La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: MatarranyaOrigen: Moviment Franjolí per la Llengua: 5 anys de Moviment Franjolí per la Llengua
Editorial
5 ANYS DE MOVIMENT FRANJOLÍ PER LA LLENGUA
El passat 5 d’abril va fer cinc anys. Encara recordo quan vaig tenir la idea de crear el Moviment Franjolí per la Llengua, llavors no gaire més que un simple blog. Eren els anys de Luisa Fernanda Rudi i de la Dolors Montserrat, la consellera d’Educació (d’origen català per a més inri) que va presentar el LAPAO i el LAPAPYP just quant, després de 30 anys esperant, havíem obtingut el reconeixement de llengua pròpia pel Català de la Franja. Fou el llunyà 2009 amb l’anterior govern i a corre-cuita, però es va fer realitat, tot i que fos efímera. Dos anys més tard nos lo van treure, sentint-nos com la riota de tota Europa. També recordo que en aquells temps es barallaven els governs català i aragonès per l’art sacre dels franjolins, per l’assistència mèdica a l’Arnau de Vilanova de Lleida i el govern aragonès “donava guerra” contra tot aquell que pensava que existia la Franja i la seua singularitat com a territori, i el seu pensar com a poble. Contra l’actitud normal de mantindre’s al marge de tota discussió, la nostra neutralitat en què l’única frontera era l’administrativa; quan un d’Almacelles s’ajuntava amb els de Tamarit i els de Fraga tenien relació amb els de Seròs o Alcarràs, o tot el marge nord de la Franja anava sense sentir-se’n foraster a Lleida, com un més, o els del sud anaven a Tortosa o Tarragona. Això feia nosa i ho volien treure, perquè tinguéssim que relacionar-nos amb unes capitals artificials que només existien per a la qüestió administrativa.
En aquestes circumstàncies va néixer el Moviment Franjolí; amb vocació de ser la veu a la xarxa de tots els nostres ciutadans i de les nostres associacions que defensen el català al nostre territori, mètode que estava per explotar en l’ àmbit del catalanisme franjolí. I encara recordo quan vaig conèixer al meu company de travessia, l’Òscar. Sent de Badalona, em va demostrar que tenia ganes de lluitar pel territori al meu costat i poder muntar alguna cosa nova en aquest aspecte. Sempre li he agraït lo que sempre ha fet per la causa i encara estic en deute emocional amb ell.
Això me demostra que ser de la Franja o de qualsevol altre lloc no és impediment per a defensar la nostra terra i la nostra llengua comuna, sempre pensant que la unió fa la força i que si estem dividits mai no ho aconseguirem.
Els franjolins sempre hem anat a la nostra, de manera individual o cada grup de gent estava barallada l’una amb l’altra, per petits matisos: uns més aragonesos, altres més catalans… i les institucions d’Aragó sempre ha aprofitat això per fer valdre la seua idea d’un Aragó centralitzat en Saragossa i de manera castellana. Naltres hem fet molt per la nostra terra quan hem estat units, amb la Declaració de Mequinensa, lluitant per mantindre l’assistència sanitària a l’Arnau, que puguem veure TV3 a les nostres cases i moltes coses mes. Però no es suficient, hem de estar units per a que nos reconeguin com allò que som, i això significa que la nostra llengua sigui oficial, que el català tingui els mateixos drets que el castellà, hem de dir prou a l’ensenyament en castellà i a les dos hores voluntàries de català, no estem als anys 80! tenim dret a que nos ensenyin tant en castellà com en català. I això és només un exemple del que hem de defensar: la retolació en català dels carrers i dels pobles, que los nostres béns estiguin en les parròquies franjolines i no se les quedin a Basbastre, i un llarg etcètera.
Separats no aconseguirem res, naltres mereixem més i per això hem de caminar units. És una qüestió de drets, de drets lingüístics que no ens paren de trepitjar. La dignificació de la llengua encara espera passats aquests cinc anys, però astí som: en Moviment per la llengua i per la Franja. Amb veu pròpia, creixent.
José Ramón Noguero de Llano, fundador del Moviment Franjolí per la Llengua
Origen: Lo Baix Aragó despoblat | La Comarca
Se miro per on se miro, lo nostre Baix Aragó Històric, eixe tros de terra en tres ciutats, una dotzena de pobles grans i un grapat de poblets menuts, també està afectat per la malaltia, avui per avui incurable, de la despoblació. Infectats del mal, sí, però no tant com territoris no massa lluny d’ací.
I no té solució, entre altres raons, perquè pesen com una llosa sobre les esquenes de la majoria de la gent les conseqüències de la crisi, que anem superant massa poc a poc. La recentralització forçada des de Madrit en l’excusa de les polítiques europees, està ofegant també totes les iniciatives grosses que des d’ací es puguen imaginar o posar en marxa. El cas més clar és l’A-68, autovia imprescindible perquè un territori, tan gran com alguna província, pugue tindre possibilitats de créixer en totes les direccions. L’agricultura funciona prou bé, però tot es transforma fora del BA. No s’instal·len empreses grans, com l’operació de BonÀrea a Epila, perquè lo nostre territori segueix sent un cul de sac, al centre de tot lo millor de la península, però un cul de sac. I altre tant podríem dir de les moltes possibilitats de Motorland que no es podran desenvolupar sense eixa via ràpida i segura que ficarà als mapes lo Baix Aragó.
Un capítol especial d’aquest problema és el futur, negre com el carbó, de la Tèrmica d’Andorra. Els comentaris que escoltem als que coneixen prou bé la situació no deixen massa espai a l’esperança. Qui tingue el poder de tancar (com pareix que feran dintre de poc) una industria tan fonamental per les conques mineres de Terol, que sàpigue que eixa decisió esfonsarà de manera irremeiable l’economia d’un tros gran del BA, al precipitar en cascada el tancament d’empreses auxiliars, supermercats, tallers, botigues, bars… i la capital de la zona minera, Andorra, podrie semblar, en poc temps, eixos pobles i barris devastats dels voltants de Detroit, que mos ensenye darrerament la TV per entendre l’ascens al poder de Donald Trump. (Continuarà )
MAGAZIN 22 d’abril de 2017.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana. A les 11:15 hores: “Sant Jordi a Favara”, amb la concejala de festes Mari Carmen Valén.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora :“Els prejudicis?”. Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Luis Valén, Ramon Arbona i Elías Satué.
12:30-12:40.- Actualitat cunícola. Michel Campanales.
12:40- 12:55.- Corresponsal a Nonasp. Josep Mª “Lo Gravat”
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver i Juan Carlos Valén
13:10- 13:25.- Comença “L’operació biquini”; amb Laura Gandul, dietista-nutricionista.
13:25- 13: 40.- El cine. Lifo Ros.
13:40- 14.- Entrevista al metge rural, nascut a Maella, Manuel Millán Catalán. Premiat a la Conferència Mundial Wonca de Metges de Família, com a “heroi” rural, per la seva campanya solidària al tercer món.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Arancha Bielsa, Ramón Arbona, Joaquín Meseguer, Luis Valén, Michel Campanales, Josep Mª Ráfales, José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén, Ramón Oliver, Laura Gandul, Lifo Ros i Elías Satué.
Origen: Una odissea | Viles i Gents
(Publicada a La Comarca el 24 de març del 2017)
Per a qui les ha de patir les oposicions són una odissea. Clar que la satisfacció que proporcione el superar-les compense sobradament el sacrifici.
Avançave l’any 1971 quan vaig decidir presentar-me a les d’auxiliars de justícia. Del “meu” jutjat hi vam anar la Mercè i jo (érem bons amics i els dos hi col·laboràvem com a meritoris). I de les diferents proves de l’oposició la primera ere la que més temíem. Consistie en copiar un text a màquina (no elèctrica) en tretze minuts i a una velocitat mínima de dos-centes sixanta pulsacions per minut. Aquella ere una prova eliminatòria i, com a tal, mos tenie als dos acoquinats. Un mal dia —pensàvem— el podie tindre qualsevol; i si les coses no anaven prou bé, allí s’esfumarien totes les il·lusions.
Però a Madrid la màquina d’escriure l’havies de dur tu. No te la posaven. De les portàtils ningú se’n fiave, ja que s’“encasquillaven” molt. Ere per això que confiàvem més en les grans que feem anar a diari a l’oficina. Ara, com que eren molt pesades i voluminoses calie resoldre el problema del transport. Finalment jo, per no anar amb la màquina a volteres, vaig aconseguir que d’un jutjat de Madrid me’n dixaren una idèntica. Però la companya només tenie fe en la seua, la de cada dia. I, tota decidida, li va demanar a un fuster que li preparare un caixó convenientment adaptat. Per més que vam insistir no vam poder fer-la canviar d’opinió. I ja tenim als dos jóvens opositors viatjant en tren cap a la capital amb tan insòlit i incòmode equipatge. Ara, per a tranquil·litat de la Mercè, quan vam arribar al lloc de l’examen vam comprovar que entre la gernació d’examinands i acompanyants que esperàvem per a realitzar la prova, n’hi havie uns quants que havien prés la mateixa decisió que ella.
Finalment, los dos vam superar el mític exercici mecanogràfic. I també els altres de l’oposició.
Amb els deures fets, l’1 de setembre de 1972 prenia possessió del meu primer destí funcionarial. Tenia vint-i-un anys. I amb una faena i un sou segurs començava a acariciar el futur.
J.A. Carrėgalo
El sábado 22 de abril, la romería a la ermita de San Jorge /Sant Jordi, en Fayón/Faió, pondrá marco a la presentación de El confín del Matarraña. Fayón mágico y legendario / El confí del Matarranya. Faió màgic i llegendari. Un hermoso libro de Alberto Serrano Dolader, con el que alimentamos una de nuestras colecciones más veteranas, “Bal de Bernera”, y que irá (entre otros muchos sitios) a las bibliotecas de los socios y socias de REA. El domingo 23, en nuestro puesto del Paseo de la Independencia de Zaragoza, estará a disposición de todo el mundo. (Sobre el Día del Libro, informaremos en breve en otro mensaje)
Rolde de Estudios Aragoneses
Asociación Cultural Declarada de Utilidad Pública (O.M. 29-07-97)
Entidad Declarada de Interés Público Municipal por el Ayuntamiento de Zaragoza
Moncasi, 4, enlo. izda. 50006 Zaragoza
Tfno. y Fax 976 372 250
coordinacion@roldedeestudiosaragoneses.org
www.roldedeestudiosaragoneses.org
www.rolde.org
Origen: Incerta glòria | La Comarca
L’altre dia vaig anar a veure la pel·lícula ‘Incerta glòria’ basada en un llibre del mateix títol de Joan Sales que explica les vivències d’un oficial de l’exèrcit republicà que estigué destinat a la rereguarda del Front d’Aragó el 1937. Concretament a Estercuel, Olivel de la Virgen a l’obra. Cap al 2014, els responsables de la pel·lícula, principalment la productora Isona Passola i el director Agustí Villaronga coneguts per l’èxit de ‘Pa negre’ (2012), volien rodar-la a la vila minera perquè encara es conserva prou bé l’escenografia que hi surt a la novel·la i que és molt important per a reconstruir el relat, ara passat al cinema: el poble, el castell, el molí i el convent. I és que el guió de la pel·lícula desenvolupa sobretot la primera part de la novel·la que succeeix a Estercuel amb el personatge principal: la Carlana que viu al castell de la població. Un altre escenari imprescindible és el convent de l’Olivar, monestir d’Olivel en l’obra, aquí, suposo, els responsables de la pel·lícula van veure difícil enregistrar l’acció ja que l’actual edificació religiosa està rehabilitada i ara hi viu una comunitat i en la guerra civil va ser saquejat durant la revolta anticlerical del 36. Així que, suposo, van haver de renunciar a la localització i es van endur el projecte a la Cartoixa de Nostra Senyora de las Fuentes, a prop de Sarinyena, als Monegres.
No obstant això, crec que farien bé els habitants d’Estercuel de posar en valor els llocs que hi surten a la novel·la de Joan Salas i marcar una ruta literària i cinematogràfica dels llocs que descriu l’escriptor i que apareixen a la pel·lícula deslocalitzats: el palau i fortalesa on hi viu la Carlana, la senyora de la vila, la població que pràcticament no ha canviat gaire, el convent de l’Olivar on hi van matar els monjos i el molí on hi van viure els humils llogaters de la Carlana. Com que la pel·lícula tindrà un èxit assegurat, per la qualitat del producte i pel seu director i la productora, àmpliament guardonats, farien bé la gent d’Estercuel d’aprofitar l’ocasió per atraure un tipus de turisme cultural seguint les passes de Joan Sales.
Origen: Junta d’ASCUMA del 13 d’abril | Lo Finestró
El passat 13 d’abril tingué lloc una Junta d’ASCUMA per tractar uns quants assumptes importants. Entre ells cal destacar, una revisió prèvia de l’estat de comptes de l’Associació, el projecte de toponímia del Matarranya i la Trobada Cultural que tindrà lloc el primer cap de setmana d’agost a Mont-roig. Més endavant informarem del programa, que ens atrevim a anticipar que serà força interessant. En el transcurs de la Trobada es lliurarà el Premi Franja, a títol pòstum, a Teresa Maria Ballester.
Origen: Massalió | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 d’abril del 2017)
Poble de la comarca del Matarranya d’uns 580 habitants amb una evolució demogràfica negativa, però no tan pronunciada com en altres pobles de l’entorn. A més de la producció típica del Matarranya d’oliveres, vinya, ametllers i cereals, Massalió compta amb una rica horta i plantacions d’arbres fruiters. Com tots los altres pobles de la comarca Massalió ha trobat la complementarietat de la seva economia en lo manteniment d’un taller de confecció de diferents components de vestir. Es lo taller de Toni Barceló, que s’ha quedat com la marca sota la que Confeccions Textil Rams, S.L., dissenya, crea i comercialitza vestits d’home, especialment fets a mida. Aquest taller és lo reflex exitòs d’un sector, lo tèxtil, molt important de la nostra comarca durant los anys 60 i 70 del segle passat i que ha anat desapareixen progressivament amb la conseqüent pèrdua de llocs de treball.
Però lo taller de Massalió no solament ha resistit, si no que s’ha expandit tant en producció com en qualitat i fama creixent. Este exponent industrial per si sol determina l’enquadrament en un nivell industrial prou respectable d’un poble que no arriba als sis-cents habitants. I d’aquí hem de treure alguna conclusió per al conjunt de la comarca del Matarranya que amb una població de vuit mil habitants compta amb una diversitat de producció molt important i alhora equilibrada. I la meua primera conclusió passa per valorar aquest territori de manera positiva i amb un bon futur. Hi ha agricultura, ramaderia, i industria associada a aquestes de transformació del vi, de l’oli, del cereal i de la carn. També industria tèxtil com esta de Massalió i mecànica com la de varis altres pobles. Hoteleria en expansió lligada al turisme. Activitat terciaria lligada a la sanitat i residències per a la tercera edat.
Analitzada la comarca en conjunt res té que envejar a altres col·lectivitats de vuit mil habitants. I d’aquí la meua opinió de que és la Comarca la institució més adequada per a l’administració dels nuclis rurals amb pocs habitants. Un conjunt d’habitants com este, ben organitzats poden fer front a cobrir les necessitats actuals de confort i benestar social avui reservats a l’administració pública. I penso en secretaries d’ajuntaments, policia municipal o comarcal, recollida de brossa, escoles, instituts, pavellons d’esports, etc. Este es lo missatge que fa falta saber explicar als residents: no hi pot haver un equip de futbol a cada poble però si un de potent comarcal. La individualitat local s’ha de complementar amb una col·lectivitat comarcal pròxima i eficient.
Juan Luís Camps
Origen: El Corredor Madriterrani | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 d’abril del 2017)
No pensi el lector que hi ha un error d’escriptura en el títol d’aquesta columna. No, no és així. És una paraula, em refereixo a madriterrani, derivada de la juxtaposició de dues, Madrid i Mediterrani. Fins ara se n’havia parlat a tord i dret de “Corredor Mediterrani espanyol” per a designar lògicament la gran via de comunicacions que hauria d’unir Algesires amb els Pirineus per Figueres. Una via tan important i necessària com ajornada en el temps per motius derivats d’una concepció centralista –estructura radial– i allunyada al màxim de criteris econòmics i del sentit comú. Una via que hauria de tenir una funció doble: d’una banda com a transport de mercaderies i de l’altra com a transport d’alta velocitat de persones. Una via demandada per Europa des de fa molt de temps que uniria els grans ports de la Mediterrània espanyola: Algesires, Almeria, Murcia/Cartagena,València, Tarragona i Barcelona amb França. Una via començada a pedaços fins avui i que no té en compte l’amplada de via europea. I ara anem a la part més ridícula, barroera i trista del tema que es sintetitza en el comentari del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, quan, visitant el dilluns passat les obres de València a Castelló, en va dir una de grossa: “El Corredor Mediterrani avança. Castelló estarà a 2 hores 25 minuts de Madrid gràcies a aquest nou tram que he visitat avui”. Més clar no ho hagués pogut dir: el tram Madrid-Castelló forma part del Corredor Mediterrani. Molts lectors pensaran que només es tracta d’una errada o ficada de pota d’un mal dia del ministre. Doncs no, perquè n’hi ha més. L’any 2011 el govern espanyol decidí que el tram Algesires-Madrid s’anomenés, també, Corredor Mediterrani. La connexió entre l’estació d’Atocha i la de Chamartín, que actualment no es connecten, es pagaran amb fons destinats al Corredor Mediterrani, obres que costaran 935 milions d’euros. Segur que penseu que ja n’hi ha prou, doncs no, en diré una altra més, i aquesta vegada té a veure amb el govern d’Aragó actual: fa uns quans dies, en el transcurs d’una reunió que van mantenir la presidenta d’Andalussia, Susana Díaz, flamant candidata del PSOE a la secretaria general del partit, i el senyor Lamban, president d’Aragó, van acordar donar suport a la via Algesires-Madrid-Saragossa-Tarragona. Tot hi passa per Madrid.
José Miguel Gràcia