Skip to content

Fa pocos días conoixiemos l’aprebación d’as ordinacions de l’Academia Aragonesa d’a Lengua, que no pas de l’Academia d’a Lengua Aragonesa. Entre las personas que aman l’aragonés y luitan por o suyo futuro podiemos veyer bellas manifestacions d’alegría esperanzada. En Nogará veyemos, manimenos, prous motivos de preocupación, que miramos d’explicar contino: Estos son os estatutos d’una…

Source: Nogará debant d’o nombramiento de l’Academia Aragonesa d’a Lengua – AraInfo | Diario Libre d’Aragón

Source: des dels nostres anys: una setmana sobre lo català als arxius

M’han sorprès agradablement la sèrie d’actes, tal vegada casual en relació al Dia dels Arxius, que s’han fet en l’Arxiu i Biblioteca Municipal d’Alcanyís, que dirigeix el sr. Ignasi Micolau, on a banda de la programació oficial en una exposició de fotografies dels anys del franquisme d’un personatge molt apreciat en la localitat i lo Baix Aragó, tot i no ser una ciutat catalanòfona s’ ha programat, per este dimecres, la presentació del magnífic llibre  titulat “El català del s.XIV en textos notarials del Matarranya (Terol) ‘sia manifesta cosa a tots homens’ “, fòrmula amb la que s’encapçalaven els documents de notaria a la medievalitat matarranyenca, obra del professor Titular de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa sr. Xavier Giralt i de la professora associada de la Universitat de Saragossa i de l ‘Escola Oficial d’Idiomes d’Alcanyís, sra Teresa Moret, respectivament..

A banda d’aixó el dia posterior, l’Institut de Secundària i Batxillerat de Vallderoures, ha programat, en los alumnes de la classe de català que coordina la professora Pepa Nogués, una visita a l’Arxiu Municipal de lo poble de Fondespatla, del que procedixen la majoria dels documents estudiats i ressenyats en lo llibre citat. Una visita molt interessant a un arxiu de referència on es té cura de conservar i restaurar los vells pergamins i papers de lo patrimoni local, i una iniciativa valenta per part del professorat, que un camí més han demostrat que la llengua es conrea en la seva cura.
Tant un acte com l’altre han sigut molt reeixits, amb la signatura de llibres per part de los autors, i la participació activa dels alumnes en la lectura de documents de l’arxiu, en llatí i en lo català medieval, tant a Alcanyís com en la visita a Fondespatla, respectivament.
Lo dit, una setmaneta dedicada als arxius de “vella prosàpia” en relació al… : Dia Internacional de los Arxius (!?)

Source: Grupo Arcoiris crece un 20% y crea 92 puestos de trabajo en 18 meses – La Comarca

Source: · ARAGÓN ANTE LA CELEBRACIÓN DEL VIGÉSIMO ANIVERSARIO DE LA CARTA EUROPEA DE LAS LENGUAS REGIONALES O MINORITARIAS – Lenguas de Aragón

Source: · PUBLICAUS EN O BOA OS PROTOCOLOS DE COLABORAZIÓN CON OS CONZELLOS DE UESCA Y L’AINSA Y AS COMARCAS DE RIBAGORZA Y SOBRARBE – Lenguas de Aragón

Source: · PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “ÀNGEL VILLALBA, CANÇONS I POEMES”. – Lenguas de Aragón

Source: La història de les petites coses | Mas de Bringuè

Presentació del llibre Objetos con historia, de Paquita Vilella

Presentació Objetos 1

Esteban Sarasa i Paquita Vilella

 

Després de la publicació del seu volum Cocina con historia,  Paquita Vilella (Mequinensa, 1950) ha continuat en la tasca de recuperació de la memòria col·lectiva a través dels objectes, espais i relacions socials del passat més recent amb el llibre “Objetos con historia. La vida cotidiana en la antigua villa de Mequinenza”, que es va presentar el divendres 21 de juny a la llibreria “Portadores de sueños” de Saragossa.

Com moltes altres troballes creatives de la humanitat, el llibre va sorgir d’una carència, d’un acte traumàtic.

“Quan la gent va haver de marxar del poble vell per la construcció del pantà al poble nou, no va tindre temps ni espai per a recollir moltes coses de la casa vella. I allí van quedar colgades també l’estructura tradicional de les cases, els treballs que allí es feien, els estris que s’empraven… i vaig sentir la necessitat de recuperar tot això en un llibre” – explica l’autora.

El llibre, farcit de fotografies provinents, no sol de Mequinensa sinó d’altres indrets d’Aragó i resta d’España, fa un recorregut exhaustiu per les diferents estàncies de la casa rural tradicional: l’entrada amb el canterell amb els cantes i els sillons, prodigi de disseny i d’aïllament tèrmic; l’algorí, la quadra, la bodega amb el trull, o el forn de llenya i l’empastissador…; la primera planta, amb la cuina, el foc en terra,  la llar de foc ,  les alcoves; i les angorfes, amb els seus apartats per fer i posar a assecar lo mandongo, una altra per a estendre el gra, i una altra a cel oberts per a assecar les figues o els orellons de préssec.

També dedica un apartat a les feines domèstics que en eixos temps abarcaven, la fabricació del pa, del vi, de l’oli, del sabó per a rentar la roba, la matança del tossino i el mandongo; la cunya, el cosir la roba…

Un altre aspecte és el munt d’objectes que omplien cadascuna d’aquestes estàncies i feines: fruiters, tovallons, capoladores, premses de vi, cadires del foc, los cofins per a filtrar l’oli o el vi, etc.

Paquita Vilella també aborda altres aspectes de la vida d’abans com les vestimentes dels nens, dels iaios, de bodes, d’enterraments, etc, i abunden les dites i sentències populars. Aquestes peces del text, igual que la denominació dels objectes, estris i figures, estan transcrites en bilingüe, castellà i català, on predominen les variants locals mequinenssanes.

Los textos en general, com és habitual en tots els treballs antropològics i etnogràfics d’aquesta catedràtica d’Història i Geografia, i com diu el seu mentor i presentador de l’acte, el professor universitari Esteban Sarasa, “es caracteritzen per la seua minuciositat i rigor” i van acompanyats d’una seriosa contextualització històrica i etimològica, en el cas de les paraules.

Paquita comentà que en el llibre es recullen  “unes formes de vida i unes estructures familiars que no havien canviat quasi be res en cinc segles i que en canvi han desaparegut pràcticament en els últims cinquanta anys. Per això m’ha paregut important  consignar-les i retre-les homenatge en aquest volum”.

 

Presentació Objetos 2   FOTOS: Màrio SASOT

Source: Atrapats a la xarxa | L’esmolet

Recordo la primera vegada que algú em va preguntar per una cosa anomenada ‘xarxes socials’. No em veig capaç d’esbrinar-ne la data, o sigui que ho deixarem en què fa uns quants anys (en tecnologia, “uns quants anys”, per pocs que siguin, solen ser una eternitat). Vaig dubtar sobre el significat real del concepte. En aquella època el mitjà que coneixia per compartir continguts a Internet eren els blogs. També hi havia els xats, que veia com un recurs dels adolescents per a comunicar-se sense gastar en trucades telefòniques. Facebook i Twitter començaven a sonar com una manera nova de crear una comunitat amb què intercanviar opinions, imatges, notícies, etc., però eren encara noms nebulosos que no s’havien concretat clarament en el meu imaginari.

Un dia em vaig haver d’apuntar a Facebook per organitzar l’homenatge a un antic professor. De seguida vaig trobar-hi persones de les quals feia dècades que no en sabia res. Quina cosa més extraordinària! De Twitter em va costar més d’entendre’n la funció. Tot i la definició de “microblogging” (missatges molt curts per compartir pensaments, sensacions, opinions…) no m’imaginava a mi mateix piulant que estava preparant una truita.

JClks, CC Wikimedia Commons

Després van anar apareixent més opcions, algunes per a cobrir «necessitats» noves o connectar col·lectius d’interessos, i d’altres amb la intenció de suplantar les ja existents. Amb la generalització dels telèfons intel·ligents, tot va agafar un altre sentit. Les comparticions podien ser instantànies, ja no calia ser a casa o a la feina, assegut davant d’un ordinador. Avui dia, poques persones del meu entorn són fora d’aquestes xarxes, ni tan sols la gent d’edat. La bona notícia és que això ens ha connectat d’una manera que abans no podíem imaginar. La mala és que hem perdut el control del nostre temps. Amb els mòbils sempre a mà, és fàcil interrompre el que estem fent per a apaivagar el neguit de consultar si hi ha alguna novetat. Hi fem una ullada ràpida només per si de cas. Una frase, una imatge, un titular, un comentari. I un altre i un altre i un altre i un altre… Si res ens crida l’atenció, aturem el polze i ens ho mirem —però no hi perdem gaire estona perquè ens està esperant un tirallonga infinita de missatges. Per acabar-ho d’adobar, és fàcil que se’ns estimuli la necessitat de compartir alguna cosa, com si el món estigués desitjós de rebre la nostra aportació. I ens esmercem a escriure una frase, penjar una foto, enllaçar una notícia o afegir un comentari que ningú no llegirà o veurà molt de passada. Recol·lectarem alguns ‘likes’ que, com un núvol de sucre, se’ns desfaran a la boca. Al final ens quedarà aquell regust que sembla dolç però que en realitat amargueja. I ens adonarem que ens hi hem enganxat molts minuts, massa, sense treure’n res més que la sensació d’haver deixat de fer coses més substancioses, com per exemple descansar.

Vet aquí el significat real de la paraula xarxes: no ens han connectat, ens han atrapat.

(Alcanyís, març-abril de 2018). Publicat a El Salto Aragón n.14, juny de 2018

Source: Òmnium presenta “Espills trencats” a Sabadell | Lo Finestró

Crònica legislativa de l’Aragó. Segon semestre de 2017

Source: Crònica legislativa de l’Aragó. Segon semestre de 2017 | García Fernández | Revista de Llengua i Dret

Source: Turisme envers la cultura | Lo Finestró

Source: La sentència | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca l’11 de maig del 2018)

El Matarranya és protagonista d’una recent sentència de la Sala del Contenciós del Tribunal Suprem que resol un recurs de la CNT contra la negativa del Govern a retornar-li, en un acord de 2007, una sèrie de seus i béns repartits per tot el país que els cenetistes reivindiquen com a seus i que van estar expropiats durant la Guerra Civil. Dos dels set edificis reclamats per la CNT a l’Aragó estan a la vora del riu: la Unión Valderrobrense -la sentència escriu erròniament “Valderrobles” i “Unión Valderroblense”-, de Vall-de-roures; i la Sociedad de Labradores, de Maella. El Suprem desestima en els dos casos la devolució o compensació per considerar que “no s’estableix” la titularitat de la central anarquista sobre els immobles. La CNT també reclamava altres quatre seus a la província de Terol: a Villarquemado, Fortanete, Santa Eulalia del Campo i Mas de las Matas. Només considera provada la propietat sobre l’edifici de Santa Eulalia, pel que imposa a l’Estat el pagament d’una compensació de 7.380 euros.

En el cas de Vall-de-roures, si la devolució fora inviable, la CNT demanava una indemnització de 52.296 euros. L’edifici, molt cèntric i voluminós, és actualment la Casa de Cultura municipal i l’”hogar” del jubilat. Els antics socis de la Unión Valderrobrense van possibilitar durant la Transició la seua recuperació i reobertura per a que tothom se n’aprofitare de l’esforç de la classe treballadora local, anarquista i no anarquista, que el va aixecar.

Lluís Rajadell

Source: Lo tio Rafel | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 18 de maig del 2018)

Lo tio Rafel ha passat a convertir-se en un home centenari. La seua família, originària de Ràfels, va emigrar a la Vall del Tormo en acabar la guerra civil i, des d’aquell moment, sempre ha viscut a la nostra vila. Dels tres germans de la família Antolín Delmar és l’únic que ja no va canviar mai la residència de la nostra població. L’Antònio va marxar a Barcelona on va treballar a una fàbrica de licors i va mantindre la seua vinculació en Ràfels on hi anava tots els estius a casa la família, i, més tard, va comprar-se una casa. A la Vall també hi viu l’altre germà Hilàrio, enguany va celebrar els seus noranta-set anys amb bona salut, i que va treballar molts anys a la Renfe. Quan l’any 1973 van suprimir la línia de ferrocarril de Val de Zafán a Tortosa el van destinar a l’Hospitalet de l’Infant fins que es va jubilar i, després, va tornar a la Vall on encara va conservar la casa familiar. Lo tio Rafel fa anys que es va quedar vidu per la mort de la seua dona; la tia Luisa. Ell va treballar sempre com a llaurador però li va passar ja de gran la mecanització agrícola i mai va tindre tractor ni cap altre vehicle. Va seguir sempre anant al tros ben acompanyat pels seus animals de llaurança i del carro que ha quedat abandonat des de fa molts anys a l’Hostal Vell esperant una mula per arrossegar-lo. El seu únic fill va deixar l’agricultura per a treballar com a mecànic, primer al taller de la Vall i després a Calaceit. Lo tio Rafel, com tota la seua generació, va patir les conseqüències de la dura guerra civil i la postguerra i va tirar endavant a pesar de les moltes dificultats. Però sobretot és un home senzill i bo, d’aquells que és difícil oblidar i per això el recordem per estos cent anys viscuts.

Carles Sancho Meix

(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juny del 2018)

Ha tornat a ser esta una primavera com les d’abans: canvis de temps, del calor al fred, i aigua, molta aigua, per fi, a la nostra terra seca que mira al cel. Tot està verd, camps, bancals i tossals, i enmig, ufanes, flors de molts colors. Fa goi! No em sé los seus noms. “Ni el nom dels arbres del teu paisatge,/ ni el nom de les flors que veies,/ ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua”, diu Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Justet lo romer —‘romaní’ en oriental—, lila clar, i el timonsell —‘timó’, ‘timonet’ o ‘farigola’, al diccionari Alcover-Moll—, d’un rosa blanquinós, que encara s’usen a casa per aromatitzar o en infusió. Als camins predominen les grogues: una grogor esplendorosa i desafiant d’arbustos alts i fulles ben pites, que han de ser argilagues. Són molt diferents a l’humil crespinell que volia ser Desideri Lombarte, “entre els buscalls,/ ben amagats i groga la floreta”. I a altres floretes més senzilles sense mata, que semellen les margarites domèstiques d’horts, jardins i balcons. Les flors estan a la terra i l’aigua als rius. L’Ebre baixa poderós per Saragossa i per Móra, d’ample a ample. I salten los tolls a l’Algars, d’una aigua més verda que mai, mentres arriba cabal al baix Matarranya, desaparegut entre basses i el pantà, que ara fa renàixer salts i badines seques. A dalt l’aire unfla les bromes, com diu un vell refrany: “Lo garbí, l’aigua ací”. Vent de l’Est, vent de l’Oest, en la Franja al mig: “Lo cerç la mou, lo garbí la plou”. Al Palau de la Música de Barcelona, fa un any, Raimon preguntava per radera volta: “Qui portarà la pluja a escola?”. Cirros, estratos i cúmulos a la pissarra. Al carrer la pluja primaveral i l’arc, lo pare o la mare aguardant en un paraigua a la porta de l’escola, i els xiquets cantant: “plou i fa sol, les bruixes se pentinen; plou i fa sol, les bruixes lleven dol”. Records.

María Dolores Gimeno

Source: Lo nom de les flors que veus | Viles i Gents

Source: Los pueblos del Matarraña hacen oficiales «topónimos» bilingües – La Comarca

toponimia-matarraña

La mayoría de municipios han dado el visto bueno a los términos propuestos en la carta

Una comisión  de expertos ha denominado «correctamente» los principales lugares

Los nombres de los montes, ermitas, barrancos o ríos son términos que se transmiten de generación a generación en las localidades. Una herencia oral que la Comarca del Matarraña quiere poner sobre papel para que no se pierda y al mismo tiempo, sirva para su consulta en el futuro tanto para sus habitantes como para los foráneos.

Lo están haciendo a dos bandas. Por un lado, a través de la colaboración de la Comisión Asesora de Toponimia del Gobierno de Aragón con una propuesta técnica sobre cómo se deberán llamar los lugares más significativos de cada pueblo si se adopta la denominación local, una serie de términos que en ninguna de las propuestas superan la quincena y en los que había cierta duda de cómo se escriben correctamente.

Por otro lado, con un proyecto mucho más ambicioso para crear mapas toponómicos por municipio en lo que es una iniciativa conjunta con la asociación Cultural del Matarranya (Ascuma). Un trabajo mucho más laborioso y por tanto más a largo plazo. A finales del año pasado presentaron el mapa de Cretas, que ya cuenta con más de 700 términos; y ahora ya están trabajando en otros.

Visto bueno de la mayoría

La iniciativa en la que colaboran con DGA ha estado rodeada de polémica en las últimas semanas aunque más por ciertos sectores interesados en crear crispación social sobre la lengua que en los propios municipios.

En la gran mayoría de los pueblos del Matarraña se han aceptado todos o casi todos los términos que les llegaron por carta desde la Comisión Asesora de Toponimia de Aragón. Los más polémicos, que podrían ser la denominación en catalán del nombre de los municipios, ya incluida en la Ley de Comarcalización, se han aceptado sin problemas en 14 de las 18 localidades, muchas de ellas gobernadas por PP y PAR, partidos cuyos representantes en el Matarraña tienen en algunos casos posturas muy diferentes a las que sus partidos defienden en Zaragoza. Dos de los pueblos, La Fresneda y Torre de Arcas, aún no lo han decidido; y tan solo dos han rechazado el término en catalán: Valderrobres (Vall-de-Roures) y Fórnoles (Fórnols).

En cuanto a los nombres de los parajes más significativos, la mayoría también los aceptaron a excepción de términos que consideran que están traducidos literalmente al catalán normativo y que cuando ellos hablan en su lengua los denominan en castellano. El más común en la mayoría es «església», la forma correcta de escribir iglesia pero que algunas localidades rechazan porque no lo utilizan.

Carta de DGA

Todos los pueblos han recibido en las últimas semanas una carta genérica de la Comisión Asesora de Toponimia de Aragón en la que se recogen las recomendaciones respecto a los nombres de los municipios y de los principales lugares geográficos. Los términos están propuestos por la Comisión de Toponimia, un órgano formado por cuatro expertos de reconocido prestigio y entidades como la Universidad de Zaragoza o el Instituto de Estudios Turolenses, entre otros. A cada municipio se le propone una serie de términos en catalán de lugares como la iglesia, ermitas, ríos, picos o montes; y también el nombre de la localidad.

De hecho, en la carta, de dos folios y firmada por el consejero de Vertebración del Territorio, Movilidad y Vivienda, José Luis Soro, no se denomina de ninguna forma a la lengua que se habla en el Matarraña y, probablemente, esto haya permitido el consenso. Hace referencia a «denominaciones locales» e incide en que el objetivo de esta iniciativa es poner sobre el papel los topónimos de cada municipio ya que «existe cierta disparidad en la forma de transcribir los topónimos dependiendo de las cartografías consultadas llegando a existir nombres inventados o deformados».

Es decisión de cada ayuntamiento cómo los adopta, aplica o difunde. La forma de realizar oficialmente estos cambios de nombre es a través del Consejo de Cartografía. Cada Consistorio decide si quiere enviar al consejo de cartografía que se incluya.

Según se explica en la carta, la Comisión de Toponimia de DGA se encuentra revisando actualmente los principales topónimos del Matarraña y se ha alcanzado una propuesta unánime para establecer los nombres oficiales de algunos de los parajes más significativos. Fue la propia institución comarcal la que revisó el listado que les llegó desde Zaragoza y realizó los cambios que consideró al tiempo que dejó en duda los términos que no sabía con exactitud. «Desde la Comarca no queremos hacer política con esto, aunque eso no quiere decir que algún ayuntamiento quiera dividir. Somos rigurosos con la Ley de Comarcalización que ya puso los nombres en las dos denominaciones», comenta el presidente comarcal, Rafael Martí.

Arens de lledó

Recibieron un listado con una decena de términos que, para su alcalde, Manel Gallén (PSOE), «se queda corta». En su opinión, se debería haber propuesto todos los parajes del municipio. En su caso, lo hablaron todos los concejales, del PSOE y PP, y estuvieron de acuerdo. Para dar el visto bueno optaron por el «silencio administrativo» no contestando a la misiva.

Beceite

La Comisión de Toponimia les ha propuesto alrededor de una decena de nombres. Los únicos que han rechazado son dos: «església de San Bartolomé» y «ermita de Santa Anna» (se quedan con Santa Ana). «No veo ningún problema es tener la doble denominación Beceite y Beseit porque es la que utilizamos», explica Juan Enrique Celma (PP), quien llevará la propuesta a pleno próximamente.

Calaceite

En la capital cultural del Matarraña, gobernada también por el PP con José Mª Salsench a la cabeza, han dado el visto bueno a todos los términos propuestos. «Nos han parecido todos correctos», comenta el alcalde.

Cretas

El Ayuntamiento corrigió varios de los topónimos propuestos por DGA. Es el caso del «pico de Dumanches» que, tras aprobarse en pleno el miércoles, tendrá la denominación en catalán de Domenges. «Nos pasaron una lista y lo que hemos hecho es aprobar los que nos parecen correctos y corregir los errores que hemos detectado», explica su alcalde, Fernando Camps (PP).

Fórnoles

El Consistorio, con tres ediles de PP y PAR, ha sido de los más contrarios a la iniciativa. han rechazado el término «Fórnols» además de «església» y «santuario de la Mare de Déu de Monserrate» (entienden que lo correcto es Nuestra Señora). Lo aprobaron en pleno y mandaron la resolución a DGA.

La fresneda

A la localidad se le ha concedido una prórroga hasta pasado el verano para «estudiarlo con calma». Sí que han detectado el nombre «església» y también que propone como nombre del pueblo «La Freixneda» término popular para escribirlo en catalán pero que los fresnedinos no utilizan en su lengua materna. «Me parece correcto recopilar términos que hasta ahora se han transmitido de forma oral pero sin forzar. Antes no se escribía tanto pero ahora nuestros jóvenes tienen la oportunidad de saber plasmar en papel correctamente lo que hablan», precisa su alcaldesa, Mª carmen Aguilar (PSOE).

Fuentespalda

Han rechazado la palabra «església» y han pedido que el nombre de su pueblo se escriba «Fontdespala» y no «Fontdespatla» alegando que la «t» final no la pronuncian. «Hay cuestiones más importantes para dedicar tiempo a esto pero mientran mantengan la forma en que hablamos, todo correcto», afirma su alcaldesa, Carmen Agud (PAR).

Lledó

El Ayuntamiento, formado íntegramente por ediles de PAR y PP, han pedido que se rectifiquen un par de términos como el de la iglesia. «Pido que respeten nuestra lengua, nuestra pronunciación. No quiero que se llame chapurriau porque chapurrear es hablar mal pero tampoco catalán. Lo importante es hablar nuestra lengua», precisa Ramón Alonso (PAR).

Mazaleón

Su Consistorio ha dado el visto bueno al listado a excepción de la ermita de «Sant Cristóvol», que los mazaleonenses la escriben con «b». «Me parece bien que se de difusión a estos términos siempre cada se denominen como los nombramos», dice su alcaldesa, Exa Sorolla (PP).

Monroyo

Su Consistorio aceptó la quincena de términos que le propuso la comisión de Toponimia como el «barranc de agrebol» o «cap de la serra». «Lo que se propone es escribir lo que decimos. Es necesario para la pervivencia de la lengua», afirma el primer edil monrojino, José ramón Guarc (PSOE).

Peñarroya de tastavins

En Peñarroya se ha aprobado por unanimidad de todo el pleno todos los términos propuestos. Entre ellos el de «església» porque, tal y como precisa su alcalde, Francisco Esteve (PAR), «una cosa es como se pronuncia y otra como se escribe de forma normativa». Su opinión difiere mucho a la de su partido a nivel regional porque pide un reconocimiento oficial para el catalán en todos los términos. «Esto se queda corto, es solo de cara a la galería. Lo principal es el reconocimiento de la lengua que hablamos, hasta que no me pueda dirigir a DGA en mi lengua no lo habrá. Es parte de la cultura de nuestros pueblos y sin embargo se va perdiendo», comenta Esteve.

La portellada

En La Portellada, con mayoría del PAR, le han dado el visto bueno a toda la propuesta que les llegó de DGA. «Estaba todo correcto, no hubo problemas», declara su alcalde, Alfonso Guardia (PAR).

Ráfales

En el Consistorio de Ráfales, con ediles tan solo del PAR, aprobaron todos los términos. Para su primer edil, Fernando Cavero, lo esencial es que no se pierda su lengua y para ello es importante «poner en papel lo que se habla».

Torre de arcas

Su primer edil, Juan Carlos Arrufat (PAR), no tiene constancia de que haya llegado a su Consistorio la carta. Hoy preguntará al secretario.

Torre del compte

En la localidad rechazaron que su nombre en catalán sea «La Torre del Compte» y lo han corregido por «Torre del Comte» alegando que así como lo pronuncian. En otro caso han corregido el topónimos y en otros dos han pedido que la ermita de San Juan y la Iglesia de San Pedro Martir se mantengan en castellano.

Valdeltormo

El municipio, con un pleno exclusivamente de ediles del PAR y el PP, rechazaron «església» y pidieron cambiar «l’estació» por «la estació». Aceptan La Vall del Tormo.

Valderrobres

El pleno rechazó la semana pasada con el apoyo socialista al PP y la sprprendente abstención de CHA el topónimo «Vall-de-Roures» así como la de «església». Aceptaron una quincena más como «l’estació», «riu Pena» o «coll de tombadors», entre otros.

Valjunquera

La localidad ha aceptado el listado de topónimos tal y como le llegó desde DGA con el voto favorable del PSOE y la negativa en pleno de los populares. «Independientemente que unos le llamen catalán y otros chapurriau, la única forma de escribir lo que hablamos es con las normas catalanas. Considero que hay que atender a lo que dicen los linguistas y lo que hablamos es un dialecto del catalán», comenta Susana Traver, la primer edil.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: