MAGAZIN 3 de juny de 2017.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora :“Compartir, sempre?”./ “Què destaques de la situación del país?” Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Apuntes de salud. Las quemaduras. Eduardo Satué
12:40- 12:55.- Vanesa Arévalo, caspolina, primer premi del concurs literari “Narraciones cortas”de l’Ajuntament de Casp, amb el títol “Confesiones interiores”.
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín i Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- Proper objectiu del montanyer maellà, Diego Celma: El Gran Paradisso als Alps italians.
13:25- 13: 40.- El cine. Lifo Ros
13:40- 14.- Entrevista al maellà Santiago Pardo Mindán, estomatòleg.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Luis Valén, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Diego Celma, Lifo Ros i Elías Satué.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentLA PAH RECURRIRÁ EL DESALOJO DE UNA FAMILIA SIN RECURSOS QUE OCUPA UNA VIVIENDA DE LA SAREB EN FRAGA
maig 29LA PAH RECURRIRÁ EL DESALOJO DE UNA FAMILIA SIN RECURSOS QUE OCUPA UNA VIVIENDA DE LA SAREB EN FRAGA.El Juzgado de…
Publié par Plataforma de Apoyo a Afectados por Entidades Bancarias sur lundi 29 mai 2017
Més paraules de la Mari al 7é…
Publié par Institut d'Estudis del Baix Cinca sur lundi 29 mai 2017
Origen: La Misericòrdia de Queretes | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de maig del 2017)
No hi ha cap poble a la Comarca del Matarranya que no faigue al menys una festa en honor a la seua Mare de Deu. Imatge localitzada en una de les ermites que vigilen o presideixen lo territori des de llocs privilegiats especialment per les extraordinàries vistes i paisatges que es poden gaudir des d’aquelles. L’estructura d’estes festes sol ser molt pareguda en totes les viles. Una missa pel mati per començar la jornada, que acabarà amb lo cant emocionant dels goixos. Los de Queretes foren versionats i cantats per la Marina Rosell en honor de l’arquebisbe de Barcelona Juan José Omella Omella, molt devot de la Mare de Deu de la Misericòrdia. Desprès una petita processió al voltant de l’edifici amb la benedicció dels termes tot invocant, cada any amb més força, la vinguda de la pluja. A Queretes també ens acompanya lo “bicho” que tots los anys fa agradables recitacions en acabar la missa.
Tot seguit es passa a fer lo vermut a la barra de la Junta de l’Ermita i a preparar lo dinar que s’organitza per colles d’amics. Comença a córrer vi i cervesa acompanyats per la incansable xaranga del poble. Lo dinar té com a base una paella, fideuà o estofat comunitari que prepara una empresa de càtering, també del poble, i que se complementa per diferents plats i begudes preparats pels assistents. Tant abans del dinar com a l’hora del café es costum de donar una volta per les diferents taules i donar compliment a les saboroses invitacions. I quan menys tu esperes una bona jota arranca los aplaudiments del personal.
En acabar lo dinar i la llarga sobretaula comencen los jocs i divertiments per a tothom amb l’acompanyament incansable de la música festiva de la xaranga. Primer lo sorteig dels regals donats per particulars en benefici i per al manteniment de l’Ermita. Desprès los jocs tradicionals per a xiquets i joves. És del tot encoratjador veure al xiquets i joves gaudir dels jocs ancestrals molt allunyats de mòbils i altres artilugis moderns, dels que he de confessar que jo també soc addicte. Salt de la corda, corregudes de sacs, corregudes per parelles amb los turmells lligats, pujar per la barra ensabonada per recollir el premi d’un conill o pollastre, etc. etc. Tindríem que fer més festes com estes: comunitàries, senzilles, musicals, saludables (física i mentalment) i també molt reconfortants. Si, reconfortants. Per alguns per la espiritualitat que emana d’estos centres marians que tenen tants adeptes i per altres senzillament pels preciosos paisatges i pau que els envolten.Per molts anys, viva la Mare de Deu de la Misericòrdia de Queretes.
Juan Luís Camps
Origen: De milions i urnes | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el 13 de maig del 2017)
A mesura que corre el temps entenc menys aquest país anomenat Espanya. D’exemples, en tinc un cabàs ben ple, tot i que amb un parell de molt recents en tinc prou per omplir la columna. Començaré pels milions d’euros: els pressupostos de l’Estat espanyol han pogut tirar endavant gràcies al suport del grup parlamentari basc (PNV) al Congrés, la qual cosa no seria res de l’altre món si no fos perquè ens costarà als ciutadans, no als bascos, esclar, 1.400 milions per començar i al voltant de 500 cada any en el futur. Bona venta de vots han fet els bascos, de debò! Qui gosa criticar la seva astúcia i pragmatisme enfront d’un PP necessitat de suport? No entenc com no s’ha produït un terrabastall en la resta de l’Estat espanyol davant d’aquell munt de milions que sortiran de la Hisenda Pública espanyola i passaran a la basca. Heu escoltat cap protesta ferma? Més encara, qui assenyala com a no solidaris, el Concert Econòmic del País Basc i el de Navarra?
Una altre exemple que no va de milions d’euros, si no d’unes caixes de metacrilat anomenades urnes. La Generalitat de Catalunya ha anunciat un concurs públic per a la compra d’unes 8.000 urnes –“instruments de destrucció massiva per consultar l’opinió del poble”– en breu. El Govern espanyol no ha trigat ni un sol dia en fer por amb l’aplicació de tot el pes de la llei, davant la seqüela d’un conflicte polític. L’amenaça no s’ha centrat només en els representants polítics, si no que s’ha estès als funcionaris i administradors de qualsevol nivell i condició. I encara més –i això entra dins del surrealisme– l’amenaça s’ha dirigit també a les empreses o qualsevol institució privada que hi col·labori en la construcció dels artefactes. Fixi-s’hi el lector en l’elegància que hagués pogut demostrar el Govern espanyol en reaccionar d’aquesta manera: senyors de la Generalitat no us gasteu els diners en comprar urnes, el Ministeri de l’Interior, com sempre, us les pot cedir per a un bon ús. L’elegància en el comportament és una característica dels veritables demòcrates, als autoritaris els hi surt l’amenaça sense adonar-se’n. I als ciutadans espanyols els hi passa per sobre el dèficit democràtic del seu país.
José Miguel Gràcia
El catalán se abre camino como «lengua propia» y tendrá hueco hasta en el Boletín Oficial de Aragón
Origen: El Gobierno aragonés crea el «Institut del Catalá», un nuevo organismo oficial
Política Lingüística redacta el reglament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua. | Mas de Bringuè
maig 26Origen: Política Lingüística redacta el reglament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua. | Mas de Bringuè
Avui, 26 de maig, ha sortit publicat al B.O.A. l’esborrall del decret sobre els estatuts de funcionament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.
Després d’un obligat període d’un mes d’informació pública, durant el qual es podran presentar al·legacions, el text definitiu podrà ser aprovat pel govern aragonès d’aquí a uns tres mesos.
El document consta d’un seguit de 55 articles que regularan l’estructura i funcionament d’aquest organisme i parteix, per qüestions de temps i d’agilitat administrativa, de la Llei de 2013 aprovada pel govern PP-PAR, de la qual modifiquen els aspectes més negatius del seu articulat.
El text que ara es proposa planteja ampliar el número de membres de l’Acadèmia de 10 a 15. A més dels cinc membres triats pel Govern i altres cinc per les Corts aragoneses, s’afegissen altres cinc a proposta de la Universitat de Saragossa, recuperant així la composició que contemplava la “Llei Iglesias” de 2009.
Amb aquests 15 acadèmics “de número” l’acadèmia es dividiria en dues seccions:
- L’Institut del Català d’Aragó, amb 7 membres.
- L’Institut de l’Aragonès, amb 7 membres.
- El President de l’Acadèmia triat per consens entre els quinze membres.
Amb aquesta divisió en dos Instituts, desapareix l’antiga divisió en àrees d’ús predominant amb els famosos LAPAO i LAPAPYC.
Entre les competències que el reglament atribueix a l‘Acadèmia destaquen:
establir les normes de l’ús correcte de les llengües i modalitats lingüístiques a través dels seus instituts; assessorar, a través d’ells, als poders públics i institucions sobre temes relacionats amb l’ús correcte de les llengües i amb la seva promoció social, així com desenvolupar aquelles tasques que, en l’àmbit de la seva competència, li encomane el Govern d’Aragó.
L’Acadèmia es constituirà com a organisme autònom i tindrà com a seu un edifici “rellevant”de la Comunitat, tot i que, si ho considera oportú es podrà reunir a qualsevol localitat del territori. Els membres de l’Acadèmia no tindran remuneració i tan sol cobraran dietes de desplaçament.
Dels 55 articles que té l’esborrall, del 28é al final es dediquen al funcionament dels Instituts, on es contempla la creació d’acadèmics d’honor o acadèmics corresponents, que tindran una caràcter consultiu i durada variable.
També existeix la possibilitat de que, a proposta dels Instituts, el nombre d’Acadèmics se pugue ampliar fins a 15 membres, sempre que es mantingue un número senar (9,11,13,15) per evitar col·lapses en els votacions.
Entre les competències que s’atribueixen als Instituts de l’Aragonès i el Català estan la d’investigar i proposar al Ple de l’Acadèmia les normes gramaticals de cada llengua, inventariar i actualitzar el seu lèxic, estimular el seu ús i difusió a les escoles i a la societat, col·laborar en la formació del seu professorat, assessorar els poders públics i institucions sobre l’ús correcte de les llengües pròpies, etc.
El càrrec des acadèmics serà vitalici i sol podran cessar per incapacitat, malaltia, inoperància, etc. El nomenament del President de l’Acadèmia tindrà una durada de cinc anys per a que nos es pugue solapar amb els períodes electorals de les institucions.
ANÀLISI
Urgències i ambigüitats
La urgència del govern aragonès per posar en marxa un organisme àgil i eficaç que passi ràpidament els tràmits legals per començar el més aviat possible la tan necessària feina de normalització lingüística els ha dut a aprofitar la maleïda llei del Lapao i el Lapapyc.
Això comporta necessàriament certes ambigüitats, com el títol original que encapçala la llei i que sembla que no es pot modificar, on es parla de “la llengua”, quan després, en l’articulat del reglament es parla de dues llengües: l’aragonès i el català d’Aragó.
La possibilitat d’ampliar el nombre d’acadèmics, unilateralment, per part de cadascú dels Instituts lingüístics, pot donar com a resultat una Acadèmia asimètrica i descompensada.
En fi, res que no es pugue arreglar en el posterior període d’al·legacions. Sort per a tots.
Origen: Un petit record from Manchester | L’esmolet
(Fragment del missatge enviat per l’Eddy en saber de la mort d’en Ramon, mon pare. Una altra faceta del pare).
Jo tinc molt bons records del temps que vaig passar amb vosaltres al pis del Carrer Agricultura i de l’hospitalaris que vau ser tots amb mi. Del Ramon me’n recordo molt ara de la seva rialla i bromes pesades, quasi sempre en català, de les que n’entenia la meitat. Sempre recordaré la seva història d’aprendre a comptar en castellà a l’escola del poble, «…trece, catorce, quince….eeem…sece?..» PLAS! [plantofada del mestre]» i també de la nostra visita a Estopanyà i aquests pobles abandonats amb els noms tant suggerents: Fet (1) i Finestres. El cementiri (2) em va quedar gravat i també aquelles roques tan increïbles (3) [“Les Viles” de Finestres]. En fi, jo vaig compartir poca estona de la seva vida però encara porto unes quantes imatges i memòries. Sé que quan es va morir la meva tieta, i també el pare de l’Ana, entre altres coses va servir també com a celebració de les coses bones de les seves vides i per unir la resta de la família. Espero que hagi estat una mica així per vosaltres també.
Origen: Somnis obscens | L’esmolet
No sé a casa vostra, però a la nostra, per Nadal, s’acumulen com per art de màgia un feix de participacions de loteria. Fins i tot, entre les butlletes multicolors, hi treu el nas algun dècim autèntic, comprat sense vergonya en una administració oficial. I posats a confessar, us diré que de tant en tant apareix sobre la taula algun numeret dels cecs, que és una rifa, diuen, els guanys de la qual són per a una bona causa, cosa que ens amoroseix la mala consciència.
Tot plegat no evita que estigui convençut que la loteria és una estafa consentida. Una de les contradiccions amb les que visc, com quan menjo un producte amb ingredients impresentables o acompanyo les filles de rebaixes perquè “no tenen res per a posar-se” —malgrat l’armari ple de roba.
Tanmateix, molts matins, una falca publicitària m’agreja l’esmorzar. Un paio amb veu de setciències (ara en diríem ‘cunyat’) m’explica què farà si li toca la loteria: que si dissenyar la seua línia de moda, que si esdevenir un gran advocat… però al final resulta que —oh sorpresa!— l’únic que desitja és “forrar-se” per a viure sense fotre brot, tenir un jet i una mansió. L’eslògan és demolidor: “por muy distintos que empiecen los sueños, siempre acaban igual”, perquè “no tenenos sueños baratos”. Segons el ‘cunyat’ perdonavides tots som uns egoistes ganduls, per molt que ho dissimulem sota el vernís de voler realitzar-nos com a persones.
L’anunci m’arriba a la cuina d’Alcanyís, a punta de dia, tot escoltant les notícies d’una emissora que emet en català via internet. (Què voleu que hi faça! M’agrada sentir el meu idioma en les hores primerenques.) Haureu notat que he transcrit els fragments de la falca en castellà, tot i ser emesos en una ràdio amb tota la programació en català. I és que, al contrari del que fan la immensa majoria d’anunciants, l’empresa “Loterías y Apuestas del Estado” no troba oportú traduir el missatge a l’idioma dels espanyols que escolten la cadena. Com a estratègia publicitària no és gaire eficaç, si tenim en compte que els oïdors que trien aquell dial és possible que ho facin també per la llengua. Si l’empresa fos privada, allà ells; però resulta que la corporació que ens empeny a jugar per a “forrar-nos” és adscrita al ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, és a dir, que forma part del patrimoni de tots els espanyolets independentment de l’idioma que parlem. No sé què pensar. Si ho fan per desconeixement, malament. Si ho fan per desídia, pitjor. No vull creure que ho facin per menyspreu de les llengües no castellanes d’Espanya… A no ser que l’objectiu sigui promoure el separatisme.
Segurament pensareu que el tema de l’idioma és menor, que el dolent d’aquests anuncis és que fomenten la cobdícia, la insolidaritat, l’obtenció de riquesa sense el mínim esforç. I tindreu tota la raó. Però la qüestió lingüística és un element que acaba de dibuixar el model de ciutadà que s’estimula des de l’ens públic: els altres no importen, només jo i el meu propi plaer. Obscenitat pura i dura.
Publicat a El Salto Aragón, n.1, maig de 2017
‘Der Losverkäufer’ (Els venedors de bitllets), de Philipp Schmitz (Düsseldorf 1824-1887)
Origen: DGA creará un instituto del catalán para proteger y potenciar su uso | La Comarca
Clase de Catalán en 3º de Primaria del colegio Virgen del Portal de Maella. Un 80% de sus alumnos estudian su lengua materna.
Se constituirá la Academia Aragonesa de la Lengua, formada por 15 miembros
El Gobierno de Aragón está trabajando en la creación de la Academia Aragonesa de la Lengua, que estará dividida a su vez por dos institutos: el del catalán de Aragón y el del aragonés. La creación de este organismo ya estaba incluida en la Ley de Lenguas que se aprobó en 2009 pero nunca llegó a constituirse. El principal cambio es que entonces se planteó la creación de dos academias, una para cada lengua. En cambio, ahora se apuesta por una única institución científica oficial con dos institutos específicos.
Se trata de un organismo que velará por la conservación, promoción y defensa del aragonés y el catalán con el que ya cuentan otras comunidades españolas con lenguas propias. Se encargará de establecer las normas referidas a su uso correcto que sirvan a los más de 81.000 aragoneses que saben hablar catalán o aragonés (un 6% de la población total).
Hoy se publica en el Boletín de Aragón el borrador de los nuevos estatutos de funcionamiento de la academia, en los que se fija su composición, organización y funcionamiento. Los interesados tendrán un mes de plazo para presentar alegaciones, que se estudiarán y remitirán a los servicios jurídicos. Una vez el Consejo Consultivo de Aragón emita un informe, se aprobarán los estatutos en el Consejo de Gobierno de DGA. La academia entrará en funcionamiento en un plazo aproximado de seis meses.
Este organismo estará constituido por un presidente y 14 miembros (siete para cada instituto). La elección de los siete académicos se llevará a cabo por cuotas: cinco para las Cortes de Aragón, otros cinco DGA y otros tantos la Universidad de Zaragoza (Unizar). De esta forma se vuelve a introducir al mundo universitario porque en la ley que creó el PP-PAR en la anterior legislatura (la de los polémicos lapao y lapapyp) se restó poder a la Unizar.
Los 15 miembros serán, según especifica el borrador, personas de reconocido prestigio en el ámbito de la filología, literatura y lingüística, principalmente doctores. Con preferencia para los hablantes nativos que cuenten con una larga trayectoria en la práctica y el fomento de los valores lingüísticos y literarios propios de la comunidad.
Sus competencias serán diversas. «Principalmente, establecer las normas referidas al uso correcto de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón», afirma el director general de Política Lingüística de DGA, José Ignacio López Susín. También asesorará, a través de sus institutos, a los poderes públicos e instituciones sobre temas relacionados con el uso correcto de las lenguas y con su promoción social. Asimismo, desarrollará aquellas tareas que, en el ámbito de su competencia, le encargue el Gobierno de Aragón.
Moción de Ganar por el catalán
Por otro lado, ayer se presentó en el pleno de la Comarca del Bajo Aragón una moción de Ganar (al cierre de esta edición aún no había sido debatida) para solicitar a DGA que declare a la comarca como «zona de utilización histórica del catalán» y se adapte su topónimo incluyendo el término ‘Baix Aragó’.
Origen: La vinya plora | Viles i Gents
(Publicada a La Comarca el 28 d’abril del 2017)
El progressiu, continuat i imparable allunyament de la societat respecte dels seus arrels agraris ha convertit en notícia activitats o fenòmens que, fins fa mig segle, eren quotidians i rutinaris per a la gran majoria de la població. Els grans mitjans de comunicació, cada vegada més identificats amb la vida urbana, ignoren tot el que passa més enllà dels suburbis de la ciutat, llevat quan es produeix un fet luctuós o estrambòtic.
Així, fa unes setmanes es podia veure com a una notícia destacada de la televisió pública que la vinya plora a l’apropar-se la primavera. Després de la parada vegetativa de l’hivern, la saba torna a circular i vessa per les ferides que ha deixat la poda dels sarments. Una autèntica obvietat, similar a altres del món rural com que les gallines posen ous, les oliveres floreixen o que les ametlles tenen clofolles. Obvietats, quotidianetats, la vida al camp invariable estació rera estació. Però aquesta rutina s’ha convertit en notícia per obra i gràcia de la creixent distància entre el món rural i l’urbà, l’únic que compta a l’hora de determinar que és i que no és notícia.
Sí, la vinya plora. Com passa cada primavera des de fa 5.000 anys.
Lluís Rajadell
Origen: 100 Viles i Gents 100 | Viles i Gents
Publicat a La Comarca, 19/5/2017
Natxo Sorolla
Sí senyors, este és lo Viles i gents que fa 100 al meu currículum, des del 2005 que m’ho va proposar Carrégalo. Inicialment li vaig dir que no m’hi vea capaç, però uns mesos més tard li vaig dir que sí. I em responie “me n’alegro molt de la decissió que em comuniques d’incorporar-te al col·lectiu “Viles i gents”. I fins avui.
Però no vaig poder escomençar més mal. Ja ho tenia tot redactat, i enllestit, quan de repent passen los fets de la Todolella, a on van morir 18 jóvens a un alberg. Hi tenia gent pròxima, i vaig explicar la meua vivència. Va ser un pas difícil.
I poc a poc s’han anat filant los Viles i Gents, sobre bars, joventut, despoblació, tradicions, tecnologia, política, llengua… Al ritme del que em fa pensar, me preocupe, m’alegre, i dels meus canvis vitals. Però segurament lo Viles que més me va marcar va ser el de la “Cocaïna”. Parlava de l’alt consum de farlopa als pubs del Matarranya i les conseqüències que pot tindre la seua normalització. Les hòsties (verbals) se van ploure. Al cap dels anys rectificaria algunes coses menors, però no el discurs essencial.
També només escomençar ja em van demanar un article per al recopilatori dels 10 anys de Viles i Gents. I poc més tard vam fer una de les poques trobades de vilaters, a on vam visitar lo Mesquí, i vam passar una agradable tarde intergeneracional (ho ham de recuperar, això!).
Moltes vegades gent pròxima te comente el Viles, perquè no li ha agradat lo que dius, perquè li pareix bé…. Moltes vegades perquè no l’entèn. I això sí que és una cosa que tinc que reparar. És lo desig del 100 Viles 100: fer-lo més divulgador. Ho prométego!
Origen: Contestadors | Viles i Gents
Fa uns anys vaig aconseguir convertir a format MP3 els missatges d’un casset del contestador dels anys 1993-94. Se’m van incorporar de manera automàtica a la biblioteca de l’Itunes, de manera que, de tant en tant, entremig de les cançons que van sonant aleatòriament, apareixen les paraules enregistrades d’aquells dies. Torno a sentir els missatges de festeig de la que ara és la meua dona i els dels amics i familiars que ens feliciten pel naixement de la nostra primera filla. És colpidor també escoltar algunes veus de persones que ja no hi són; veus plenes de salut que ens desitgen llarga vida sense sospitar la brevetat de la pròpia. Em pregunto què deu passar amb els contestadors virtuals dels nostres telèfons. “Bústies de veu”, en diuen ara, però en realitat són forats negres que xuclen els missatges cap al no-res. Els que no som nadius digitals ens hem acomodat a aquesta realitat tan fràgil precisament per això, per què és confortable. Tanmateix hi ha moments en què m’envaeix el vertigen: l’ordinador que no s’engega, internet que no va… I la prestatgeria que s’enfila fins al sostre atapeïda de discos magnetoòptics i CDs als arxius dels quals ja no hi puc accedir.
Al cap de casa, en canvi, hi tenim capses plenes de fotos, de cartes, carpetes amb documents que fa dècades van perdre la vigència. I en les lleixes més altes hi dormen quaderns amb escrits que mai tornaran a la vida, mòmies polsoses que, malgrat tot, mantenen l’esperança vana que seran llegides per nosaltres abans la mort no se’ns endugui.
Molts experts vaticinen que, en pocs anys, tot el sistema de dades digitals esdevindrà obsolet. Fotos, música, pel·lícules, escrits, revistes, llibres… tot plegat engolit per la virtualitat, una assassina meticulosa que ens esborra el record amb contundència i traïdoria. Però no cal patir: també auguren que un dia o altre desapareixerem com a espècie. Em treuen un pes de sobre.
Carles Terès
Origen: Un brogit impetuós | Viles i Gents
(Publicada a La Comarca el 8 de maig del 2017)
La Mercè i jo hi vam anar sols, a Madrid, ja que la tan temuda prova de mecanografia de l’oposició s’havie de fer al palau del Tribunal Suprem. Quan va ser l’hora, carregats amb les feixugues màquines, vam anar entrant a una gran sala, amb unes taules molt altes, enormement llargues i amb la tapadora inclinada a la manera dels pupitres. L’ànima mos va caure als peus amb los primers inconvenients. Teníem clar que en aquella pugna que havíem emprés no tot serien flors i violes. Però ningú mos havie previngut de les dificultats i no hi estàvem habituats a tanta altura; i encara menys a la inclinació, ja que, normalment, al jutjat la màquina la teníem sobre una superfície plana. I allí el problema de l’altura el resolíem amb quatre llibres antics o un paquet de butlletins oficials vells sobre la cadira.
Assumits els entrebancs inicials amb resignació, i tots instal·lats i disposats a iniciar l’examen, els membres del tribunal van repartir els fulls amb el text a copiar. Nerviós a més no poder, jo suava la gota grossa. “Qué hi faig jo aquí?” em vaig preguntar per un instant. Però sense més preàmbuls mos van dir que posarem el paper en blanc al carro i immediatament van donar l’ordre d’inici.
En aquell precís moment a la sala es va produir un estrèpit ensordidor que em va dixar descol·locat. L’enorme sarabastall d’una setantena de màquines funcionant a l’hora ere com un brogit impetuós que ho dominave tot, fins i tot, o sobretot, el pensament. Però la sensació que a mi em va produir va ser com si es tractare d’una sola escrivint a una velocitat endimoniada. Durant uns instants vaig perdre l’esme. I assumir aquell fragor em va costar uns segons preciosos que potser -vaig pensar- em serien necessaris al final. Però paulatinament vaig conseguir asserenar-me i concentrar-me, fins que vaig acabar de copiar l’escrit sense esgotar el temps. I encara em va quedar una estoneta per a comprovar ràpidament, amb satisfacció i esperançat, que, tot i les complicacions, l’exercici m’havie quedat prou curiós.
J. A. Carrégalo