Skip to content

Source: Presentació de “El català al segle XIV en textos del Matarranya” » Temps de Franja

// Carles Sancho

“Sie manifesta cosa a tots hòmens”. El català del segle XIV en textos del Matarranya.Terol és el treball d’investigació dels professors franjolins del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa Javier Giralt i Maite Moret que de ben segur serà notícia el proper dissabte 22 de setembre a Vall-de-roures i Arnes. Segons els investigadors “en la present publicació s’ofereix l’edició de 50 manuscrits en pergamí del segle XIV, en els quals són protagonistes els pobles i la gent del Matarranya, i s’hi analitza la llengua catalana reflectida en aquella scripta”. Al matí de 12 a 14 hores els autors signaran el seu llibre a la Llibreria Serret de Vall-de-roures acompanyats per un tast de vins de la bodega Idrias que convida als assistents a l’acte. A la tarda, a la veïna població d’Arnes, es farà la presentació del volum pels seus autors. La convocatòria tindrà lloc a les 18 hores a casa Pallarès, lloc habitual d’actes culturals a la vila de la Terra Alta. L’activa Associació Cultural La Bresca d’Arnes oferirà als assistents a la presentació un acompanyament musical i un tast de vins. És una convocatòria que feia temps que es volia fer al Matarranya i, finalment, s’aconseguit gràcies a la implicació de diverses entitats que han col·laborat en la seua realització.

Source: Qualitat, varietat i molt talent al III Mequineza International Film Festival » Temps de Franja

Source: XXI edició del Descens Internacional del Cinca » Temps de Franja

Source: Lletania del bon barbut » Temps de Franja

// Patrici Barquín

https://twitter.com/heraldoes/status/1041727923831689218

 

Cartell Signatura llibre Serret-Arnes

Source: El Premio literario en catalán Guillem Nicolau recae en 2018 en Marta Momblant Rivas – Aragón_hoy

El Premio literario en catalán Guillem Nicolau recae en 2018 en Marta Momblant

El jurado concede el galardón a la obra “Arbàgel. Un revolt de l’amor” de la autora, con raíces en Beceite
El Gobierno de Aragón ha recuperado esta legislatura la dotación económica de este reconocimiento, que el Ejecutivo anterior había retirado

La escritora barcelonesa Marta Momblant Ribas, con raíces en Beceite, ha resultado ganadora del premio literario en catalán convocado por el Gobierno de Aragón, que lleva el nombre del humanista y traductor maellano del siglo XIV Guillem Nicolau.

El jurado decidió por unanimidad otorgar el galardón a la obra titulada “Arbàgel. Un revolt de l’amor” que, abierta la plica, resultó ser original de Marta Momblant. El jurado ha otorgado el reconocimiento por sus altos valores literarios.

La novela premiada transcurre en el Matarraña. Se da la coincidencia de que esta autora ya ganó este mismo premio hace diez años, concretamente en 2009, con la novela “La venta de l’Hereva”. El jurado ha elegido esta obra por ser “Una historia rompedora protagonizada por un hombre mayor, íntegro y sensible, y una mujer que lucha por su libertad e independencia. El Jurado ha valorado la consistencia de una trama bien narrada en la que la autora maneja una lengua normativa viva y correcta con pequeños matices de las hablas locales del Matarraña, que enriquecen el patrimonio lingüístico. “Arbagel” es un magnífico retrato sociológico de la vida cotidiana y hace una crítica de las costumbres machistas en una propuesta vitalista del pueblo, el paisaje y sus habitantes”.

Source: 16 calles de Zaragoza tendrán su nombre rotulado en aragonés. | Noticias de Zaragoza en Heraldo.es

Source: Kint@s d’Alcampell – Recull de material gràfic de les festes de quintos i quintes d’Alcampell

Presentació

Una de les festes que durant molts anys s’ha celebrat als nostres llocs és la ‘Festa dels Quintos‘, una relíquia de quan hi havia servei militar obligatori per la qual les persones cridades a fer la mili feien una festa de comiat abans de la tragèdia.

20180823_152429
Quintos de 1935. Font: Història gràfica d’Alcampell (2008), p. 67

Tot venia de quan les forces armades es nutrien bàsicament de lleves obligatòries d’homes joves. Es diu que va ser el primer borbó, Felip V, qui el 1704 va instaurar el reclutament forçós i per sorteig d’un de cada cinc joves, com a fórmula per a obtenir soldats en plena guerra de Successió. D’ací el concepte de ‘quintos‘.

Més endavant, les Constitucions lliberals del segle XIX van introduir l’obligació del servei militar com un deure ineludible de tot ciutadà (masculí) amb la pàtria. No obstant això, sovent es permetia la redempció en metàlic del servei, de tal manera que les famílies que tenien diners podien pagar un substitut. No va ser fins el 1940 quan el règim franquista va estendre el servei militar obligatori a tots els homes nascuts en un any determinat, normalment quan feien la majoria d’edat.

20180823_152833
Festa de quintos de 1961 Font: Història gràfica d’Alcampell (2008), p. 169.

Si bé històricament havia estat una festa masculina, des de finals dels anys 70 també ‘quintaven’ les noies de la mateixa cohort d’edats. D’esta manera, la festa va anar perdent el sentit de comiat militar per a convertir-se en un esdeveniment generacional, un punt d’inflexió on les persones de la mateixa edat assumien la responsabilitat d’organitzar una festa popular, amb tots els seus condicionants i rituals.

La festa consistia en una setmana sencera dedicada a la disbauxa etílica, principalment nocturna, una setmana en què estaven permeses tota mena de gamberrades a la població, i que acabava amb un cap de setmana dedicat a balls, jotes i concerts.

Era un ritual de pas en tota regla. Marcava el moment en el que les persones arribaven a la majoria d’edat i se les considerava aptes per a dur una vida adulta. A partir d’aquell moment es donava per descomptat que aquelles persones, quan tornessen de la mili farien coses tan ‘normals’ com treballar, contraure matrimoni, tindre fills, mantenir o fer crèixer lo patrimoni familiar, etc., i, en definitiva, reproduir la societat en la que havien crescut. Massa pes sobre les espatlles.

No cal dir que els temps han canviat molt i que, tot i que en alguns llocs es continua fent, ja fa dècades que el ritual va perdre la seua funció original. La societat és una altra i els valors i rituals són molt diferents. El mateix servei militar obligatori va desaparèixer l’any 2002, després d’uns pocs anys de coexistència amb la ‘prestació social susbtitutòria’, i les expectatives de vida de les generacions actuals tenen poc a veure amb les que podien tenir les anteriors. Per això la festa de quintos és només una relíquia històrica, amb tot el bo i dolent que això pot implicar.

En tot cas, durant dècades a Alcampell la festa dels quintos i quintes va ser un esdeveniment clau en el calendari anual, un mecanisme social que facilitava un espai de disbauxa i de trobada comunitària. Un espai que des de fa uns anys (des del 2011, si no mos fallen els comptes) l’associació cultural La Bardisa ha recuperat sota la fórmula de la ‘Festa Jove‘, que cada any mos anima les nits dels volts del 20 de juliol.

Per tal de deixar-ne constància, ací hem fet un recull de material gràfic relacionat amb les festes de quintos i quintes. Com veureu, és encara una feina incompleta (‘on going’), així que si teniu algun material que vulgueu afegir-hi no dubteu a enviar-lo o contactar-mos a través d’esto blog. Los quintos i quintes de totes les èpoques us ho agrairan (o no).

 

Clicka a la Festa de Quintos/es de l’any que vulgues:

1999 1989 1979 1969
1998 1988 1978 1968
1997 1987 1977 1967
1996 1986 1976 1966
2005 1995 1985 1975 1965
2004 1994 1984 1974 1964
2003 1993 1983 1973 1963
2002 1992 1982 1972 1962
2001 1991 1981 1971 1961
2000 1990 1980 1970 1960

Nota 1: S’admeten tota mena de materials: fotos, propaganda, pegatines, samarretes, etc.

Nota 2: No tenim ni idea de quin any es va fer la radera festa de quintos i quintes. Si algú ho sap sisplau que mos ho digue!

Nota 3: Tampoc sabem fins on podem arribar anant cap al detràs. Hem posat l’any 1960 com a data improvisada, però si algú té materials d’anys anteriors també els farem lloc.

 

Publicat al Viles i gents de La Comarca (14/9/2018)

Festes que s’entenen sense «Reines»

Natxo Sorolla

Fa uns dies a La Comarca (14/8/2018) es publicave l’article «Luchar contra los estereotipos en las patronales». El signaven diferents periodistes del diari. I la tesi principal és que «las fiestas patronales no se entienden sin sus reinas», però «los pueblos introducen tímidamente la figura del hombre aunque tienen que luchar contra la falta de implicación masculina». Se considere que «les reines» són una figura irrenunciable de les festes dels nostres pobles, però cal actualitzar-lo, sobretot per a que no sigue una figura només femenina. Però els intents per incorporar els xics a la cerimònia solen trobar-se en la seua indiferència.

Entenc que a alguns pobles la figura de les «reines de festes» és molt important per a molta gent. Fins i tot per a les xiques jóvens, per a les quals es una cerimònia d’iniciació a la vida adulta, i és un reconeixement del seu paper social. De fet, alguns consideren que és un moment de la vida per a sentir-se «princeses». La qual cosa em fa patir (Princeses: «bonita como mamá»), igual que els missatges masclistes del reggeaton (Despoblació, xiques i reggaeton).

Lo problema que veig en les Reines (i els esporàdics equivalents masculins) està en la seua estética, i sobretot en lo seu contingut. És completament subjectiu, però la veig rància. És una cerimònia d’iniciació excessivament tutelada, per al meu gust massa estètica, i amb poc component real d’iniciació a la vida adulta. Però deixeu-me negar la màxima: molts pobles no han tingut mai Reines, o hi han renunciat. I de fet, alguns han recuperat la festa dels Quintos/es. La del Quinto és una figura tant arcaïca com la de la Reina. Una al voltant de la militarització dels xics jóvens, i l’altra al voltant de l’exposició de la xica jove en edat per a poder-se casar. Però una vegada ha desaparegut lo servei militar i la tutela familiar dels matrimonis, lo problema no és l’origen de les dues cerimònies. Crec que la diferència està en què la reinterpretació que actualment fem dels Quintos/es és molt més adequada que la de les Reines.

La figura (actual) dels les Quintes/os me pareix més edificant, especialment perquè alterne la ruptura de les normes (joventut) i la responsabilitat (adulta). És una festa que, posant lo verb de moda, empodere la joventut. Li done capacitat (i responsabilitat) d’organitzar una festa que tingue música que els ha d’agradar, però també ha d’agradar al poble, han de gestionar molts diners, contactar i coordinar diferents actors. I evidentment, la cerimònia els done la capacitat de trencar normes, de no dormir una nit perquè han d’assegurar-se una plega lúdica, de fer soroll en hores de migdiada per a arreplegar diners… Als Quintos/es hi ha participació masculina i femenina per igual perquè és una iniciació a la vida adulta atractiva. I de fet, moltes vegades les xiques mostren la seua capacitat organitzativa. La Quinta/o no està tutelat, s’autogestione, organitze una festa per al poble.

Crec que si no es conseguix la masculinització de les Reines, però sí la feminització de les Quintes/os, en part és perquè el xic no creu que eixa exposició pública merament estètica i formal de «Rei» lo situo bé al «mercat» (social, de parelles, d’amics…). Però per a la xica és atractiva eixa opció a iniciar-se la vida adulta trencant normes i prenent responsabilitats com a «Quinta».

Publicat al Viles i gents de La Comarca (14/9/2018)

Festes que s’entenen sense «Reines»

Natxo Sorolla

Fa uns dies a La Comarca (14/8/2018) es publicave l’article «Luchar contra los estereotipos en las patronales». El signaven diferents periodistes del diari. I la tesi principal és que «las fiestas patronales no se entienden sin sus reinas», però «los pueblos introducen tímidamente la figura del hombre aunque tienen que luchar contra la falta de implicación masculina». Se considere que «les reines» són una figura irrenunciable de les festes dels nostres pobles, però cal actualitzar-lo, sobretot per a que no sigue una figura només femenina. Però els intents per incorporar els xics a la cerimònia solen trobar-se en la seua indiferència.

Entenc que a alguns pobles la figura de les «reines de festes» és molt important per a molta gent. Fins i tot per a les xiques jóvens, per a les quals es una cerimònia d’iniciació a la vida adulta, i és un reconeixement del seu paper social. De fet, alguns consideren que és un moment de la vida per a sentir-se «princeses». La qual cosa em fa patir (Princeses: «bonita como mamá»), igual que els missatges masclistes del reggeaton (Despoblació, xiques i reggaeton).

Lo problema que veig en les Reines (i els esporàdics equivalents masculins) està en la seua estética, i sobretot en lo seu contingut. És completament subjectiu, però la veig rància. És una cerimònia d’iniciació excessivament tutelada, per al meu gust massa estètica, i amb poc component real d’iniciació a la vida adulta. Però deixeu-me negar la màxima: molts pobles no han tingut mai Reines, o hi han renunciat. I de fet, alguns han recuperat la festa dels Quintos/es. La del Quinto és una figura tant arcaïca com la de la Reina. Una al voltant de la militarització dels xics jóvens, i l’altra al voltant de l’exposició de la xica jove en edat per a poder-se casar. Però una vegada ha desaparegut lo servei militar i la tutela familiar dels matrimonis, lo problema no és l’origen de les dues cerimònies. Crec que la diferència està en què la reinterpretació que actualment fem dels Quintos/es és molt més adequada que la de les Reines.

La figura (actual) dels les Quintes/os me pareix més edificant, especialment perquè alterne la ruptura de les normes (joventut) i la responsabilitat (adulta). És una festa que, posant lo verb de moda, empodere la joventut. Li done capacitat (i responsabilitat) d’organitzar una festa que tingue música que els ha d’agradar, però també ha d’agradar al poble, han de gestionar molts diners, contactar i coordinar diferents actors. I evidentment, la cerimònia els done la capacitat de trencar normes, de no dormir una nit perquè han d’assegurar-se una plega lúdica, de fer soroll en hores de migdiada per a arreplegar diners… Als Quintos/es hi ha participació masculina i femenina per igual perquè és una iniciació a la vida adulta atractiva. I de fet, moltes vegades les xiques mostren la seua capacitat organitzativa. La Quinta/o no està tutelat, s’autogestione, organitze una festa per al poble.

Crec que si no es conseguix la masculinització de les Reines, però sí la feminització de les Quintes/os, en part és perquè el xic no creu que eixa exposició pública merament estètica i formal de «Rei» lo situo bé al «mercat» (social, de parelles, d’amics…). Però per a la xica és atractiva eixa opció a iniciar-se la vida adulta trencant normes i prenent responsabilitats com a «Quinta».

Source: El abogado de la FACAO quiere mantener los honores a Franco |

Javier Vilarrubí, abogado de la FACAO y concejal del PAR en Monzón, se posiciona a favor de mantener a Franco como “Alcalde Honorario Perpetuo” e “Hijo Adoptivo de la Ciudad de Monzón”,

Los paristas no quieren participar de iniciativas “en blanco y negro” del equipo de gobierno que puedan reabrir viejas heridas

Guerrero

Javier Vilarrubí y Jesús Guerrero del PAR sosteniendo los carteles con las cifras del paro en una rueda de prensa reciente / Economía

Los Concejales del Partido Aragonés en Monzón, Jesús Guerrero y Javier Vilarrubí, anuncian que ausentarán del pleno, que este jueves se celebrará en Monzón, cuando se vaya a abordar la propuesta de Cambiar Monzón sobre la derogación a Francisco Franco Bahamonde de los nombramientos como “Alcalde Honorario Perpetuo de este Ayuntamiento” y como “Hijo Adoptivo de la Ciudad de Monzón”, que datan de 1953.

Desde el PAR de Monzón manifiestan que “no queremos ser cómplices de iniciativas arcaicas y trasnochadas para nuestro pueblo y pediremos al Alcalde de Monzón y a sus socios de gobierno que trabajen por un Monzón próspero y de futuro, en lugar de crear un Monzón sin empleo y dividido, tras observar la tendencia negativa que los datos de empleo auguran para nuestra ciudad en el corto plazo”.

En consecuencia los concejales del PAR instarán al Alcalde durante el pleno a “no podemizar la ciudad” dando juego a sus socios de gobierno, por el “alto coste económico, social y emocional que pueden tener iniciativas arcaicas y populistas para los vecinos de Monzón, y que no son productivas para el pueblo y sus vecinos”. “El Ayuntamiento debe gobernar pensando en todos los vecinos y no sólo en unos pocos”, concluyen los paristas.

Por último los concejales del PAR en el Ayuntamiento, Jesús Guerrero y Javier Vilarrubi, plantearán de nuevo la convocatoria del Consejo Económico y Social de Monzón de forma urgente, tras la mala tendencia de creación de Empleo en la ciudad.

Source: Narcís Lloveras, defensor de la República | Lo Finestró

(Article publicat al Diario de Teruel)

La Sedició del juliol del 1936  triomfà a gairebé tot l‘Aragó, però aviat es va recuperar la meitat del territori per l’arribada de voluntaris catalans i valencians, entre els quals diversos  escriptors, Pere Calders, Lluís Capdevila, Joan Sales, que poc o molt han estat recordats entre nosaltres darrerament. Res no sabíem del periodista empordanès Narcís Lloveras i Plaja (La Bisbal d’Empordà 1876 – Ceret 1947) que des del setembre del 1936 fins a l’agost del 1937 va publicar  cròniques del nostre front, principalment des d’Alcanyís i també des de primera línia  –Blesa, Portalrubio, Huesa del Común, Muniesa, Azuara, …, de les quals se n’han recuperat fins ara 18 del diari L’Autonomista de La Bisbal, i una del diari del front Catalunya Antifeixista, i que es poden llegir senceres al llibre Narcís Lloveras. Cronista republicà d’en Jaume Guillamet (Barcelona: Fundació Irla 2017). Anteriorment havia treballat com periodista a L‘Autonomista de la seua vila natal i a d’altres diaris catalans des del 1922. En esclatar la Sedició en Lloveras, que tenia força experiència militar adquirida en quatre anys de guerra contra els sobiranistes filipins a finals del XIX, s’allistà voluntari al front i fou destinat a la  columna Macià-Companys amb seu a Alcanyís. Participà en diverses accions bèl·liques fins que, segurament vista la seua edat –tenia 60 anys-, passà a actuar de corresponsal al front. Amb el triomf dels sediciosos, que li havien requisat els béns i engarjolat el fill en no trobar-lo a ell, en Lloveras es va refugiar a Ceret on va viure per sempre més, sense poder reveure mai la família. A les cròniques descriu amb detall la vida al front, tant a la reraguarda a Alcanyís, com als pobles no lluny de primera línia, sense estalviar escenes macabres com en preguntar qui tenia cura d’enterrar els molts cadàvers que veia en terra de ningú, un milicià aragonès ens contestà ràpidament: “Aquí de enterradores se encargan los buitres”. Esmenta sovint la germanor entre aragonesos i catalans en defensa de la República, o, quan cal, canta –tenia bona veu- una jota alcanyissana a unes infermeres que en romangueren astorades.

Artur Quintana

Source: Allau de crítiques al president d’Aragó per un tuit catalanòfob sobre Sixena

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: