En esta Memoria se describen las acciones más significativas llevadas a cabo por la Dirección General de Política Lingüística del Gobierno de Aragón en el periodo comprendido entre septiembre de 2015 y septiembre de 2018.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentSource: El tuit i la mort
Enmig de les tempestuoses onades de la política i la judicatura, criden l’atenció dues notícies culturals. Una és un tuit del president d’Aragó. “Empiezo la última novela de Eduardo Mendoza, que, como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”. Sembla un elogi, però és la instrumentalització del novel·lista de La ciudad de los prodigios amb la intenció de denigrar l’escriptura en català.
Per molt menys, el president Torra ha estat descrit com a racista. En l’article que tothom va qualificar de supremacista, Torra no associava tots els espanyols amb les bèsties, sinó només els que, precisament, no suporten el català. Torra posava l’exemple d’un passatger que va protestar als diaris de Suïssa per haver hagut de sentir el català entre les llengües usades per la companyia. Torra, que és un nacionalista d’arrel romàntica, va escriure una faula molt desafortunada, no pas racista, per criticar els intolerants. En accedir a la presidència, gràcies a unes frases tretes de context, va circular la falsa idea que ell relaciona tots els espanyols amb les hienes.
El president Lambán no és supremacista, tot i l’evident sentit del seu tuit: concedeix jerarquia a la llengua alta, apta per als escriptors de qualitat, i deixa a entendre que la llengua catalana és per als escriptors de baixa estofa. Per combatre aquest plantejament pedestre, alguns li han recordat Ausiàs Marc, Carner i Rodoreda. El mateix Lambán, en plena polseguera, va escriure un tuit suposadament rectificador dient que un dels millors en català era aragonès. Es referia a Jesús Moncada, autor de Camí de sirga, que evoca el món perdut sota el pantà de Mequinensa. Efectivament, Moncada era un dels grans, com Francesc Serés, també aragonès del Baix Cinca, és avui un dels millors. Però aquest no és el tema. Qualsevol persona culta sap que tota llengua és potencialment creativa i que només el talent dels escriptors determina el lloc que ocupen en el cànon (per bé que l’imperi del mercat i el context sociopolític en condicionen l’èxit i la popularitat).
És desolador que un president menystingui de manera espontània una llengua que, per a més inri, forma part de la comunitat que dirigeix. Però el més greu és que això sigui popular. Siguem clars: menystenir la llengua catalana és rendible a Espanya. Quan es busquen les raons de l’augment de l’independentisme, ningú no recorda que, de tant sembrar prejudicis contra una cultura mil·lenària que ha sobreviscut a tota mena de dissorts, ha germinat la llavor de la desafecció.
En aquest context, la mort del gran antropòleg Lluís Duch ens fa tocar de peus a terra. Era un gegant cultural. La seva monumental antropologia és un compendi, escrit en català, del pensament que el món actual ha atresorat sobre la condició humana. Duch és un dels que més ha contribuït a situar la llengua catalana en el concert de l’alta cultura europea, però ha passat 82 anys entre nosaltres de manera gairebé invisible. Ens ofenen quan ens menystenen la llengua, però ignorem els que la cultiven a fons i la fan perdurar.
Source: La conga de la cultura en castellà a Catalunya | Catalunya | EL PAÍS Catalunya
Javier Lambán, president d’Aragó, ha tingut a bé de proveir-nos amb una més de les seves incontinències sobre el català amb un dels seus últims tuits, quan se li va ocórrer de compartir que començava la lectura de la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza, El rey recibe, i com a comentari més pertinent va afegir, sobre l’autor, que “como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”. És destacable que sigui un president lector —deu llegir força, o almenys això sembla—, però és curiós que sigui el primer cop (fins on he sabut veure) que subratlla l’origen de l’autor i, sobretot, la llengua en què escriu.
Des de fa un temps, unes poques dècades potser, hi ha tot un afany de proclamar la catalanitat dels autors que a Catalunya escriuen en castellà, com si aquesta condició els hagués estat omesa, com si d’alguna manera els haguessin manllevat un dret elemental, una condició inherent. Va en aquesta línia el recent llibre del periodista Sergio Vila-Sanjuán Otra Cataluña, que amb el subtítol Seis siglos de cultura catalana en castellano ja diu per on carrega: a Catalunya ha triomfat el relat nacionalista que ha privilegiat la cultura en català, que fins i tot ha esborrat la cultura en castellà, i ara cal fer tots els possibles per restituir una tradició tan notable.
Crida l’atenció, però, que aquesta tradició no és mai inèdita, no hi ha grans troballes ni manuscrits perduts que, tot d’una, canvien la història de la literatura. Més aviat ens trobem sempre en llocs comuns, en déjà-vus literaris freqüents a les facultats de filologia, en autors coneguts que solen concentrar, ells solets, més bibliografia que deu autors en català: que si els Goytisolo, que si el Quixot va visitar Barcelona, que si Aribau escrivia en castellà, que si el boom llatinoamericà ens va dur Cortázar i García Márquez, que si Boscán en realitat es deia Boscà, que si Las Delicias de Marsé… i així fins avui, amb els rutilants Cercas o Ruiz Zafón, ben catalans també. Vista la nòmina de patums, no sembla que la literatura catalana en castellà hagi de patir gaire.
No s’entén, tanmateix, a què ve tant d’interès a proclamar catalanitats, ni a qui s’interpel·la amb la construcció d’aquest discurs. ¿S’interpel·la aquells que, des de les acaballes del franquisme i durant l’autonomisme, han bastit una cultura catalana al voltant, només, de la llengua catalana, a la qual s’ha revestir de la suficient capa de nacionalisme per bandejar com a forà tot el que no hi estigués escrit? ¿O bé, per contra, s’interpel·la aquells que, des de sempre, han vist els productes literaris catalans en castellà com a propis, però tanmateix sense el caràcter o la identitat d’una Catalunya que podria resultar singular, i els han inserit en el corrent literari hispànic sense l’ànim de distingir-los-hi?
La producció literària en castellà a Catalunya ha estat a bastament estudiada, però no és fins ara que el factor de la catalanitat desvetlla tant d’interès. De fet, tradicionalment la crítica filològica ha prestat una atenció relativa a l’origen dels autors, més enllà dels trets necessaris per traçar-ne una geografia, i si noms com Gil de Biedma, Gimferrer o Vila-Matas formen part d’un cànon hispànic contemporani és al marge de la seva catalanitat. La unitat literària de la llengua espanyola no hi ha entès mai de particions territorials, i quan s’ha fet alguna mena de concessió a províncies ha estat per parlar de la literatura en la resta de llengües sota l’etiqueta de “perifèrics”, mai per veure els autors que escrivien en espanyol des de l’especificitat de ser catalans. Ves per on, però, sembla que ara agrada fer llistes.
Com a la filologia hispànica, a Lambán poc li importa si Mendoza és català o no; no diu res de l’origen de Benjamín Prado o Francisco Umbral, sobre els quals també tuiteja. Si apunta d’on és Mendoza i ens recorda en què escriu, és només per tocar el voraviu i per afegir-se a la conga del relat ordit per Ciutadans i Societat Civil Catalana, el de la cultura castellana perseguida a Catalunya. Un relat molt victimista, ergo molt català.
Pablo Casado: “¿Le parece bien a Susana Díaz que su partido esté imponiendo el catalán en Aragón?”
nov. 14Soy del Matarraña, una comarca catalanohablante de Aragón. Aunque hablaba catalán con mis amigos, en el cole sólo me enseñaron castellano, y algo de inglés. ¿De verdad vamos a referirnos a la "imposición del catalán en Aragón"? https://t.co/Kp9YvfawnT
— Natxo Sorolla (@natxosorolla) November 14, 2018
Source: Premi Franja 2017 per a l’editor i traductor Chusé Aragüés » Temps de Franja
// Redacció
Iniciativa Cultural de la Franja –entitat integrada per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i l’Associació Cultural del Matarranya– ha decidit atorgar el Premi Franja «cultura i territori» corresponent a l’any 2017 a l’editor i traductor Chusé Aragües per la seua labor de promoció i de difusió de la literatura aragonesa en llengua catalana dins i fora de l’Aragó.
Chusé Aragüés (Azuara, Campo de Belchite, 1955) és el traductor a l’aragonès de la novel·la Camí de sirga, de Jesús Moncada, i al castellà de Cabòries estivals i altres proses volanderes, del mateix autor, així com de la novel·la Licantropia, del matarranyenc Carles Terès. A més, ha traduït a l’aragonès autors com R.J. Sender (Requiem por un campesino español), Tolkien o Saint-Exupéry i és autor d’un diccionari aragonès–castellà|castellà–aragonès. Com a editor, ha publicat dins de Gara d’edizions, a més de les obres esmentades de Moncada i Terès, estudis d’Artur Quintana i obra narrativa de Mario Sasot i de Merxe Llop, entre d’altres; i, en col·laboració amb PRAMES, obres sobre l’obra pictòrica i fotogràfica de Jesús Moncada, així com diverses guies turístiques.
A més, Aragüés és membre històric del Ligallo de Fablans de l’Aragonés, president de l’Asoziazión d’Estudios y Treballos d’a Luenga Aragonesa y membre fundador de l’Academia de l’Aragonés.
El lliurament del Premi Franja 2017 tindrà lloc en el transcurs de la gala anual de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca –IEA, que enguany se celebrarà el dissabte 1 de desembre a Torrent deCinca.
Chusé Aragüés en l'entrevista que li va fer Artur Quintana el febrer de 2011 (Temps de Franja 103). / Sigrid Schmidt von der Twer
Source: Concursos 2018 – Peñarroya de Tastavins
Concursos 2018
El Excmo. Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins, convoca los tradicionales concursos de pintura y relatos cortos una edición más.
A continuación les adjuntamos las bases que regirán los mismos para su descarga:
XV CONCURSO LITERARIO DE RELATOS CORTOS “VILA DE PENA-ROJA DE TASTAVINS – MATIES PALLARES”.
BASESCONCURSORELATOSCORTOS2018
XV CONCURSO DE PINTURA “DESIDERI LOMBARTE”
MAGAZIN 17 de novembre de 2018.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia), el temps atmosfèric / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer.
11:55- 12:30.- Àgora:”L’horoscop: les estrelles ens marquen el destí? Les supersticions”. Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Els nostres cuiners. El chef favarol Rubén Martín.
12:40- 12:55.- “La Casa de los Hierros”, espai d’exposicions de Favara de Jesús Guallar, presenta l’exposició del favarol Santiago Claramunt: “12 Imaginaciones”
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- Pàgina escolar dels alumnes de 5è i 6è de Primària del CRA Fabara- Nonaspe “Dos Aguas”
13:25- 13: 40.- Actualitat agrària. Alberto Balaguer
13:40- 14.- Entrevista a Raúl Ferrer Gallego, investigador del vi, aI VITEC (Centre tecnològic del vi) de Falset (Tarragona)
Participants: Mari Conchi Balaguer, Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Luis Valén, Rubén Martín, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Jesús Guallar, Santiago Claramunt, Alumnes de 5è i 6è del CRA de Fabara Nonaspe, Alberto Balaguer, Raúl Ferrer Gallego, Marcos Calleja i Elías Satué.
Source: Cinga Fòrum 2018 » Temps de Franja
// Paco Tejero
Dissabte 22 de setembre, el Palau Montcada de Fraga fou el marc on l’Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA va organitzar la Jornada Cinga Fòrum 2018 sota el suggeridor títol La comarca del Baix Cinca davant l’epidèmia de grip del 1918.
El seu president, Pep Labat, va explicar la tria d’eix tema perquè va estar una de les pandèmies més grans que ha tingut el planeta Terra i enguany farà 100 anys d’aquell esdeveniment. També va fer un anàlisi iconogràfic de la il·lustració que acompanyava el cartell anunciador treta d’un periòdic alemany de l’època i que portava per títol: Die spanische krantheif (‘La Dama espanyola’).
Durant el maití primer els assistents van poder escoltar els testimonis que Quim Guiral havia anat recollint de avantpassats seus i gent gran del barri de Miralsot.
Seguidament es va fer una visita guiada per Ramón Mesalles a l’exposició fotogràfica d’Herbes remeires i verinoses que es poden trobar als jardins de Fraga o en el seu terme municipal. Els cartells quedaran en dipòsit a la fototeca municipal.
Seguint el programa, Paco Tejero ha descrit el context sanitari i demogràfic de la societat espanyola i fragatina de 1910. En aquell període la gent vivia en unes condicions higièniques precàries però tenien un sentiment de la necessitat de millores i d’agraïment cap aquelles persones que s’esforçaven per aconseguir-les. L’estructura de la població presentava una piràmide del tipus expansiu, amb una mica més d’homes que de dones al nostre contorn. Quant a les malalties, la grip no era de les que presentaven més mortalitat, ho feia amb una incidència del 0,05% (14 òbits anuals).
Lorena Tejero, doctora en Història de la Infermeria, va presentar amb detall tant la història de la grip, del focus i expansió d’eix brot com de la simptomatologia. Eixa pandèmia va durar des del 1918 fins al primer trimestre de 1920 però el moment més letal va estar la segona meitat d’octubre del primer. Curiosament, al mateix temps, en tot el món occidental. Igual que a la resta, a la Comarca del Baix Cinca va afectar més a les dones que als homes, principalment en el rang d’edat entre els 25 i 40 anys. Les dades d’afectació a cada localitat, presentades de forma gràfica van captar l’atenció dels assistents. En total 306 persones van morir a la nostra contrada a conseqüència d’eixa malaltia, es a dir l’1% de la població.
Adolfo Cajal, metge i polític que ha tingut molta intervenció en la millora del equipament sanitari de Fraga, va explicar de forma senzilla però molt clarificadora les malalties infeccioses que més incidència tenen en l’actualitat. A dia d’avui molt controlades però en un moment en que el turisme i els fluxos migratoris permeten als virus i bacteris expandir-se a llocs on no solien trobar-se.
Al descans els presents van fer un piscolabis on els ronyonets preparats a l’estil de Ca Dueso van fer les delícies dels paladars.
Com a complement, es va oferir una classe de dansa. En eixa ocasió La Tarantel·la (la taràntula), una dansa que segons el costumari se recomanava als que els havia picat eix bitxo.
Els ponents van fer les següents propostes:
1.- Quim Guiral va demanar a l’Ajuntament de Fraga que al cementeri vell de Miralsot (degut a eixa pandèmia es va tindre que fer un de nou) es fage una actuació per mantenir-lo amb el decor que se mereixen les restes de les persones allí enterrades.
2.- Paco Tejero va proposar a la Comissió de cultura de l’Ajuntament de Fraga estudiar la possibilitat d’incloure en els actes al voltant del Dia de la Faldeta la visualització de la feina de les aiguadores, així com la figura del personatge Mingoloro ja que, fins l’arribada de les canalitzacions d’aigua a les cases, elles la van portar diàriament des del riu.
3.- Com els microbis no coneixen de fronteres, Lorena Tejero va plantejar als representants polítics que la col·laboració en assistència sanitària entre Aragó i Catalunya no sigue un motiu de discussió sinó tot el contrari.
Entrada de les Jornades
Imatges de les jornades de Cinga Fòrum. / Marina Barafon