Skip to content

La ICF manté una llista de difusió que et permetrà rebre ~ 1 correu setmanal amb informació de la Franja. Subscriu-te!

Con motivo de la celebración del Día Europeo de las Lenguas 2020, instituido por el Consejo de Europa, se hace partícipe a la sociedad aragonesa de la importancia estratégica de la colaboración entre la Dirección General de Política Lingüística del Gobierno de Aragón y las asociaciones del ámbito del aragonés y el catalán de Aragón, mediante la firma de un documento de compromiso de trabajo conjunto para hacer posible la dignificación y difusión de nuestras dos lenguas propias. Acudirán al acto, que tendrá lugar en el Salón de Actos del Edificio Caja Rural de Aragón, representantes de las más de 50 asociaciones firmantes.

A continuación, se contará con la presentación del disco Cantán l’aragonés, de Trío Lakme, editado por el Ayuntamiento de Zaragoza, con la colaboración de la Dirección General de Política Lingüística, en el que dos voces aragonesas, Alba Mur y Ana Corellano, junto con el pianista y compositor Enrique Lleida, recopilan canciones y crean nuevas partituras basadas en poemas escritos en aragonés por escritores como Ana Tena, Juan Carlos Marco o Maria José Girón, introduciendo la música y la lengua en el mundo lírico.

Fecha: 28 de septiembre.

Lugar: Edificio Caja Rural de Aragón, en C/ Coso, 29 (Zaragoza).

Apertura de puertas: 19:00 h. Se ruega a los invitados que acudan con antelación suficiente para poder llevar a cabo el control de entradas y acomodo en los asientos cumpliendo los protocolos de seguridad.

Horario del acto: 19:30 – 21 h.

 

Aforo limitado. Reserva de invitaciones a través del siguiente formulario:

Us comuniquem que hem completat l’aforament per la jornada Cinga Fòrum del dissabte 26 de setembre, es podrà seguir per la pàgina de facebook de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca: facebook.com/BaixCinca

Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA

Pdf: Jornada Cinga 2020

Un any més us convidem a la Jornada Cinga Fòrum, aquest any amb el títol “Pagesia i temporalitat: un altre camí”, que es celebrarà el dissabte 26 de setembre a la seu de la Comarca del Baix Cinca.

La pandèmia del COVID-19 en què ens veiem immersos ha tornat a posar en primera plana una problemàtica latent, que es reprodueix recurrentment des que les explotacions agràries de les nostres comarques han anat evolucionant en un món cada vegada més globalitzat.

Ens trobem a la zona 0 de la situació, en la cruïlla entre comarques on la crisi sanitària s’ha afegit a la crisi humanitària de les migracions a gran escala i a un àmbit agrari i ramader que lluita per sobreviure a les transformacions econòmiques mundials.

En realitat, el binomi pagesia-immigració és el nus de confluència de problemàtiques pròpies i complexes que superen l’àmbit d’acció local o comarcal. Tanmateix, com a comunitat que ens toca viure aquesta situació de manera recurrent, no podem tancar un altre camí l’episodi en fals.

Des de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA pensem que tenim davant nostre una oportunitat per conèixer i analitzar el problema escoltant les veus de les persones que el viuen de més a prop i, sobretot, per abordar-lo i formular propostes, perquè estem convençuts que entre tots podem trobar-hi un altre camí.

Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA

Source: L’Aragó i Catalunya recorre al bombatge d’aigua des de Lleida per acabar la campanya

Source: Llum verda a iniciar el càmping de luxe a Mequinensa enguany

Source: Cómo el Matarraña se ha convertido en la comarca de moda

Títol: La cruïlla benasquesa: una mirada geolingüística a través de l’ALC, l’ALG, l’ALEANR i l’ALDC
Autor: Corredó i Brullet, Bernat
Director/Tutor: Gargallo Gil, José Enrique
Matèria: Geografia lingüística
Atles lingüístics
Benasc (Aragó)
Treballs de fi de grau
Linguistic geography
Linguistic atlases
Benasque (Aragon)
Bachelor’s thesis
Data de publicació: 14-jun-2019
Resum: [cat] En aquest treball s’investiga la frontera lingüística catalanoaragonesa (o aragonesocatalana) a la Vall de Benasc, zona de difícil i polèmica adscripció lingüística, a través de la mirada que en fan l’Atlas lingüístic de Catalunya (ALC), de Mn. Antoni Griera; l’Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne (ALG), de Jean Séguy; l’Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja (ALEANR), de Manuel Alvar i, en darrer lloc, l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), de Joan Veny i Lídia Pons. Per fer-ho, en primer lloc, s’ha constituït un corpus amb totes les veus recollides a cadascun dels punts benasquesos dels atles; en segon lloc, s’han sistematitzat les dades obtingudes d’acord amb cinc geotipus característics del parlar benasquès, l’atles i el volum de procedència; en tercer lloc, s’ha efectuat una anàlisi horiomètrica ajustada a les característiques de l’estudi per mostrar l’adscripció proporcional occidental, oriental o axial de les cinc geovariants a cadascun dels atles. Finalment, els resultats posen sobre la taula el pes dels cinc geotipus als quatre atles i la seva adscripció a un dels tres blocs; a més a més, deixen entreveure les línies d’estudi de cara a futures investigacions sobre el benasquès.
[ita] In questo lavoro si investiga la frontiera linguistica catalano-aragonese (oppure aragonese-catalana) nella valle di Benasque, zona di difficile e polemica ascrizione linguistica, attraverso lo sguardo che ne danno l’Atlas lingüístic de Catalunya (ALC), di Mn. Antoni Griera; l’Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne (ALG), di Jean Séguy; l’Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja, di Manuel Alvar (ALEANR) e, per ultimo, l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), di Joan Veny e Lídia Pons. Per farlo, in primo luogo, si è costituito un corpus linguistico con tutte le parole raccolte in ogni punto di indagine benasquese degli atlanti; in secondo luogo, si sono sistematizzati i dati ottenuti secondo cinque geotipi caratteristici della parlata benasquese, l’atlante e il volume di pertinenza; in terzo luogo, è stata effettuata un’analisi oriometrica adeguata alla ricerca per mostrare l’ascrizione proporzionale occidentale, orientale oppure assiale delle cinque geovarianti a ciascuno degli atlanti. Infine, i resultati prendono in considerazione i cinque geotipi e la loro ascrizione in uno dei tre blocchi; inoltre lasciano intravedere le linee di studio per le investigazioni future sul benasquese.
Nota: Treballs Finals de Grau de Llengües romaniques i les seves Literatures. Facultat de Filologia. Universitat de Barcelona, Curs: 2018-2019, Tutor: José Enrique Gargallo Gil
URI: http://hdl.handle.net/2445/138542
Apareix en les col·leccions: Treballs Finals de Grau (TFG) – Llengües Romàniques i les seves Literatures

 

Fitxers d’aquest document:
Fitxer Descripció Dimensions Format
TFG_Corredó_Brullet_Bernat.pdf 1.6 MB Adobe PDF

COMENÇA EL TERMINI DE PREINSCRIPCIÓ PER A SOL·LICITAR PLAÇA PRESENCIAL A LES EEOOII D’ARAGÓ

Entre el 16 de setembre i el 15 d’octubre, es pot sol·licitar plaça com a alumne oficial presencial per al pròxim curs 2020-2021 a les Escoles Oficials d’Idiomes d’Aragó.

En l’àmbit de les llengües pròpies, existeix la possibilitat d’estudiar català a les següents Escoles i nivells:

 

EOI NIVELL FINS A
Alcañiz C2*
Fernando Lázaro Carreter (Zaragoza / Saragossa) B2
Ignacio Luzán (Monzón / Montsó) B2
Ignacio Luzán (Extensión de Fraga / Extensió de Fraga) C1

*Novetat curs 2020-2021

 

Tota la informació en: https://www.eoialcaniz.com/index.php/secretaria/admision-y-matricula-presencial/preinscripcion-y-matricula-alumnos-nuevos

Source: Mequinensa, mig segle d’una mudança total

  • JAUME BARRULL CASTELLVÍ
  • |LLEIDA

Actualitzada 14/09/2020 a les 13:42

Gairebé d’un dia per l’altre els veïns de Mequinensa van haver d’abandonar casa seua per instal·lar-se a un poble nou de trinca. Enguany fa mig segle que el pantà de Riba-roja va negar gairebé la meitat de les cases i Enher en va fer enderrocar l’altra meitat. Amb els anys s’ha aconseguit que aquest poble nou fos això, un poble.

poble vell i poble nou. Estèticament, l’església de Mequinensa va en la línia racionalista de les cases del poble nou: totxos a vista i parets blanques.

© poble vell i poble nou. Estèticament, l’església de Mequinensa va en la línia racionalista de les cases del poble nou: totxos a vista i parets blanques.

JAUME BARRULL

L’hivern a cavall entre els anys 1970 i 71 va ser especialment fred a Mequinensa. Les dues nevades del desembre s’havien glaçat sobre les teulades de les cases noves i les runes del poble vell. “Aleshores feia la mili i quan vaig tornar un cap de setmana de permís, el primer que em trobo en baixar del cotxe de línia són els meus pares fent la mudança amb la mula i el carro”, recorda el Joan González. A les baixes temperatures i la boira s’hi sumaven la tristesa per haver d’abandonar el poble on havien viscut tota la vida, la incertesa per un futur sense les mines de carbó, que havien tancat definitivament amb la construcció de les preses de Mequinensa i Riba-roja, i una il·lusió de viure en unes cases que tenien cuines modernes i lavabos.

La història es remunta als anys cinquanta, quan la companyia elèctrica Enher va decidir construir dues preses al riu Ebre i les respectives centrals hidroelèctriques. “La nostra generació, nascuda a finals dels quaranta, els rumors que el poble desapareixeria sota les aigües d’un pantà que havien de construir a Riba-roja ens van acompanyar des de petits”, recorda l’alcaldessa del poble, Magda Gòdia. En pocs anys el poble va viure un moviment de gent i de maquinària fins aleshores mai vista. En plena construcció de la presa, a un quilòmetre escàs riu amunt, Mequinensa va doblar la població de gent que venia a treballar a les obres. “Per una banda, el poble bullia perquè estava ple de gent i es van obrir molts comerços, bars i tavernes; per una altra, la gent vivia amb angoixa que l’amenaça s’estava fent realitat i que en pocs anys el poble quedaria ofegat per sempre”, recorda l’alcaldessa.

Com que l’aigua només havia de cobrir mig poble, el primer projecte que la companyia va posar sobre la taula de l’ajuntament era la construcció d’unes cases a l’altra banda de la serra, a la carretera de Lleida, i un mur de contenció per salvar la resta del poble. “En aquell moment hi havia la intenció de dividir el poble entre els afectats de la part baixa i els que teòricament no patirien cap perjudici perquè l’aigua no els havia d’inundar la casa”, recorda Pepe Nicolau, fuster i pintor, únic supervivent de la comissió de veïns que es va organitzar per revertir el guió escrit per Enher. “Estem parlant dels anys seixanta, Enher era la companyia del règim i nosaltres un poblet perdut de l’Espanya rural, per això encara té més mèrit que aconseguíssim sobreviure com a poble. Per iniciativa de Manuel Justribó ens vam reunir uns quants veïns al Bar Benjamín i allà es van pactar les bases de les nostres reivindicacions. La principal era que el poble no es partiria en dos, així que marxaríem tots al poble nou”.

Finalment van aconseguir que la companyia s’avingués a pagar 50.000 pessetes per habitant i comprés les cases de la part que no s’inundaria. “Una part del poble nou són les cases de les famílies que vivien a la part baixa del poble; una altra part són les cases dels treballadors de la companyia i la resta, la majoria, són les cases que va construir la Cooperativa de Santa Agatòclia”, recorda Antonio Llop. “Amb els diners de la indemnització i la venda de la casa moltes famílies van marxar a buscar-se la vida a ciutats com Barcelona o Lleida; els que vam decidir quedar-nos ens vam comprar una casa a través de la cooperativa. Hi havia quatre models per triar i anàvem a sorteig”.

El que ningú no podia controlar eren els veïns nous. “Al poble vell estaves acostumat a tractar amb la gent del carrer, que eren les cases veïnes de tota la vida. Com que l’adjudicació dels habitatges del nou era a sorts, de cop i volta tothom va haver de conviure amb veïns diferents”, recorda Teresa Borbon, que també tenia vint anys quan la família es va traslladar a la casa nova. “Jo estudiava a Saragossa i l’ Enher anava tan ràpid a tapiar i enderrocar les cases que quan vaig tornar un cap de setmana ja no vaig poder-hi entrar per recuperar els pòsters de la meua habitació, allò em va doldre molt”, recorda. “Ara, amb el pas dels anys, el que potser em dol no són aquells papers sinó molts estris vells que aleshores no valoràvem i que van desparèixer per sempre més”.

Molts famílies, si els números els quadraven, aprofitaven el canvi de casa per fer foc nou. “Els meus pares, i jo mateix, vam abandonar la casa familiar la mar de contents i il·lusionats. De tenir una casa en la qual no ens hi cabia ni sofà, ni nevera, ni moltes coses de la vida moderna; que no podíem aparcar el cotxe al carrer,… Vam passar a viure a una casa amb llum exterior a totes les estances, amb lloc per a un sofà, butaques, nevera, armaris i un garatge enorme. No hi havia color. A nosaltres ens va anar molt bé i vam estar molt contents d’estrenar una casa nova força confortable”, confessa Andrés Coso, des de Barcelona, on finalment va anar a viure. El contrast entre un poble i l’altre encara era més gran perquè “en saber que hauríem de marxar del poble, encara que faltés uns anys, la gent va deixar d’arreglar les cases i a poc a poc es va anar degradant. No valia la pena pintar una façana o posar una porta nova si t’havien de tirar la casa a terra”, recorda Magda Gòdia.

El prototipus de família habitual de Mequinensa a finals dels anys seixanta era la d’un home miner i una dona dedicada als afers de la família. Després, molts, tenien una mica de terra que cultivaven els caps de setmana. “Com que els homes passaven moltes hores a les mines, les dones tenien un pes important a la Mequinensa vella, elles són les que van organitzar algunes manifestacions en aquella època”, recorda Gòdia.

Fa referència a una convocatòria del 7 d’abril del 1967. “Aquell dia les dones van sortir al carrer per protestar per un forat a la presa que tothom va viure amb molta por. Van venir més de dos-cents guàrdies civils i els van requisar algunes pancartes que deien coses com: ‘Ave Enher, los que van a morir te saludan”, recorda Pepe Nicolau. “Això diu molt del caràcter d’un poble com el nostre, estem parlant que era en plena dictadura franquista”.

“La construcció de la presa va coindicir amb una crisi del sector miner, que va aprofitar que els pantans inhabilitaven el trànsit de carbó pel riu per tancar-les”, explica Magda Gòdia. “El fet que la majoria dels homes es quedessin sense feina també va plantejar un futur molt incert, quedar-se al poble nou era assumir una situació que ningú sabia com aniria. L’Enher cada vegada necessitava menys gent, les millors terres havien quedat inundades i no estava clar de què podríem viure”.

Durant els primers anys el poble era fred, els records de la festa major no són els més alegres i l’enderrocament del poble vell hi afegia un paisatge fantasmagòric. El capellà es negava a marxar, i no va ser l’únic. Dues famílies no van arribar a fer mai el pas i van continuar al poble vell. Joan Morell i Carme Ibarz, fills de les dues famílies, finalment es van casar i se’n van anar a viure a Lleida. El Joan ho recorda bé: “El pare s’havia quedat sense feina i per ajudar-me amb els estudis de Magisteri ens van traslladar provisionalment a Lleida. Continuàvem empadronats a Mequinensa i hi anàvem tant com podíem. A l’hora de la veritat, algú va decidir que teníem dret a la indemnització i amb el que ens oferien per la casa era impossible refer la vida de nou. Els pares es van negar a vendre i la casa encara és al poble vell. La nostra i la de família de la meua dona”, recorda.

Amb els anys les ferides cicatritzen i els records s’edulcoren, Mequinensa ha sabut reinventar-se sense oblidar les seues arrels. Ara és un poble que no arriba als tres mil habitants amb molts bons serveis i equipaments. Pel carrer s’hi veu molta canalla, que dóna vida i esperança. El poble vell sempre formarà part de la memòria col·lectiva, la qual tothom amanirà amb la seua experiència personal.

 

Source: La singular fábrica Bonica de Valderrobres, del siglo XVIII, entra la Lista Roja del Patrimonio de monumentos en riesgo de desaparecer

Source: Walter Katz, el vigilante de la noche

Renato Simoni publica la biografía de un piloto alemán encargado de repeler los ataques nocturnos contra Barcelona durante la Guerra Civil

2017-02-05 14:33:21Walter Katz, segundo por la izquierda, con otros pilotos republicanos. Del libro ‘Mitos y verdades. La aviación de caza en la guerra española’, de G. Lacalle.Archivo G. Lacalle.

Aunque la principal implicación alemana en la Guerra Civil llegó de la mano de la temida Legión Condor y de los suministros de materiales del régimen nazi al ejército franquista, también hubo una significativa implicación de antifascitas germanos con el lado republicano. Entre estos, destaca Walter Katz, doctor en derecho, deportista e hijo de una acomodada familia judía, que terminó sus días en noviembre de 1938 combatiendo como jefe de una unidad aérea especializada en vuelos nocturnos en Serós, localidad leridana limítrofe con Aragón.

Entre las acciones en las que participó el joven piloto -tenía 25 años cuando fue derribado-, destaca la sangrienta batalla de Belchite, librada en el verano de 1937. El historiador Renato Simoni, estrechamente vinculado a Cretas (Teruel) y especialista en el anarquismo bajoaragonés, recoge la apasionante, pero breve, vida de Katz en ‘Aviador al servicio de la República (1936-1938)’, un libro recién publicado por la Universitat Rovira i Virgili dentro de su colección ‘Estudis sobre Conflictes Socials’, dirigida por Alberto Reig Tapia y Josép Sánchez Cervelló.

El libro relata como el hijo de un prestigioso abogado judío socialdemócrata amante de la buena vida y estudiante ejemplar termina sus días implicado a fondo en la lucha por defender la II República. El origen judío es clave en una evolución personal e ideológica que va desde un progresismo impreciso hasta conseguir la nacionalidad española y un férreo compromiso antifascista que le lleva a morir en defensa del Gobierno legítimo del país de adopción. La familia de Walter sufre el creciente acoso de las leyes nazis a partir de la proclamación de Hítler como canciller de Alemania en 1933. El brillante estudiante es apartado de la facultad de derecho por su origen racial, el padre fallece en el Reino Unido cuando buscaba una salida para su familia lejos de Alemania y la madre y el hermano menor, Willi, tienen que exiliarse. Con el ascenso nazi, la vida, para los judíos alemanes, “se está degradando rápidamente”, cuenta Simoni.

El historiador Renato Simoni, estrechamente vinculado a Cretas (Teruel) y especialista en el anarquismo bajoaragonés, recoge la apasionante, pero breve, vida de Katz en ‘Aviador al servicio de la República (1936-1938)’

Las ansias de aprender y el enrarecido clima que se apodera de la sociedad alemana empujan al frustrado estudiante de derecho a partir en dirección a España, donde, además de completar sus estudios y doctorarse, ejerce como periodista y ofrece clases de idiomas en el periodo prebélico. Kutz domina el inglés y el francés, además del alemán. Su siguiente meta es aprender el castellano y, llevado por su simpatía hacia la cultura hispana, adquiere la nacionalidad española poco antes del estallido de la Guerra Civil. En 1936, se incorpora a la fuerza aérea republicana como piloto de los Polikarpov I-15 de fabricación rusa, popularmente conocidos como ‘chatos’ por su achatada silueta. Asume el mando de una escuadrilla de estos aparatos pero, más adelante, recibe el encargo de liderar una unidad más especifica: una escuadrilla de vuelo nocturno dedicada a impedir o minimizar los efectos de los ataques de la aviación franquista en las costas de Cataluña y Levante.

Sin embargo, es lejos de la vigilancia costera donde el caza de Katz es derribado y el aviador pierde la vida. El libro cuenta que “la escasez de aviones obligaba a las fuerzas aéreas de la República a emplear todos los medios disponibles en la ofensiva que debía aligerar el peso de la terrible batalla del Ebro”. Así, un piloto adiestrado para repeler los ataques nocturnos sobre las ciudades del litoral y un avión adaptado a esta función son empleados para atacar las posiciones franquistas a pleno día en el frente del Segre el 11 de noviembre de 1938.

El cadáver de Walter Katz fue inhumado inicialmente en Igualada y luego, definitivamente, en el cementerio judío de Les Corts, en Barcelona. Simoni cuenta que la investigación de la vida de este singular combatiente republicano nació de un vínculo personal, al entablar amistad con una sobrina de Walter, Sylvie Katz, hija de Willi. Eran los años setenta del siglo XX, y entonces se puso en marcha el proyecto biográfico que cincuenta años después ha visto la luz.

LA FICHA

‘Walter Katz. Aviador al servicio de la república (1936-1938)’. Renato Simoni. Universitat Rovira i Virgili: Estudis sobre Conflictes Socials. Tarragona, 2020. 152 páginas.

La Catxipanda

// Patrici Barquín

La catxipanda é un plat molt popular a la cuina fragatina i a d’altres cuines del voltant, com correspon a la cuina popular, que, bàsicament, consisteix a collir les verdures més abundants de l’hort i fer un bon estofat. Ja sé que ara, que som persones més cartesianes, la catxipanda queda una mica més limitada quant als ingredients, però aquelles que inventaren eix plat no eren tan mirades a l’hora d’establir los canons del bon menjar. Així podem dir que los ingredients més ortodoxes serien: una bona ració d’albergines, pebrots, cebes, tomates, alls i, depenent de les possibilitats, un tall d’abadejo, o bé un tros de llonganissa, o bé una mica de conill, o bé uns cargols… Però queda clar que lo principal de la recepta ve donat per l’abundància de determinats ingredients que serien les verdures de l’hort, ja que, com tothom sap, l’abadejo i la llonganissa no són massa propicis a brotar per estes terres, sigue per que són massa argiloses, per la falta de precipitacions o perquè se planten massa fondos. Continuar llegint… La Catxipanda » Temps de Franja

Source: Bielorússia | Lo Finestró

(Publicat al Viles i gents de La Comarca de 11/9/2020)

Natxo Sorolla

«50 sombras de Grey» va tindre un èxit brutal entre les lectores d’aquí, i va despertar uns quants debats iniciats per ells: com podeu llegir això, si és pornografia i dominació sexual!? Però per què cony va tindre tant d’èxit? La resposta pot ser complicada, per als estudiosos. Però no és gens difícil plantejar la pregunta i buscar la manera de respondre-la: s’agarren los llibres d’èxit i es comparen en les novel·les que no el tenen.

Aixina ho fan estudiosos com Jockers, Blatt o Archer. I expliquen que el sexe és un tema molt poc tractat a la literatura. Tampoc hi ha massa drogues ni rock’n’roll. La clau de l’èxit de Fifty Shades of Grey no va per aquí. Si no que enganxe perquè el relat se centre en lo conflicte intern que viu una xica pels desitjos de dominació sexual que li impose la relació en un alt executiu. Trenque aquella estructura bàsica d’introducció, nugo i desenllaç, i fa respirar l’obra entre onades emocionals, que pugen i baixen. És un conflicte intern que debat a la protagonista contínuament, i això enganxe.

L’enigma, la trama i el ritme és allò que manté viva una sèrie, una pel·lícula o un llibre. Per això el més vist a la tele són futbol i reallities. Mantenen lo cuquet del «què passarà ara?». Perquè si ho mireu al cap d’uns mesos i sabent lo resultat, és ben insípid. Quan esteu enganxats a una sèrie americana arribe un moment que, perduts entre tant personatge i històries, feu memòria per a reprendre el fil. És l’instant per a escoltar-se i pensar el ridícula i inversemblant que és la trama. Tan ridícula com Doña Adelaida explicant Cristal. Però els mateixos estudiosos proposen que eixos debats íntims, que formen un tema, són la segona clau del llibre. En les 50 ombres de Grey, bona part del text són converses íntimes, i ésta és la temàtica clau que els investigadors detecten a tots los èxits de vendes. Tots tenen moooolta conversa íntima entre els protagonistes, i així mos fa intimar en ells.

L’última clau que destaquen los estudiosos és l’estil. Diuen que cada persona té una forma d’escriure, tant identificativa com l’ADN. I per l’estil d’escriure es va descobrir l’autor de les cartes explosives d’Unabomber (tos recomano la sèrie Manhunt). Aixina, l’estil que identifique els llibres d’èxit és simple i clar. Cada vegada s’escriu en menys paraules i en paraules més simples. Se narre la història sense floritures. Poques exclamacions, pocs adjectius, pocs adverbis. Sense sobreactuació. La intensitat recau en la història. Punt.

Source: Presentació de Memòria ofegada a Mequinensa » Temps de Franja

// Carme Messeguer

Dissabte 6 de setembre, la Sala Goya de Mequinensa va acollir la presentació de Memòria ofegada. Reivindicació laboral i repressió política a Mequinensa i la conca minera (1889-1963) de l’historiador Jacinto Bonales, edició conjunta de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i de l’associació mequinensana Coses del Poble, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Mequinensa.

Tot i que va eixir d’impremta a l’abril i es va donar a conèixer a les xarxes –llegiu-ne la ressenya al digital Les notícies de Temps de Franja 97–, la presentació del llibre en societat no s’havia pogut fer fins ara per les restriccions en les trobades socials de tots conegudes.

Després de la projecció d’un audiovisual introductori, Lourdes Ibarz, en representació de Coses del Poble, va repassar l’extens currículum de Bonales, trempolí afincat a Mequinensa, i la seua implicació en Coses del Poble, mentre que Pep Labat, per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, va donar compte de les accidentades circumstàncies motivades per la pandèmia que van fer endarrerir la que havia de ser la novetat de Sant Jordi 2020.

Cinto Bonales signant exemplars de la seua obra. / Carme Messeguer

Bonales va explicar que la inquietud per la recerca del passat recent mequinensà va estar originada per la incongruència entre els comentaris que li arribaven, una vegada establert al Poble, sobre els tèrbols motius de la construcció d’un pantà (el de Riba-roja) que hauria de negar la vila i l’absència d’estudis sobre la conca minera de l’Ebre i Segre en aquest període tan turbulent a la resta d’Espanya, que s’explica a priori per la situació perifèrica de les poblacions que formen la conca respecte als respectius centres provincials de referència. Així, a partir d’entrevistes, de la recerca en la premsa de l’època i de la consulta de diversos arxius, va anar reconstruint la memòria laboral i reivindicativa de la Mequinensa de finals del segle XIX fins a 1963, moment en què la imminent construcció de la presa de Mequinensa va deixar en segon pla la problemàtica vinculada a les explotacions mineres que, d’altra banda, anaven en decadència. Bonales va fer esment dels entrebancs que va trobar a l’hora de consultar determinats arxius públics i va agrair la disponibilitat de persones particulars i dels seus arxius familiars per poder anar teixint la història del moviment obrer de la conca minera mequinensana.

La meitat del volum la constitueix el recull de breus històries de vida de gairebé dos-cents mequinensans i mequinensanes protagonistes dels moviments socials estudiats a manera de memorial.

 



Vides de telenovel·la

Si aquest estiu heu seguit la telenovel·la de sobretaula de la televisió autonòmica aragonesa o catalana, una sèrie sobre un magatzem de modes en la Milà dels anys 50, recordareu un jove personatge supervivent de l’incendi de la mina de Marcinelle, districte de Charleroi, a Bèlgica, que va acabar amb la vida de 262 treballadors.

Segons explica el company Lluís Rajadell a TdF 138 (de juliol-agost de 2018), la catàstrofe de 1956 a Marcinelle va posar fi a l’arribada de mà d’obra procedent d’Itàlia, que va ser substituïda per treballadors espanyols, entre els quals miners procedents de Mequinensa i Vall-de-roures.

De Mequinensa van marxar una dotzena de treballadors, en un moment en què la mineria del carbó es va veure afectada per la construcció del pantà de Riba-roja, que acabaria negant algunes explotacions. Entre aquests, José Soler Cuchí, que havia treballat de llaüter transportant carbó, però que coneixia el treball de la mineria. A Charleroi, Soler no va fer de picador, sinó de mecànic, per passar posteriorment a treballar en una fàbrica de maquinària pesada. Soler estava casat amb la mequinensana Montserrat Vidallet Roca, una de les “nenes de la guerra” que havia estat evacuada a Bèlgica durant la Guerra Civil espanyola. La noia va mantenir el contacte amb la família belga que l’havia acollit com a refugiada i va poder comptar novament amb el suport d’aquesta família ara com a emigrada econòmica.

La Montserrat ha estat una de les informants de Bonales per al seu estudi.

 

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.