanadre i del conveni entre les viles de Sena, Urgellet i Sixena per construir una capella, diu que l’esmentat conveni de 1183 està escrit en “limusin”, tal com es recull en la transcripció del Prior Moreno (Segle XVII), “Remembrança de la convinença entre los omes de Xixena, sena y urgellet sobre la image de la verge santa maria madona nostra que puis no vol estar en la sglesia de Xixena”[…]poseula e monteu en la capella de madona santa maria, per ço veygue de lluny e se pusgue fer pregaries; pero be crehem ques miracle que vol star en Xixena en lo pantano, puis ally es posada.” Prova fefaent que al segle XII es parlava català en aquelles viles. Un altre exemple més recent, però ja no tant: quan jo era petit, la señora Loretana Margelí Lorenzo de la Codonyera, amb certa il·lustració autodidacta –germana d’Antonio Margelí, capellà, organista i musicòleg a Madrid– amb la qual teníem una bona relació, perquè mon pare li treballava uns camps a mitges i ma mare li cosia, m’explicava que la llengua de la Codonyera –no deia català– era el “limusin” o derivada d’aquest. Tal vegada sense voler em deia que era català.

José Miguel Gràcia

Origen: “Naltres, els franjolins”, per José R. Noguero – Lliure i Millor

José R. Noguero de Llano Moviment Franjolí per la Llengua

Sí, Franja de Ponent, perquè la nostra llengua és el català i idiomàticament estem al Ponent del domini lingüístic. La tildació “d’Aragó” ens fa pertànyer a un lloc determinat en clau territorial.

Hem de tindre més originalitat i reclamar allò que és nostre, ja que seria força estrany que a Saragossa, per posar un exemple, li posessin Saragossa d’Aragó. Oi que sona difícil d’entendre? Pos lo mateix amb el nostre territori.

En les darreres setmanes, va néixer un nou moviment juvenil a la Llitera, es diu Purna la Llitera, i sent un moviment aragonesista, feminista i anticapitalista, ja comença a trontollar. A Twitter van piular lo següent “Defensarem els drets d’Aragó, el reconeixement de les llengües del nostre país i la protecció del nostre patrimoni cultural i natural”. És a dir, només volen reconèixer la nostra llengua, molt bé, i l’espanyol? Ah, sí, que és l’oficial de l’Estat i d’Aragó… Portem 30 anys d’autonomia i pareix que estem a l’era d’en Franco… no, pitjor, des de sempre. A la Franja de Ponent lo que fa falta és que s’oficialitzi el català amb les seues variants i que s’hi estudie en català per a no perdre la nostra llengua. Hem de revertir el tics substitutius que està patint la nostra llengua a la Llitera i el Baix Cinca. És necessari que anem tots al mateix barco per a defendre la nostra oficialitat.

Seguint amb Purna la Llitera, tamé parlen de patrimoni, i jo em torne a preguntar: el que està reclamant el president Lambán als jutjats d’Osca? Per a acabar posant-lo al monestir de Sixena? O potser al Museu diocesà de Barbastre… Però, escolta, i si el volem naltres? No es poden quedar a les parròquies pertanyents de la Franja? Això no, perquè fa deu anys es va fer el Museu de Barbastre i falte genero… i si potser ens lo quedem, naltres els franjolins, o que es quedi a Lleida, que és més legítim, perquè, fins fa 20 anys, bé que pertanyíem des de fa 900 anys a la diòcesi ilerdenca, i per mor de l’Opus Dei, per donar-li protagonisme a la seua diòcesi de Barbastre i al seu Torreciudad, ens van posar allà contravenint la historia i la cultura de la nostra terra, per no fer massa ferum de catalanitat.

Drets d’Aragó, d’acord, i els nostres drets on són? On és la defensa del dret de poder ser hospitalitzats a l’Arnau de Vilanova envers de Barbastre? On és el nostre dret a ser atesos en la funció publica en la nostra llengua? On és el nostre dret d’escollir l’educació dels nostres fills en llengua pròpia? On és el nostre dret que es mantinguin els nostres costums envers el regionalisme impostat de l’Aragó? I per què no, on és el nostre dret de fer un Ens de les comarques catalanoparlants per a defensar aquestos drets?

Naltres, desde fa quasi cinc anys, defensem la nostra terra, i ho seguirem fent per la nostra gent i per la nostra llengua, el català. Seguirem, pos, fent Franja, en moviment, per la nostra Franja de Ponent.

Font: Moviment Franjolí per la Llengua

Origen: Moviment Franjolí per la Llengua: Panorama dels mitjans en català a la Franja

Panorama dels mitjans en català a la Franja

PANORAMA DELS MITJANS EN CATALÀ A LA FRANJA (*)

La presència de mitjans de comunicació en català a la Franja és també el reflex de la manca de cohesió de les comarques catalanoparlants d’Aragó. La no normalització ni oficialitat de la llengua pròpia de la Franja també es fa palès al panorama mediàtic.

El castellà és absolutament hegemònic als mitjans de la Franja, la producció local en català és molt insuficient i només la recepció de canals dels territoris veïns i els punts de distribució de premsa en català (general i comarcal segons la zona) ajuda a normalitzar la situació i a fer que el consum den català sigui, tot i les mancances, un fet habitual en el costum dels franjolins.

Diaris lleidatans com “La Manyana” o “El Segre” incorporen regularment notícies sobre la Franja, tot i que la visió autonomista o provincial és la imperant.

Cap al sud, digitals com Comarquesnord.cat, ebredigital.cat o Aguaita.cat aglutinen informacions del denominat “Territori Sénia”.

Els darrers anys, l’esclat informatiu del procés independentista al Principat també ha fet surar certes reticències en la població a consumir canals en català provinents de Catalunya. A la Franja, zona fronterera i terra de cruïlla, la gent acostuma a fugir del temes conflictius, i paradoxalment, és quan hi ha conflicte entre Catalunya i Aragó que les notícies de la Franja són primera plana mediàtica (per exemple amb el conflicte sanitari, art sacre a Lleida, els béns de Sixena, etcètera).

Malgrat el complicat panorama, hi ha projectes i idees que ajuden a mitigar aquest buit comunicatiu: RàdioMatarranya emet íntegrament en català i, fa pocs mesos, s’ha encetat un  programa de TV que dóna informació d’un territori que engloba uns 300.000 habitants dins de tres territoris (Aragó, Catalunya, País Valencià) amb les comarques dels Ports, el Matarranya, el Maestrat i les Terres de l’Ebre. Al dia-Territori Sénia

Aquest “Territori Sénia” precisament, pot ser avui dia la zona més activa quant a establir camins comunicatius traspassant fronteres administratives.

La llibreria Serret de Vall-de-roures (Matarranya) és un focus cultural molt important i punt de distribució de premsa en català. Per altra banda impulsa camins literaris amb escriptors d’altres comarques de parla catalana. Fa poc s’ha fet una Trobada literària a Vall-de-roures impulsada pel llibreter Octavi Serret, amb el suport del Moviment Franjolí i de la xarxa d’entitats d’Enllaçats per a Llengua, on s’ha acordat de crear un projecte literari inspirat en aquesta localitat matarranyenca.

El fet que recentment hi hagi campanyes per reclamar el bastiment de l’espai comunicatiu en català (Enllaçats per la Llengua, Plataforma per la Llengua) indica clarament que encara som lluny d’aconseguir un mercat audiovisual comú, desobeint l’estat espanyol la Carta Europea de les llengües minoritàries.

Aquest espai en comú és absolutament necessari per normalitzar les relacions a nivell de tot el domini lingüístic i potenciar una industria audiovisual que es coordini, més enllà d’aconseguir la reciprocitat de canals en català, també als àmbits de traducció, coproduccions pròpies, programacions, abaratiment de despeses, etcètera.

La no reobertura de RTVV és un fet greu que també influeix a la Franja, sobretot a les comarques limítrofes amb la demarcació de Castelló.

A nivell global  l’ús del català a l’era digital ha agafat tal embranzida que ha fomentat el sorgiment de molts diaris únicament digitals, i també ha esperonat els diaris tradicionals a fer edicions en català. La comunitat catalana 2.0 té una activitat molt per sobre de la seva població de parlants.

A la Franja, el món digital ha de poder explotar-se molt més. Hi ha entitats de defensa de la llengua que encara avui dia fan un ús molt residual o esporàdic de les xarxes socials. En ple segle XXI, si no saps vendre el què fa estranyament tindràs certa transcendència social.

Tanmateix, qualsevol usuari d’internet pot esdevenir un comunicador o “periodista accidental”. La immediatesa que dóna la xarxa fa poder viure qualsevol acte a temps real sense sortir de casa, però també se n’ha ressentit la qualitat informativa. I sovint aquesta immediatesa esdevé en poc rigor informatiu i la informació és poc contrastada.

A la Franja, un medi digital publica informacions de totes les comarques (Lafranja.net), tot i que té un biaix matarranyenc evident. El coordinador és el sociòleg Natxo Sorolla. També existeixen d’altres digitals com “Lo Finestró” o “Notícies de laTerreta”, aquest últim d’àmbit ribagorçà.

El Moviment Franjolí per la Llengua, sorgit el 2012, és un col·lectiu en defensa de la llengua que va néixer i treballa principalment a la xarxa. Va obtenir el Premi Joan Coromines el 2015 per demanar un estatus digne pel català a la Franja i, estant adherit a la xarxa d’ExLL, contribueix a establir camins comunicatius a l’eix mediterrani.

A la Franja no puc desar d’anomenar una sèrie d’escriptors que ajuden a difondre la cultura catalana amb obres literàries en català. Autors com en Carles Terès, Francesc Serès o les publicacions més acadèmiques de Joaquim Montclús, Natxo Sorolla o Josep Espluga, en són bon exemple.

També cal remarcar noms propis d’entitats que treballen per la llengua a la Franja: ASCUMA, Centre d’Estudis Ribagorçans, Institut d’Estudis del Baix Cinca, Casal Jaume I de Fraga, Ass. de Pares Clarió, Cellit, AC la Terreta, entre d’altres.

A remarcar que, fruit d’una iniciativa de la Plataforma per la Llengua amb el suport del Moviment Franjolí, el Casal de Fraga i L’Associació de Pares Clarió, s’ha editat unes agendes en català per a escoles i instituts de la Franja que el govern Aragonès ha vetat. Estem parlant d’un govern amb moltes cometes, “progressista”.

Aquest fet mostra perfectament com és de complicat dur a terme qualsevol iniciativa que proposi la normalització del català a l’Aragó.

(*) Extracte de la intervenció del coordinador del Moviment Franjolí per la Llengua, Òscar Adamuz, al debat celebrat a la UCE de Prada de Conflent el 20 d’agost de 2016: “Eix Mediterrani: camins comunicatius”.
Fotos de l’acte

Vídeo del debat (comença minut 17:20) Primera intervenció:

Publicat per Os a 20:20

Origen: Persecució del català: “evite la entrega de las agendas al alumnado”. Tics franquistes. | Xarxes socials i llengües

La Plataforma per la Llengua ha elaborat unes agendes en català que ha difós entre alumnes de la Franja per via d’associacions (Clarió, AMPA…). Lo Govern d’Aragó ni ha fet ni ha desfet en la producció i difusió, perquè entre les seues funcions no està la de supervisar activitats d’entitats privades. Com no supervise les visites escolars a espais militaritzats (Un militar muerto y 11 escolares graves al volcar un blindado en Zaragoza, Visita a la Escuela Militar de Montaña, i 3) ni revise l’ensenyament religiós en horari escolar. Més enllà de consideracions que es puguen fer sobre el format de la campanya, tindre una agenda en català normalitze la llengua en un àmbit formal a on la llengua pròpia té un paper d’excepcionalitat, si arribe a tindre’l.

Lo secessionisme, per via del PAR, ha demanat al Govern d’Aragó per l’agenda de les associacions (?). Com si el Govern tinguere res a dir en activitats privades. Diuen que  l’agenda està redactada “en catalán normativo”, es fan referència a l’”Àrea Idiomàtica del Català” i s’usa la toponímia en català. Preguntes previsibles per a un PAR que ha evolucionat des de demanar l’oficialitat del català i l’aragonès a traure rendiment de l’anticatalanisme per via de la llei del LAPAO. I sobretot, en època d’estiu, en què hi ha poca cosa noticiable, venim de resoldre el conflicte de Sixena, i al setembre és previsible que intentaran erosionar el Govern posant en agenda els Bens de la Franja.

Però l’acció imprudent és lo moment en què el Govern d’Aragó, des de la Conselleria d’Educació (PSOE) i en la signatura de la Cap de Servei Ana Isabel Ayala Sender, s’interpose explícitament en la societat civil, i use els directors per a “que evite la entrega de las citadas agendas al alumnado de su centro“. Tics franquistes. I els arguments per a fer-ho no deixen de ser obscurs i confusos: “consideramos que invade competencias de la Comunidad Autónoma en relación con los contenidos y la identificación de las zonas lingüística y los centros de Aragón”. Això d’invadir competències del Govern per via d’una agenda no deixa de ser menys còmic que el moment que Catalunya es va annexionar territori per via d’una enquesta. Eren moments del PP-PAR.

Però la imprudència més fulminant és la mostra del Departament del total desconeixement sobre les pròpies llengües d’Aragó i la seua normativa: “La determinación del catalán como lengua propia en la Comunidad Autónoma de Aragón se rige por normativa propia especifica de la Comunidad y en ningún momento referencia a otras zonas o entidades”. Deu desconèixer que la Comunitat Autònoma d’Aragó mai ha tingut cap normativa pròpia ni específica per a regir el català, perquè PP, PAR o PSOE han fet servir de la comuna.  Com tampoc la C. A. d’Aragó ha tingut mai cap normativa pròpia ni específica per a l’aragonès, perquè mai ha arribat assumir-la com a llengua pròpia, i com a tal, com ningú de fora li ha fet la norma, la C.A.A no ha tingut mai norma pròpia per a l’aragonès. Així és lo país (esto no da más de sí).

Lo progressisme aragonès ja porte massa activitat a l’agenda marcada pel secessionisme, com abandonar l’Euroregió pels conflictes de les propietats de l’Església, o deixar d’anar a actes d’estudi del català de la Franja per conflictes en la propietat privada de les monges de Sant Joan de Jerusalem. Igual de coherent que considerar que la Llei de llengües és més convinent anunciar-la a Catalunya per a aturar l’independentisme que presentar-la al propi territori a on ha de tindre efectes. Només interessen los Bens que tenen los catalans, res de parlar dels que estan a Madrid, Nova York, Boston o Toledo.

L’agenda no em deixe de portar records. Quan era menut un familiar me va regalar el llibre “Bleda, bleda, no ho és”. No el vaig arribar a llegir mai. Però tindre un llibre en català entre mans me va fotre una sensació estranya. Encara el recordo! Als 10 anys tenia el primer contacte en “la meua llengua” per escrit. I ere pel granet d’arena que hi posave un familiar. No pel sistema educatiu. De fet, l’Escola es va esforçar en evitar qualsevol contacte en la llengua pròpia, i en ocasions, va arribar a demanar que els pares parlaren castellà a casa.

Un llibre en català a les mans que em portaven “de Barcelona”. Allò que m’ere pròxim i llunyà simultàniament. Tant llunyà i pròxim com a qualsevol andalús li podrie parèixer llegir a Ramón J. Sénder. Però en la diferència que des de l’escola només s’havien preocupat de fer-me pròxim i quotidià allò que parlaven “a Madrid” o “a Saragossa”. Fins i tot me feen pròxim allò que parlaven “a Buenos Aires”, “a Londres” o “a Nueva York”. Però d’explicar-me que allò “de Barcelona” ere molt llunyà no calie que s’hi preocupare l’Escola, que a casa, els veïns, al carrer, mos feem prou evident que “el xapurriau no ere català”.

Però a la vegada, no deixave de ser una sensació estranya que quan venie un foraster de Barcelona no canviàvem de llengua. Per més que vulgueu, a un xiquet li ha de produir una sensació estranya que en “los que no parlen com natres” no es canvie de llengua, i en “los pròxims” d’Escola, sí que es canvie de llengua. Però recordo que eixe primer llibre va normalitzar en mi vore la meua llengua escrita. Per més diferent que sonare a com parlava, no ere més diferent que la llengua d’escola.

A pesar de l’espai perifèric que el sistema educatiu li reserve a la llengua, quan no és de persecució, per a molts xiquets actuals los serà més normal tindre coses en català que no ho va ser per a natres, igual que també per a ells serà més normal tindre molts amics castellanoparlants, i parlants d’amazic, àrab, romanès o wòlof. La seua Franja ja no serà la nostra Franja. I la seua Franja farà més complicat mantindre viva la llengua. Però ara no tenim prou espai per a palar-ne. I alguns tics se mantenen.

Albert Velasco desmunta amb una sèrie de tuits l’argument de que les obres van ser comprades després d’haver estat nomenat monument nacional

Origen: El conservador del museu de Lleida torna a deixar en evidència la jutgessa d’Osca | VilaWeb

Per: Redacció

15.07.2016  18:41

Un dels arguments que la jutgessa d’Osca ha fet servir per justificar la sentència a favor del trasllat de les obres del Monestir de Sixena que van ser venudes a la Generalitat és que aquesta venda es va fer als anys cinquanta, més tard de la seva declaració com a monument nacional, l’any 1923. En aquest sentit, el conservador del Museu de Lleida, Albert Velasco, ha volgut contradir aquesta justificació mitjançant una sèrie de piulades a Tuiter on indica el ‘cas flagrant que invalida aquest argumentari’. S’ha referit a la Catedral d’Osca, que va ser declarada Monument Nacional el 1924, i segons la documentació recollida per Velasco, va vendre obres més enllà d’aquesta data.

—Vegeu com ho explica Albert Velasco al seu Twitter: El conservador del museu de Lleida torna a deixar en evidència la jutgessa d’Osca | VilaWeb

Origen: Notícies de la Franja | VilaWeb

Em sembla pertinent de fer unes reflexions a partir de les notícies que aquestes setmanes afecten la Franja. Les notícies: que ja no hem de ‘patir’ el LAPAO (mai no havia escrit l’acrònim) i es restituirà la llei  de llengües anterior, la del 2009; que continuen, des de l’Aragó,  bregant perquè es ‘retornin’ les obres d’art religiós del Museu Diocesà i Comarcal provinents de les parròquies de la Franja. I ara l’últim capítol: s’ha arribat a un acord perquè tornin al monestir de Vilanova de Sixena obres regentades pel MNAC… I, tornant a la llengua, un estudi del sociolingüista Natxo Sorolla ens anuncia temps crítics per a la transmissió generacional de la llengua catalana a la Franja; sobretot, puntualitza, al Baix Cinca, on viuen més de la meitat dels franjolins. És a punt de trencar-se, doncs, l’afirmació que som la part dels Països Catalans amb més percentatge de parlants.

Em centro en l’afer de Sixena, en la trobada de la setmana passada del conseller de Cultura, Santi Vila, amb la seva homòloga del govern d’Aragó, en què van acordar el ‘retorn’ d’obres al monestir de Santa Maria de Vilanova de Sixena; obres que es van salvar en circumstàncies difícils, per la guerra del 36, amb l’actuació extraordinària de l’historiador Josep Gudiol, que va fer traslladar les pintures murals a Catalunya; o bé les obres que es van adquirir als anys vuitanta, quan es va atendre l’oferta de les últimes monges estadants al monestir. Tot plegat ha motivat insults contra els catalans per part de l’alcalde actual de Vilanova de Sixena i floretes de Lambán, el president de l’Aragó, que en una carta al president Mas li havia cantat que tot plegat –Sixena i el litigi dels béns del bisbat de Lleida– era una ‘afrenta a la dignidad y el respeto que merece el pueblo aragonés por parte de la Generalitat de Cataluña’.

Al meu entendre, decantar-se per aquesta via –el conseller Vila ho argumenta amb allò de l’acord entre administracions que vetllen pels administrats…– és donar la raó a la desraó que esgrimeixen a l’Aragó des de sempre, és a dir, des del 1996, quan amb la segregació de les parròquies van aplicar el sil·logisme que, en passar unes parròquies que (només) feia mil anys que formaven part del bisbat de Lleida al bisbat acabat d’estrenar de Barbastre-Montsó, calia que tot allò que era de les parròquies passés –ells diuen sense vergonya que se’ls ‘torni’– a Barbastre, a ca Josemaria Escrivà. Un sil·logisme semblant al que hem hagut de suportar històricament: com que les comarques de la Franja són d’administració aragonesa, doncs, som aragonesos i no som catalans, encara que parlem català, encara que siguem la prolongació natural del territori del Principat, encara que hi compartim història, tradicions, costums, festes i tot allò que conforma la nostra personalitat col·lectiva; personalitat que, val a dir, ens prenen a poc a poc.

A la Franja, avui, hi és tan fràgil la catalanitat que no ens podem permetre de perdre gaires més llençols. Per això decisions com la del conseller Vila en relació amb el ‘retorn’ de material de Sixena ens preocupen i ens han de posar en estat d’alerta. Avui, allò que es va salvar de Sixena; demà obres del Museu Comarcal i Diocesà de Lleida per a complir el sil·logisme… I la Franja cada dia més prima i més lluny.

Francesc Ricart, coordinador del Casal Jaume I de la Franja

Rudi “critica” els bisbes d’Osca i Barbastre | Lo Finestró.

Segons indica l’Heraldo, la presidenta d’Aragó, Luisa Fernanda Rudi, ha assegurat aquest dilluns que creia que els bisbes d’Osca i Barbastre es “van equivocar” en no cedir al Govern autonòmic els drets sobre els béns religiosos dipositats a Lleida per tal d’instar el compliment de les sentències que ordenen la seva devolució.

Rudi ha fet aquestes declaracions als mitjans de comunicació després de recórrer els diferents llocs de la tradicional Fira de la Candelera de Barbastre. Ha destacat que, davant la negativa del bisbe de Lleida a acatar les sentències que ordenen la devolució de les més de cent peces reclamades, el Govern d’Aragó va plantejar com “solució alternativa” la cessió dels drets sobre la propietat, al que es van negar els prelats d’Osca i Barbastre.

La presidenta ha afegit que aquesta opció va ser acceptada, però, per les monges de Sixena, cosa que, segons ha subratllat, ha permès que el procés de reclamació dels béns del monestir traslladats al Museu Nacional d’Art de Catalunya sigui vist aquest mes en un judici civil a Osca.

Segons la seua opinió, la demanda per instar l’execució de les sentències sobre els béns en litigi “es podria estar veient també, en un termini molt semblant o proper si el bisbe (de Barbastre) hagués volgut”.

Rudi ha explicat que fa dos anys l’Audiència d’Osca, en una sentència, va resoldre que el Govern aragonès no podia reclamar l’execució de les sentències eclesiàstiques en no tenir títols de propietat dels béns.

“Pensem llavors —ha afegit— que la millor solució seria que se’ns cedís la propietat, signant un conveni que garantís que en tornar, els béns seria dipositats al Museu Diocesà de Barbastre, una oportunitat que cap dels dos bisbes van considerar adequada”.

Quina és la diferència de estar els béns dipositats a Barbastre, a Lleida o a Barcelona?

Només voldria fer uns petits comentaris envers aquest fets: on són els poders o l’autoritat dels bisbes d’Osca i Barbastre per cedir els drets d’uns béns de l’Església? D’altra banda penso que els esmentats bisbes no deurien tenir gaire confiança en els governs d’Aragó, en el present i en els futurs, perquè ho van tenir molt clar quan es van negar a la cessió. Crec que van encertar. Algú sap el color del pròxim govern d’Aragó?

Ha dit la presidenta que les monges de Sixena, contràriament als bisbes, sí que van cedir els drets dels béns. Un munt de preguntes li faria a la presidenta: quines monges de Sixena van signar la cessió? Recordo al lector que al 2007 ja eren mortes les dos últimes monges de la comunitat de Sixena, i així ho va haver de reconèixer a les Corts d’Aragó la consellera de Cultura aragonesa Eva Almunia; per tant, no es podia negociar amb elles. Realment, l’última monja de Sixena havia mort l’any 2000. L’abadessa de Valldoreix, Pilar Sanjoaquin va morir el 2005 i ara, desapareguda la comunitat de Valldoreix, només resta un monestir santjoanista a Salinas de Añara (Àlaba). Podria fer públic el govern d’Aragó el document de cessió? Si existeix el document, davant de quin fedatari públic el van signar? Quins béns es relacionen al document? Com van  demostrar la propietat les monges que van signar? Estaven lliures de càrregues o obligacions els béns? Béns de Sixena n’hi ha per tot el món: Barcelona, Lleida, Osca, Saragossa, Toledo, Londres, EEUU, i qui sap on més?

Que fàcil és dir al poble allò que vol escoltar!

L’Arxiu de la Corona d’Aragó, carrer Comtes, de Barcelona, presenta una exposició documental sobre Pere el Gran (1240-1285), conegut també com Pere III  d’Aragó, Pere II de Catalunya o comte de Barcelona, sense data de clausura

Aquest arxiu és un organisme depenent del Ministerio de Cultura (Govern d’Espanya), i per tant, les seues despeses són a càrrec dels pressuposts de l’Estat. D’ençà fa quatre anys existeix un patronat format per Aragó, Catalunya, Illes Balears i València, el qual, per increïble que sembli, no s’ha reunit mai, suposo per desavinences o mala fe entre alguns dels seus membres. L’Arxiu compta també amb una altre modern edifici al c/ Almogàvars 77, de Barcelona.

Malgrat que la durada del regnat de Pere el Gran, fill de Jaume I el Conqueridor i Violant d’Hongria, fou breu, només nou anys, gran va ser la transcendència del seu regnat: incorporà Sicília a la monarquia i va establir les bases per al futur desplegament de la Corona d’Aragó a la Mediterrània. I malgrat que va morir excomunicat va gaudir d’una imatge pública força positiva.

Els documents per a l’estudi del regnat de Pere el Gran que es troben a la secció de Cancelleria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó són 36 registres, 565 pergamins, 48 cartes reials i uns quants processos. En quant a les fonts narratives coetànies, destaca el Llibre del rei en Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats, de Bernat Desclot. L’exposició presenta 49 documents o referències originals (pergamins) amb les corresponents explicacions de cadascun dels documents. Podríem destacar el nùm 1, la “Donació de Catalunya a l’Infant Pere” (1243); el núm 6, el Tractat d’Àgreda entre els reis Pere d’Aragó i Alfons de Castella (1281); el núm 7, el Rei Pere ordena a la priora de Sixena que lliuri al seu escrivà Ramon Escorna els documents dels tractats del seu pare amb el rei de Castella dipositats al seu monestir (1278); el núm 13, l’Acta pública de l’infant Jaume fent costar el seu rebuig al matrimoni amb Constança, filla de Roger Bernat III, comte de Foix i vescomte de Castelbó (1280); el núm 17, l’Acta notarial de requeriment fet pels ambaixadors del rei Pere a la Cort General de Navarra, reunida a Estella, de desistir d’entaular guerra contra Castella i Aragó (1283) (document en dialecte navarro-aragonès); el 41, la Creació del Consolat de catalans a Sicilia (1286)…

El Ministeri de Cultura ha publicat, com a catàleg explicatiu de l’Exposició (bilingüe amb un resum en anglès),  Pere el Gran 1240-1285, Pedro el Grande, Peter the Great (127 pàgines). Mitjançant aquesta publicació, qualsevol persona es pot fer una idea d’allò que va ser el regnat del rei Pere, seguint els documents de l’exposició.

Per acabar em va bé la descripció que fa Ramon Muntaner del rei Pere el Gran: “Com siat certs que anc no nasqué fill de rei qui fos de tant alt cor. Ne pus ardit ne pus valent ne pus bell de sa persona, ne pus savi, ne pus dret de sos membres; que d’ell se pot dir ço que es diu d’aquell qui és complit de totes gràcies: que es diu que ell no és àngel ne és diable, ans és complidament home. Perquè, per cert, del dit senyor infant se pot dir aquest proverbi, que verdaderament és home ab compliment de totes gràcies”

                                                                                                 José Miguel Gràcia

Exposició documental sobre Pere el Gran « Lo finestró del Gràcia.

Concòrdia, compromís i esvaïment del Regne d’Aragó

Viles i Gents :: Concòrdia, compromís i esvaïment del Regne d’Aragó :: February :: 2012.

Concòrdia, compromís i esvaïment del Regne d’Aragó

                                                                                                    José Miguel Gràcia 

Concòrdia, compromís i esvaïment del Regne d’Aragó « Lo finestró del Gràcia.

Manifestació de l’absurd

Fa tot just una setmana, i mentre el Papa consagrava la basílica de la Sagrada Família de Barcelona, una munió d’aragonesos convocats pels alcaldes dels ajuntaments de Vilanova de Sixena, a la comarca dels Monegres; Peralta de Alcofea i Berbegal, a la comarca del Somontano, de Barbastre i el de Tamarit de Llitera, es manifestaven contra el seny i la resolució de la Unesco de 1964 amb què es regeixen tots els museus del món, també el del Vaticà. Una altra vegada, el motiu era la reclamació d’objectes religiosos del Museu de Lleida i que, en el seu dia, ingressaren en aquest museu per compravenda, permuta o de donació, de la mà del bisbe Meseguer. Vaig veure que a la pancarta que portava la consellera d’Educació i Cultura del Govern aragonès, María Victoria Broto, hi deia: “Justicia y dignidad. Aragón por la devolución de sus bienes”, tot i que els crits que s’escoltaven només anaven contra la “dignidad”, que, en teoria, els hem manllevat des de Catalunya. Si em permeteu, no deixa de ser sorprenent que, mentre gairebé acusen de robatori els catalans, no apel·lin a la justícia i a la dignitat per a tota la resta de patrimoni originari d’Aragó que es van vendre per aquests mons de Déu. Els col·leccionistes americans com Pierpont Morgan, Hearst o Getty se’n van fer un tip de comprar obres provinents d’Aragó i museus com el Metropolitan de Nova York i el de Filadèlfia, així com el de Brussel·les, llueixen orgullosos peces aragoneses. Només per esmentar-ne uns quants, cal dir que el tríptic (segle XIV) del monestir de Pedra, Nuévalos, és a l’Acadèmia de la Història de Madrid, el retaule de Bagüeste de final del segle XV és als EUA, la predel·la d’un retaule de 1528 de Argavieso es troba al Canadà, la taula de crucifixió (segle XV) de Montsó és a Marsella i les taules del retaule major (c. 1519) de Sixena (i això no el fa posar vermell, alcalde de Vilanova de Sixena?) estan disperses entre el Museu Provincial d’Osca, el de Belles Arts de Saragossa, el Museu del Prado, el MNAC, el de Lleida, el de Santa Cruz de Toledo i col·leccions particulars espanyoles i americanes. Però, és clar, Nova York, Filadèlfia o Brussel·les no formen part d’aquesta “unidad de destino en lo universal” ni tampoc fan tuf de catalans, oi? Quina dignitat més selectiva que tenen aquests que van anar a la manifestació de l’absurd!

Quina dignitat més selectiva que tenen aquests que van anar a la manifestació de l’absurd!

mitjançantSegre.com: Viure per veure.