Skip to content

Recreación histórica de la Batalla del Ebro, feria militaria, paso del río y ocupación de la rivera derecha, exposición material de guerra, puestos de enfermería…
http://www.labatalladelebro.com/
http://www.tortugatt.com

A principis dels setanta es va fer molt popular el grup la Trinca; potser els primers que van fer música ‘comercial’ en la nostra llengua. Recordo Festa Major, una cançó que va esdevenir un èxit i …

Origen: Festa major | L’ esmolet

Origen: Beceite pide ayuda a Subdelegación al verse «desbordado»

Origen: El territorio, inmerso en “uno de los mejores veranos” del turismo desde la crisis

Origen: Presentan en Torre del Compte un libro que recoge los 800 años de historia de la localidad

Origen: ¡Exitazo en el chupinazo de Beceite!

En la biblioteca de la Universidad de Harvard guardan un curioso documento notarial, fechado en Fórnoles el 21 de marzo de 1614. Se titula: “Estatutos y Hordinationes, hechas y hordenadas por los Justicia, Jurados y Vniuersidad de la villa de Fornoles. Civiles y criminales”.  Se trata de un auténtico código penal, donde se describen y castigan las conductas delictivas de los habitantes de la villa. Este tipo de legislación debió de existir en todas las villas del Bajo Aragón, porque entre los documentos del desaparecido “Cartulario de Monroyo” también había unos estatutos de fecha cercana, algo posterior, a la del documento objeto de este escrito. En aquellos tiempos, era el propio pueblo, reunido en asamblea, quien establecía las penas con las que castigar los comportamientos delictivos. Estas penas iban desde la ejecución en la horca, pasando por la vergüenza pública en el pelleric, hasta multas más o menos cuantiosas, según el delito o falta cometida.

1- Estatutos 1614

Estatutos de Fórnoles, 1614

 

ASAMBLEA LEGISLATIVA POPULAR

El documento es un acta notarial donde. Continuar llegint… La mala vida (1): Estatutos y Ordinationes (1614) | Historias del Bajo Aragón

Origen: Moviment Franjolí per la Llengua: Panorama dels mitjans en català a la Franja

Panorama dels mitjans en català a la Franja

PANORAMA DELS MITJANS EN CATALÀ A LA FRANJA (*)

La presència de mitjans de comunicació en català a la Franja és també el reflex de la manca de cohesió de les comarques catalanoparlants d’Aragó. La no normalització ni oficialitat de la llengua pròpia de la Franja també es fa palès al panorama mediàtic.

El castellà és absolutament hegemònic als mitjans de la Franja, la producció local en català és molt insuficient i només la recepció de canals dels territoris veïns i els punts de distribució de premsa en català (general i comarcal segons la zona) ajuda a normalitzar la situació i a fer que el consum den català sigui, tot i les mancances, un fet habitual en el costum dels franjolins.

Diaris lleidatans com “La Manyana” o “El Segre” incorporen regularment notícies sobre la Franja, tot i que la visió autonomista o provincial és la imperant.

Cap al sud, digitals com Comarquesnord.cat, ebredigital.cat o Aguaita.cat aglutinen informacions del denominat “Territori Sénia”.

Els darrers anys, l’esclat informatiu del procés independentista al Principat també ha fet surar certes reticències en la població a consumir canals en català provinents de Catalunya. A la Franja, zona fronterera i terra de cruïlla, la gent acostuma a fugir del temes conflictius, i paradoxalment, és quan hi ha conflicte entre Catalunya i Aragó que les notícies de la Franja són primera plana mediàtica (per exemple amb el conflicte sanitari, art sacre a Lleida, els béns de Sixena, etcètera).

Malgrat el complicat panorama, hi ha projectes i idees que ajuden a mitigar aquest buit comunicatiu: RàdioMatarranya emet íntegrament en català i, fa pocs mesos, s’ha encetat un  programa de TV que dóna informació d’un territori que engloba uns 300.000 habitants dins de tres territoris (Aragó, Catalunya, País Valencià) amb les comarques dels Ports, el Matarranya, el Maestrat i les Terres de l’Ebre. Al dia-Territori Sénia

Aquest “Territori Sénia” precisament, pot ser avui dia la zona més activa quant a establir camins comunicatius traspassant fronteres administratives.

La llibreria Serret de Vall-de-roures (Matarranya) és un focus cultural molt important i punt de distribució de premsa en català. Per altra banda impulsa camins literaris amb escriptors d’altres comarques de parla catalana. Fa poc s’ha fet una Trobada literària a Vall-de-roures impulsada pel llibreter Octavi Serret, amb el suport del Moviment Franjolí i de la xarxa d’entitats d’Enllaçats per a Llengua, on s’ha acordat de crear un projecte literari inspirat en aquesta localitat matarranyenca.

El fet que recentment hi hagi campanyes per reclamar el bastiment de l’espai comunicatiu en català (Enllaçats per la Llengua, Plataforma per la Llengua) indica clarament que encara som lluny d’aconseguir un mercat audiovisual comú, desobeint l’estat espanyol la Carta Europea de les llengües minoritàries.

Aquest espai en comú és absolutament necessari per normalitzar les relacions a nivell de tot el domini lingüístic i potenciar una industria audiovisual que es coordini, més enllà d’aconseguir la reciprocitat de canals en català, també als àmbits de traducció, coproduccions pròpies, programacions, abaratiment de despeses, etcètera.

La no reobertura de RTVV és un fet greu que també influeix a la Franja, sobretot a les comarques limítrofes amb la demarcació de Castelló.

A nivell global  l’ús del català a l’era digital ha agafat tal embranzida que ha fomentat el sorgiment de molts diaris únicament digitals, i també ha esperonat els diaris tradicionals a fer edicions en català. La comunitat catalana 2.0 té una activitat molt per sobre de la seva població de parlants.

A la Franja, el món digital ha de poder explotar-se molt més. Hi ha entitats de defensa de la llengua que encara avui dia fan un ús molt residual o esporàdic de les xarxes socials. En ple segle XXI, si no saps vendre el què fa estranyament tindràs certa transcendència social.

Tanmateix, qualsevol usuari d’internet pot esdevenir un comunicador o “periodista accidental”. La immediatesa que dóna la xarxa fa poder viure qualsevol acte a temps real sense sortir de casa, però també se n’ha ressentit la qualitat informativa. I sovint aquesta immediatesa esdevé en poc rigor informatiu i la informació és poc contrastada.

A la Franja, un medi digital publica informacions de totes les comarques (Lafranja.net), tot i que té un biaix matarranyenc evident. El coordinador és el sociòleg Natxo Sorolla. També existeixen d’altres digitals com “Lo Finestró” o “Notícies de laTerreta”, aquest últim d’àmbit ribagorçà.

El Moviment Franjolí per la Llengua, sorgit el 2012, és un col·lectiu en defensa de la llengua que va néixer i treballa principalment a la xarxa. Va obtenir el Premi Joan Coromines el 2015 per demanar un estatus digne pel català a la Franja i, estant adherit a la xarxa d’ExLL, contribueix a establir camins comunicatius a l’eix mediterrani.

A la Franja no puc desar d’anomenar una sèrie d’escriptors que ajuden a difondre la cultura catalana amb obres literàries en català. Autors com en Carles Terès, Francesc Serès o les publicacions més acadèmiques de Joaquim Montclús, Natxo Sorolla o Josep Espluga, en són bon exemple.

També cal remarcar noms propis d’entitats que treballen per la llengua a la Franja: ASCUMA, Centre d’Estudis Ribagorçans, Institut d’Estudis del Baix Cinca, Casal Jaume I de Fraga, Ass. de Pares Clarió, Cellit, AC la Terreta, entre d’altres.

A remarcar que, fruit d’una iniciativa de la Plataforma per la Llengua amb el suport del Moviment Franjolí, el Casal de Fraga i L’Associació de Pares Clarió, s’ha editat unes agendes en català per a escoles i instituts de la Franja que el govern Aragonès ha vetat. Estem parlant d’un govern amb moltes cometes, “progressista”.

Aquest fet mostra perfectament com és de complicat dur a terme qualsevol iniciativa que proposi la normalització del català a l’Aragó.

(*) Extracte de la intervenció del coordinador del Moviment Franjolí per la Llengua, Òscar Adamuz, al debat celebrat a la UCE de Prada de Conflent el 20 d’agost de 2016: “Eix Mediterrani: camins comunicatius”.
Fotos de l’acte

Vídeo del debat (comença minut 17:20) Primera intervenció:

Publicat per Os a 20:20

Origen: Repavalde recupera la toponimia de 15 sendas

Origen: Un comienzo de fiestas pasado por agua en Torrevelilla

Origen: Tres heridos en dos salidas de vía con vuelta de campana en Caspe y Valjunquera

Origen: Tractament de respecte

Tractament de respecte

  • J.A. Carrégalo

El perspicaç lector se n’haurà acatat que després d’alguns anys de “quasi-ignomínia” dels familiars apel·latius “tio/tia”, últimament los “realities” televisius els han posat de nou a la palestra. Així, expressions com ara “Si, tio; t’ho dic de veres, tio” van que volen pels platós. I se n’abuse fins a l’avorriment.

Però no vull parlar d’eixos “tios” desprestigiats, fills d’un vocabulari absolutament elemental. M’estimo més fer-ho d’aquells altres de tractament de respecte i consideració que es donaven, no fa molts anys, al sogre i a la sogra, i també a les persones d’edat avançada de l’estament humil, encara que no foren parents de qui els anomenave. I en parlo perquè este tractament corre greu perill de desaparició a l’haver entrat en decliu.
Esta clar que la societat i els seus valors han evolucionat molt en los raders anys, i que l’expectativa de vida s’ha allargat fins a extrems inimaginables fa unes poques dècades. Això ha motivat que les persones anhelem que es fage realitat el somni de l’eterna joventut. Per tal causa n’hi ha moltes que detesten el tractament de tio/tia anteposat al nom propi, en considerâ’l una antigalla, un atribut reservat exclusivament a les persones d’edat més avançada. I com que elles no s’hi senten, velles, tenim lo cas de venerables nonagenaris que rebutgen amb contundència eixe tractament. La qual cosa provoque que es vage perdent tan secular costum.
Evidentment, acceptar o no els tractaments de respecte i consideració és una qüestió molt personal. Però a mi, i a la meua generació, i a les anteriors, se mos va educar en el respecte als majors. I una forma de mostrar-los-ho ere tractant-los sempre de vosté i anteposant al nom el tractament tio/tia.
Serie una pena que desapareguere per a sempre una altra de les actituds amb la qual manifestem la nostra mentalitat i la nostra manera de ser com a poble, com a cultura. Ara, està clar que si els propis majors no ho accepten, per molt que mos esforcem no hi haurà res a fer.

Origen: La escuela aragonesa ya puede educar en catalán y en fabla | Diario Público

El Gobierno autonómico cataloga ambas lenguas como vehiculares en el nuevo currículum de Primaria y habilita a los centros para utilizarla como idioma principal en cualquier asignatura.
Casi 600 alumnos estudiaron el pasado curso aragonés en colegios e institutos del Pirineo

Casi 600 alumnos estudiaron el pasado curso aragonés en colegios e institutos del Pirineo

ZARAGOZA .- El catalán y el aragonés –o fabla- serán a partir de este próximo curso idiomas normales en la enseñanza Primaria en las escuelas de Aragón. El nuevo curriculum que comenzará a aplicarse en septiembre en esa etapa de la enseñanza obligatoria integra a ambas al recuperar el área de Lenguas Propias de Aragón como asignatura optativa en sus zonas de uso, con lo que los rescata del ámbito extraescolar, en el que llevaban décadas.

El currículum reconoce al aragonés y al catalán de Aragón, por vez primera, la categoría de idiomas vehiculares, lo que supone que el profesorado de los centros escolares de sus “zonas de utilización predominante” podrá usarlas para enseñar cualquier materia, e incluso como lenguas principales, siempre que lo autorice el servicio provincial de Educación.

De esta manera, las lenguas maternas de más de 140.000 aragoneses pasan a equipararse, a nivel educativo, con otras como el inglés y el francés, que sí son vehiculares, junto con el castellano, en los centros bilingües.

El aragonés y el catalán llevaban décadas como asignaturas extraescolares en Aragón, donde la mera mención de la existencia de este último crispa el debate lingüístico en la comunidad, con episodios como su intento de borrado mediante los acrónimos Lapao y Lapapyp, a pesar de que lo hablan más de 55.000 personas y de los estrechos vínculos comerciales y sociales entre Aragón y su vecino oriental.

El colegio público Miguel Servet de Fraga es uno de los más de 30 centros de enseñanza aragoneses donde ya se enseña catalán

El colegio público Miguel Servet de Fraga es uno de los más de 30 centros de enseñanza aragoneses donde ya se enseña catalán

“Trabajamos para incluir el aragonés en la ESO”

El Gobierno autonómico había incluido el aragonés y el catalán como materias optativas en el currículum de Primaria en 2014, aunque esa iniciativa fue suspendida por el Tribunal Superior de Justicia (TSJA) mediante dos medidas cautelares. Ahora, explicaron fuentes de la Consejería de Educación, los centros “podrán ofertar su enseñanza y también desarrollar proyectos lingüísticos que faciliten el aprendizaje funcional de esas lenguas y de sus modalidades [locales] mediante su uso como lengua vehicular para la enseñanza de otras materias”.

La enseñanza del catalán y del aragonés ya figura en el curriculum de Secundaria. De hecho, según explicaron fuentes de Educación, aprobar la segunda de ellas en cuarto de la ESO permite obtener el título de nivel B2 de esa lengua. “En Bachillerato sólo se incluye el catalán, pero se trabaja para que pueda incluirse también el aragonés”, anotaron.

Veintisiete escuelas públicas de las cuatro comarcas del Pirineo oscense –Alta Ribagorza, Sobrarbe, Alto Gállego y Jacetania- y un instituto –Aínsa- ofrecieron el año pasado clases de aragonés en las que se matricularon 585 alumnos.

Mientras tanto, el catalán se impartía en 21 escuelas, siete institutos y un centro de adultos de la zona oriental de la comunidad –Matarraña, Bajo Cinca, Cinca Medio, Bajo Aragón turolense y caspolino, Litera, alta y baja Ribagorza-, además de en cuatro sedes de la Escuela Oficial de Idiomas, entre ellas la de Zaragoza. Es decir, que ambas se enseñan, porque se hablan en la calle, en una cuarta parte del territorio de la comunidad.

Esos centros podrían, en caso de proponerlo, ser habilitados para utilizar el aragonés o el catalán como lenguas vehiculares en sus proyectos educativos, por encontrarse en las zonas de uso mayoritario de ambos idiomas.

Niveles de uso de hasta el 70% en algunas zonas

Según el INE (Instituto Nacional de Estadística), 55.387 aragoneses hablan o conocen el aragonés, 87.575 usan el catalán y 2.604 más señalan como su lengua el chapurriau, palabra, en ocasiones despectiva, para referirse a las variedades locales de éste. Eso supone que en la fecha del estudio -2011- las hablaban 145.566 aragoneses, casi el 11% de la población.

El Seminario Aragonés de Sociolingüística, por su parte, matiza esos datos: saben hablarlas 81.068 personas -55.513 el catalán y 25.556 el aragonés-, lo entienden 127.639 -83.199 y 44.439- y lo conocen 145.566 -89.331 y 56.235-.

El uso del catalán en la calle alcanza niveles del 70% en algunas zonas de la comarca del Matarraña

El uso del catalán en la calle alcanza niveles del 70% en algunas zonas de la comarca del Matarraña

“Un tercio de los hablantes del aragonés (8.618) y una cuarta parte de los catalanoparlantes (13.711) se encuentran en la comarca de Zaragoza, especialmente en su capital”, señalan en un estudio en el que indica que el conocimiento de la primera de esas lenguas alcanza el 28,4% de la población en las zonas de mayor extensión, mientras que la segunda oscila en las suyas entre el 54% y el 70%.

Junto con la incorporación del área de las lenguas propias de Aragón, que requirió la reforma previa de la Ley de Patrimonio Cultural en las Cortes, el currículum de Primaria incluye, a partir del próximo curso, “aprendizajes relacionados con las producciones culturales propias de la comunidad”, como “su territorio, su patrimonio natural, social y cultural, dentro de un contexto global”, según indica la orden con los contenidos definitivos del plan de estudios.

Entrevistem el conservador del Museu de Lleida, que ens parla de la importància històrica de les peces de Sixena i l’obstinació del govern d’Aragó per a recuperar les peces que hi ha exposades al Principat de Catalunya

Origen: A. Velasco, expert sobre l’art de Sixena: ‘Al final et preguntes si l’interès del govern d’Aragó per les obres és que estiguin a Lleida’

Albert Velasco és conservador del Museu de Lleida Autor: Mikel AristregiAlbert Velasco és conservador del Museu de Lleida Autor: Mikel Aristregi

Però Velasco no solament lamenta, sinó que argumenta amb fets. Ha regirat tot el patrimoni catalogat pel govern d’Aragó i un terç de les peces es troben al Museu de Lleida. Ni rastre de les altres que hi ha repartides per museus i esglésies de l’estat espanyol. Ens en posarà exemples, alguns d’escandalosos i que l’indueixen a pensar que darrere aquestes reclames hi ha un sentiment anticatalanista.

—Hi ha desenes d’obres d’art de Sixena repartides per l’estat espanyol. Per què no han estat reclamades pel govern aragonès?
—L’argument que sempre utilitza l’Aragó per a justificar que no es reclamen aquestes obres és la sentència de la jutgessa d’Osca, segons la qual la declaració del monestir de Sixena com a monument nacional el 1923 abastava tant l’edifici com el contingut de les obres d’art de l’interior. Això vol dir que per a vendre-les, s’havia de demanar una autorització al ministeri competent. És clar, aquest és l’argument que utilitzen per a no reclamar les obres que estan en uns altres museus i que van sortir abans del 1923. Aquesta sentència és molt discutible. Hem de recordar que és fonamental: aquesta sentència és d’un jutjat de primera instància i ha estat recorreguda. Això anirà a l’audiència d’Osca i al Tribunal Suprem molt probablement, que haurien de ratificar aquesta decisió.

—Ara, la sentència no diu pas que aquestes obres ja estiguessin al Principat de Catalunya
—Aquest és un matís important. Quan la Generalitat i el MNAC van adquirir les 97 peces de Sixena el 1983, 1992 i 1994, aquestes ja estaven en territori català des de feia molts anys. Perquè les monges se’n van anar del monestir de Sixena el 1970 i es van instal·lar a Valldoreix. Quan se’n van anar es van emportar les peces. Algunes les van dipositar al Museu de Lleida i unes altres al MNAC. Uns quants anys després, van parlar amb la Generalitat, van arribar a un acord i es van formalitzar tres compres els anys que he dit. Aquest matís és molt important. De fet, el TC, el 2012, ja va sentenciar que la Generalitat i el MNAC havien exercit correctament aquest dret de compra i que l’Aragó no tenia dret de retracte perquè les peces ja eren fora del seu territori.

El govern de l’Aragó fila molt prim amb Catalunya, i en canvi, no ho fa amb territoris espanyols

—I després del 1923, tan sols Catalunya ha obtingut peces procedents de Sixena?
—No. Hi ha un cas molt interessant que és el d’un fragment del retaule major que es conserva al Museu del Prado. No se sap del cert si en va sortir abans o després del 1923, però en el cas que en sortís abans, aquesta peça es va posar a subhasta el 2002 i ningú no la va reclamar. La casa de subhastes hauria d’haver notificat que posaven a la venda una peça d’un monument nacional que era catalogat. No ho va fer ningú. Vull dir que si ens posem a filar molt prim, arribarem a molts llocs que no ens agradaran. El govern de l’Aragó fila molt prim amb Catalunya, i en canvi, no ho fa amb territoris espanyols.

Retaule de la Santa Creu, donat a l’església de Castilsabás (Osca) Autir: Albert Velasco
Retaule de la Santa Creu, donat a l’església de Castilsabás (Osca) Autor: Albert Velasco

—Si es ratifica la sentència de la jutgessa d’Osca, es pot obrir un meló de demandes.
—Efectivament i això assentarà jurisprudència. A partir d’aquí, Aragó podrà reclamar allò que consideri. I no ho oblidem, uns altres pobles, ciutats i comunitats de l’estat espanyol també podran començar processos similars. Aquest és el gran perill d’aquesta sentència. I no solament abastaria museus, sinó col·leccionistes privats i monuments. Hi ha un cas molt curiós com el de la Catedral de Tarazona, que va ser declarada monument nacional el 1921. El 1939, un cop acabada la guerra, s’hi va començar una restauració. Van remodelar tota la zona del claustre i dos retaules que hi havia a les capelles els van regalar a dues parròquies aragoneses. És clar, això també seria abastat per aquesta sentència. Es van treure d’un monument nacional. Tant hi fa que es traslladin quaranta metres com cent quilòmetres. Segons el que diu la jutgessa, no es podien tocar. I de casos d’aquests n’hi ha infinits.

—Expliqui-me’n un més.
—El més al·lucinant de tots. La catedral d’Osca va ser declarada el 1924 monument nacional. Bé, doncs el 1969 hi van començar una restauració i van desmuntar tot el cor de la nau central; un cor renaixentista excepcional, preciós. Als canonges els sobraven peces perquè volien aclarir la nau central per fer-la més diàfana i no volien tornar a muntar el cor. Entre les peces que els sobrava, hi havia una reixa del segle XVI, i se la van vendre juntament amb un faristol, unes escultures barroques, dues piques baptismals… El cas més curiós és que la majoria d’aquestes peces va anar a parar al Santuari de Torreciutat, el santuari promogut per Josepmaria Escrivá de Balaguer. Però tot i l’alt valor que tenen, ningú no les ha reclamades ni ningú no les ha catalogades.

Captura de pantalla 2016-08-20 a las 20.00.12
Reixa de la Catedral Osca, venuda el 1969 i exposada avui al Santuari de Torreciutat

—Casos com aquests demostrarien que les reclames de Sixena responen a un motiu polític.
—També s’ha de dir que aquestes reclamacions, que reben el nom de restitucions patrimonials, a escala internacional sempre es fan des d’un punt de vista regionalista, autonomista, nacionalista i, és clar, amb contingut polític al darrere. Sempre és així. Que ningú no s’enganyi. A les reclamacions dels grecs dels frisos del Partenó, o a les reclamacions dels egipcis que hi ha al British Museum o al Louvre, hi ha un component polític important darrere. Els aragonesos no fan res diferent de la resta del món i fins i tot algunes reclamacions catalanes tenen un contingut polític al darrere. No és res dolent. Però sí que és dolent quan les teves reclamacions per a la restitució patrimonial entren en conflicte amb una comunitat veïna amb la qual t’uneixen infinitat de llaços històrics, econòmics i vivencials. Una comunitat que, a més, és a tocar i hi comparteixes una frontera natural com la Franja.

El govern d’Aragó ha catalogat peces del Museu de Lleida que no tenen cap mena d’interès històrico-artístic

—Us he llegit que darrere aquestes reclamacions hi podria haver un sentiment anticatalanista.
—És que si entres a la secció de béns mobles de la web del govern d’Aragó, a la base de dades trobaràs 298 peces. D’aquestes gairebé tres-centes peces, un terç és al Museu de Lleida. Però és que m’he mirat totes les fitxes i he vist que peces aragoneses catalogades en aquest fons i que estiguin fora de l’Aragó, no hi ha sinó les de Lleida. Ni les que hi ha al Museu del Prado, ni les del Museu Arqueològic espanyol, ni tantes altres peces aragoneses que hi ha per l’estat espanyol. I també és molt curiós que moltes peces que hi ha a museus i parròquies aragoneses, amb una importància excepcional, tampoc no siguin catalogades. I, en canvi, les de Lleida sí que són catalogades i n’hi ha algunes que no tenen cap mena d’interès històrico-artístic. És clar, al final et preguntes si l’interès d’algunes peces és que estiguin a Lleida. Fa lleig…

546d8f4e-e91e-458c-a115-7b8150270e7a
‘La Nativitat’, retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena que el 2003 fou comprat per l’estat espanyol en una subhasta. En va pagar 90.000 euros i és exposat al Museu del Prado

—En aquesta catalogació, ni rastre de peces que estiguin a museus espanyols?
—No. Per exemple, el fragment del retaule major de Sixena, que està al Prado, no és inclòs entre aquestes 298 peces, com tampoc no ho són les dues taules del retaule major de Sixena mateix, que estan al Museu de Toledo.

—Tot plegat és una contradicció.
—Per exemple, un cas flagrant més. El 2009 la Diputació de Lleida va adquirir una pintura gòtica de Benavarri en una subhasta. Una subhasta per a la qual havien avisat l’Ajuntament de Benavarri, però el govern d’Aragó no hi va voler participar. La Diputació de Lleida va adquirir la peça, perquè era de Benavarri, perquè era de la Franja i perquè s’adequava al discurs del Museu de Lleida, i a més, era obra de Pere Garcia de Benavarri, que era un dels autors fetitxe de la col·lecció de gòtic del museu. Automàticament quan l’Aragó va veure que l’adquiria Lleida la va catalogar. Això els va permetre d’exercir el dret de retracte durant els següents sis mesos i automàticament van recuperar la peça. Aquestes actituds et fan pensar.

—…
—Mentre passava tot això, la Comunitat de Madrid catalogava tres peces de Juan de la Abadía, un altre dels grans pintors del gòtic aragonès, les tres procedents de l’església de Marcén, a Osca. L’Aragó no n’ha dit res, quan sí que ha corregut a recatalogar peces que ja eren catalogades al Museu de Lleida.

—De moment, de les 97 peces reclamades pel govern aragonès, 44 encara estan al museu de Lleida, del qual sou conservador. Expliqueu-me quin valor tenen?
—Aquestes peces són fonamentals per al Museu de Lleida. Aquest és l’únic museu del món que explica què és la Franja avui dia i què ha estat durant els segles en què el Bisbat de Lleida ha fet un paper fonamental en aquest nexe d’unió geogràfic entre els dos territoris. El Bisbat de Lleida s’endinsava en territori aragonès –les fronteres religioses no han coincidit mai amb les administratives– i això va crear tot un seguit de relacions que es remunten a l’edat mitjana. I el Museu de Lleida és l’únic que explica tot això. Si el desposseeixen d’aquestes peces de Sixena o de les famoses peces de l’art de la Franja, que aquest és un litigi més, perdrà un dels grans valors discursius, que és explicar aquest passat en comú.

—Però no totes són exposades. Per què?
—Bé, això és normal a tots els museus del món. Els museus grans, com ara el British o el Louvre, potser exposen un 1% o menys del fons total. Els museus tenen les sales d’exposició que tenen i no es pot exposar sinó una part petita. En el cas de Lleida, ja ens hauria agradat exposar moltes més peces de la Franja i Sixena. Però les sales arriben fins on arriben. Les peces, encara que siguin al magatzem, són vives. Aquest és un argument que ha utilitzat molt l’Aragó. Però és un argument que des d’un punt de vista tècnic no s’aguanta per enlloc.

És una aberració des del punt de vista tècnic traslladar els frescos de Sixena

—Per una altra banda, hi ha el litigi sobre els frescos, que s’hauran de restituir a la sala capitular del monestir. Quins riscs pot comportar això des del punt de vista de conservació?
—Sí, els riscs existeixen. Això ja es va posar de manifest al judici. Els tècnics del MNAC que van declarar al judici ja van explicar que era una operació molt complexa i que en qualsevol dels casos, aportaria afectacions a les pintures murals. Recordem que són cremades, arrencades, restaurades i posades sobre una estructura molt complexa. És impossible fer el trasllat sense que no hi hagi una afectació sobre les pintures. És una aberració des del punt de vista tècnic fer aquest trasllat. L’inconvenient és que a la sentència aquesta qüestió tècnica s’ha ventilat d’una manera excessivament superficial, quan és la clau de la qüestió.

Origen: Chupinazo Cretas | lacomarca.tv

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: