La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentOrigen: Viena, la ciutat de la música? (i 2) | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el 12 d’agost del 2017)
El romanticisme decimonònic començarà pel vienès (considerat el pare d’aquest estil) Franz Schubert. Aquest gran compositor, mort als 31 anys, va ser un fracassat tota la seva vida, que va transcórrer més que precària. Mai va poder desenvolupar el seu (i molt) talent per l’òpera i no li van interpretar cap de les peces orquestrals i instrumentals que ara gaudeixen de la millor estimació. No va ser reconegut fins al final del XIX.
Evidentment la reforma operística de Wagner (era alemany) no va tindre cap porta oberta a Viena, però el cas més extrem és el del millor compositor simfònic des de Beethoven, l’austríac Anton Bruckner, que, com professor del conservatori, gaudia del dret d’estrenar les seves monumentals simfonies per la Filharmònica de Viena, que les interpretava a contracor i amb poquíssims assajos, o fins i tot a primera vista. El públic reaccionava molt malament davant d’aquells desgavellats sons i culpava d’allò al compositor. També Gustav Mahler (actiu a principis del XX i que era jueu) va ser totalment rebutjat com a creador, i les seves obres no van ser valorades fins després de la segona Guerra Mundial, quaranta anys de la seva mort). Tot sent un important director d’orquestra, també va ser expulsat de la Òpera de Viena, de la que era titular, i va acabar dirigint al Metropolitan de Nova York.
Només ens resta parlar de l’anomenada Segona Escola de Viena, activa ja al segle XX, de la que els més sobreeixits són Arnold Schönberg, Alban Berg (jueus vienesos) i Antón Webern (vienès “autèntic”), compositors que són la base de tota la música d’avantguarda del segle passat Si Mahler ja havia sofert l’antisemitisme en la seva època, ja us podeu imaginar la condició de perseguits de Schönberg i Berg (i de Webern per ser del mateix cercle) que eren actius en el període nazi. La seva música es qualificava de “degenerada” i mai s’interpretava en concerts majoritaris (com ara).
Viena pot gaudir de l’estatus de Ciutat musical, però, com veieu, mai ha potenciat la creació musical. Pels vienesos, músic i compositor son dos termes antagònics.
Antoni Bengochea
Origen: Ball a Valljunquera | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el 29 de juliol del 2017)
Una nit de música memorable organitzada de manera excel·lent per la Comarca del Matarranya i més concretament pels seus tècnics de l’Àrea de Cultura, per als que no deixaré mai d’agrair lo seu esforç, dedicació i imaginació. Una bona organització en un marc càlid amb l’església de Valljunquera de fons ens feia intuir un deliciós espectacle de ball i de música. Miguel Àngel Berna i Maria Mazzotta ens van oferir lo seu art sota el títol de “Dos Tierras”, fent referència a les regions de on són oriünds: Aragó i el Salento italià. Se’n va fer curt, massa curt. D’Aragó lo ball i de Salento la veu i la música d’acordió. La jota adequada als intèrprets va sonar meravellosa i va arrancar los aplaudiments del nombrós públic que va deixa sense cap seient lliure la plaça de l’església. Maria Mazzotta, amb una veu melòdica i animada, marcant alhora lo compàs amb una pandereta i acompanyada per un acordió experimentat en les músiques populars del taranto. Un regal per a l’oïda. Maria va ser un maridatge artístic preciós per al ball de Miguel Àngel Berna. I és que Salento és la comarca que forma lo tacó de la bota que ens recorda lo mapa de la Italià actual. Territori dominat per una potent ciutat, Tarento o Taranto, envoltada de diferents dialectes derivats de l’Itàlic i de les llengües romans. Maria ens va cantar, suposo perquè no lo conec prou, en “salentino”, un d’estos dialectes. Em va emocionar i endolcir aquella fresca nit a Valljunquera. Escoltant a Maria i admirant lo ball de Miguel Àngel m’imaginava aquell tacó de la bota italiana, que en lo seu dia també va formar part d’Aragó, repicant al so del taranto sobre el blau taulat del nostre Mediterrani seré. Que voleu?, la nit era per somiar i la imaginació de quan en quan aflora.
Juan Luís Camps
Origen: Confiança, popularitat, majories, i borregos (Viles i Gents) | Xarxes socials i llengües
Viles i gents, publicat a La Comarca del 18/8/2017
Natxo Sorolla
Anar al bar a fer una Estrella, comprar a la tenda Nocilla, o donar-li al sagal un Cacaolat són formes habituals de denominar productes per la marca. Lo nostre comportament sol situar-se entre la confiança i la galvana. Si no sabem quin sabó ham de comprar per a rentar els plats, segur que caurà Fairy, perquè n’ham sentit parlar. I si no sabem quin mòbil comprar, segur que l’Iphone tindrà punts, perquè (falsament) pensem que el tenen molts. Som de tendència còmoda. I faltarie! Haver d’anar provant constantment marques noves per a saber quina té la millor relació qualitat-preu. Per això les marques invertixen tants diners en anuncis: per a ser populars, i donar confiança.
Però l’estrès que mos provoque la necessitat de ser reconeguts pel nostre entorn a vegades mos fa deixar la galvana mental. Pràcticament no hi havie cobertura, però el fet que entre els més innovadors s’imposare el mòbil, va acabar fent comprar-se’n un a molts. Molts es van comprar un mòbil llampant més potent que molts ordinadors professionals, únicament per la mançaneta que ja portave la líder de classe. I no només la popularitat marque tendència. El fet de trobar-se en mig d’una conversa i descobrir que eres l’únic que «encara» no té Facebook, o que «encara» no usa Whatsapp, a molts los va fer plegar-se a «la majoria»
I en este graciós dilema m’haig trobat. En una visita de tres mesos que faig a la Universitat de Groningen, només arribar eren… no centenars… milers de bicicletes! Per tots los Països Baixos, bicicletes amunt, bicicletes avall! I qualsevol investigador internacional, lo primer que fa, és anar a un venedor de bicicletes. Hi ha factors que ajuden, evidentment, com lo desnivell o les infraestructures. Però la comoditat i rapidesa de moure’s en bici per ciutat és similar aquí, i a la Xina Popular Però, evidentment, deixar-se portar per la majoria és lo que explique diferent nivells d’adquisició de bicicletes dels nouvinguts a Groningen o a Lleida. La confiança, la popularitat o les majories vehiculen los nostres comportaments. Lo de portar-se com a borregos, seguint la rabera, ja serie un altre tema. Però el deixarem per a altres temàtiques més polèmiques :-)
Origen: Motion and Space across Languages: Theory and applications – Google Books
Primero.— Respecto de la alegación contraria a la denominación de “catalán de Aragón” formulada por una pluralidad de personas. Dicha alegación, solicita, en primer lugar que, entre las competencias primordiales de la academia e institutos se fije la de “estudiar, preservar, conservar y sobre todo proteger las raíces de las lenguas que se hablan en Aragón”.
A este respecto, hay que señalar que, el presente proyecto de decreto, se refiere exclusivamente a la aprobación de los estatutos de la Academia Aragonesa de la Lengua, en los que se fijará su composición, organización y funcionamiento; no así sus competencias, las cuales ya fueron establecidas por el artículo 7.2 de la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón en los siguientes términos:
Boletín Oficial de Aragón 14/08/2017
“Corresponde a la Academia Aragonesa de la Lengua:
a) Establecer las normas referidas al uso correcto de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón.
b) Asesorar a los poderes públicos e instituciones sobre temas relacionados con el uso correcto de las lenguas y modalidades lingüísticas propias y con su promoción social”.Del mismo modo, se solicita que quienes integren los institutos sean personas objetivas que estudien “todas las variedades lingüísticas de nuestra tierra Aragón” cuestión regulada en la Ley 3/2013,de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón y que excede al ámbito del presente proyecto de decreto. Así, el artículo 7.3 de la mencionada Ley determina que:
“La Academia Aragonesa de la Lengua estará compuesta por personas de reconocido prestigio en el ámbito de la filología, literatura y lingüística, preferentemente doctores, y con preferencia de nativos hablantes, que cuenten con una larga trayectoria en la práctica y el fomento de los valores lingüísticos y literarios propios de la comunidad aragonesa, y en la que estén representadas las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”.Finalmente, se solicita que “en ningún caso se le asigne la nomenclatura `catalán ́ a la variedad de lenguas que existe en nuestro territorio” afirmando que la lengua hablada en la parte oriental de Aragón se denomina “chapurriau”. La denominación de “catalán de Aragón” para la lengua hablada en las comarcas orientales de nuestra Comunidad Autónoma es, precisamente, la que viene recogida en el artículo 4 de la Ley 3/1999, de 10 de marzo, del Patrimonio Cultural Aragonés, cuyo tenor literal es el siguiente:
“El aragonés y el catalán de Aragón, en los que están incluidas sus variedades dialectales, son las lenguas y modalidades lingüísticas propias a que se refieren el artículo 7 del Estatuto de Autonomía de Aragón de 2007 y la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”.
La referencia al “catalán” no solo es jurídica sino que es también la que viene recogida en todos los textos científicos de la romanística europea, así como en los atlas lingüísticos y en los documentos del Comité de Expertos y del Comité de Ministros del Consejo de Europa dimanantes de la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias, ratificada esta última por España, mediante instrumento de 2 de febrero de 2001, y que pueden consultarse en la página web del Ministerio de la Presidencia y para las Administraciones Territoriales: http://www.seat.mpr.gob.es/portal/areas/politica_autonomica/participacion-ccaa-eu/consejo_europa_y_ocde/mpt_consejo_europa.html, en la que se dice textualmente:
En el caso de España, tiene especial importancia la Declaración que se hace con motivo de la ratificación de la Carta, y que se incluye en los primeros párrafos del instrumento de Ratificación, en la que se precisa el ámbito de aplicación en el que se diferencian dos niveles de protección diferentes:
1. Las lenguas reconocidas como oficiales en los Estatutos de Autonomía de las Comunidades Autónomas del País Vasco, Cataluña, Illes Balears, Galicia, Comunitat Valenciana y
Navarra.
2. Las lenguas regionales o minoritarias que los Estatutos de Autonomía protegen y amparan en los territorios donde tradicionalmente se hablan:
– Bable o asturiano y gallego, en Asturias.
– Aragonés y catalán, en Aragón.
– Gallego, en Castilla y León.
Por el contrario, la denominación de “chapurriau” como una lengua, no aparece citada en ningún texto ni jurídico ni científico. A este respecto conviene recordar que la Real Academia
Española, define “chapurrear” como: “Hablar una lengua con dificultad y cometiendo errores”.Se rechazan, por tanto, las alegaciones presentadas.
Origen: La Falange Española inicia una campanya contra el català a la Franja – Lo Reguer
El col·lectiu feixista ha intentat difondre el seu missatge a través del grup de Facebook “YO PARLO CHAPURRIAU”
Falange Española no està disposada a que la llengua de la Franja es digue “català”. Així ho volen fer patent amb la seua darrera campanya iniciada a les xarxes socials, on anuncia que la secció del grup a la Comunitat Autònoma d’Aragó “iniciara este curso político, plantando cara al Pancatalanismo. Defendiendo un habla histórica de Aragón”.
A través dels seus comptes de Twitter i Facebook, Falange ha compartit un cartell amb el fons quadribarrat i el títol “Arago (sic) no parle catalá, lo separatisme aragones sí”, per acabar amb el lema, escrit en perfecte català, “defensa la teua cultura”.
La notícia no aniria més enllà d’un exabrupte estiuenc si no fos perquè des del grup de Facebook “YO PARLO CHAPURRIAU” alguns membres han donat suport a la campanya. En concret, ha estat Javier Boix Zorrilla qui ha escrit un missatge públic donant a conèixer la campanya. Boix és militant de Falange i integrant de la llista provincial de Terol el 26J durant les passades eleccions espanyoles.
En el debat generat a partir de la publicació s’hi ha colat Miguel Cambra Ruiz, militant falangista. Cambra ha defensat en tot moment el paper de Falange en la protecció del chapurriau i s’ha mostrat bel·ligerant amb els membres més reticents amb la formació feixista. No ha estat el cas de Ramón Guimerà, un dels administradors del grup, qui ha mantingut diferents converses amb Cambra, donant-li la raó diverses vegades. El mateix Guimerà va expulsar del grup el passat 3 d’agost diversos membres acusats de ser “catalanistes”.
A més, Guimerà també és el creador d’una “llista negra” allotjada al bloc anomenat “Chapurriau“. Guimerà apunta que en esta llista s’hi inclouen aquelles persones que “no respeten lo chapurriau y als chapurriaus, mos insulten, sen enriuen, etc“. La llista inclou noms, cognoms, afiliacions polítiques i enllaços als perfils de Facebook de diferents personatges considerats enemics del chapurriau.
Lluny dels posicionaments polítics de Boix, Cambra o Guimerà s’han mostrat diferents membres del grup. Amb missatges com “Mi defensa del chapurriau no pasa por estos caminos“, “A la Falange ni agua“, “Con estos amigos, ¿quién necesita enemigos? […] Con esos ni a recados” o “Aquí sol sobre la Falange” han aconseguit que la publicació finalment haigue estat eliminada.